dimarts, 28 d’octubre de 2008

Poema de la setmana 44/2008

Del llibre Poemes de foc i cendra. Edicions de Gràfic Set
Tardoral
Ja ha tornat la tardor;
ho anuncia el calendari
i les fulles esgrogueïdes
que encatifen els carrers.
Al bosc, les cireres d’arboç,
totes ja han envermellit
com el color dels teus llavis
sempre tendres i humits.
A ponent, el sol rogent,
tenyeix de clarobscur un cel
que solquen, amb vol airós,
milers d’ocells migradors.
Revifat el caliu del nostre foc
les flames ens llueixen als ulls.
Ben junts, l’alè, a poc a poc,
dibuixa una espiral de desig.

dilluns, 27 d’octubre de 2008

Articles publicats a la revista Anella

Anella081 Editorial. Una bona notícia. Gener/1992
Anella082 Editorial. Tots a Mollet. Març/1992
Anella083 Editorial. Una bona ocasió. Juliol/1992
Anella084 Editorial. Després dels Jocs. Octubre/1992
Anella085 Editorial. ¿Sardanes o castells? Gener/1993
Anella086 Editorial. Després del Congrés. Abril/1993
Anella087 Editorial. Manuel Saderra i Puigferrer. Juliol/1993
Anella088 Editorial. Sardanova. Octubre/1993
Anella119 Apunts d’actualitat. Juliol/2001
Anella120 Apunts d’actualitat. Octubre/2001
Anella121 Apunts d’actualitat. Gener/2002
Anella122 A-punts lliures. Abril/2002
Anella123 A-punts lliures. Juliol/2002
Anella124 A-punts lliures. Octubre/2002
Anella125 A-punts lliures. Gener/2003
Anella126 A-punts lliures. Abril/2003
Anella127 A-punts lliures. Juliol/2003
Anella128 A-punts lliures. Octubre/2003
Anella129 A-punts lliures. Gener/2004
Anella130 A-punts lliures. Abril/2004
Anella131 A-punts lliures. Juliol/2004
Anella132 A-punts lliures. Octubre/2004
Anella133 A-punts lliures. Gener/2005

Articles publicats a la revista Unió


Unió006 La sardana i els Jocs. Novembre/1992
Unió011 Un any després. Maig/1994
Unió014 Llums i ombres. Abril/1995
Unió016 Primera Mostra de Cobles Joves. Octubre/1995
Unió025 Cita a Ceret. Octubre-desembre/1999
Unió060 Present i futur de la sardana. Novembre/2008


diumenge, 26 d’octubre de 2008

Articles publicats a la revista Quadern

Edita: Fundació Ars. Sabadell

Qua051 El Premi Salvador Uyà per a J. Ventura. Juny/1986
Qua074 Diada Nacional, consciència nacional?. Setembre/1990
Qua076 L’Any Amades la cultura popular avui. Desembre/1990
Qua077 De Quadern a Quadern. Febrer/1991
Qua078 De Quadern a Quadern. Abril/1991
Qua078 Jovenívola, 15 anys. Abril/1991
Qua079 De Quadern a Quadern. Juny/1991
Qua081 De Quadern a Quadern. Novembre/1991
Qua082 De Quadern a Quadern. Desembre/1991
Qua084 De Quadern a Quadern. Abril/1992
Qua085 De Quadern a Quadern. Juny/1992
Qua087 De Quadern a Quadern. Novembre/1992
Qua090 1r Congrés del Sardanisme. Abril/1993
Qua092 Sardanova. Octubre/1993
Qua093 Tomás Garcés i la sardana. Desembre/1993
Qua097 Oda a la llengua. Octubre/1994
Qua100 El fet social de la sardana. Abril/1995
Qua101 El símbol dels símbols. Juny/1995
Qua102 Verdaguer i la sardana. Octubre/1995
Qua104 La sardana a Amèrica del Sud. Febrer/1996
Qua104 Semblança de Lluís Subirana. Per Joan Cuscó Febrer/1996
Qua105 Cobla Jovenívola, 20 anys. Abril/1996
Qua106 Converses al museu. Juny/1996
Qua107 Ara, que fa vint anys. Octubre/1996
Qua108 Nadales i sardanes. Desembre/1996
Qua110 Sabadell Sardanista, 50 anys. Abril/1997
Qua111 Festa Major a la Creu Alta. Juny/1997
Qua112 Josep Pla i les sardanes. Setembre/1997
Qua113 Els premis Quadern. Desembre/1997
Qua114 Feta la llei, no caiguem a la trampa. Febrer/1998
Qua119 Brossa i la sardana. Febrer/1999
Qua125 La tenora, 150 anys. Abril/2000
Qua128 Notícia de llibres. Desembre/2000
Qua129 Notícia de llibres. Febrer/2001
Qua130 Notícia de llibres. Abril/2001
Qua130 Jovenívola, 25 anys. Abril/2001
Qua130 Identitat i solidaritat. Abril/2001
Qua131 Notícia de llibres. Juny/2001
Qua132 Notícia de llibres. Octubre/2001
Qua133 Notícia llibres. Desembre/2001
Qua134 Recordant Joan Blanquer. Febrer/2002
Qua134 Lectures escenificades. Febrer/2002
Qua134 Notícia llibres. Febrer/2002
Qua135 Notícia llibres. Abril/2002
Qua135 Centenari mossèn Camil Geis. Abril/2002
Qua136 Notícia llibre textos sardana. Juny/2002
Qua136 Notícia llibres. Juny/2002
Qua137 Notícia llibres. Octubre/2002
Qua138 Notícia llibres. Desembre/2002
Qua138 Concert Homenatge Mossèn Geis. Desembre/2002
Qua139 Notícia llibres. Febrer/2003
Qua140 Notícia llibres. Abril/2003
Qua140 Notícia llibre catalanisme sardanisme. Abril/2003
Qua141 Notícia llibres. Juny/2003
Qua142 Notícia llibres. Octubre/2003
Qua143 Notícia llibres. Desembre/2003
Qua143 Una sardana per a Pepe Carvahlo. Desembre/2003
Qua144 Notícia llibres. Febrer/2004
Qua145 Notícia llibres. Abril/2004
Qua145 Notícia llibre. Sense treva Abril/2004
Qua146 Notícia llibres. Juny/2004
Qua147 Notícia llibres. Octubre/2004
Qua148 Notícia llibres. Desembre/2004
Qua149 L'Orfeó Sabadell. Febrer/2005
Qua149 Notícia llibres. Febrer/2005
Qua150 Notícia llibres. Abril/2005
Qua151 Notícia llibres. Juny/2005
Qua151 Record de Jesús Moncada. Juny/2005
Qua152 Notícia llibres. Octubre/2005
Qua153 Notícia llibres. Desembre/2005
Qua154 Notícia llibres. Febrer/2006
Qua155 Notícia llibres. Abril/2006
Qua155 Article ballada república 14-4-1933. Abril/2006
Qua156 Presentació llibres Fatxendes i F. Armengol. Estiu/2006
Qua156 Lliçó magistral Esparreguera. Estiu/2006
Qua157 Notícia llibres. Octubre/2006
Qua158 Notícia llibres. Desembre/2006
Qua159 Centenari de La Santa Espina. Febrer/2007
Qua159 Notícia llibres. Febrer/2007
Qua160 Notícia llibres. Abril/2007
Qua166 Sabadellencs: Lluís Subirana. Per Ricard Ustrell Juny/2008
Qua167 Sardanes a Pequin. Octubre/2008
Qua167 Centenari de L’Empordà. Octubre/2008
Qua168 Nit de Nadal en una pastera. Desembre/2008
Qua171 Presentació llibre Aurora Tricuera. Juny/2009
Qua172 Evocació de Narcisa Freixas. Octubre/2009


Articles publicats a la revista SOM

Edita: GISC. Grup d'Informadors Sardanistes de Catalunya

Som004 El sardanisme com actitud. Juliol/1980
Som074 Els Premis Salvador Uyà. Juny/1986
Som075 El jovent i la sardana. Juliol/1986
Som077 Incidència cobles juvenils. Setembre/1986
Som082 La sardana, imatge i so. Febrer/1987
Som095 Reflexions a l’entorn de la crisi sardanista. Abril/1988
Som096 Reivindicació de la cultura popular. Juny/1988
Som102 Cardedeu va fent història. Febrer/1989
Som122 Jovenívola 15 anys. Maig/1991
Som130 Enric Morera. Abril/1992
Som132 Un sardanisme per l’any 2000. Juny/1992
Som137 Carles Rovira. Gener/1993
Som139 Innovar per conservar. Abril/1993
Som150 Malgrat tot, SOM. Agost/1994
Som155 La sardana a Manresa. Març/1995
Som157 Val més tard que mai. Juny/1995
Som159 La cobla, només per ballar?. Octubre/1995
Som163/4 Sardana i societat (ponència). Març-Abril/96
Som165 Jovenívola 20 anys. Maig/1996
Som168 Les sardanes de Festa Major. Octubre/1996
Som174 Sabadell Sardanista, 50 anys. Juny/1997
Som183 Debat a Terrassa. Juliol/1998
Som184 Sobre l’amistat i la fidelitat. Setembre/1998
Som190 Sobre els autors de Catalunya plora. Maig/1999
Som208 Identitat i solidaritat. Abril/2001
Som216 La sardana al Carnegie Hall de Nova York. Març/2002
Som220 La dansa, com a fet social i festiu. Agost-Setem/2002
Som223 Flamenc sí, sardana no. Gener/2003
Som235 ¿Cap a on anem?. Maig/2004
Som253 L’activitat sardanista a debat. Març/2006
Som255 Lliçó Magistral Pubillatge Esparreguera. Juny/2006
Som256 El triangle virtuós de la sardana. Juliol-Agost/2006
Som260 L'activitat sardanista el 2006. Gener/2007
Som262 Reflexions sobre l’activitat sardanista. Març-abril/2007
Som275 La sardana a Pequin. Setembre/2008
Som275 Present i futur de la sardana. Setembre/2008
Som276 La sardana a Copenhaguen. Octubre/2008
Som276 En el centenari de L'Empordà. Octubre/2008
Som292 Inaudit Vicenç Bou. Octubre/2010

















dissabte, 25 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 25-10-08

Bon dia.

L’any 1883, ara fa doncs 125 anys, l’historiador, escriptor, jurista i polític empordanès Josep Pella i Forgas va publicar, en castellà, un estudi de la civilització de les comarques del nord-est de Catalunya que va titular Historia del Ampurdán. La segona part del capítol tercer del llibre està dedicada a la sardana i és on, per primera vegada, aquesta es descriu com la dansa nacional de Catalunya. L’autor la defineix amb uns termes que, malgrat hagin passat 125 anys, considero del tot vigents. Diu, traduït del castellà: “Superats odis i rancors, els que dansen es donen les mans deixades apart, també, les edats, condicions i fortuna; que és meravella la fraternitat que aquesta antiquíssima dansa inspira, i més en els convulsos temps presents sense conformitat els homes, unió ni concert de voluntats i parers.”
Cent vint-i-cinc anys després, un anàlisi de la situació de la sardana en el marc de l’entorn polític fa actual aquesta definició de Pella i Forgas. El concepte de dansa nacional atribuït a la sardana ha generat sempre algunes controvèrsies entre sectors pertanyents a l’àmbit de la cultura tradicional i popular contraris a que una dansa tingués una posició hegemònica nacional sobre les altres danses i músiques tradicionals de cada poble o comarca. Com si el reconeixement d’una anés en detriment de les altres. És un exemple més del que denunciava Pella i Forgas fa 125 anys: la manca d’unió de voluntats i parers que ens caracteritza i que tan mal ens està fent. Com a exemple, l’estatut i la negociació del finançament.
Tornem però a la sardana i si ha de ser oficialment reconeguda com a Dansa Nacional de Catalunya. Una petició que un grup d’entitats i federacions havien fet arribar al Parlament de Catalunya, adreçada a la ponència redactora de l’Estatut perquè constés aquest reconeixement en el Títol Preliminar del Nou Estatut que, segons diuen els promotors de la iniciativa, van rebre amb simpatia i interès però que finalment deu haver quedat perduda en algun calaix de qui sap quin despatx oficial.
El cert és que, al marge de que aquest reconeixement li pugui fer un bé o un mal a la sardana, sobre això hi ha opinions de tots els gustos, aquesta dansa, aquesta música, i el conjunt instrumental que la interpreta, la cobla, són signes d’identitat que s’identifiquen amb Catalunya. I, de signes d’identitat, a mi em sembla que actualment no n’anem pas massa sobrats. La meva modesta opinió és que si la sardana i la cobla tinguessin un reconeixement oficial gaudirien d’una projecció institucional que ara no tenen. I no crec que la seva aparició en actes oficials que acostumen a ser difosos per tots els mitjans de comunicació li fes cap mal a la sardana, ans al contrari.
Es clar que perquè la sardana i la cobla tinguin el reconeixement institucional que, a parer de molts, es mereixeria, no necessariament ha de ser imprescindible que ho aprovi un Parlament. N’hi hauria prou que a les institucions, als polítics i als intel·lectuals no els hi faci vergonya una cosa que fa 125 anys va ser considerada un exemple i adoptada pels polítics i intel·lectuals de l’època amb naturalitat i entusiasme. I, també, cal que la gent, que els catalans, que els sardanistes s’ho creguin i que la considerin com a seva, com una dansa i una música que ens identifica al món.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 18-10-08

Bon dia.

