dijous, 16 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 14-06-08

Bon dia.
Si la setmana passada els comentava que havia llegit a la premsa una bona notícia avui és tot el contrari. Avui m’he de referir a un lamentable comentari fet per Enric Vila, historiador i periodista, que va publicar al diari AVUI el passat divendres 6 de juny i que ja vàrem comentar breument la setmana passada. En primer lloc, sobte que una persona amb el seu currículum: curs de doctorat en Humanitats i comunicació i Llicenciatura de segon cicle en Periodisme a la Universitat Ramon Llull; Llicenciatura en Història contemporània a la Universitat de Barcelona; Primer curs de la llicenciatura d’Educació musical i estudis de música i guitarra al Taller de Músics fins a grau mitjà, demostri un desconeixement sobre la història de la sardana i un gran menyspreu sobre el que aquesta ha representat i continua representant en el context de la cultura catalana. I a més que ho faci parlant d’un tema que no hi té res a veure: el congrés d’Esquerra Republicana de Catalunya per elegir els seus dirigents. Sembla com si Enric Vila volgués, per algun motiu que ell sabrà, descarregar la seva bilis sobre la sardana i el sardanisme i utilitzés una comparació absolutament demagògica que li fa dir: “l’independentisme dels actuals dirigents d’ERC és a la democràcia el que va ser la sardana durant el franquisme: pur folklore humiliant i enverinat”. Llegeixes això i et quedes estorat comprovant, una vegada més, que amb la sardana qualsevol s’hi veu amb cor, encara que desconegui totalment el tema. La ignorància d’aquest senyor sobre el que va representar la sardana durant el franquisme i la posterior recuperació de la democràcia sí que és enverinada, impròpia d’una persona amb els seus estudis i només pot ser deguda a un auto odi inexplicable envers una faceta de la nostra identitat col·lectiva. Un fet que, lamentablement, es dona en un tipus de gent que es considera progressista, que no ha viscut el temps del que parla i que no es preocupa de documentar-se abans de fer una afirmació tan vexatòria per a molta gent que, des del sardanisme, va contribuir a la democràcia que ara ells gaudeixen. Un sardanisme que va ser el primer de treure la senyera al carrer i passejar-la per pobles i ciutats amb les seves caravanes de la flama de la sardana i els seus aplecs i diades sardanistes mentre probablement molts “progres” d’avui romanien, per por, tancats a casa seva. Un sardanisme del que en van sortir regidors, alcaldes i fins hi tot consellers de la Generalitat. Un sardanisme que, amb les seves virtuts i defectes, va plantar cara, que va lluitar per subsistir i que avui rep a canvi els menyspreu i l’oblit dels qui en un temps passat se’n serviren. Per acabar, vull contrarestar l’opinió d’Enric Vila amb la de dos personatges que espero que fins i tot ell en reconeixerà la seva vàlua, honestedat, sinceritat i prestigi. Una és del bisbe Casaldàliga que ha escrit “Quan a Catalunya no es podia desplegar la senyera es desplegava la sardana” i l’altra és de Josep Benet que ha deixat escrit: “La sardana es va convertir en un dels instruments de redreçament de Catalunya. L’aportació que el sardanisme va fer a aquest redreçament va ser molt important. Vull recordar-ho. Cal recordar-ho”.
Caldria, doncs, que el senyor Enric Vila ho recordés i en una altra ocasió, quan parli de la sardana i el sardanisme, es documenti millor.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director