dimarts, 14 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 24-03-07

Bon dia.
L’amic castellarenc Francesc Sagrera m’ha fet arribar uns comentaris que ha publicat a la revista Forja i que, amb el seu permís, em sembla interessant comentar. Si la setmana passada els parlava dels elogis que la jove professora de cant finlandesa Veera Voima feia de la cobla i la sardana des de les pàgines de la Revista Musical Catalana, l’amic Sagrera informa de la reacció d’un jove músic, l’acordionista i cantant sabadellenc Carles Belda, resident al País Basc i component de grups musicals com Mesclat i Pomada, entre altres. En el seu bloc d’Internet, Carles Belda escriu: “Des de fa uns dies que em volta pel cap que he d’escriure alguna cosa per denunciar una malaltia que patim els aborígens, el menyspreu a lo nostre. L’origen de la meva emprenyamenta ha estat l’editorial del nº 31 de la revista FOLC.” Carles Belda diu que en aquesta editorial el seu autor arriba a la conclusió que “la sardana té un problema: ha estat la música més representativa del País però no ha sabut evolucionar pel seu flanc més popular. Ha esdevingut un ball acadèmic, selecte i competitiu. Encara bo que n’hi ha que passen d’ortodòxies ràncies i tiren endavant amb una sonoritat que és única en el món”. A aquest comentari editorial, que denota un acusat desconeixement sobre la pràctica actual del sardanisme, que confon la participació amb la competició, el jove Carles Belda hi respon: “Una cosa són els invents que es fan emprant la sonoritat de la cobla o d’alguns dels instruments que la formen i un altre la sardana i les ballades, que, insisteixo, són un tresor preciós.” I segueix dient el Carles: “El que és repugnant i preocupant és que es considerin representatius de la catalanitat segons quins muntatges musicals propers a les tendències populars més contemporànies, més falsos que el progressisme dels Ciutadans. Aquest menyspreu segurament ve de la por i de la ignorància”.
Tot plegat, recordem-ho, ve arrel del menyspreu que certa gent jove progre, segon en Carles, té per la sardana. La seva opinió ve però referendada per altres joves que li mostren el seu suport amb missatges com aquest: “Totalment d’acord Carles. Recordes el que diu Pascal Comelade sobre la sardana? Aquesta dansa ultramoderna vergonyosament folkloritzada. Ja és hora que ens traguem els complexos de sobre”.
Un altre comunicant dóna en part la raó a l’editorial dient que potser no s’ha entès el que volia dir però després, contradictòriament, cita un fragment de la introducció del llibre Córrer la sardana: balls, joves i conflictes, de Jaume Ayats, Jaume Nonell i altres, on es diu que “ Les sardanes no han fet pas un camí diferent d’altres balls de moda els segles XIX i XX, sorgits d’entorns urbans i vilatans i reconvertits – uns més i altres no tant – en símbols d’un país o d’una terra, d’uns temps o d’uns records. La cançó napolitana moderna, el tango de Rio de la Plata, els blues i el jazz a l’Amèrica del Nord, el fado a Lisboa, el rebetiko grec, el flamenc i....Si alguna cosa podem arribar a dir de la música – i del ball – és que la música és memòria i que la música és gest i les persones ens construïm precisament tot fent i refent la memòria i tot fent i refent el gest”
A tot això, l’amic Sagrera manifesta: “Personalment crec que aquesta clara explicació demostra el perquè no cal canviar la sardana. Està clar que el que cal és protegir-la i fer-la present enmig del poble, no en hores concretes i en espais concrets, sinó fent-la el referent de la vida d’un poble, com altres balls d’altres pobles europeus, que de tant escoltar-los saps perfectament d’on són.”
Com poden veure, el debat és ben viu. Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director