dilluns, 26 de novembre de 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 48

75
Fins hi tot amb l’aplicació de la millor tecnologia auditiva no hi ha més sord que aquell que no vol sentir el que no l’interessa sentir.

76
He llegit a la premsa que al parc de bombers de Hivermore, a Califòrnia, hi ha instal·lada una bombeta que no s’apaga mai. Potser algun dia es podrà inserir al cervell d’alguns polítics perquè es mantinguin clarividents i deixin de dir bajanades.

dilluns, 19 de novembre de 2012

Apunts d'història. Esperit de Festa. Emissió 17-11-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui L’anell de prometatge una composició de 1913

L’any 1913 Vicenç Bou va viure dos fets de gran transcendència familiar: el naixement del seu fill Rogeli i la mort, a l’edat de tres anys, del seu fill Lluís. Dos esdeveniments de gran contrast que afectarien l’estat anímic del compositor i la seva producció que quedaria limitada a 4 sardanes: Orfeneta, La comedianta, Conxita i la que aconseguiria un gran èxit L’anell de prometatge.
A aquesta sardana més tard també hi posaria lletra Josep Maria Francès tot i que, en aquest cas, la versió cantada no s’ha fet tan popular com altres títols del mestre Bou, possiblement per no haver estat gaire enregistrada tot i que el Grup Terra Nostra la va incorporar en un dels seus cassets titulat Cançons d’un poble enregistrat l’any 1990.
Rogeli Bou, en el llibre publicat amb motiu del Centenari dels Montgrins l’any 1984, diu que “en aquell temps, quan es parlava dels Montgrins, era com parlar de Bou, així com parlar de Bou era com parlar dels Montgrins. Sigui com sigui, sembla força encertat –segons les informacions que provenen d’aquella època- afirmar que el binomi Bou-Montgrins o Montgrins-Bou, passejava la seva aureola de cobla prestigiosa arreu de la terra catalana.
L’escriptor Pere Castells, en un assaig biogràfic sobre el compositor i director d’Els Montgrins va escriure: “Cada estrena d’una sardana de Bou constitueix un èxit pregon que eixample i fa créixer la fama del compositor torroellenc, així com la de la cobla Els Montgrins, per ser aquesta la més fidel intèrpret de la seva música.”
En relació al títol d’aquesta sardana L’anell de prometatge hem de dir que forma part d’una tradició de la història relacional entre els joves enamorats de temps passats. Era costum que, per formalitzar una relació, els pares del noi l’acompanyessin a casa dels pares de la noia i la demanessin formalment com a promesa del fill. El consentiment quedava oficialitzat amb el lliurament d’un anell que el noi oferia a la noia. A partir d’aquell protocol, el noi i la noia es consideraven oficialment promesos.
Avui això ja no es fa perquè les relacions inicials de parella no precisen del consentiment patern. L’únic que podem fer, doncs, és evocar aquells temps de compromís familiar escoltant aquesta romàntica sardana i imaginar-nos aquest acte simbòlic de compromís amorós, amb anell o sense, que serveixi per unir persones que decideixen estimar-se i conviure junts l’aventura de la vida.

dimarts, 13 de novembre de 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 46

73
Sabem que res no és etern però també que hi ha sensacions i records que perduren per sempre més durant tot el nostre recorregut vital.

74
Al pas que anem potser un dia s’implantarà una taxa turística pel sol fet de recordar, amb plaer, algun dels nostres viatges i caldrà pagar un import a hisenda proporcional a la felicitat viscuda.

diumenge, 4 de novembre de 2012

Apunts d'història. Esperit de Festa. Emissió 3-11-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui El saltiró de la cardina una composició de 1912

L’any 1912 Vicenç Bou va estrenar, a més d’El saltiró de la cardina, les sardanes Aucellada, L’alegria del poble, Plor d’enyorança, Illa deserta, Rialles de bohèmia, Cor sobre cor i Aureneta, unes composicions que amb els anys han resultat gairebé totalment desconegudes pel sardanisme.
Per contra, El saltiró de la cardina tant en la versió orquestral com coral forma part, com escriu Oriol Oller, d’aquelles melodies de Bou clares, netes, fàcilment identificables, que traspuen sensibilitat i vitalitat. Al meu entendre, diu l’Oriol, hi ha un fet clau: es poden cantar. És a dir, que estan construïdes en una tessitura adequada a la veu humana. Però hi ha un aspecte que potser no se n’ha parlat gaire, la narrativa. La capacitat de tenir un discurs, i sobretot els moments de pausa; el saber gestionar el discurs per captar l’atenció de l’oient.
El saltiró de la cardina es va popularitzar de gran manera a partir de la lletra que el 1915 va escriure Josep Maria Francès, que com ja hem esmentat en programes anteriors, va ser el primer a posar lletra a les sardanes de Vicenç Bou, fins que per problemes polítics es va haver d’exiliar durant la guerra civil espanyola. Això va fer possible que les versions corals els anys 20 i 30 del segle passat fossin interpretades per artistes de cuplet com Raquel Meller, La Goyita, Pepeta Iris o Mercè Seròs, fet que va contribuir moltíssim a la seva popularitat. Altres cantants, com Emili Vendrell o Conxita Panedés també van incloure versions de les sardanes de Vicenç Bou en el seu repertori.
El saltiró de la cardina també ha estat incorporada al repertori dels Cors de Clavé, a diversos grups d’havaneres i, segons cita Robert Roqué, també en espectacles i pel·lícules com Una aventura para dos i a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la Solitud de Víctor Català.
Al llarg d’aquests cent anys des de la seva estrena s’han fet moltíssims enregistraments discogràfics, tant en la versió orquestral com coral.