dilluns, 27 de desembre de 2010

Esperit de Festa 24-12-10

Ahir va fer exactament 50 anys que es va estrenar a Acapulco, Mèxic, l’oratori El pessebre, de Pau Casals, basat en El poema del Pessebre de Joan Alavedra. Aquest gran himne de pau, que la dictadura franquista no permetia interpretar a l’estat espanyol, va assolir un gran èxit i va donar la volta al món amb actuacions a Assís, Jerusalem, Ginebra, Londres, Nova York, Florència i a les Nacions Unides. D’extraordinari esdeveniment cal considerar l’audició que es va fer a Cuixà a càrrec de l’Orfeó Català. Finalment, aquest gran missatge de pau es va poder representar per primera vegada a Catalunya l’any 1967, al Palau de la Música Catalana. Va ser el propi Joan Alavedra l’encarregat de presentar-lo.
Segons escriu Joan Alavedra, un dia de Nadal la seva filla petita li va demanar que li fes un vers. Un vers que es va convertir en un poema que va titular El poema del Pessebre i que va ser premiat als Jocs Florals de la Llengua Catalana que se celebraven a l’exili, concretament a Perpinyà. Assabentat d’aquest fet, Pau Casals, gran amic de l’Alavedra, li va prometre que hi posaria música. Passarien uns anys fins que, finalment, aquesta feliç unió germinaria amb l’estrena, el 24 de desembre de 1960, d’aquest oratori mundialment famós i que porta per títol El Pessebre. Ahir va fer, doncs, com els deia, exactament 50 anys.
Voldria destacar un fet que relaciona El Pessebre i Sabadell. L’any 1988 el sabadellenc Joan Rios i Masanell va iniciar una sèrie de nadales il·lustrades pel també artista sabadellenc Jordi Roca, amb la voluntat de recrear el simbolisme d’aquesta gran obra. El 1996, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement de Joan Alavedra es complementaren les il·lustracions que, amb el text íntegra del poema, s’editaren i formen el volum número 2 de la col·lecció Imatge i paraula de la Fundació ARS. Aquestes il·lustracions configuren una exposició anual itinerant que s’exposa per aquestes dates havent visitat ja diverses ciutats. Aquest any es pot visionar, fins al 15 de gener, a la Seu d’Ègara de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa.
I acabo aquest comentari tot felicitant-los el Nadal amb aquests versos d’El poema del Pessebre:

L’estel brilla en la nit pura
i es detura al firmament.
Els camps són sembrats d’argent.
Fa una nit quieta, segura.
Si no pot ser un crit del vent,
¿no sentiu com un lament,
com un plor de criatura?
Lluís Subirana. Director

dimecres, 22 de desembre de 2010

Poema de la setmana 51-52/2010

Encara que un dia la Missa de Nadal es passi en videoclip, el cant del gall soni en estèreo i el Missatge ens arribi per Internet, us desitjo que sempre, sempre, recordeu aquells Nadal de la infantesa i que aquella sensació de misteri, il·lusió i d’esperança estigui sempre present en la vostra lluita de cada dia. Amb amical estimació.

Parpelleig d’estrelles en la nit Màgica.
El vent, al lluny, va entonant un cànon.
La Mare, amorosa, acarona l’Infant que plora.
Les llàgrimes del Nen, són com gotes de rosada.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Històries, Llegendes i Els Pastorets

Lluís Subirana
Històries, Llegendes i Els Pastorets
Il·lustracions de Josep Ubia
Estudi d'Art, Edicions. 2010
PVP 10 euros


