dilluns, 19 de desembre del 2011

dimarts, 13 de desembre del 2011

Poema de la setmana 49-50/2011

                        Engrunes

27.
Ves a saber si el punt del llibre
ens diu fins on ja hem llegit
o ens avisa del què encara ens queda.

28.
En apagar-se el foc
de la seva mirada
van quedar congelades
totes les il·lusions.



divendres, 2 de desembre del 2011

Commemoració 25è aniversari mort Joan Oliver. Pere Quart.

Amb motiu d’esdevenir-se el 25è aniversari de la mort de l’insigne poeta sabadellenc Joan Oliver (Pere Quart) s’estan celebrant diversos actes commemoratius. Sigui aquesta la meva adhesió publicant el Missatge al món sardanista que va escriure pel Pubillatge de Torroella de Montgrí, celebrat el 20 d’abril de 1975.
Diu així:

Sempre  he  cregut  que la sardana, en  esdevenir, a  la  primeria  d’aquest segle, la dansa popular de Catalunya, passà a ser un dels símbols  més purs i més espontanis de la catalanitat. Ens arribava de l’Empordà, fresca i senzilla manifestació folklòrica de la gent de  la comarca, joves i vells, homes i dones, expressió pública de la  joia  general  a  què  el  poble es lliura els dies d’oci o en ocasió  de  les  festes  tradicionals.  Tanmateix, en un moment ja madur  de  la renaixença espiritual i política del nostre país, la idea  dels  capdavanters  del moviment, i  sobretot  dels  poetes, d’exalçar   la  bellesa,  l’esperit  d’agermanament  i  el  sentit comunitari  de  la  nostra dansa, i de promoure’n el conreu entre els  joves  de  tot  Catalunya, tingué la virtut de caure en terra adobada  i  el poble, mogut per un instint treballat pel sentiment i  la  consciència,  se la féu seva amb un entusiasme contagiós. I molt  aviat  el  clam de la tenora ressonava arreu com a una crida irresistible a l’alegria en comú, al lliurament assenyat i alhora càlid  a un ritme compassat o jogasser que tenia  el  poder  màgic  d’ajuntar  mans amigues i mans desconegudes en l’acompliment d’una mena   de   cerimònia  el  profund  sentit  de  la  qual  imprimia misteriosament  a tots els participants la gaudiosa serenor de qui se  suma a un joc plural que transcendeix de molt l’exercici d’una altra  dansa  qualsevol.  I,  fet  curiós  i  benigne, la sardana, emparada  sense  voler  en  la seva aparent innocència folklòrica, pogué sobreviure en els temps més negres de la postguerra i restar com un acte de fe i un senyal d’esperança en dies més clars.
Beneïda dansa! I beneïts dansaires!
                                                                                                                   Joan Oliver

Aquesta és una mostra més de la importància que molts dels grans intel·lectuals catalans d’altres temps donaven a la sardana i que, malauradament, no s’ha potenciat i difós adequadament el seu coneixement per tal que servís d’exemple a noves generacions.

dimecres, 30 de novembre del 2011

Poema de la setmana 48/2011

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, 36. Sabadell

Convenciment

Al pas de llargues nits
i de dies monòtons
enfortir l’esperança
d’una nova escalfor.
Repassar mentalment
a la llum dels records
el fruit veritable
del nostre esforç.


dilluns, 21 de novembre del 2011

Poema de la setmana 47/2011

Mira’m

Si, arribat el darrer instant,
tu em segueixes mirant
no hi haurà por ni temença
perquè les parpelles, en cloure’s,
retindran, àvides, la teva claror.
I si, fins i tot després,
tu em segueixes mirant,
sabré trobar el camí de la llum
perquè no sigui la fosca nit
                       la meva eterna companyia.


dimarts, 15 de novembre del 2011

I ara, què farem?

Reproducció de l'article publicat a la columna Sardanes del diari AVUI, el 12 de desembre de 1996, i que demostra que les retallades a la cultura ja vénen de lluny.