Rodona, sense presidències
sense darrers llocs.
Tancada, comunitària
íntima,
Oberta a tots els que hi vulguin entrar
sempre creixent,
Rigorosa, amb una llei pròpia
tot comptat i amidat,
Assenyada, al principi
amb serenor i mesura,
Arrauxada, al final
folla i disbauxada,
Inspirada per un mestre que no es veu
que no balla, que no vol lluir-se,
Animada, per una cobla enlairada
que no està de festa sinó de servei,
Festiva, per tot un poble
que dansa joiós,
Delicada, els peus de puntetes
els dits enllaçats,
Dona i home, home i dona
ambdós iguals sense privilegis,
Al cor dels pobles i ciutats,
al bell mig de la plaça major,
Així vull que sigui la meva pàtria.
Així somnio la companyonia universal
de tots els homes.

En aquesta poesia titulada Sardana universal Lluís Maria Xirinacs manifestava el seu pacifisme i la seva lluita persistent en favor de la solidaritat i la justícia utilitzant els simbolismes de la dansa de la sardana. Poesia, posteriorment musicada pel mestre Salvador Brotons, que vaig incloure al meu llibre El poetes i la sardana publicat a finals de 1999. El primer dia de l’any 2000 Xirinacs es va plantar durant 12 hores diàries a la Plaça de Sant Jaume tot demanant una assemblea dels Països Catalans per preparar, a llarg termini, la independència d’aquesta nació com a poble sobirà a Europa, d’acord amb les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU. Va resistir la plantada fins el 14 d’abril, quan el cor i les complicacions renals l’obligaren a hospitalitzar-se.
Un gèlid matí de febrer d’aquell any 2000 vaig anar a la Plaça Sant Jaume a portar-li un exemplar del llibre al Xirinacs. Estava pràcticament sol, només un parell de joves, a una prudent distància, semblaven fer-li companyia. M’hi vaig atansar i li vaig mostrar el llibre amb la seva poesia publicada. Esbossà un lleu somriure i, tot donant-me les gràcies em va dir: “Tan de bo al nostre país fóssim capaços d’avançar tots junts, agafats de les mans, com en una gran sardana”.
No vaig tornar a parlar i a veure Xirinacs mai més. Fins dilluns passat al Palau de la Música, en l’acte d’homenatge que se li tributà. Perquè ell era allà, s’havia deixat morir per no continuar essent esclau d’Espanya, però ara, completament lliure, era allà per dir-nos, per recordar-nos que “una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers”.
Les 1.500 persones que assistirem a l’acte, en el marc històric del Palau de la Música, sortirem amb l’esperança que, com desitjava Xirinacs, un dia, aquesta gran sardana humana que simbolitzi la força d’un poble per assolir, pacíficament, la seva sobirania, sigui una realitat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dijous, 16 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 11-10-08

Bon dia.
Dissabte passat vaig assistir a la cloenda del Primer Congrés de l’Associacionisme Català que, durant un any, ha anat treballant les 5 ponències marc: relacions intergeneracionals, migració, educació/formació, comunicació i la llengua a la Catalunya del Nord. Congrés organitzat per l’Ens de Comunicació Associativa que, segons dades facilitades a la premsa, reuneix 20 federacions de cultura popular que agrupen unes 3.500 entitats i centres culturals, amb més de 10.000 activistes i amb un total d’uns 400.000 associats. Es tracta, doncs, d’un important aglutinador de la cultura popular i amb una estructura organitzativa potent que vol convertir-se en grup de pressió de les administracions i dels mitjans de comunicació.
El contingut de les ponències i comunicacions han estat editades i poden ser un bon element de reflexió i de presa de posicions per actuacions futures d’acord amb l’objectiu del congrés: aglutinar, enfortir i fer present el dinamisme i l’extensió de la cultura popular i l’associacionisme en totes les seves manifestacions i expressions. Citaré només una de les conclusions adoptades que és prou significativa: demanar la reforma a fons del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, depenent de la conselleria de Cultura de la Generalitat, perquè no funcioni com una simple repartidora de subvencions, ja que les més quantioses van sempre a les mateixes entitats, per molt gran que aquestes siguin, i que les atorguin en funció de convenis i projectes plurianuals, perquè les entitats no estiguin sempre pendents de que si aquest any tindran subvenció o no.
És perceptiu que en un congrés hi hagi els parlaments oficials de rigor. En aquest han tingut l’oportunitat d‘expressar-s’hi, primer l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu, després el Molt Honorable President José Montilla, tots dos amb bones paraules de felicitació i comprensió i finalment, després d’una magnífica i reivindicativa intervenció del president del congrés Antoni Carné, l’Honorable conseller de Cultura Joan Ramon Tresserres amb un discurs decebedor i que va deixar a molta gent amb la mosca al nas. Per abreujar, ens va venir a dir que la cosa econòmica estava molt malament i que encara aniria més malament, avisant doncs que si anem a trucar a la porta no ens fem masses il·lusions. Es va lamentar que el pressupost de cultura només és un misèrrim 1’3% del pressupost total i que el seu propòsit d’arribar al 2% no serà pas possible en molt de temps, cosa que d’entrada et fa pensar que la seva influència al govern és més aviat escassa... Però el que realment decep és aquest discurs que ve a ser com un retret: que les entitats de cultura popular ens hem de modernitzar, que no hem de fer la cultura del segle XX que ara ja estem al segle XXI. És a dir: tot allò de la modernitat, de la incorporació de noves cultures, de la integració, la pluriculturalitat, etc., etc. O sigui, que si volem ser tinguts en compte, la nostra, repeteixo, no la dels altres sinó la nostra cultura popular i tradicional s’ha d’adaptar, ha de prendre noves formes més encaminades a la compatibilitat amb les noves influències que ens arriben de fora. Un tipus de discurs que estic segur no es fa a les cases regionals que, igual que nosaltres, continuen ballant i cantant avui com ho feien el segle XX i, en canvi, en determinats casos que tots coneixem, disposen d’importants subvencions.
Caldrà doncs que totes les entitats facin pinya amb les seves respectives federacions i aquestes enforteixin la pressió que l’Ens de Comunicació Associativa està disposada a fer. I que tota la gent sensible amb aquest tema estigui disposada a participar i a col·laborar, en tots sentits, a fer possible, amb les millores lògiques i pertinents que els nous temps imposen, que la nostra cultura popular i tradicional sigui tan vàlida el segle XXI com ho va ser el XX i el XIX, encara que molts no ho saben, o no ho recorden, o no ho volen reconèixer
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 04-10-08

Bon dia.

Si el 2007 commemoràvem el centenari de l’estrena de La Santa Espina ara s’acompleixen cent anys de l’estrena d’una altra obra emblemàtica del nostre repertori coral i sardanista. Es tracta de L’Empordà una obra que a més d’una sardana cantada és, també, un símbol musical com ho són Els segadors, La Santa Espina, El cant de la senyera, La sardana de la pàtria, El Virolai o El cant dels ocells, entre altres partitures que han esdevingut un referent de catalanitat al llarg dels anys, sigui quin sigui el règim polític que ens ha tocat viure. La llegenda singular dels amors de la sirena i el pastor és, també, un cant a la nostra terra, a la muntanya i al mar que configuren un encant especial a una de les comarques emblemàtiques del nostre país, l’Empordà, considerada, a més, com el bressol de la sardana.
La composició d’aquesta obra té una història molt peculiar. En una carta datada a Sitges el 25 d’abril de 1908, Enric Morera li deia a Joan Maragall que la coral Amics Tintorers, de Barcelona, havia de fer una actuació a Figueres i que li havien demanat d’estrenar una sardana seva, però amb la condició de que la lletra havia de ser del gran poeta Joan Maragall. Sense defugir la petició, Maragall li va respondre que les seves anteriors experiències havien estat al revés, o sigui que s’havia limitat a posar lletra a unes músiques ja fetes, com en el cas de Per tu ploro de Pep Ventura i Records de ma terra de Josep Serra i que, en aquesta ocasió, no sabria determinar la durada i el ritme que calia donar a la poesia per ser, posteriorment, musicada. Morera li va respondre també per carta que no es preocupés, que fes la lletra i ell ja es preocuparia de fer la música a la mida i característiques del poema.
I així es va gestar aquesta emblemàtica i popular sardana que va estrenar el 6 de setembre de 1908 a Figueres l’agrupació coral Amics Tintorers per homenatjar els seus amics de la Societat Coral Erato, els quals van considerar que la millor ofrena que els podien fer era la de cantar una sardana original dedicada a l’Empordà. L’actuació de la coral barcelonina a Figueres va ser un èxit. Van cantar la sardana al local social de la Societat Coral Erato i a la plaça de l’Ajuntament, on tothom va quedar encantat d’aquesta nova sardana. Aquesta expressió de «Salut, noble Empordà, salut, palau del vent, portem el cor content i una cançó» ha esdevingut un vertader himne de la comarca empordanesa. El cert és que els orfeons de Catalunya la van incorporar immediatament al seu repertori. Com a exemple, deixar constància que l’Orfeó de Sabadell ja la va interpretar per primera vegada en un concert celebrat a Rubí el 29 de juny de 1909. Pel que fa a la versió instrumental, segons dades facilitades per Antoni Torrent, de Fonovilassar78, l’enregistrament més antic de que disposen en versió de cobla data de 1913 a càrrec de la cobla Antiga Pep de Figueres. També els consta una versió en bon estat de la cobla Els Montgrins datada el 1914 i una de la Principal de la Bisbal de 1918. Posteriorment, i fins els nostres dies, L’Empordà ha estat enregistrada i interpretada pels més prestigiosos orfeons i cantants solistes del país cosa que demostra la seva qualitat i la vigència de la seva lletra.
En commemoració doncs d’aquest centenari, gaudeixin d’aquesta versió que tot seguit els oferim i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 27-09-08