dissabte, 18 de desembre de 2010

Esperit de Festa 18-12-10

Aquests dies, a molts escenaris de Catalunya s’inicien les representacions dels pastorets. A Sabadell, escenaris com el de La Faràndula i Sant Vicenç seran el centre d’atracció de petits i grans, creients i no creients, però tots seduïts per la màgia d’un ritual teatral que supera el pas dels anys, les modes i les circumstàncies socials, culturals i polítiques que a cada època ens ha tocat viure. Josep Maria Folch i Torres va escriure Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús per encàrrec, perquè uns anteriors pastorets escrits per Frederic Soler “Pitarra” i titulats El Bressol de Jesús o Garrofa i Pallanga eren poc edificants als ulls de la Junta d’Espectacles del Coliseu Pompeia dels Pares Caputxins de Barcelona, on es representaven.
Ramon Folch i Camarasa, al seu llibre biogràfic dedicat al seu pare Josep Maria Folch i Torres i titulat Bon dia, pare, explica que un vocal del Coliseu Pompeia volia que fos l’autor d’En Patufet i de Pàgines viscudes qui escrivís una versió més digna dels pastorets. Folch i Torres va acceptar l’encàrrec amb la voluntat d’enllestir-lo amb temps suficient per posar-lo en escena aquell mateix Nadal de 1916. Com a font d’inspiració, li van mostrar els decorats que tenien i en Folch i Torres en va tenir prou per imaginar-se una història magnífica que ha esdevingut un clàssic del teatre català i una tradició nadalenca des de fa gairebé un segle.
La representació dels pastorets tindrà enguany una motivació especial per als membres del Teatre de Sant Vicenç tota vegada que estrenaran el nou escenari que els permetrà una major i més espectacular posada en escena. Precisament amb motiu d’aquesta nova estructura i per ajudar al seu finançament, el proper dimecres 22, a les dos quarts de 8 del vespre, a la sala-bar del Centre Sant Vicenç, es farà la presentació del llibre Històries, llegendes i Els Pastorets, amb il·lustracions de Josep Ubia i que jo he tingut l’honor d’escriure. Insisteixo que els ingressos generats per la venda d’aquest llibre aniran íntegrament al Centre Sant Vicenç per tal d’ajudar a sufragar la quantiosa despesa que ha suposat la remodelació i millora d’aquest espai teatral emblemàtic de la Creu Alta. El president del Centre, Manel Camps, en el pròleg del llibre diu: “Històries, llegendes i Els Pastorets és un text planer i agradable de llegir, que combina el relat històric amb la ficció narrativa i fragments escollits d’Els Pastorets d’en Folch i Torres. Aquest plantejament tan original ens permet conèixer la nostra història més pròxima i descobrir com devia ser la vida en aquesta part del terme, quan aquest no era Sabadell sinó Sant Pere de Terrassa, un poble independent format per la unió de set parròquies, entre les quals Sant Vicenç de Jonqueres i Sant Julià d’Altura. Aleshores, fa cent anys pel cap baix, vivíem del camp, de la vinya i l’olivar i el mas era el centre de la vida familiar. El llibre està estructurat en tres parts o “actes”, seguint un format semblant al d’una obra de teatre. En el tercer acte, l’autor ha inclòs un conte de Nadal sorgit de la seva rica imaginació que té com a protagonista l’Estrella d’Orient i un altre estel del firmament, situat “a mig camí de tot arreu”, que li fa de guia i que, ben bé, podria ser el nostre estel, l’estel de la “bona gent que aquí habita” com li diu Jepó a Satanàs al davant de la casa de Josep. És un conte breu per a grans i petits, per fer volar la imaginació i per explicar-lo al peu del llit o a la vora del foc, com les històries que l’àvia explicava a Lluquet i Rovelló, però sense que hi surti el dimoni banyut.”
Em permeto doncs recomanar-los, no com a coautor, sinó com a sabadellenc i ceualtenc, que assisteixin a les representacions dels pastorets i comprin aquest llibre per tal de col·laborar amb una molt bona causa.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 14 de desembre de 2010

Poema de la setmana 50/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


La cala petita

Deixeu-me allà, a la cala petita,
a redós de la vella barca blanca
ancorada fa molts anys a la sorra
perduts fa temps patró, rems i vela.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
on sempre van a dormir les onades
que empeny suaument la marinada
fins a besar amorosament les roques.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
sota el vol incessant de gavines
que dibuixen al cel pentagrames
amb músiques que el vent escampa.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
sobre la fina sorra de la platja
i que siguin el sol i les estrelles
la meva fidel i eterna companyia.

dissabte, 11 de desembre de 2010

Esperit de Festa 11-12-10

Ens ha arribat la notícia que a Argentina, l’Agrupació Cultural Catalana de Mendoza ha creat una cobla a la qual han posat el nom de “La Donya”. Després de dos anys de feina buscant i preparant músics capacitats per afrontar el repte, aquesta formació musical ha pogut efectuar el seu debut malgrat que s’han hagut de substituir alguns instruments propis de la cobla per altres, com per exemple, la flauta travessera substitueix el flabiol, els saxofons sopranos ocupen el lloc dels tibles i els saxofons alts fan de tenores. També els fiscorns estan canviats per dos saxofons, un de tenor i un altre de baríton. De totes maneres darrerament han aconseguit una tenora i un flabiol i estan en fase d’aprenentatge. Al concert inaugural s’hi van interpretar tres sardanes de Francesc Rius i l’himne d’Els Segadors. Cal recordar que ja l’any 1993 el música sabadellenc Jordi Figaró va donar uns cursets d’instruments de cobla a Caracas (Venezuela), que va repetir dos anys més tard, amb la qual cosa va afavorir que es formés la cobla Principal de Caracas. El 1992 es va anunciar l’actuació de la cobla Principal de Mendoza, a l’Argentina. Són iniciatives difícils de mantenir-se en el temps però que no deixen de tenir el seu interès i que serveixen per potenciar la internacionalització de la cobla i la sardana.
Una altra notícia interessant en l’àmbit de la cobla és la gestació d’una formació integrada només per dones i que portarà el nom de cobla “D de Dones”. És una iniciativa de la cantant Maite Mer ja vinculada al món de la cobla. Està previst que aquesta nova formació només es dedicarà a concerts i recitals, gràcies al repertori que estan preparant basat en suggerents obres de Marc Timón i sardanes compostes per dones, així com cançons tradicionals harmonitzades per a cobla.
La presència de la dona en les formacions coblístiques és avui dia sortosament força habitual. El precedent es remunta a finals del segle XIX quan algunes informacions, no del tot confirmades, diuen que la primera dona a tocar en una cobla va ser la Marta Rigau, filla del Joan Rigau, i que diuen que va tocar a la cobla del seu pare quan aquest estava barallat amb Pere Rigau, l’altre fill, per la creació dels Montgrins. Sembla, però, que hi va tocar només uns mesos ja que ho va deixar en casar-se. El que sí que està perfectament documentada com a primera dona que va tocar regularment en una cobla és Maria Antònia Pujol Subirà, de Gironella, instrumentista de tenora que l’any 1980 va tocar inicialment en la cobla Bages i després a altres cobles, entre elles la Contemporània. Seguirien entre les pioneres els noms de Concepció Ramió, les components de la cobla Marinada, Montserrat Esteve, Ester Lobo i Maria Mercè Navarro, actualment compositora i flabiolaire de la Contemporània, entre altres. A partir de la dècada dels 80 i amb l’aparició de les cobles juvenils la presència de la dona a la cobla és un fet força habitual.
Aquesta iniciativa de la cobla “D de Dones” és una demostració més que el nostre conjunt instrumental està vivint, en els darrers temps, un procés de revalorització i experimentació. La presència de músics joves amb noves idees creatives està renovant el llenguatge musical i estilístic, i la col·laboració amb artistes diversos l’estan fent entrar en camps com el de la música electrònica, el rock o l’orquestra simfònica. Aquest procés d’expansió i col·laboració amb d’altres expressions artístiques és un molt bon símptoma sobre la importància i les grans possibilitats que té la cobla i que no ens cansarem de reivindicar.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 7 de desembre de 2010