i ara, què farem?
Jaume Nonell / Lluís Subirana
La retallada pressupostària de l'Administració catalana, i en conseqüència del Departament de Cultura, afectarà de manera important a moltes de les activitats de promoció i difusió de la sardana que s'han anat celebrant els darrers anys amb el suport directe del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional i les subvencions rebudes amb càrrec als pressupostos municipals.
Aquesta retallada, que s'estima d'un 60% i a la qual cal sumar l'agreujament per la suspensió del conveni de col·laboració entre el Banc Bilbao-Bizcaia i el departament de Cultura, que permetia avançar fins el 70% l'import de la subvenció per compensar el retard en el cobrament, que pot arribar fins a dos anys, pot fer que moltes entitats s'hagin de replantejar les seves activitats. Fa temps que s'alertava sobre la possibilitat d'aquesta nova situació amb la pretensió de conscienciar els dirigents sardanistes sobre el risc de seguir organitzant els actes de manera gratuïta en disposar, en la majoria dels casos, del pressupost prèviament cobert per les subvencions. Ha estat, però, com predicar en el desert, si ens atenem al poc cas que s'ha fet a aquests advertiments. Ara tot són lamentacions i caldrà veure quina serà l'actitud que adoptaran les entitats, algunes de les quals  ja han hagut de recórrer al crèdit bancari per poder fer front als compromisos contrets. També caldrà estar atent a les reaccions dels sardanistes als quals se'ls demani de pagar allò que fins ara han tingut de franc.
Ens consta que la Federació Sardanista de Catalunya s'ha mogut molt instant a  reconsiderar aquesta greu decisió. De les visites efectuades a les més altes instàncies -conseller de Cultura i president de la Generalitat inclosos- només n'han aconseguit bones paraules i mostres de comprensió i simpatia que, de fet, no solucionen res. Hauran de ser, doncs, les entitats i els seus dirigents els que treguin les castanyes del foc. Però com que no hi ha mal que per bé no vingui, potser ara sí que, donades les circumstàncies, s'haurà d'aplicar allò de menys quantitat i més qualitat.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Poema de la setmana 46/2011

Sense preguntes

No em preguntis perquè.
No en sé la resposta.
Però sí sé on i com
el lloc, el dia, l’hora
l’instant precís
que vas fer-te en mi.
Ho recordo molt bé,
amb gran precisió.
Però no em preguntis
el perquè d’això nostre.
Deixem constància del fet,
que és el que compta
sense preguntes,
sense respostes.

dimarts, 8 de novembre del 2011

Poema setmana 45/2011

Mirall trencat

Com un mirall trencat
fragments de nosaltres,
desordenats en el temps,
malden per recordar-nos el passat.
Refer el mirall, ordenar-lo,
ens retornaria algunes imatges
que potser és millor no recordar.
Deixem les coses com estan
i mirem-nos només al ulls
que són el mirall de l’ànima.



dilluns, 31 d’octubre del 2011

Poema setmana 43-44/2011

Aturar el temps

Els dies corren imparables
empaitant-se frenèticament
consumint inevitablement el temps
mentre observem, amb impotència,
que no disposem de cap fre
que sigui capaç d’aturar-los.


dilluns, 24 d’octubre del 2011

Recordant el mestre Josep Olivella Astals

Els organitzadors d’aquest acte m’han fet l’honor de demanar-me que els dirigeixi unes breus paraules evocant la trajectòria musical del mestre Olivella Astals, altrament prou coneguda per molts de vostès.
Josep Olivella va néixer el 24 de desembre de 1896 a Sabadell, ciutat on va viure i morir, després d’uns intensos 84 anys, el 22 d’octubre de 1981. Avui fa, doncs, exactament 30 anys. El 1914 va ingressar a l’escola Municipal de Música, dirigida per Josep Masllovet, per ampliar els seus estudis musicals iniciats amb mossèn Rodamilans a l’escolania de la Puríssima Concepció. La seva incipient vocació musical es convertiria amb el temps en una intensa i fructífera activitat en el camp del cant coral. L’Orfeó de Sabadell va ser una de les entitats a les quals  dedicà una bona part de la seva vida. El 1913  va ingressar-hi com a cantaire, després, sota el guiatge del mestre Planas, en va ser sots-director i mestre auxiliar.
Paral·lelament, influït pels moviments romàntics de l’època, el mestre Olivella es va convertir en un dels més entusiastes seguidors i promotors de l’obra claveriana. Només amb 18 anys ja dirigia  l’Agrupació Coral La Industrial, entitat que restà unida per sempre a la vida del mestre. La seva capacitat de treball, la seva bonhomia, el seu caràcter afable i la seva constant predisposició a la causa claveriana propiciaven que altres demanessin el favor del seu mestratge. Així, entitats com la Societat Glòria Sentmenatenca, de Sentmenat, la Societat Coral La Alianza i la coral El Vallès, de Ripollet, les sabadellenques del Centre Sabadellès (Gelats), la Societat Coral Recreativa El Ciervo, la Nova Estrella i El Lliri, o la Societat Coral La Il·lustració Artística, de Sant Quirze del Vallès, van tenir l’honor de cantar sota la seva direcció.
Tota aquesta intensa aportació al moviment coral no el va privar de participar en altres importants aspectes de l’activitat musical sabadellenca, sense oblidar la seva tasca pedagògica-musical entre la mainada de la ciutat. És lògic que tot aquest devessall de mestratge i generositat fos recompensat amb diversos homenatges i actes de reconeixement a la seva vàlua humana i musical. Entre ells, tenen una especial significació la Medalla al Mèrit Claverià, la imposició de la Medalla de Plata de la Ciutat i la Insígnia d’Or de l’Orfeó de Sabadell.
També cal esmentar la relació del mestre Olivella amb la sardana. A més de les seves composicions corals, va voler aportar el seu gra de sorra a la causa sardanista, a la qual, em consta, sempre restà amatent. Títols com Maria, L’hereu de casa, Tere gentil, Esclat juvenil, L’encís de Lloret de Mar, Pomells d’Horta, Febrer joiós i Recordança d’un abril, avalen aquesta consideració.
En el terreny personal, el meu record del mestre Olivella es nodreix de diverses fonts. Una d’elles, la seva amistat amb el meu pare. Els dos tenien llargues converses al Museu d’Història, on el pare exercia de conservador,  i sé del cert que es professaven una mútua estima i admiració. Això va fer possible que el respecte que jo sentia per la seva obra comportés el favor de la seva amistat. Amistat sortosament prorrogada i mantinguda a través de les relacions afectives i cordials amb les famílies Olivella-Alier i Calzada-Olivella.
Sempre he intentat renovar aquesta admiració i afecte pel mestre Olivella Astals i la continuïtat de la seva obra per part de la seva família, assistint als actes d’homenatge que s’organitzen anualment davant d’aquest monument. Però en motiu d’aquest 30 aniversari vull renovar públicament aquesta admiració per la seva obra i la seva persona, exemple d’amor a uns ideals i a una ciutat.
Moltes gràcies.