Bon dia.
Fa uns mesos vaig dedicar aquest comentari a la Marina Rossell en ocasió de la presentació del seu treball discogràfic Clàssics catalans, un CD amb una selecció de cançons i sardanes i un DVD amb fragments d’un concert al Palau de la Música, l’any 2002. Avui, amb gran satisfacció, tinc motius per tornar a parlar d’ella evocant la seva memorable actuació del passat 11 de setembre al Liceu, per mi, sens dubte, l’acte més brillant de la Diada Nacional de Catalunya. Potser alguns de vostès van tenir la sort de seguir en directe aquest extraordinari concert i el no menys interessantíssim reportatge posterior que Televisió de Catalunya va retransmetre, això sí, pel Canal 33, no fos cas que aquells de la “crosta” s’indignessin davant d’una demostració de tanta qualitat interpretativa només amb música i cançons catalanes. El cert és que l’actuació de Marina Rossell i dels músics que l’acompanyaren, amb una interpretació i uns arranjaments magnífics que incorporaven també un duet de tenores, va ser extraordinària com li ho va reconèixer amb reiterades ovacions el públic que omplia el Liceu i com li ho ha reconegut de manera unànime la crítica musical.
Totes les obres incloses al programa del concert que s’anunciava com De la Renaixença als nostres dies mereixen l’elogiós comentari que n’ha fet la crítica especialitzada. Permetin-me però que faci una breu referència a les quatre sardanes interpretades per la Marina: El cavaller enamorat, Llevantina, Per tu ploro i La Santa Espina. I permetin-me, també, una referència personal. Fa molts anys que lluito per dignificar la sardana cantada a través de llibres, articles, conferències, intentant recuperar i difondre la versió cantada d’algunes obres musicades i escrites per prestigiosos compositors i poetes, des de la Renaixença als nostres dies, i que no tenen res a envejar a qualsevol altre gènere musical que avui és omnipresent a la ràdio i a la televisió. Per fi, aquests darrers anys, he tingut la satisfacció de viure actuacions en aquesta línia, primer gràcies a Núria Feliu, ocasionalment també a càrrec de Nina i, darrerament, amb gran compromís i valentia, per la Marina Rossell. I espero que aquest exemple tingui continuïtat amb intèrprets com Lídia Pujol, Roger Mas, i altres figures actuals i rellevants de la cançó en català.
He dit moltes vegades que hi ha sardanes cantades que tenen un gran valor poètic i musical i que el fet de que no s’interpretin és degut a una falsa apreciació de que formen part d’un temps passat. La Marina Rossell i els músics que l’acompanyaven van demostrar la seva vigència i l’entusiasme del públic va confirmar la seva qualitat. La Marina diu que interpretar aquestes sardanes, aquestes cançons de la nostra terra, el connectar amb la nostra tradició li és un plaer. Agraïm-li nosaltres a ella que ens proporcioni el plaer d’escoltar-la i aquesta ferma voluntat de posar al dia la nostra tradició musical. I els recomano que quan surti al mercat aquest CD i DVD De la Renaixença als nostres dies corrin a comprar-lo per poder gaudir de nou d’una veu i d’unes interpretacions d’una qualitat sense discussió possible.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 20-09-08

Bon dia.
El passat cap de setmana, 13 i 14 de setembre, vaig tenir la sort i el privilegi de ser convidat, junt amb la meva esposa, pel Casal Català de Copenhaguen per tal de fer-hi una conferència amb motiu de la celebració dels actes commemoratius de la Diada Nacional de Catalunya. També hi va ser convidada la professora de sardanes Rosa Capdevila, que havia impartit per internet un curs de ballar i repartir al sabadellenc Joaquim Torner, resident a Copenhaguen.
El Casal Català de Copenhaguen va ser fundat el 23 d’abril de 1996 i va comptar amb la presència del Molt Honorable Jordi Pujol, llavors president de la Generalitat de Catalunya. Compta amb una cinquantena d’associats i les seves principals activitats consisteixen en actes culturals, concerts, conferències i actes socials com la celebració de Sant Jordi, Sant Joan, l’Onze de Setembre, la castanyada, el Nadal, entre d’altres.
No disposen de local propi i desenvolupen les seves activitats en llocs apropiats que, normalment, han de llogar per hores. Els seus recursos econòmics són escassos i insuficients i compten amb alguna modesta subvenció de la Generalitat de Catalunya, que han de justificar prèviament i que sempre arriba tard, quan les despeses ja estan fetes. Disposen d’una pàgina web www.casalcatala.dk molt interessant que poden consultar per a una millor informació de qui són i què fan.
L’actual junta, escollida el novembre de 2007, està formada per 8 membres, 5 noies i 3 nois, 7 d’ells nascuts a Catalunya, d’una mitjana d’edat d’uns 30 anys, tots amb un gran interès per difondre la cultura catalana en terres daneses. Un interès i un treball que mereix ser reconegut i agraït, tenint en compte les precàries condicions en que desenvolupen la seva activitat.
Vàrem arribar a Copenhaguen el dissabte 13 al migdia. Sempre guiats i informats pel Joaquim i la Sara, vàrem dedicar la tarda a fer turisme pels llocs més emblemàtics de la ciutat. A la nit, sopar popular danès amb uns quants membres de la junta i amb animada sobretaula sobre diversos aspectes de la realitat cultural, social i política catalana i danesa. A través d’internet escolten la ràdio i llegeixen els diaris digitals. Tots ells estan perfectament informats de tot el que s’esdevé aquí a Catalunya. El diumenge, després d’una meravellosa passejada per un dels parcs de la ciutat, ens dirigírem a la Biblioteca de Frederiksberg per tal d’oferir als assistents, primer la conferència audiovisual La sardana, ahir i avui, un repàs des d’una perspectiva històrica i social del que representa la sardana com a signe d’identitat catalana, que va ser seguida amb gran interès per part de tots els assistents. Després, la Rosa Capdevila, amb l’ajut del monitor Joaquim Torner, va donar de manera didàctica i amena unes lliçons de punteig, de curts i llargs, de canvis de repartiment, de posició de braços i de situació a la rotllana que van ser ben assimilats pels socis i membres de junta que s’hi van apuntar. Tan ben assimilats que, fins i tot, va ser possible fer una mini audició de tres sardanes amb reducció de tirades. Feia goig i emocionava veure aquells joves catalans-danesos o danesos-catalans, agafats de les mans, ballant la música de L’Aplec de Sabadell, de Somni i de La Santa Espina. Els puc assegurar que ho feien amb plena consciència de la importància d’aquell moment. Per que ho puguin rememorar la Rosa els hi va portar una col·lecció de CD’s amb sardanes escollides per ella mateixa, enregistrades amb 4 o 7 tirades, sardanes per ballar i escoltar, sardanes cantades i una selecció de balls per a cobla. També, per gentilesa de Músics per la Cobla, disposen de 6 dels enregistraments que aquesta entitat té dedicats a prestigiosos compositors. Junt amb aquest material també els portàrem algun llibre que podran incloure a la seva biblioteca que es pot consultar a la seva web i que els podrà servir pel curset d’aprendre a ballar sardanes que tenen previst organitzar. Després de la ballada i d’un brindis per la Diada i per Catalunya va ser l’hora emotiva del comiat i el retorn a l’aeroport, sempre acompanyats pel Joaquim i la Sara.
Volem agrair públicament a tots els membres de la junta: la Lorena, la Gemma, el Raül, l’Elisabet, el Toni, la Gitte, la Carolina i el Ramon i, també, als esmentats Joaquim i Sara, la deferència i confiança dipositada en les nostres persones i totes les atencions que ens han dispensat.
De retorn a casa, mentre l’avió sobrevolava Europa, pensàvem amb la paradoxa de que, mentre aquí mateix, a casa nostra, al nostre país, els joves “passen” de la sardana, a milers de quilòmetres, uns altres joves catalans, enmig de les dificultats de la seva adaptació a una nova cultura i a una nova llengua, entre la lluita professional i la creació d’una família, consideren la sardana com un símbol i un referent de catalanitat que els uneix amb Catalunya i amb les seves arrels que no volen perdre mai.
Un exemple i una lliçó que haurien d’aprendre els descreguts i els desarrelats d’aquí. I una gran dosi d’autoestima i confiança pels qui estimem el que ens és propi: la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres tradicions.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 13-09-08

Bon dia.

Ben retrobats, i benvinguts als qui per primera vegada s’incorporin a la nostra audiència, a aquest primer programa de la cinquena temporada de l’Esperit de Festa que iniciem, com sempre, amb tota la nostra il·lusió i la ferma voluntat de merèixer l’atenció que, setmana a setmana, ens dispensen. Com ja vàrem fer els estius anteriors, des del nostre darrer programa a finals de juliol hem estat en contacte amb tots vostès amb l’emissió d’una sèrie especial que amb el títol de SardaEstiu els ha permès gaudir d’una extensa selecció de sardanes, havaneres, músiques i cançons d’estiu i de festa major que s’han anat emetent en les franges horàries del matí alternant els horaris de 9 a 10 o de 10 a 11 en funció de les necessitats de programació. Demanem disculpes si això ha produït ha algun dels nostres habituals seguidors alguna confusió.
Avui, en aquest primer programa de la cinquena temporada, recuperem l’esquema habitual amb petites variants i el propòsit d’introduir, com cada temporada, algun nou espai que anirem definint properament. Amb l’equip del programa, el Jordi Saura, la Cristina Colomé i el Joan Farrús, i amb el suport incondicional de la direcció de Ràdio Sabadell, ens esforçarem al màxim, utilitzant tots els mitjans que la tècnica avui ens permet, per fer arribar aquests programes molt més enllà del nostre entorn sabadellenc.
Els recordem que ara ja és possible escoltar-nos via Internet i que els programes de dissabte i diumenge queden disponibles al Podcast de Ràdio Sabadell, a partir de la tarda del dilluns següent a la seva emissió, per a poder-los escoltar o baixar-los al seu ordinador quan vulguin.
Aquesta possibilitat d’ampliar la nostra audiència és per nosaltres un motiu de satisfacció però alhora, també, ens suposa un major compromís. Seguirem, doncs, informant de tot allò important que s’esdevé, que és molt, dins l’àmbit de la cultura popular i tradicional catalana, amb especial atenció al sector del sardanisme. Oferirem una nova edició de La Sardana de l’Any per tal de que puguin escollir la seva sardana preferida entre les moltes que s’estrenen cada any. Combinarem informació i música sempre que tingui el mínim nivell exigible de qualitat. Donarem la nostra opinió amb respecte però, també, amb fermesa i convicció. Farem i acceptarem la crítica. En definitiva, procurarem seguir mantenint la seva atenció que serà, per a tots nosaltres, el millor premi al nostre esforç.
Gràcies de nou pel seu suport i confiança i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 26-07-08

