dilluns, 13 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 23-09-06

Bon dia.
No és la primera vegada, i segurament tampoc no serà l’última, que faci referència a un tema que considero molt important pel normal desenvolupament de la sardana en la societat actual: el seu prestigi social. Acostumats com estem a llegir manifestacions més aviat decebedores, moltes vegades a càrrec dels propis sardanistes, és reconfortant, i molt important, que, de tant en tant, algunes personalitats no pertanyents a l’àmbit del sardanisme i amb molta influència als mitjans de comunicació, ens parlin de la sardana en sentit positiu i reivindiquin el seu paper, el seu simbolisme i les seves possibilitats en ple segle XXI. Tres exemples recents ens demostren el què he dit moltes vegades: els principals derrotistes som nosaltres mateixos, o sigui, els sardanistes. Dos d’aquests exemples en clau positiva s’han publicat recentment en un dels butlletins d’aplec més prestigiosos i de qualitat: el que editen els responsables de l’Aplec del Baix Camp a Reus. En un dels articles, el periodista i realitzador del programa “De 4 a 7” a Catalunya Ràdio, Xavier Grasset, escriu: Per què costa referir-se a la sardana sense una càrrega de complex? Per què els grecs estan tan orgullosos del seu equilibrat sirtaqui i en fan bandera? Per què els gallecs i la gent de cultura musical celta han sabut vendre’s al món amb tan de ressò? La sardana, no és juntament amb la jota, i altres músiques d’arrel, també, l’havanera o la rumba catalana, la nostra música del món? No és la nostra carta de presentació davant la resta del món? És curiós –segueix dient Xavier Grasset- aquesta mena d’autoodi musical que els catalans practiquem també en tants altres àmbits de la vida. ¿Per què passa que més de quatre dels que queden boca-badats davant la música raï del Magreb, o les músiques dels Balcans, o el millor flamenc i que fan un exercici d’amplitud de mires i d’oïdes aquestes se’ls estrenyen després sentint la música de la dansa de la seva terra?
Són, aquestes, algunes preguntes que es fa Xavier Grasset i que haurien de respondre tots aquests intel·lectualoides que van de “progres” per la vida, enlluernats per tot el que ve de fora i cecs i sords a tot allò que ja tenen a casa.
El segon exemple el trobem publicat, també, a aquest mateix butlletí d’aplec i correspon a l’opinió d’un altre personatge mediàtic: el periodista i director del programa “El matí de Catalunya Ràdio”, Antoni Bassas. Diu en Bassas: La internacionalització de la sardana no ha servit per arrelar la tradició fins al punt que els turistes coneguin aquesta part de Catalunya. Quan els turistes arriben aquí, la majoria desconeixen la tradició sardanística. En gran part es deu a l’oferta de l’operador turístic que han contractat, que mai NO inclou a les seves rutes presenciar una ballada de sardanes.
I el prestigiós periodista i comunicador es pregunta: ¿Per què en un país on la nostra dansa és la sardana, hi ha qui s’entesta a promoure altres manifestacions culturals, que si bé són compartides per molts catalans, no són les pròpies de la terra que s’està visitant?
Aquesta pregunta la podrien respondre els operadors turístics. Potser quan es quedin definitivament sense l’oportunitat de portar-los a les curses de braus es decidiran a portar-los a alguna ballada de sardanes.
Finalment, la tercera referència, aquesta publicada al diari La Vanguardia el passat divendres 15 de setembre. Es tracta d’un article d’opinió titulat La sardana i signat per la sociòloga i escriptora Eulàlia Solé, novel·lista i autora de diversos estudis sobre el món del treball. Entre altres coses interessants diu que, encara actualment, la sardana és la dansa de la fraternitat, de la igualtat i de totes les oportunitats.
Són, aquestes, com deia a l’inici, tres opinions de persones prou significatives, que treballen en l’àmbit de la comunicació i que, per tant, coneixen molt bé la societat catalana a la qual es dirigeixen cada dia i als quals ningú pot etiquetar de folkloristes de barretina i espardenya. Que tots tres hagin coincidit, sense tabús, sense manies i amb tota sinceritat, a parlar de la sardana com un valor a tenir en compte avui, ens hauria de fer reflexionar i a actuar en conseqüència. No hem d’amagar que tenim problemes –qui no en tingui que llenci la primera pedra- però el desànim, el derrotisme, és propi dels que han perdut l’esperança. I, com s’ha dit sempre, l’esperança és, precisament, el que mai no es pot perdre.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director