Lectura efectuada davant el monument al mestre Josep Olivella Astals amb motiu de l'ofrena floral en commemoració del 30 aniversari de la seva mort amb la participació de les famílies Olivella-Alier i Calzada-Olivella i les actuacions de les corals Estrella Daurada i La Industrial.
Sabadell, 22 d'octubre de 2011

dimarts, 18 d’octubre del 2011

Poema de la setmana 42/2011

Nostàlgia

La nostàlgia malda
per imposar-se als records
que ens entestem a retenir.
Obrim l’esperit a la recerca
de nous i grans horitzons
i barrejant passat i present
ens imaginem, delerosos,
un hipotètic futur.
Però la realitat, tossuda,
es planta davant nostre
                          esvaint somnis impossibles

divendres, 14 d’octubre del 2011

Lluís Companys. 71 aniversari del seu afusellament

Glossa de Lluís Companys en la inauguració a Sabadell del monument a la seva memòria, el 15 d’octubre de 2005, a càrrec de Lluís Subirana.

Intentar fer una glossa sobre la persona i l’obra del president Lluís Companys en uns breus minuts, com mana el protocol d’aquest acte, comporta, evidentment, el risc de caure en la simplificació dels fets i de recórrer a l’ús dels tòpics més coneguts i publicats sobre la trajectòria del personatge i enllestir així, amb la màxima dignitat possible, aquest compromís.
Malgrat tot, calia assumir el repte i aprofitar aquest acte d’homenatge per, una vegada més, reivindicar la memòria de qui va ser president de Catalunya en una etapa molt difícil de la nostra història. Una etapa que avui, entre els que no la volen recordar, els que la falsegen i els que la desconeixen, pot arribar a semblar irreal. La història, però, persisteix per recordar-nos, a uns i altres, que, per damunt de les partidistes interpretacions, preval sempre la realitat dels fets.
I un fet evident i real és que Lluís Companys va ser president d’una Catalunya en guerra havent guanyat unes eleccions i encarnant la imatge d’una Catalunya revolucionària. Companys va presidir la Generalitat des de finals de 1933, pràcticament des de 1934 tota vegada que Francesc Macià va morir el 25 de desembre de 1933,  fins el 1940. En realitat, però, el seu mandat efectiu va ser d’uns quatre anys ja que el 1935 el va passar a la presó i del 1939 al 1940 a l’exili. I encara caldria emmarcar el mandat de Companys en un període d’inestabilitat i terrorisme que va condicionar la seva actuació pública i la seva obra de govern.
Abans però del Companys president de Catalunya hi ha la seva trajectòria política, la seva etapa de periodista crític a les pàgines d’El Poble Català i La Publicitat, sense oblidar les seves col·laboracions a tribunes periodístiques com Vida Nueva, El Diluvio, L’Avenir i La Terra, entre altres. Hi ha, entre 1921 i 1922, la seva ferma i decidida oposició a la guerra del Marroc.  Hi ha la seva etapa de regidor a l’Ajuntament de Barcelona. Hi ha el Companys motor i nervi director del sindicat camperol Unió de Rabassaires de Catalunya. El Companys que passeja la seva popularitat per tot el país, visitant locals públics, bars, ateneus, cooperatives, entitats culturals i recreatives, pronunciant conferències i apassionats mítings.
El Companys símbol del compromís com a dirigent de les esquerres catalanes en moments polítics de gran relleu: el 1920 quan aconsegueix l’acta de diputat, el 1931 amb la proclamació de la República, i el període ja citat del 1933 al 1936, amb el seu nomenament i la posterior privació de llibertat.
Pel que fa a la relació de Lluís Companys amb Sabadell,  és obligat remetre’s al llibre de Josep Maria Figueres Lluís Companys, diputat per Sabadell publicat l’abril de 2004 dins la col·lecció Cròniques de la Memòria de Rúbrica Editorial, tota vegada que biografies sobre Companys signades per altres autors en fan una referència molt marginal.
El 1920, Companys, encapçalant la Coalició Republicana, va guanyar les eleccions de diputat a Madrid pel districte de Sabadell amb un total de 3.532 vots, tot i no poder participar de la campanya electoral per trobar-se pres al castell de la Mola, a Maó. Devia fer un bon us d’aquesta acta en representació de la nostra ciutat si ens atenem al fet que a les següents eleccions, l’any 1923, va incrementar el seu suport aconseguint prop de 5.000 vots.