Bon dia.
La Fundació Universal de la Sardana va ser creada l’any 1992 amb l’objectiu primordial de difondre la nostra dansa a tot el món com a vehicle per expressar la pau i la solidaritat entre els pobles. Fidel al seu principi de “la sardana, una dansa per al món” la Fundació Universal de la Sardana va néixer amb ocasió dels Jocs Olímpics de Barcelona i ha estat present a tots el jocs olímpics posteriors: Atlanta 96, Sidney 2000, Atenes 2004 i també estarà present als Jocs Olímpics de Pequin 2008. Actualment la Fundació Universal de la Sardana està presidida pel compositor i director Antoni Ros-Marbà i compta amb la presència de tres sabadellencs: Josep Maria Serracant, com a director general, i Jesús Ventura i jo mateix com a vocals.
El passat dilluns 14 de juliol una representació de la junta vàrem ser rebuts pel president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, per presentar-li els objectius del viatge i detallar-li el programa d’activitats a desenvolupar a la capital xinesa. He de confessar que em va sorprendre desagradablement l’actitud del president que es va limitar a escoltar-nos i a desitjar-nos bon viatge, sense fer cap tipus de referència a la importància del fet ni estimular-nos a prosseguir amb la nostra intenció de presentar al món la sardana i la cobla com un signe d’identitat catalana. Després d’aquesta freda rebuda va baixar al parc per presenciar i escoltar una sardana ballada i interpretada pels dansaires i músics que, des del dia 23, s’han desplaçat a Pequin amb la resta d’expedicionaris, els va saludar i va donar per acabada la recepció.
Tornant a l’objectiu del viatge dir que l’acte principal tindrà lloc demà diumenge a la tarda en un lloc emblemàtic de Pequin, el Parc Di Tan, que traduït vol dir el parc del Temple de la Terra. La Cobla de Cambra de Catalunya estarà formada per Jesús Ventura com a flabiol i director, Salvador Parés i Oriol Oller, tibles; Jordi Molina i Anna Maria Costal, tenores; Roger Santiago i Esteve Molero, trompetes; Isi López, trombó; Ramon Casanovas i Josep Maria Guinart, fiscorns; i Francesc Saladrigues, contrabaix. Pel que fa als 12 balladors es tracta de Marta Masqué, Elena Callén, Marina Barberà, Anna Prats, Neus Calle, Gemma Ayats, Miquel Ramells, Quim Rutllant, Josep Maria Paños, Albert Font, Xavi Romero i Toni Valls.
Primer s’interpretarà una sardana de concert, després presentació i justificació de l’acte a càrrec del director general de la FUS Josep M. Serracant. A continuació una sardana d’exhibició a la que seguirà un taller de sardanes entre els assistents, una nova sardana de concert per acabar amb una sardana de germanor a la que s’espera s’incorporin als dansaires els acompanyants i el públic xinès.
També s’han incorporat a la celebració un conjunt de dansaires xinesos que representaran la Dansa del ventall i la Dansa de Qipao. I si les autoritats ho permeten s’interpretarà l’himne xinès instrumentat per a cobla per Josep M. Serracant.
S’ha procurat la presència dels corresponsals dels mitjans de comunicació catalans a Pequin per tal de que puguin transmetre a Catalunya la crònica de l’acte i així fer possible també el propòsit que mou la Fundació: conscienciar als catalans que tenim una dansa i una música internacional, capaç d’atraure l’atenció de gent de les cultures més diverses. L’expedició tornarà a casa el dia 30 i esperem que sigui amb els objectius proposats aconseguits amb èxit.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 19-07-08

Bon dia.
Ja m’he referit alguna vegada a la qualitat i interès dels continguts de la Revista Musical Catalana i de la seva bona predisposició per a informar sobre la sardana i la música per a cobla, amb els habituals comentaris signats per Josep Pasqual i altres col·laboradors. Però el darrer número publicat, corresponent als mesos de juliol i agost, mereix un comentari especial tota vegada que el consell de direcció de la revista, amb l’amic Jaume Comellas al davant, ha fet possible la publicació de dos extraordinaris articles que fan referència a la personalitat i a l’obra de dos grans referents de la nostra música: Pep Ventura i Juli Garreta. Dos articles escrits amb un gran rigor històric i que ens aporten noves dades que trenquen determinats tòpics establers alhora de referir-nos al context històric dels personatges i al procés creatiu de la seva obra.
En l’article que porta per títol Juli Garreta. Feréstec i autodidacte? els seus autors, Joan Gay, musicòleg llicenciat per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor de música a l’IES de La Bisbal d’Empordà i professor d’història de la música al Conservatori de Girona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i Joaquim Rabaseda, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de percepció auditiva, història de la música i de la música per a les arts visuals a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i cito aquests currículums per demostrar que no es tracta dels noms habituals que escrivim sobre aquests temes, fan referència a la qualitat de l’obra de Juli Garreta en el seu context global per desmuntar el tòpic més reiterat d’atribuir-li una formació musical elemental autodidacta i complementària al seu ofici de rellotger. La informació documentada pels autors demostra que l’ofici de rellotger era pura anècdota i que la seva formació va ser molt més que senzilla i autodidacte. Cal agrair als autors de l’article aquesta aportació que situa l’obra de Garreta en el context que li correspon, o sigui a l’aparador dels grans creadors de la música catalana, i que en podrem tenir una prova determinant el proper 22 d’agost amb l’audició de la seva gran obra Impressions simfòniques que tancarà el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
L’altre article que inclou la Revista Musical Catalana i que ocupa el tema central de l’edició sota l’enunciat El reremón històric de la sardana. Una aproximació a la realitat objectiva de la nostra dansa està signat per Anna Costal, musicòloga i tenorista de la Cobla Vila d’Olesa, i porta per títol Les sardanes proscrites de Pep Ventura. Es tracta d’una informació elaborada per l’autora a partir del seu treball d’investigació titulat Pep Ventura: moda, sàtira i revolució. Anàlisi musical, política i social de les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela (1864-1875). Comentar aquest article de 4 pàgines, rigorosament documentat, mereix molt més temps que el destinat a aquest comentari setmanal. Com a resum, reprodueixo la introducció a l’article que diu: “La sardana llarga empordanesa de mitjan segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica, ni moral... De bon començament, la sardana llarga va néixer com un ball de moda més –al costat dels valsos, les polques i els rigodons-, i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i l’aristocràcia.” En aquest article, Anna Costal ens ofereix un interessant i documentat recorregut per les primeres sardanes de Pep Ventura basades amb temes de les òperes i sarsueles llavors de rabiosa actualitat i exposa com, per als republicans federals d’aquella època, la sardana llarga va significar el ball de moda de la nova societat contemporània, sense privilegis ni distincions de classe, front del conservadorisme alienador del carlisme i de l’església. La personalitat de Pep Ventura i la seva formació musical són descrites per l’autora de l’estudi aportant una sèrie irrefutable d’arguments que desmunten determinats tòpics que sobre la seva obra i la seva persona ens han servit de punt de partida a molts dels qui ens hi hem anat referint i que, a partir d’ara, disposem d’una nova visió que ens el fa, encara, molt més transcendent.
Aquests articles són, també, una lliçó per a tots aquells que, des de la ignorància i la manca d’autoestima, consideren la nostra música i els nostres compositors més emblemàtics com a simples representants d’un folklore vulgar i sense cap interès.
Gràcies, doncs, als autors d’aquests magnífics treballs Joan Gay, Joaquim Rabaseda i Anna Costal, per haver dedicat part del seu temps a l’obra de dos compositors emblemàtics de la música catalana i gràcies als responsables de la Revista Musical Catalana per haver-los publicat i fer així possible que ara puguem parlar de Juli Garreta i de Pep Ventura amb més propietat i coneixements.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 12-07-08

Bon dia.
La intensa activitat sardanista del passat cap de setmana tenia, pel meu interès, dos punts de referència: el concert dedicat al Centenari de Manuel Saderra i Puigferrer, el divendres a Banyoles, i el II Aplec Comarcal d’Osona al Castell de Montesquiu, el diumenge.
Així que divendres vaig anar a Banyoles, per assistir a un gran concert organitzat amb un gran suport logístic i audiovisual com ens tenen acostumats la gent del Foment de la Sardana de Banyoles que compten, en les grans ocasions, amb la col·laboració del sabadellenc Jaume Nonell. Un concert titulat Un tomb per la vida d’en Manel i que volia ser, i va ser, el gran acte d’homenatge al recordat i admirat mestre i que se celebrava precisament el dia que s’acomplien 100 anys justos del seu naixement, el 4 de juliol de 1908. A la primera part, La Principal de la Bisbal va interpretar una sardana de Josep Saderra i sis del mestre Puigferrer, una d’elles cantada per Gemma Coma, una altra ballada per la Colla Banyoles i dues coreografiades per l’Esbart Fontcoberta.
La Polifònica de Puig-reig va iniciar la segona part amb uns temes de l’òpera Nabucco, de Verdi, i tres temes de gospel, per seguir amb una sardana de Saderra i dues de Puigferrer. Després, la Bisbal i la Polifònica van interpretar conjuntament obres de Martirià Font, Francesc Cassú i Joan Lluís Moraleda. Un miler de persones, pagant 20 euros l’entrada, van assistir a aquest magnífic concert que es va allargar gairebé tres hores i que possiblement, tant per la durada com pel la motivació dels assistents, podia haver obviat els temes d’òpera i de gospel. Amb tot, cal felicitar la gent de Banyoles per la seva capacitat d’organització i mobilització, demostrant, una vegada més, el seu reconegut prestigi.
El segon esdeveniment que em referia al principi el vaig viure als magnífics paratges del Castell de Montesquiu bellament conservat per la Diputació de Barcelona. Espai de pas entre muntanya i plana, amb boscos de roure i pi roig, els seus referents històrics es remunten a l’edat mitjana, època de la qual data el castell de Montesquiu, un gran casal fortificat amb orígens en el segle X, que avui ha estat adaptat com a equipament cultural i de convencions. En una de les seves sales, organitzada per la Federació Sardanista de Catalunya s’hi va celebrar una trobada d’entitats federades dedicades a la promoció i l’ensenyament de la sardana en l’àmbit juvenil, infantil i adult, amb l’aportació de noves metodologies per actualitzar la dinàmica de l’ensenyament. Es va distribuir un material didàctic molt ben preparat per la professora Maria Àguila i es va presentar un CD que, lamentablement, tot i reconeixent la feina del seu autor, té mancances importants, especialment en els apartats històrics i documentals com, per exemple, no citar el llibre Compàs o el DVD Trencats i seguits dues eines didàctiques considerades de referència obligada.
També, en una altra sala, vaig assistir a la reunió informativa sobre la nova temporada de La Sardana de l’Any, que s’iniciarà el cap de setmana del 13 i 14 de setembre i que Ràdio Sabadell seguirà emetent a través dels nostres programes Esperit de Festa i Sardanes. Una nova temporada amb algunes modificacions que ja comunicarem oportunament als nostres oients.
Després, el dinar de germanor, servit sota els majestuosos roures i pins, amb les taules guarnides i els cambrers uniformats com si es tractés d’un luxós restaurant, compartint àpat i conversa amb amics i amigues fins l’arribada de les cobles Ciutat de Girona, Sabadell i La Blanes que van ser les encarregades de posar música a aquesta segona edició de l’Aplec Comarcal d’Osona.
Com poden comprovar, un cap de setmana intens i variat. Gran concert, debat i propostes de futur, bona música, convivència enmig la natura, aplec i la satisfacció d’haver assistit a un seguit d’actes que refermen l’autoestima i demostren que la sardana té, avui, moltes coses a dir. El que cal és saber-nos fer escoltar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 05-07-08

Bon dia.
La setmana passada era gairebé obligat que em referís a la celebració de l’Aplec de la Sardana de Sabadell i al fet que la seva edició número 46 coincidís amb el 50 aniversari d’aquest aplec sota l’organització de Sabadell Sardanista.
Els comentava la importància d’aquest fet i la singularitat emocional que representava per un grup d’amics que ja formàvem part de l’organització l’any 1958 i que, sortosament, la majoria ens vàrem retrobar una vegada més col·laborant en aquesta darrera edició. Tots els nostres oients que varen poder assistir-hi ja van comprovar l’emotivitat de la celebració. Als que no van poder venir només que sàpiguen que el conjunt de la jornada va incloure, a més, un seguit de fets significatius que palesen el perquè activitats com aquestes es mantenen vives malgrat les dificultats i la indiferència de la majoria de la societat catalana.
El reconeixement als primers organitzadors, l’acte d’homenatge a Salvador Saumoy per la seva dedicació a la Cobla Jovenívola, les estrenes, el concurs de colles improvisades, el concert, les bones interpretacions de les cobles i dels seus solistes, la puntual informació de tot el que s’esdevenia, el magnífic aspecte del Bosc de la Font de Can Rull, amb l’acollidora ombra que ens protegia d’una climatologia idònia per a la celebració d’un acte a l’aire lliure, el dinar de germanor que va reunir 230 comensals que van gaudir d’un menú amb un preu assequible i d’una qualitat que a molts restaurants voldríem trobar, tot plegat emmarcat en una jornada que va reunir, en l’hora més propícia de la tarda, unes 500 persones, algunes vingudes de diferents llocs de la geografia catalana.
Podríem dir, per tant, que la jornada va ser tot un èxit. M’agradaria, però, fer una reflexió sobre alguns aspectes que possiblement s’escapen a la pròpia organització. Si bé l’assistència en conjunt es pot qualificar d’acceptable, donada la data, darrer cap de setmana de juny que moltes famílies aprofiten per fer el canvi a la segona residència, la coincidència d’altres actes a la ciutat i d’un esdeveniment esportiu que no val la pena aquí esmentar, la representació política a l’aplec va ser molt escassa i amb absències significatives que probablement no s’haguessin produït de tractar-se d’algun altre tipus de manifestació considerada més multicultural, per allò de demostrar el seu progressisme i de voler quedar bé, un quedar bé que, amb els sardanistes, se’ls en fot. També, llevat honroses excepcions, vaig trobar a faltar la presència de persones significatives de les institucions econòmiques, culturals i socials de la ciutat, que acostumen a deixar-se veure en determinats actes però que a un aplec de sardanes no li deuen considerar cap tipus d’importància.
No voldria acabar aquest comentari donant la impressió d’un cert desànim i ganes de plegar veles. Al contrari, faig aquestes observacions per demostrar que malgrat la indiferència de molts, totes les manifestacions vives es mantenen gràcies a la fidelitat i a la no renúncia de minories que tenen clar d’on vénen i on volen anar. I els sardanistes això ho tenim molt clar, tant els que hi érem fa 50 anys, els que hi som ara i els que, estic segur, s’aniran incorporant.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 28-06-08