Poema de la setmana 49/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Si tu vols

Si tu vols cantarem
al sol i al vent.
Si tu vols plorarem
la mort i el dolor.
Si tu vols fruirem
de l’amor i la vida.
Però digues, almenys un cop,
ben alt, clar i amb goig:
sí! jo vull!

dissabte, 4 de desembre de 2010

Esperit de Festa 04-12-10

Diumenge passat va ser un dia històric. Però no pensin vostès que ho dic pel resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. No, tot hi la seva importància no és d’això que els vull parlar sinó que em vull referir a un altre esdeveniment que va ser noticia d’excepció en el decurs del telenotícies migdia de TV3. Després d’informar detalladament del procés electoral, la presentadora va fer referència a la final del concurs de punts lliures que les colles sardanistes havien celebrat el dissabte nit a Igualada. Si això ja era, per si mateix, un fet inhabitual en els informatius de TV3, l’excepcionalitat de la notícia va ser la connexió amb el Pavelló de les Comes d’Igualada i les imatges i informacions sobre el concurs que duran 2 minuts, atenció 2 minuts als informatius de la televisió, cosa mai vista fins ara en relació a la sardana, ens va oferir la connexió amb una molt bona crònica informativa del corresponsal Xavier Oller. Imatges, música, comentaris, manifestacions, que van deixar molt clar que la sardana també és espectacle i que, per tant, també mereix la seva quota informativa a la televisió catalana, és a dir, aquesta que diuen que és, ho ha de ser, la nostra. Caldria que això deixés de ser una excepció per esdevenir un motiu més d’informació sobre esdeveniments de la cultura popular i tradicional del nostre país, aquest país que TV3 televisivament representa, i acceptés que no tot comença i acaba amb els èxits castellers. Podem admetre que, al marge de l’espectacularitat dels punts lliures, les imatges televisives d’una ballada de sardanes normal no tinguin massa atractiu però, i a la premsa? ¿Per què, amb tot mereixement, es dediquen pàgines senceres al fet casteller i s’ignora la sardana, els geganters, el cant coral, la dansa tradicional, per exemple? Ara que la temporada castellera s’ha acabat, ¿els mitjans informatius seguiran dedicant temps i espai a parlar d’altres manifestacions, sinó tan espectaculars, sí igualment representatives de la nostra cultura? ¿Com és que el temps i espai que els mitjans informatius dediquen a la música ignoren sistemàticament que la sardana també és música i que se celebren extraordinaris concerts que omplen auditoris a diferents capitals i ciutats catalanes? Com és que surt un nou diari, em refereixo a l’ARA i, almenys en el seu primer número i en les seves declaracions d’intencions informatives no hi ha cap referència al seguiment informatiu de la cultura popular i tradicional catalana? Moltes preguntes amb una sola resposta: la falta d’autoestima pel que ens és propi i identificatiu, el poc interès per un aspecte de la nostra cultura que hauria de ser motiu d’orgull i d’identificació nacional.
Deia al començament que diumenge va ser un dia històric i m’agradaria pensar que això signifiqués un canvi, en tots els sentits, polític i informatiu, que deixes enrera determinats tòpics i que es valoressin més els nostres signes d’identitat
Lluís Subirana. Director