El 1920, doncs, en aconseguir l’acta de diputat, els vots del sabadellencs van treure Companys de la presó. Malauradament, vint anys després, ni els sabadellencs ni la resta de catalans van poder fer res per salvar-li la vida.
La vinguda de Companys a Sabadell, a l’edat de 30 anys, com a candidat de les esquerres, va ser definida pel diari La Publicitat de la següent manera: “Companys ve a Sabadell amb el dol de la mort de Layret. Ve a recollir una herència de sang. Ve a ocupar un lloc de perill. És el seu destí.”
Aquesta definició resultaria premonitòria. Efectivament, Companys va viure en perill, va ser perseguit, empresonat i afusellat. Potser va viure en perill perquè era el seu destí, però afusellat ho va ser perquè era el president de Catalunya.
Lluís Companys, conjuntament amb Prat de la Riba, Macià, Cambó, Tarradelles i Pujol, és una de les personalitats polítiques més significatives del segle XX a Catalunya, més enllà de les diverses opcions i preferències ideològiques.
En la intensa vida de Companys hi ha dates molt significatives. Al costat d’un fatídic 6 d’octubre de 1934 que ha incidit negativament en la seva trajectòria política hi ha les eleccions del febrer de 1936 amb el triomf de les esquerres.
Altres dates a recordar són el 19 de juliol de 1936; els fets de maig de 1937; la guerra i, després, l’exili, la detenció per la Gestapo, l’empresonament, la farsa del judici i la sentència, l’afusellament i la mort.
Sigui doncs aquest merescut monument un homenatge permanent a la memòria d’aquell home, d’aquell patriota, d’aquell President de la Generalitat que amb el seu darrer crit Per Catalunya! ens marcava el camí a seguir. Tan de bo cada un de nosaltres, sense renegar de les pròpies conviccions, en moments importants de la nostra història, i ara que amb el nou Estatut la història ens torna a posar a prova, fóssim capaços de fer confluir les nostres diverses opcions per aconseguir el màxim de les nostres reivindicacions sota  un únic objectiu. Un objectiu que no és altra que aquest irrenunciable “Per Catalunya!”
Moltes gràcies




dilluns, 10 d’octubre del 2011

Poema de la setmana 41/2011

                                                Del llibre Des de la intimitat
                                                Il·lustracions de Lídia Guarch
                                                Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Vermadur

Potser no era, encara,
el temps d’enamorar-se.
Potser era, encara,
massa verda la fruita.
Potser havien, encara,
d’aprendre a estimar.
I decidiren deixar-ho
per quan fóssin més grans.
I esperaren...
I se separaren...
I s'oblidaren...
I passaren els anys...
Un dia, casualment,
es retrobaren.
Però ja llavors la fruita
havia madurat massa.
Es miraren,
somrigueren,
i es planyeren
pel temps perdut.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Poema de la setmana 40/2011

                   Del llibre Poemes de foc i cendra
                          Il·lustracions Montserrat Senserrich       
                  Edicions de Gràfic Set

                   
Placidesa
L’aire aturat entre l’arbreda.
El sol suspès enmig del cel.
Cap petjada en la deserta platja.
No arriben onades de mar endins.
Cap vol de gavina a l’horitzó.
Només el cor batega amb força.
Només l’amor es fa present.


dimecres, 28 de setembre del 2011

Poema de la setmana 39/2011

Tardor

Despullar-se d'orgull
com l'arbre de fulles.
Donar-se enterament
malgrat la indiferència
freda dels altres.
Preparar-se per la lluita
encenent un foc d'il·lusió.


dimarts, 27 de setembre del 2011

Josep M. de Sagarra i la sardana

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1894-1961)

En el 50 aniversari de la seva mort (27-9-1961)

Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen l’obra poètica de Sagarra com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica sagarriana hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes (1912-1914), a El poema de Montserrat (1942), passant per Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928)  i El poema de Nadal (1930), la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Les primeres referències a la sardana, dins la seva obra poètica, apareixen al poema L’Hereu Riera:

            Com si mai més repiquessin campanes,
            ni el capellà fes ofici i sermó,
            ni a la plaça toquessin sardanes
            ni ball de rams per la festa major.