Bon dia.
Com hem anat informant repetidament demà els sabadellencs tenim una cita al Bosc de la Font de Can Rull, una cita amb la nostra cultura protagonitzada per la cobla i la sardana i per tot allò festiu que l’Aplec de la Sardana de Sabadell inclou. Un aplec especial per alguns que demà no podrem evitar una mirada, possiblement emotiva i un xic nostàlgica, al passat. Demà, a primera hora del matí, un grup d’homes, d’amics, acompanyats de les nostres esposes, ens retrobarem per començar les tasques d’organització de l’aplec. Un grup d’homes, d’amics, que demà farà exactament 50 anys que, acompanyats pel que llavors eren les nostres xicotes, fèiem les mateixes tasques d’organització però en un altre indret: a La Salut, lloc escollit per la junta de Sabadell Sardanista per a la celebració del Primer Aplec de la Sardana de Sabadell. Una junta que estava formada, precisament, per aquest mateix grup de sardanistes, d’amics, que l’any 1958 només teníem de mitjana uns 20 anys d’edat. Per tant, una junta molt jove, inimaginable avui dia, amb poca experiència organitzativa però amb una gran capacitat de treball, amb un ferm compromís per l’entitat i la sardana i amb una il·lusió desbordant.
Demà farà 50 anys... i encara hi som. ¿Vol dir això que hi som per què no hi ha relleu? ¿Per què no hi ha ningú més? En el nostre cas no és pas aquest el motiu. Nosaltres, Narcís Mañosa, Josep Albert, Salvador Saumoy, Manuel Torrell, Víctor Tortosa i jo mateix, hi som perquè volem ser-hi. Perquè som fidels a uns principis que s’han mantingut aquests 50 anys i que esperem, si la salut i les circumstàncies de la vida ens ho permeten, continuant-hi sent mentre les nostres forces ens ho permetin. Hi som perquè estimem la sardana, estimem la nostra cultura, estimem Sabadell Sardanista que, com deia Narcís Mañosa diumenge passat, per nosaltres no és una entitat sardanista sinó que és “l’entitat”. Una entitat que quan nosaltres hi vàrem entrar era també molt jove i que s’ha fet gran amb nosaltres. Una entitat a la que hem dedicat, amb més o menys intensitat, amb més o menys encert, però amb el màxim amor i interès, molts anys de la nostra vida.
Demà serà, doncs, per aquest grup d’amics un aplec molt especial. Els rellotges, els calendaris, tenen una mesura del temps igual per a tothom. Però no per a tothom el temps viscut té el mateix valor. Viure i estimar amb plenitud consisteix en anar més enllà, en superar mentalment i emocionalment els límits del temps regulat científicament i en saber compartir aquest temps, és a dir la vida, amb les persones i les coses més estimades. Per a aquest grup d’amics, els 50 anys compartits dins la rotllana de l’amistat, del respecte i de l’estimació sincera, el temps dedicat a la sardana ens ha enriquit emocionalment i demà compartirem aquesta emoció amb tots els amics i amigues, amb tota la gent de Sabadell i de tots els indrets que s’apropin a l’aplec per ballar tots, de manera simbòlica i virtual, la gran sardana de la vida.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 21-06-08

Bon dia.
Organitzat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona i la Comissió del Centenari de Joaquim Serra, es va celebrar dimarts passat a l’Ateneu Barcelonès, de Barcelona, l’acte de cloenda de l’Any Joaquim Serra. Es tractava, com van matisar els organitzadors, d’un acte formal de cloenda dels actes organitzats amb motiu del centenari però no pas el final del magnífic treball impulsat per Músics per la Cobla consistent en la difusió, promoció i enregistrament de l’obra completa de Joaquim Serra.
A l’acte del passat dimarts hi van intervenir la compositora i directora Concepció Ramió, el coreògraf, director d’esbarts i actual president de l’Agrupament d’Esbarts de Catalunya, Jordi Núñez, i el músic i director tècnic de la Banda de Barcelona, Abili Fort. Els tres van glossar l’obra de Joaquim Serra en les seves vessants de música de cobla, simfònica i de dansa. Les seves intervencions van anar acompanyades de breus il·lustracions musicals de les obres més representatives del mestre Serra.
Concepció Ramió, a partir de les notes de la sardana La primera volada estrenada per Joaquim Serra quan només tenia 14 anys, va anar desgranant la seva evolució compositiva sota la influència del seu pare Josep Serra i de Morera, Toldrà i Garreta, pel que fa a les sardanes, que són la base de la seva creació, i de Debussy i Ravel pel que fa a la seva obra pianística. Ramió va acabar la seva intervenció fent una selecció temàtica de les sardanes de Serra classificant-les en diversos grups: líriques, dramàtiques, èpiques, simfòniques, descriptives, infantils i experimentals.
Per la seva part Jordi Núñez, després de reivindicar l’obra i la persona del mestre, recordant les vicissituds polítiques i la repressió franquista que va haver de suportar, es va referir a la relació de Serra amb l’Esbart Verdaguer i al nou CD editat per l’Agrupament d’Esbarts que conté 14 ballets del mestre Joaquim Serra. Va explicar que quan un esbart demanava al mestre Serra un dels seus ballets aquest no es limitava a facilitar-los una còpia sinó que en feia una nova instrumentació. D’aquesta manera existeixen diverses instrumentacions d’una mateixa dansa. Finalment Jordi Núñez va denunciar el poc reconeixement institucional que té la cobla i es va lamentar que l’Ajuntament de Barcelona hagués estat més diligent a concedir el nom d’una plaça a la cineasta madrilenya Pilar Miró que al mestre Joaquim Serra, que finalment li ha estat concedida després d’un laboriós i llarg procés administratiu.
La producció simfònica i cambrística del mestre Serra va ser glossada per Abili Fort que va fer referència a l’entorn musical barceloní quan els Serra s’instal·laren a Barcelona i va destacar especialment les Impressions camperoles i les Variacions per a piano. Va reivindicar la necessitat d’editar un disc de referència de l’obra orquestral de Joaquim Serra i va denunciar que la seva música, i en general la música de compositors catalans, estigui marginada per l’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya que la inclou només en un concert a l’any per justificar-se.
Finalment, Elisenda Climent, per part de l’editorial Clivis, i Jesús Ventura per Músics per la Cobla, van exposar els respectius treballs editorials que s’estan duent a terme per a la difusió de l’obra de Joaquim Serra, tant amb l’edició de partitures com en enregistraments sonors. Clivis, a més, té en curs l’edició de tota l’obra coral del mestre Serra, inicialment escrita per a veus d’homes i que el mestre Manuel Oltra està transcrivint a 4 veus mixtes. Músics per la Cobla, a més dels 4 CD’s que contenen l’integral de sardanes té previst la propera aparició de 2 CD’s amb obra diversa de Joaquim Serra.
Com a punt final d’aquest interessant acte, el pianista Jordi Masó va estrenar una magnífica interpretació lliure a piano del poema simfònic Puigsoliu demostrant, una vegada més, la gran qualitat de la música de Joaquim Serra.
Per acabar, felicitar a la Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, a la Comissió del Centenari de Joaquim Serra, a Músics per la Cobla i a l’editorial Clivis per aquest magnífic treball que els honora i que demostra, una vegada més, el potencial de la nostra música i la gran qualitat dels nostres compositors.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 14-06-08

Bon dia.
Si la setmana passada els comentava que havia llegit a la premsa una bona notícia avui és tot el contrari. Avui m’he de referir a un lamentable comentari fet per Enric Vila, historiador i periodista, que va publicar al diari AVUI el passat divendres 6 de juny i que ja vàrem comentar breument la setmana passada. En primer lloc, sobte que una persona amb el seu currículum: curs de doctorat en Humanitats i comunicació i Llicenciatura de segon cicle en Periodisme a la Universitat Ramon Llull; Llicenciatura en Història contemporània a la Universitat de Barcelona; Primer curs de la llicenciatura d’Educació musical i estudis de música i guitarra al Taller de Músics fins a grau mitjà, demostri un desconeixement sobre la història de la sardana i un gran menyspreu sobre el que aquesta ha representat i continua representant en el context de la cultura catalana. I a més que ho faci parlant d’un tema que no hi té res a veure: el congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya per elegir els seus dirigents. Sembla com si Enric Vila volgués, per algun motiu que ell sabrà, descarregar la seva bilis sobre la sardana i el sardanisme i utilitzés una comparació absolutament demagògica que li fa dir: “l’independentisme dels actuals dirigents d’ERC és a la democràcia el que va ser la sardana durant el franquisme: pur folklore humiliant i enverinat”. Llegeixes això i et quedes estorat comprovant, una vegada més, que amb la sardana qualsevol s’hi veu amb cor, encara que desconegui totalment el tema. La ignorància d’aquest senyor sobre el que va representar la sardana durant el franquisme i la posterior recuperació de la democràcia sí que és enverinada, impròpia d’una persona amb els seus estudis i només pot ser deguda a un auto odi inexplicable envers una faceta de la nostra identitat col·lectiva. Un fet que, lamentablement, es dona en un tipus de gent que es considera progressista, que no ha viscut el temps del que parla i que no es preocupa de documentar-se abans de fer una afirmació tan vexatòria per a molta gent que, des del sardanisme, va contribuir a la democràcia que ara ells gaudeixen. Un sardanisme que va ser el primer de treure la senyera al carrer i passejar-la per pobles i ciutats amb les seves caravanes de la flama de la sardana i els seus aplecs i diades sardanistes mentre probablement molts “progres” d’avui romanien, per por, tancats a casa seva. Un sardanisme del que en van sortir regidors, alcaldes i fins hi tot consellers de la Generalitat. Un sardanisme que, amb les seves virtuts i defectes, va plantar cara, que va lluitar per subsistir i que avui rep a canvi els menyspreu i l’oblit dels qui en un temps passat se’n serviren. Per acabar, vull contrarestar l’opinió d’Enric Vila amb la de dos personatges que espero que fins i tot ell en reconeixerà la seva vàlua, honestedat, sinceritat i prestigi. Una és del bisbe Casaldàliga que ha escrit “Quan a Catalunya no es podia desplegar la senyera es desplegava la sardana” i l’altra és de Josep Benet que ha deixat escrit: “La sardana es va convertir en un dels instruments de redreçament de Catalunya. L’aportació que el sardanisme va fer a aquest redreçament va ser molt important. Vull recordar-ho. Cal recordar-ho”.
Caldria, doncs, que el senyor Enric Vila ho recordés i en una altra ocasió, quan parli de la sardana i el sardanisme, es documenti millor.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 07-06-08