I, també, en el mateix poema:

            No dansaré la sardana galana,
            ni el vestit negre aniré rumbejant,
            ni tindré jo un mal repic de campana,
            ni l’Evangeli per mi cantaran.

I, de nou, s’hi refereix a Cançó:

            Avui fa sol, la brisa és blana,
            anem, amiga de camí,
            toquen a plaça la sardana,
            sens com repica el tamborí?

També hi ha una referència a la sardana al seu famós El poema de Nadal. Entre els 770 versos que conté el poema hi trobem:

            Amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
            i amb l’alegria d’un porró blau cel.

Però és en M’agrada sentir la sardana de lluny..., on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva  sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:

            M’agrada sentir la sardana de lluny,
            veure-la de lluny, des de la sorra,
            així res xiscla ni retruny,
            així tot s’esborra
            i es fon i s’encanta i s’esmuny!


Si aquestes referències són ja prou significatives de la importància que Sagarra donava a la sardana, calia encara una prova més de la seva identificació amb tots els símbols que aquesta dansa implica i que en gran lirisme i un palès contingut èpic va traslluir en uns versos magnífics que van constituir el seu poema homenatge a la dansa catalana i que va titular, també, La sardana:

            Ja som a la plaça; comença la fresca
            el sol se decanta, sospira el balcó;
            les mans fan la tria, la cama s’engresca;
            la cobla no es llença que encara té por.

Un exemple més de l’amor que per la sardana han sentit els grans poetes catalans i que és necessari tenir ben present.

Fragment del llibre de Lluís Subirana Els poetes i la sardana. Edicions El Mèdol. 1999.


           

dimarts, 20 de setembre del 2011

Poema de la setmana 38

Engrunes
25.
Al forn es cou tot l’argument.
A la taula s’exposa el discurs.
Durant l’àpat s’assumeix el missatge.
El rentaplats neteja els mots sobrants.
26.
Fuig irreparablement el temps
però queda arrelat el record.
Temps i record, lluita furient
fins la mort.

dissabte, 17 de setembre del 2011

En record de Manel Galícia Marcet

La matinada del dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ens va deixar un creualtenc il•lustre, un sabadellenc exemplar i un catalanista apassionat. El Manel Galícia Marcet havia nascut a la Creu Alta l’any 1929. Tenia, doncs, 82 anys. Sempre amb la seva càmera fotogràfica, i els darrers anys amb el seu vídeo, el Manel ha deixat testimoni dels fets més rellevants de la nostra ciutat esdevinguts les darreres dècades. No hi havia festa de cultura popular i tradicional que no comptés amb la seva presència per captar-ne les imatges més significatives.
Excursionista exemplar i generós. Guia expert i ben documentat. El Manel havia pujat molts cims. I molt alts. A Andorra, a Catalunya i a molts altres llocs d’Espanya i d’Europa. Moltes vegades sol. Corrent grans riscos. Afrontant en solitari situacions molt difícils superades pel seu gran amor a la muntanya ja que amb 80 anys, ja malalt de càncer, encara va fer la darrera escalada als Alps. Apassionat de l’obra poètica de Jacint Verdaguer havia pujat moltíssimes vegades al cim del Canigó i va ser l’impulsor de baixar, la nit de Sant Joan, la Flama del Canigó a la nostra ciutat.
Un amor que el Manel ha expressat, també, a través de l’escriptura. Les seves col•laboracions, signades amb el nom de MAGAMA, a diversos diaris i revistes en són una bona prova. Escrits de lloança, d’admiració, però també de queixa, de denúncia, de reivindicació. Llocs, paisatges, edificis, viatges, festes i tradicions, gent diversa. Sempre amb la càmera a punt per reforçar amb imatges els seus arguments. Sempre amb un poema adient al lloc i a l’esdeveniment.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la Medalla d’Honor de la Ciutat, Tallaret d’Honor, Medalla d’Honor de la Unió Excursionista Sabadell, Premi Panathlon, entre altres reconeixements. Membre actiu de l’Associació de Veïns de la Creu Alta, aquesta el va honorar la passada Festa Major del barri dedicant-li un capgròs que, en absència d’ell, es podrà passejar pels carrers que ell tan ha estimat i trepitjat.
Deia que la seva cançó preferida era la de L’Avi Castellet, de Cançó d’Amor i de Guerra, i la seva sardana Juny, de Juli Garreta.
El trobarem a faltar.

Article publicat al programa Esperit de Festa de Ràdio Sabadell el 17 de setembre de 2011

divendres, 16 de setembre del 2011

Poema de la setmana 37/2011

Ballant en solitud

Ballen sols
al petit menjador de casa
improvisada sala de ball.
Ballen sols
i amb el silenci com a melodia
ja no els cal pas cap música.
Ballen sols
apuntalant-se l’un amb l’altre
i trenant imperceptibles passos.
Ballen sols
al compàs del rellotge del temps
que els va marcant el ritme.
Ballen sols
i només el somriure del retrat de noces
els anima a seguir ballant fins el final.

dimecres, 14 de setembre del 2011

Diada nacional, consciència nacional?

Diada nacional, consciència nacional?

La naixença d’un poble, d’una nació, no es produeix de cop i volta, sinó que és el fruit d’una gestació de segles. Cal una personalitat configurada per components genètics i geogràfics, un temperament capaç de demostrar unes condicions diferenciadores i una llengua pròpia per expressar els sentiments derivats d’aquesta personalitat.
Quan la gestació i maduresa d’aquests trets propis: caràcter, personalitat i llengua assoleix un nivell òptim, s’inicia el procés d’independència política. La reivindicació de la nostra personalitat no és, per tant, un caprici promogut per una determinada situació política, no és solament un desig sinó una afirmació de la nostra personalitat nacional iniciada amb la marxa cap a la independència dels comptats catalans i enfortida per un renaixement cultural centrat inicialment als cenobis de Ripoll i Cuixà. Pàtria mil·lenària forjada als embats de la història cercant sempre la llibertat i la grandesa. Un llarg rosari de fets i gestes que han marcat el seu esdevenir, alguns dels quals, ben significatius, que de passada val la pena recordar:
Les lluites per l’expansió peninsular i mediterrània entre 1200 i 1350. La integració dels Països Catalans per Jaume I el Conqueridor. L’extinció de la dinastia catalana amb els darrers reis del casal de Barcelona i el problema successori fins al compromís de Casp i l’entronització de la dinastia castellana. La caiguda de Barcelona del 1714. La fi de l’antic règim i la industrialització, després d’acabada la guerra de successió. La guerra gran amb la França revolucionària, i una altra vegada el patriotisme dels catalans en la guerra del francès. Les reaccions i revolucions del període 1814-1823 amb la crisi final de la vella societat. La revolució liberal i la revolta popular entre 1833-1843. La revolució de setembre de 1868, el federalisme, la República de 1873 i els intents de proclamar l’Estat Català. La restauració de finals del segle XVIII, el republicanisme, l’anarquisme i l’esclat renaixentista. El predomini de la Lliga Regionalista, la formació de Solidaritat Catalana, les repercussions de la Setmana Tràgica i la gestació de la Mancomunitat de Catalunya. La crisi de 1917 amb l’esfondrament del sistema, la dictadura de Primo de Rivera i el nacionalisme radical de Francesc Macià. L’Estatut del 32, el Govern de la Generalitat, Lluís Companys, la guerra civil i l’exili. I després de molts anys de dictadura franquista, la recuperació dels drets democràtics.
Una llarga lluita per la llibertat, sempre amenaçada, sempre reivindicada. Som i serem gent catalana, diuen els versos de la sardana La Santa Espina deguts a la inspiració d’Àngel Guimerà. Que ho som de gent catalana és un fet elemental, primari, indiscutible. Ara, que ho siguem sempre dependrà de la nostra voluntat de voler ser-ho. El fet històric d’una nació catalana independent és indiscutible. Ho havíem estat fa mil anys, ho hem tornat a ser en períodes molt concrets de la nostra història col·lectiva i, com a nacionalistes, tenim el dret i l’obligació de voler-ho tornar a ser.
Avui, però, fem el què cal per defensar la nostra llibertat? Molt sovint, alguns esdeveniments em fan meditar sobre la nostra actitud nacionalista i tinc la sensació que, en general, aquesta no es correspon al concepte d’exigència que les circumstàncies del nostre país requereixen. El nostre nacionalisme obeeix més a una disposició emocional, a un sentiment sensorial que no es tradueix en accions vers l’exercici pràctic del dret nacional.
Hi ha una gran diferència entre sentir-se nacionalista i ser nacionalista. Hom pot sentir-se nacionalista pel fet de penjar la senyera al balcó cada 11 de setembre. El sentiment és una actitud mental, que guardem dintre de nosaltres mateixos i que només exterioritzem a impulsos del nostre estat d’ànim o per alteracions de l’esquema emocional.
Així, davant d’algunes provocacions que sovint l’ataquen, reaccionem i expressem el nostre disgust amb una vehemència desproporcionada si la comparem amb la passivitat en què portem a la pràctica l’acció nacionalista. Serà, possiblement, perquè no tenim ben assumit el concepte de nació i el dret inherent de tota nacionalitat a construir el seu estat independent. En plena democràcia, encara ens imposa el parlar d’alliberament nacional, condició bàsica per assolir la plena independència. Per això embolcallem els nostres sentiments amb un nacionalisme passiu, conservador, que actua a la defensiva davant d’un altre nacionalisme actiu, absorbent i agressiu. Segur que molts tenim clar el fet diferencial, territori, llengua, costums, i sabem que aquests són determinants en el concepte de nacionalitat, però això sol no ens fa ser nacionalistes. Per ser-ho cal materialitzar els sentiments en accions. Accions polítiques, lingüístiques i culturals per preservar i potenciar precisament aquests trets diferencials que, sembla que almenys sentimentalment, tenim tan ben assumits.
Ser nacionalista és defensar la pròpia llibertat d’una manera plena i absoluta. I és sota aquest principi de plena llibertat individual que hom pot sentir-se solidari amb els altres pobles i no al revés, com molts ens volen fer creure.
Caldria que la nostra consciència de nacionalitat, la nostra catalanitat, no precisés de bastes provocacions per emergir de dintre el nostre subconscient. Hauríem de ser capaços de comprendre que no són més que un reflex d’intencions molt més profundes i molt més perilloses per a la nostra identitat col·lectiva. Caldria doncs traduir els sentiments en accions dirigides a enfortir tots els elements que composen la nacionalitat: territori, història, raça, llengua, drets, costums, cultura, etc., enfortint-los tant i tant que cap provocació aconseguís alterar el més mínim la solidesa dels seus fonaments.
Accions per a les quals no calen consignes, que poden dependre de nosaltres mateixos, perquè el viure diari ens porta a situacions que ens permeten exercir els nostres drets nacionals, molts d’ells reconeguts per lleis, que la nostra “precaució” no ha ajudat gens a desenvolupar fins els límits de la legalitat.
Cal, per tant, passar dels sentiments a les accions. Del nacionalisme passiu a la pràctica nacionalista, perquè el territori és Catalunya, la nostra llengua i cultura són catalanes, perquè nosaltres som catalans i això no és només un sentiment, és la constatació d’una realitat que ens ha fet tal com som.
Amb el pas dels segles hem creat, també, els nostres símbols que, a més dels elements essencials de la nacionalitat: llengua, dret, història, costums, territori, institucions, etc., són un signe visible de la singularitat del nostre poble: la bandera amb les quatre barres, Sant Jordi, Montserrat, la sardana...
Cal que reivindiquem els nostres símbols, no com a un sentiment nostàlgic del passat, sinó com a una opció de futur, basada amb la nostra singularitat mil·lenària. Cal, també, reivindicar constantment la llibertat de la pàtria, no per tancar-nos al seu clos, sinó per a obrir-nos solidàriament a Europa, d’on ja rebérem influències determinant en la nostra concepció de país de marca. Cal que reivindiquem la nostra catalanitat, que exercim a tothora i en tot moment de catalans i que cada Diada Nacional sigui un nou punt de partida, un nou motiu que ens comprometi a seguir lluitant per la llibertat, la justícia, la pau i la solidaritat.