Bon dia.
He llegit a la premsa una bona notícia: el nomenament de Salvador Brotons com a Director de la Banda Municipal de Música de Barcelona. Brotons justifica la seva acceptació per l’entusiasme i la insistència dels músics que li ho han demanat, la voluntat de portar la Banda al nivell més alt dotant-la dels mitjans econòmics necessaris i el fet emocional que el seu avi, el seu pare, i ell mateix, han tocat a la banda. Brotons ha dissenyat per a la temporada 2008-2009 un programa molt ambiciós: molts concerts, presència de directors internacionals de primer nivell, recuperació del patrimoni musical català per a banda, participació de solistes consagrats i la combinació del repertori popular i internacional. També hi ha el projecte d’enregistrar un CD cada any, millorar el cicle Música als Parcs i potenciar la presència a actes oficials, audicions escolars i familiars. També es demanaran més recursos per encarregar obres noves i augmentar el patrimoni musical català.
Insisteixo que ho considero una bona notícia perquè Salvador Brotons ha demostrat el seu compromís amb la música catalana en les seves diverses manifestacions. Així li ho va reconèixer l’entitat Sabadell més Música en concedir-li el Premi Nacional Agustí Borgunyó en la darrera edició celebrada fa uns mesos. També, a nivell sabadellenc, cal recordar positivament el seu pas per l’Orquestra Simfònica del Vallès, de la qual segueix sent un dels directors convidats.
No m’estendré a detallar el seu llarg i brillant currículum que conté més de 100 obres, 15 premis de composició, la direcció de grans orquestres d’Europa i Amèrica i la seva tasca pedagògica. Una extensa biografia que en reproduir-la moltes vegades, lamentablement, no es fa referència a la seva faceta de compositor de sardanes tot i que, fins al moment, en el seu catàleg hi figuren cinc sardanes i unes altres cinc obres lliures per a cobla. Sembla que es considera molt més important esmentar que ha dirigit orquestres com la Simon Bolívar de Veneçuela o la Filharmònica de Montevideo, per exemple, que La Principal de la Bisbal o la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona en un Palau de la Música ple de gom a gom.
Coneixent Salvador Brotons estic segur que la sardana tindrà una presència habitual en el repertori de la Banda Municipal de Barcelona, com és habitual en la programació de la nostra Banda de Música de Sabadell des de que la dirigeix Bernat Castillejo.
Els concerts de les bandes de música, especialment els celebrats a l’aire lliure, són una bona manera d’apropar la música al gran públic, a moltes persones de cultures diferents que difícilment entraran a una sala de concert. Incorporar les sardanes al seu repertori fa possible la seva àmplia difusió demostrant que la seva qualitat és perfectament equiparable a la resta de peces del repertori. Ara que s’acosta el temps de les festes de barri i dels concerts de les bandes al carrer és una bona ocasió per a demostrar-ho.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 31-05-08

Bon dia.
Dimecres passat, al Teatre Principal, es van concedir les Medalles d’Honor de Sabadell corresponents a aquest any 2008. Unes medalles que, com diu l’alcalde Manuel Bustos en la salutació del programa editat, són per persones i entitats compromeses, responsables, il·lusionades i generoses. Capaces de reservar i dedicar bona part del seu temps i energia per als altres.
Aquest any, la sardana ha tingut una significativa presència en aquest acte d’atorgament de les medalles. A proposta de la Federació Sabadell Cultura, la junta de portaveus de les diferents forces polítiques amb representació a l’ajuntament van aprovar la concessió de la Medalla d’Honor al Grup Sardanista Mirant al Cel i a l’Agrupació Cultural Folklòrica Sabadell Sardanista.
Del Grup Sardanista Mirant al Cel se n’ha destacat el seu vessant competitiu i els campionats de Catalunya assolits per les seves colles d’alevins, infantils, juvenils i veterans, a més de la brillant trajectòria de la colla senyera, la Mirant al Cel, amb una història competitiva de més de 60 anys. Tots ara sota l’empara del Grup Sardanista Mirant al Cel, que més enllà de l’àmbit competitiu, ha organitzat amb èxit festivals, concerts, conferències, viatges, colònies i moltes activitats cíviques i socials que, des de fundadors com Salvador Ferré, fins als actuals dirigents, com Núria Ferré, han fet possible que Sabadell sigui, també, un punt de referència entre les colles de Catalunya.
Pel que fa a Sabadell Sardanista, també ja superats els seus primers 60 anys d’història, amb una massa social que supera les cinc-centes persones, s’ha destacat que disposa d’un ampli ventall d’activitats per atreure la presència dels sabadellencs: l’aplec a la font de Can Rull, les ballades festives a la plaça Sant Roc, el concert al Principal, la Revetlla del Sardanista, el concurs de colles sardanistes, el concurs de fotografia i de cartells, les festes d’aniversari, la Diada del Soci i la col·laboració amb altres entitats en l’organització d’actes que potenciïn la presència de la sardana en les festes de tota la ciutat. La ja fa uns mesos inaugurada Plaça de la Sardana i la prevista inauguració l’any que ve del Monument a la Sardana, són un exemple d’aquest treball de promoció de la sardana a la ciutat i que vol ser també un referent visual d’identificació de tots els ciutadans amb la nostra dansa nacional.
D’una manera testimonial també la sardana forma part de l’activitat de dues de les entitats que també van ser premiades en aquesta edició. La Unió Excursionista Sabadell, que organitza l’anual ballada de sardanes a La Mola, i el Casal d’Europa, amb la seva ballada anual del Dia d’Europa al carrer de les Neus.
Felicitats a tots els guardonats i de manera especial al Grup Sardanista Mirant al Cel i a l’Agrupació Cultural Folklòrica Sabadell Sardanista per a aquesta merescuda distinció que ha de ser un motiu més per seguir gaudint de la sardana i, a la vegada, un encoratjament per seguir treballant per la seva difusió i promoció, per fer-la arribar al màxim nombre de sabadellencs.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 24-05-08

Bon dia.
La setmana passada, en el decurs d’una roda de premsa celebrada al Teatre Principal, es va fer públic l’acord d’erigir un monument a la sardana i ubicar-lo a la Plaça Marcet. Presidien l’acte el tinent d’alcalde de l’Àrea de Presidència i regidor de Cultura de l’Ajuntament, Lluís Monge, el president de Sabadell Sardanista, Robert Guillem, i l’expresidenta Carme Folch, promotora de la iniciativa, a més de Pepita Brossa, autora del monument escollit, una escultura d’uns tres metres d’alçada representant quatre sardanistes ballant i una flama al·legòrica que simbolitza la perpetuïtat de la dansa nacional de Catalunya. Un monument que, com va remarcar Lluís Monge, es tracta del reconeixement de la ciutat a la sardana com una manifestació cultural viva, manifestant també la seva satisfacció pel fet que Sabadell sigui un referent en el context del sardanisme en les seves diverses manifestacions: música, dansa, discografia, literatura, promoció i organització. Malgrat que la junta de Sabadell Sardanista voldria inaugurar aquest monument per les festes del 62 aniversari, el març de 2009, la complexitat i pressupost d’aquest obra és probable que no ho faci possible, tot i el compromís de sí poder-lo inaugurar en el decurs de l’any 2009.
Finalment, doncs, un projecte molts anys anhelat es farà realitat. Fem una mica d’història tot recordant que el projecte de fer un monument a la sardana es va començar a gestar l’any 1972 en el lloc que llavors es va considerar més adequat, la plaça de Catalunya, que estava en fase d’urbanització. L’execució del monument es va proposar a l’escultor Camil Fàbregas. La pedra amb un pes de 50 quilos que havia de servir de base del monument va ser portada de Montserrat a peu i sobre les espatlles d’un grup de voluntaris. Davant l’expectació del públic, el 19 de març de 1972, amb la presència de les càmeres de TVE, de les colles sardanistes locals i l’assistència de les autoritats, presidides per l’alcalde Josep Burrull, es va procedir a la benedicció de la pedra que va ser soterrada acompanyada d’un exemplar del Diari de Sabadell i amb el tradicional ritual de les paletades de terra precedides per breus però emotius parlaments a càrrec de l’alcalde i del llavors president de Sabadell Sardanista, Joaquim Ribalta. Tot aquest acte va ser filmat per Josep M. Avellaneda. Aquesta pel·lícula és un document històric d’un fet que, tot i iniciar-se amb els millors designis, a poc a poc, una sèrie d’esdeveniments posteriors van fer que aquest projecte de monument quedés només en això, un il·lusionat projecte que no es va arribar a fer realitat.
No per això des de Sabadell Sardanista s’ha renunciat mai a tenir un monument a la sardana. Els darrers anys, l’Ajuntament i l’entitat, havien acordat la possibilitat de situar-lo en un solar pendent d’urbanitzar situat a la Via Massagué, davant de l’església de la Puríssima. Però aquesta eventualitat, per causes alienes a les dues parts interessades, va quedar finalment desestimada.
Ara ja podem dir que a la tercera ha estat la vençuda i que, després de 37 anys d’aquell primer intent, per fi la sardana tindrà el monument que es mereix la nostra ciutat i en un indret cèntric i emblemàtic com la plaça Marcet. Una bona notícia, tant pel sardanisme en particular com per tota la ciutadania que disposarà d’un nou referent artístic, cultural i identitari.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 17-05-08

Bon dia

Dissabte passat es va celebrar al Teatre Fortuny de Reus el concert final de la 19 edició de la Sardana de l’Any. Aquest teatre, amb una estructura i disseny que recorda el nostre Teatre Principal inaugurat uns anys abans, concretament l’any 1866, es va construir segons els gustos barrocs de l’època sota la direcció de l’arquitecte Francisco Blanch i el decorador Josep M. Puig. Es va inaugurar el 16 de novembre de 1882 amb la interpretació de l’òpera Faust. Pel seu escenari hi han desfilat tot tipus d’espectacles, des dels més populars fins a les companyies més importants de l’època. Amb el pas dels anys, com també va passar amb el nostre Principal, el teatre es va anar degradant fent necessària la seva restauració. Les obres van mantenir tancat el teatre de 1981 a 1988 que es va reinaugurar amb un concert de la soprano Montserrat Caballé.
En aquest marc històric, ple de gom a gom malgrat la forta pluja que va caure durant tot el dia, les cobles Sabadell i Reus Jove van ser les encarregades d’interpretar les 10 sardanes finalistes entre les quals, com ja hem anat repetint als nostres programes, n’hi havia quatre relacionades amb la nostra ciutat: les de Enric Ortí, Jesús Ventura, Carles Raya i Lluís Alcalà. Deu sardanes finalistes que havien superat una primera selecció d’entre les 240 sardanes estrenades el 2007 i així poder formar part de les 80 sotmeses a votació popular. Superar la primera votació passant a les 20 semifinalistes i classificar-se entre les 10 finalistes. Un total de 24.000 vots emesos avalaven la presència d’aquestes 10 sardanes com les preferides pels seguidors del certamen.
Després de ser de nou interpretades, el públic assistent va emetre el seu vot seleccionant-ne dues de les 10 finalistes. Després del concert de la segona part i una vegada efectuat l’escrutini es va fer públic el resultat. La Sardana de l’Any 2007, ha resultat ser la titulada 50 anys junts del compositor Joan Segura. El primer accèssit, ha estat per A Garcia, 10 i més de Carles Santiago, i el segon accèssit per a 30 anys a sac d’Enric Ortí. A continuació i per aquest ordre es van classificar El canó de Palamós de Joan Lázaro; 50 anys de passió de René Picamal; L’àvia Teresa de Carles Raya; Centúria a Reus de Jesús Ventura; 100 anys de fraternitat de Marc Timón; Torredembarra centenària de Tomàs Gil Membrado i Dolça Ester de Lluís Alcalà.
Al costat de les tres sardanes que ostenten la màxima popularitat de totes les estrenades al llarg de 2007, a Reus també s’ha atorgat el Trofeu Federació instituït com a premi de la crítica a partir de la valoració de les 80 sardanes del certamen feta pels responsables dels programes de les 31 emissores de ràdio que han pres part en les successives fases eliminatòries d’aquesta edició. La composició que enguany ha obtingut el Trofeu Federació de La Sardana de l’Any ha estat 100 anys de fraternitat de Marc Timón.
En el decurs del concert es va dedicar un record als compositors Josep Maria Boix i Manel Saderra i Puigferrer en ocasió d’escaure’s enguany el centenari del seu naixement. També es van interpretar tres sardanes de compositors reusencs: Josep Casanovas, Josep Maria Baiges i Antoni Planàs. Finalment les cobles Sabadell i Reus Jove van tancar la vetllada musical amb la interpretació del Petit ballet imaginari d’Agustí Borgunyó.
Com a emissora col·laboradora del certamen volem felicitar a tots els finalistes i, en especial, als guanyadors, amb menció per a Enric Ortí, guanyador l’any passat de la Sardana de l’Any 2006 i accèssits en les edicions del 2005 i 2007.
I, naturalment, agrair a tots els nostres oients que setmana a setmana ens han anat enviant el seu vot per tal que, entre tots, escollíssim, sinó la millor sardana, sí la que més ens ha agradat de totes les seleccionades.
Moltes gràcies i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 10-05-08