(publicat a Quadern, núm. 74. Setembre 1990)

dilluns, 5 de setembre del 2011

Poema de la setmana 36/2011

Guardat per tu

A l’ordinador del meu cervell,
en una carpeta a nom teu,
hi he anat registrant
amb còpia de seguretat,
perquè mai es perdin,
els records que han configurat
els anys que hem conviscut.
També una selecció d’imatges
testimonis reals del nostre temps.
Deixo la carpeta oberta
amb espai disponible per si,
per aquells designis del destí,
apareixen noves seqüències
abans que l’ordinador es bloquegi.
Llavors, la memòria de tot això,
només la tindràs enregistrada tu.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Poema de la setmana 35/2011



Els batecs del cor
El motor que batega en tu
i que algú un dia va engegar
sense que en fossis conscient
es pararà, quan ell vulgui,
sense que n’hagis donat l’ordre.

Aprendre a viure
Aprendre a viure
és una assignatura
d’estudi permanent.
La nota resultant
te la donen al final
i tu mai la sabràs.

dimarts, 23 d’agost del 2011

Poema de la setmana 34/2011

Engrunes

23.
La llum de la lluna
generosa, plena, radiant,
ens ha volgut evitar el dolor
de veure plorar les estrelles.
24.
Les llàgrimes de Sant Sebastià
escriuen al cel un missatge:
no et conformis a veure plorar
i lluita per evitar-ne la causa.

dimarts, 9 d’agost del 2011

Poema de la setmana 32-33/2011

Engrunes

21.
De tots els futurs possibles
només un m’importa:
el futur dels qui estimo.
22.
La freda pluja cau abundosa
però és l’hora del bany termal
i cal assumir el repte de mantenir
el cap fred i el cos calent.

dilluns, 1 d’agost del 2011

Poema de la setmana 29-31/2011

Engrunes


19.
Que el do de la paraula perfeccioni els mots
eliminant incorreccions fruit de la ignorància
i quedi clar el missatge en el paper immaculat.
20.
Espera’m. He de fer un llarg camí
tot ple d’obstacles i de paranys
però finalment arribaré a temps
de lliurar-me, ja per sempre, a tu.