Bon dia

Com he tingut la sort de poder-ho fer durant molts anys, la setmana passada vaig assistir a dos dels aplecs que s’han celebrat prop de la nostra ciutat. Em refereixo al de Mollet, el dijous 1 de maig, i el de Santa Perpètua el diumenge 4 de maig. En tots dos llocs hi tinc records especials.
Recordo els multitudinaris aplecs de Mollet dels anys seixanta, als paratges del desaparegut bosc de Can Pantiquet, impulsats per l’Andreu Oliveras, l’Andreu de Mollet o l’Andreu camisa groga com se’l coneixia llavors per anar abillat sempre amb una camisa d’aquest color. President durant 25 anys de l’Agrupació Folklòrica Molletana ell va ser l’impulsor, el 1959, del concurs de colles improvisades, una pràctica que s’ha anat fent present en la majoria d’aplecs de Catalunya. Encara avui, el concurs de colles improvisades de Mollet destaca per la quantitat i qualitat dels premis que atorga a totes les colles participants.
A partir de 1983 una nova entitat, Tradicions i Costums, es va fer càrrec de l’organització de l’aplec, amb un obligat canvi d’ubicació al Parc de Can Mulà. Amb dirigents com Enric Mogas primer i Jaume Bosch, que n’agafà el relleu fins l’actualitat, l’Aplec de Mollet, tradicionalment el primer de maig, ha celebrat aquesta any la seva edició número 66 amb una bona assistència tot considerant el pont festiu de quatre dies. Les cobles Jovenívola, Sabadell i Mil·lenària van ser les encarregades d’omplir de música una jornada amb un temps esplèndid que rescabalava els organitzadors de la sessió de l’any passat afectada per la pluja.
Pel que fa a l’Aplec de Santa Perpètua, m’hi uneix un record molt especial. A meitats dels anys cinquanta m’incorporava al moviment sardanista sabadellenc i em feia amic dels dansaires de l’Anella Sabadell a la qual m’incorporaria l’any 1956. Recordo el primers aplecs que vaig assistir amb la colla a Santa Perpètua. Fèiem el recorregut dels nou quilòmetres que hi ha des de Sabadell a peu. Ballàvem totes les sardanes i tornàvem novament a peu. La primera vegada que ho vaig fer, caminant per la carretera, vaig conèixer i tenir la primera conversa amb la Maria Rosa que, uns anys després es convertiria amb la meva promesa i, després, amb la meva esposa.
Diumenge passat comentava aquest fet amb la Mercè Alsina que, amb la seva junta, mantenen a molt bon nivell aquest aplec que les seves 72 edicions el converteixen en un dels més antics de Catalunya. Les tres colles infantils i juvenils que prenien part en el concurs de colles improvisades lligaven passat i futur. Unien els meus records del passat amb l’esperança d’un futur sardanista on la il·lusió ens segueixi motivant a tots.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 03-05-08

Bon dia.

Diumenge passat, en el decurs dels actes de celebració de Sant Climent de Llobregat com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2008, es van fer públics els Premis del Dia de la Sardana 2008. Les Medalles al Mèrit van ser atorgades a quatre personalitats prou conegudes: al mèrit musical per a Antoni Ros Marbà, director d’orquestra i compositor de renom internacional; al mèrit sardanista per a Jordi Puerto, escriptor i promotor de diverses iniciatives de difusió i popularització de la sardana; al mèrit cívic a Marina Rossell, figura destacada de la cançó i divulgadora de la sardana cantada; i al mèrit a la dansa per a Jordi Fossas, impulsor de noves propostes artístiques de dansa i d’iniciatives d’estudi i de recerca.
També es van atorgar premis a la dedicació, a la continuïtat, a la promoció i difusió, a les iniciatives renovadores, als estudis sardanistes, a la comunicació i al treball discogràfic, sense que cap d’aquests, per primera vegada en els darrers anys, no tingués cap destinatari sabadellenc.
La Lliçó Magistral va anar a càrrec de Joan Gibert, persona amb molta experiència sardanista manifestada singularment com a compositor de sardanes i, també durant uns quants anys, com a dansaire de la colla Violetes del Bosc. Després de fer un repàs a la seva dedicació a la sardana i mostrar-se positiu de cara al futur manifesta: “Quantes vegades a l’hora de difondre la nostra dansa, a l’hora de donar arguments als joves per animar-los a ballar sardanes, no sabem ben bé què dir, amb la qual cosa la nostra oferta resta minsa i no interessa gaire als nostres interlocutors. Si més no, aquest diguem-ne decàleg ofereix motivacions prou variades com per poder interessar a un bon nombre de possibles balladors”. I Joan Gibert exposa les seves deu motivacions basades en aspectes positius relacionats amb la diversió, la relació, el nacionalisme, l’exercici físic, l’exercici mental, el ball, el fet de competir, la música, el misticisme i la universalitat.
Pel que fa al Missatge al Món Sardanista, escrit pel President del Parlament de Catalunya Ernest Benach, acaba amb la següent definició: “La sardana és germanor, noblesa, una rotllana simbòlica de país, un cercle de compromís amb les llibertats personals i col·lectives. La sardana és una dansa constructiva, dialogant, creadora i integradora. Tots junts, tots plegats, cap a la transformació de la societat catalana, cap a una societat millor i més lliure.”
També es va fer públic que Mataró serà la Ciutat Pubilla de la Sardana l’any 2009.
Com podem comprovar el tema dels pubillatges segueix ben viu i hi ha persones, entitats i institucions que li donen suport. Si l’Obra del Ballet Popular finalment no segueix, la Federació Sardanista de Catalunya ha demostrat que els pubillatges, com la sardana, tenen futur.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 26-04-08

Bon dia.
Avui comencen els actes de proclamació de Sant Climent de Llobregat com a Ciutat Pubilla de la Sardana 2008. La idea de nomenar una Ciutat Pubilla de la Sardana va sorgir a proposta de l’Obra del Ballet Popular a la I Jornada d’Estudis Sardanistes celebrada a Montserrat l’any 1959. El foment de la sardana tenia llavors una dimensió patriòtica que amb el temps i amb la recuperació de la democràcia i de les institucions de govern ha anat perdent significació. El programa d’actes s’iniciava uns dies abans amb el recorregut de la Caravana de la Flama de la Sardana, que seguia un itinerari que enllaçava la Ciutat Pubilla anterior amb la nova i que, actualment per problemes logístics, ja fa anys que no se celebra. Com a actes significatius del nomenament cal esmentar: l’acte de Proclamació, presentació dels Sardanistes d’Honor, que substitueixen a les anteriors Pubilles de la Sardana, l’arribada de la Flama i la inauguració del Monument a la Sardana, Dinar de Germanor, Festival de Proclamació, lectura del Missatge al Món Sardanista -escrit per una personalitat de la vida política, social o cultural- la Lliçó Magistral -a cura d’algun destacat personatge, normalment de la mateix població-, proclamació de diversos guardons -Medalla al Mèrit Sardanista, al Mèrit Musical, al Mèrit Cívic, al Mèrit de la Dansa,- i finalment l’estrena de la Sardana del Pubillatge, encarregada habitualment a un compositor relacionat amb la població objecte del pubillatge.
Malgrat que durant molt temps amplis sectors del sardanisme n’hagin estat contraris o en restin encara indiferents, el cert és que els pubillatges, estudiats en el seu conjunt, aporten una visió molt positiva especialment si considerem les dificultats polítiques i econòmiques que han tingut de superar, principalment a les edicions compreses entre els difícils anys 60 i 70. L’Obra del Ballet Popular, amb l’organització dels pubillatges i la Caravana de la Flama de la Sardana, amb tota la seva protocol·lària posada en escena, va propiciar la represa de molts signes de catalanitat difícilment possibles en aquells temps en cap altre àmbit de la cultura catalana, aglutinant al seu entorn el suport de la majoria d’intel·lectuals de l’època que, amb les seves aportacions literàries als programes editats, amb les seves lliçons magistrals o amb els seus missatges al món sardanista, expressaven el seu suport i manifestaven sense embuts el seu amor i respecte a la causa de la sardana.
La primera Ciutat Pubilla designada va ser Girona l’any 1960. Aquesta primera decisió ja va resultar polèmica tota vegada que els sardanistes de Figueres consideraven que aquest honor els pertocava a ells. El fet és que a conseqüència d’aquest primer enfrontament, sigui perquè no se’ls ha proposat o perquè ells no ho han demanat, la ciutat de Figueres, amb tota la seva història sardanista al damunt, no ha estat encara, fins avui, Ciutat Pubilla de la Sardana. D’aquella edició a Girona, en unes circumstàncies polítiques molt adverses i amb uns actes semi clandestins, amb les autoritats mirant-ho amb recel i aversió, fins als darrers pubillatges amb una bona sintonia entre les institucions i l’entitat organitzadora, hi ha un abisme.
Santa Coloma de Gramanet, Ciutat Pubilla 2007, cedirà doncs els honors a Sant Climent de Llobregat en una edició que ha comportat un important canvi organitzatiu tota vegada que, en trobar-se l’Obra del Ballet Popular en una fase inactiva i que es debat entre la desaparició o transformació, se n’ha tingut de fer càrrec la Federació Sardanista de Catalunya amb el seu president Bartomeu Duran al davant.
Esperem però que els Amics de la Sardana i les autoritats de Sant Climent tinguin l’èxit que la seva gran il·lusió d’haver fet possible aquest pubillatge es mereix.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 19-04-08

Bon dia.

Dimecres és Sant Jordi, dia de llibres i de roses. Un dia especial per a tots aquells que estimem la nostra terra i les nostres tradicions. Esperem que la sequera no hagi perjudicat els rosers i, tot brandant una rosa puguem tornar a recitar aquells versos de Josep Maria de Sagarra que diuen:
Sant Jordi du una rosa mig desclosa/ pintada de vermell i de neguit./ Catalunya és el nom d’aquesta rosa/ i Sant Jordi la porta sobre el pit./ La rosa li ha donat gaudis i penes/ i ell se l’estima fins qui sap on;/ i amb ella té més sang dins les venes/per poder vèncer tots els dracs del món.
El que segur no afecta la sequera és a la producció de llibres. Ja han aparegut, com cada any, els llibres dits mediàtics, que inunden el mercat només un cop a l’any i per aquesta diada i que molta gent compra però que després, probablement, no llegeix.
Jo els recomanaria que tinguessin preferència pels llibres de temàtica sardanista que, sortosament, n’hi ha diversos i prou interessants. Els recordaré alguns dels títols que s’han publicat des del passat Sant Jordi 2007 fins avui: Diccionari de cobles, de Jordi Puerto; el llibre Cd de Núria Feliu que porta per títol Núria Feliu recita les sardanes més populars; Les Ciutats Pubilla en imatges, de Josep Llobet; Una màquina d’espavilar ocells de nit, de Jordi Lara; Bibliografia sardanista 1850-2007, de Jordi Mestres i, naturalment, els dos que fan referència al sardanisme sabadellenc: Cent anys de sardanes a Sabadell 1906-2006 i Ramon Ribera Llobet. Obra sardanista.
Aquests dos darrers, a més de trobar-los a les llibreries, els podran adquirir en el decurs de la tradicional ballada de sardanes que oferirà la Cobla Jovenívola als Jardins de Caixa Sabadell, demanant-los als membres de la junta de Sabadell Sardanista.
I ja que esmentem la Jovenívola i per a tots aquells que, a més dels llibres, aprofiten la diada per comprar algun disc, ho podran fer adquirint el darrer CD que la cobla ha enregistrat i que, com ja hem anat anunciant, es presentarà en concert al Casal Pere Quart el mateix dia de Sant Jordi després de la ballada de sardanes.
Serà, doncs, una diada de roses, de llibres i de sardanes. De senyeres als balcons, encara que, malauradament, cada any més escasses i, si el dia acompanya, veurem un anar i venir de gent tafanejant per les parades que, aquest any, ocuparan l’entorn del Mercat Central.
Tot i esperant retrobar-nos-hi aquest Sant Jordi, que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 12-04-08

Bon dia.
Fa unes setmanes, amb motiu de l’actuació a la nostra ciutat de la Companyia Elèctrica Dharma, contractada per la Mirant al Cel, els comentava el seu darrer treball, presentat a Manresa el novembre de 2007 i l’enregistrament d’aquesta nova proposta que han titulat El misteri d’en Miles Serra i les músiques mutants i que consisteix, a grans trets, en fusionar algunes sardanes del compositor Joaquim Serra amb temes jazzístics del compositor i trompetista nord-americà Miles Davis.
Aquest nou enregistrament, produït per la sabadellenca Picap, es va presentar amb gran èxit el passat dissabte a L’Auditori de Barcelona. En una entrevista del mateix dia al diari AVUI, el components de la Dharma Joan Fortuny i Carles Vidal reivindiquen el seu estil basat en la barreja de ritmes americans amb la música popular catalana. Diuen que han jugat molt improvisant amb les harmonies de Miles Davis i amb les melodies de Joaquim Serra i responent a la pregunta del periodista de que si la gent a Catalunya coneix més Miles que Serra diuen que sí, que molt més, però que esperen que a partir d’ara la cosa canviï.
Tan de bo fos així però molt em sembla que aquest desig no es complirà. Dos exemples. El primer: a l’Informatiu de TVE a Catalunya de diumenge migdia passen unes imatges de l’actuació de la Dharma durant la presentació del CD i ens ofereixen un fragment de Joan Fortuny interpretant una meravellosa versió jazzística de la sardana de Joaquim Serra Remembrança. El redactor elabora la notícia comentant l’actuació de la Dharma, del músic, trompetista i compositor americà Miles Davis i del “català” Joaquim Serra. Així, del català, a seques. Igual es podia tractar doncs d’un músic, que d’un conductor d’autobús, que d’un funcionari de l’administració pública.
O una de dues, al redactor de la notícia se li resisteix per ser-li incomprensible la paraula compositor de sardanes o no té la més mínima idea de qui és Joaquim Serra.
El segon exemple ens remet a la TV3, la que diuen que és la nostra. Després d’haver d’esperar la finalització de la retransmissió de la Fòrmula 1, això tan interessant i prioritari, on hi corre un pilot espanyol que segons diuen és el millor del món mundial però que ara que ha canviat de cotxe sembla que ja no ho és tant, al final del Telenotícies migdia, uns pocs segons per esmentar la presentació de pressa i malament. A TV3 ja fa temps que se’ls ha encomanat la sequera i apliquen restriccions quan es tracta d’esmentar fets relacionats amb la sardana.
Davant d’això, què cal fer? Doncs comprar el disc, fruir-ne i recomanar-lo. I donar gràcies a la Dharma, i a Picap, per, una vegada més, demostrar que la qualitat i l’èxit també es pot trobar partint de casa nostra.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 05-04-08

Bon dia.
La mort fa pocs dies de l’historiador i polític Josep Benet ha ocupat un lloc destacat als mitjans de comunicació, com no podia ser d’altra manera donada la importància de la seva persona i la seva obra. Hem pogut escoltar i llegir infinitat de comentaris sobre la seva vida compromesa amb la política catalana i la seva imprescindible obra literària sobre la història d’aquesta Catalunya que va servir fins el seu darrer alè.
Però, com acostuma a passar, en cap comentari oral o escrit no he sentit a pronunciar la paraula sardana lligada al seu compromís i a la seva obra. Per això em sembla oportú recordar què en pensava Josep Benet de la sardana i els sardanistes a través de recuperar uns fragments del seu Missatge al món sardanista amb motiu del pubillatge de Sant Llorenç de Cerdans, comarca del Vallespir, a la Catalunya Nord, l’any 1985, i de la seva Lliçó Magistral pronunciada el 1994 al Pubillatge de Cervera, ciutat que el va veure néixer l’any 1920.
En aquests textos Josep Benet manifesta: “La sardana és una bella i exemplar manifestació de continuïtat en un poble, com el nostre, que sembla condemnat a viure a batzegades, en un constant fer i desfer”. “Aquesta continuïtat ha estat possible perquè existeix un moviment sardanista format per milers de persones que són conscients del gran valor musical, estètic i patriòtic de la sardana, que volen que la sardana continuï essent –com és- “la dansa sencera d’un poble”.
I continua afirmant Josep Benet: “La sardana és un dels signes d’identitat del nostre poble. Per això no pot morir com han mort arreu del món tantes altres danses, un dia populars. I no morirà, perquè aquesta és la voluntat de milers i milers de sardanistes que estimen la sardana”. “Fa anys que es pretengué acabar amb la sardana a la Catalunya Sud, en un intent de genocidi cultural. La pretensió no reeixí. La sardana ressorgí més forta que mai. I es va convertir en un dels instruments del redreçament de Catalunya Sud. L’aportació que el sardanisme va fer a aquest redreçament va ser molt important. Vull recordar-ho. Cal recordar-ho”.
Per si no queda prou clar, Josep Benet es reafirma dient: “Una vegada més la sardana, la nostra dansa nacional, és signe de la unitat de la nostra nació catalana que res no ha pogut destruir: una mateixa dansa nacional, un mateix idioma, una mateixa bandera, un mateix nom per a un mateix poble...” I acaba proclamant: “Aquest missatge al món sardanista vol ser –i és- un missatge d’esperança en el futur de la nostra dansa i del nostre poble”.
Un desig que Josep Benet manifestava fa anys i que continua sent ben actual. Que la seva memòria ens ajudi a fer-ho possible.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 29-03-08

Bon dia.
Si la setmana passada els comentava l’inici dels actes de celebració del centenari del naixement del compositor Manel Saderra Puigferrer avui, voldria dedicar el comentari al seu germà Josep Saderra del qual també aquest any se celebra el 125è aniversari del seu naixement. Dos germans, dos grans compositors, amb una diferència de 25 anys d’edat, amb dos estils diferents però amb un resultat comú: la qualitat i popularitat de les seves sardanes.
Josep Saderra, amb Vicenç Bou i Josep Vicens "Xaxo", contemporanis seus, formen una trilogia de músics compositors d’una importància cabdal en la història de la sardana i de la seva popularització. Saderra és autor de més de 400 sardanes, algunes d’elles estan encara avui en primera línia dins les preferències dels sardanistes. Tal és el cas de títols tan populars com: Vigatana, Noies poblenovines, Santa Pau, Nit estelada, La jove, Rosa Maria, etc., sense oblidar dos títols emblemàtics i relacionats amb Sabadell: Maria de les trenes, amb lletra de Ramon Ribera Llobet i Bell Penedès amb lletra de Leandre Roure Garriga.
La popularitat de Saderra i les seves sardanes va ser assumida per la Cobla Jovenívola de Sabadell des del començament de les seves actuacions incorporant els títols més coneguts del mestre al seu repertori en els aplecs i les ballades. També en els concerts ha estat habitual la inclusió de la sardana Nit estelada de la qual en fan una meritòria interpretació. Encara ara les sardanes de Josep Saderra tenen una presència habitual en les actuacions de la Jovenívola de Sabadell, sempre que d’ells depengui la confecció del programa a interpretar.
Cal recordar que l’any 2004, com una conseqüència lògica d’aquesta relació de la cobla amb les sardanes del mestre Saderra, la Jovenívola va enregistrar un CD amb 12 sardanes. Una selecció de composicions aptes per ballar, per escoltar i, també, per “sentir”, amb aquell sentiment que ens transmet la música característica d’aquest gran compositor que, amb motiu del 125 aniversari del seu naixement a Sant Feliu de Pallarols, l’any 1883, tindrem l’ocasió de poder tornar a escoltar sovint al llarg d’aquest any.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 22-03-08

Bon dia. (repetit per problemes tècnics)
La setmana passada es van iniciar a Banyoles els actes commemoratius del centenari del naixement del mestre Manuel Saderra i Puigferrer. Al llarg de l’any seran moltes les referències que es faran sobre la seva personalitat i la seva obra. Per tant, és difícil de fer un breu comentari sense coincidir amb algun aspecte de la vida, l’obra o la personalitat del mestre amb tots els que hi faran referència.
És per això que, per tal de concretar i expressar millor el què vull manifestar, em permeto manllevar uns versos del poema Arpegis de comiat amb amor que Manuel Pont, poeta i periodista, autor de la lletra de Somni, va dedicar al mestre amb motiu de la seva mort i utilitzar-los com a referent. Diu el poeta:

Te n’has anat després d’omplir els teus dies
(els darrers anys daurats)
amb brindis compartits i amb alegries
que ja et coronen entre els consagrats.

Efectivament, el mestre admirat ens va deixar després d’una vida intensa que va omplir amb valors de gran riquesa: la honestedat, la senzillesa, l’amistat, la sinceritat, la feina ben feta, el compromís amb un mateix i amb els altres, l’amor a la família, el donar sense esperar res a canvi, la fidelitat a uns ideals, uns valors que no cotitzen a la borsa perquè no formen part de la dinàmica egoista i materialista que impera en la societat actual però que van omplir els dies del mestre, que el van acompanyar en el seu cicle vital i que, d’alguna manera, sense ell proposar-s’ho, va transmetre als qui, amb més o menys proximitat i intensitat, vam ser honorats amb la seva estima i amistat.
Van ser els seus darrers anys daurats els que el van convertir en un personatge entranyable, estimat i admirat, que li van permetre recollir, en forma d’homenatges i distincions, el fruit del seu treball, una gran part, realitzat en condicions gens favorables. Uns darrers anys daurats on els brindis i les alegries el van fer encara més proper a la seva gent, més identificat amb la seva manera de viure i d’entendre la vida. Uns anys daurats passejats plàcidament a l’entorn del llac de Banyoles a cavall de la seva motocicleta, xuclant àvidament una cigarreta i fent-la petar amb la penya de vells amics al cafè. La sinceritat, el respecte i la honestedat van ser, també, característiques associades a la seva trajectòria pública i a la seva vida privada.
En un món tan propens a l’adulació, la qualitat que jo li destacaria seria la de la senzillesa. I, precisament per aquesta innata senzillesa, la seva mancança principal podria ser la falta d’ambició. Cosa aquesta que, coneixent-lo, més que un defecte, era una virtut.
Coronat amb la millor corona, el respecte i l’estimació dels seus familiars i amics, ell feia com si res, acceptant honors però defugint elogis i adulacions. Exemple de modèstia, ell era el crític més sever d’aquesta gran obra musical que ens va llegar i que hem de continuar propagant en homenatge permanent a la seva memòria.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director