dissabte, 23 de juliol del 2011

Esperit de Festa 23-07-11

Amb les edicions d’aquest cap de setmana finalitza la setena temporada. S’hauran emès 317 programes d’Esperit de Festa i 317 de Sardanes a Ràdio Sabadell, o sigui un total de 634 des d’aquell primer emès el 18 de setembre de 2004 que amb Jordi Saura a la redacció i locució i Joan Ferrús al control tècnic iniciàvem aquest apassionant camí de la informació i la comunicació radiofònica. L’any 2007 es va incorporar la Cristina Colomer i el 2009 Guillem Mota va substituir Joan Ferrús al control tècnic.
El nostre propòsit ha estat que la sardana, com a referent musical i cultural de Catalunya, ens servís de vincle per tal d’arribar a un cercle més gran de seguidors atrets i interessats per les referències culturals manifestades a través de molts diversos aspectes de la nostra història mil·lenària: els costums, les tradicions, les llegendes, les danses, les festes, els paisatges i les circumstàncies polítiques, socials i culturals, passades i presents, que ens ha tocat viure. Els títols de les diverses seccions ho avalen. També celebracions com la Santjoanada, el Dia Internacional de la Dansa, Festa i Tradició, Onze de Setembre, Sant Jordi, Any Amades i esdeveniments especials de les entitats de cultura tradicional i popular, castellers, esbarts, diables, gegants, trabucaires, corals, etc., han tingut cabuda als nostres programes. Cal remarcar també la nostra col·laboració amb el concurs La Sardana de l’Any i els programes especials Sardaestiu emesos de juliol a setembre. Tenim especial interès en posar de manifest l’enorme potencial que té la cobla i les seves possibilitats interpretatives: sardanes, danses, balls, acompanyant orfeons, cantants i altres instruments i conjunts musicals.
La literatura i la poesia també hi han estat presents amb especial atenció a personatges i esdeveniments com la sèrie dedicada al Quadern gris de Josep Pla, al poema Canigó de Jacint Verdaguer, i a l’obra de Joan Maragall en motiu d’escaure’s el 150 aniversari del seu naixement i el centenari de la seva mort
La música és l’element que serveix d’enllaç entre tots els temes tractats: sardanes, balls vuitcentistes, ballets, sense defugir però incursions en música clàssica, de pel·lícules, cançó, havaneres, ballables per orquestra, de manera que oferim una gran varietat de música a tots els nostres oients.
Tot i no tenir-hi un espai regular les entrevistes també hi són presents quan alguna circumstància ho fa necessari. Uns programes fets a Sabadell i per gent de Sabadell és evident que requereixen que tot allò que passa a la nostra ciutat hi tingui un paper destacat però sense oblidar mai les activitats i les notícies que tenen com a punt de partida altres poblacions i que considerem, per un motiu o altre, interessants.
Agraïm de manera especial les col·laboracions de la Federació Sardanista de Catalunya amb el seu servei de premsa Infosardana, la Federació Sabadell Cultura i les seves entitats per les informacions que sobre la seva activitat ens comuniquen, i a l’Esbart Sabadell Dansaire i al seu director artístic Tomàs Manyosa per l’assessorament i participació en els temes de dansa tradicional. També el nostre agraïment a les cobles de casa, Jovenívola, Sabadell, Nova Vallès, Contemporània, Mediterrània, i a entitats com Músics per la Cobla, Sabadell més Música i Sabadell Sardanista pel seu suport. I naturalment a tots els oients que ens segueixen, alguns per Internet i des de llocs molt distants, i que ens encoratgen a seguir i ens fan arribar les seves valuoses opinions.
Finalment comunicar-los que tots els caps de setmana poden seguir sintonitzant Ràdio Sabadell a aquesta mateixa hora de 9 a 10 del matí que els oferirem la redifusió del programa L’Esperit de la Festa que Jordi Saura ha creat per la cadena COM Ràdio que l’oferirà dissabtes i diumenges de 7 a 8 del matí.
Quedem, doncs, en molt bona companyia.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 16 de juliol del 2011

Esperit de Festa 16-07-11

Com ja he comentat en alguna altra ocasió l’estat de salut de la sardana, el seu present i el seu futur, és sovint tema de conversa entre els diversos sectors de l’activitat sardanista amb opinions al respecte contradictòries i emetent-se judicis sovint poc o gens contrastats amb la realitat. Una realitat que és diversa ja que es pot parlar sobre l’estat dels aplecs, de les ballades, dels concerts, dels concursos de colles sardanistes, de les cobles, dels músics, dels compositors, de l’edició, etc. I, també, en funció de quina sigui l’àrea geogràfica i l’època de l’any en la qual es desenvolupa determinada activitat. Per exemple els mesos de juliol, agost i setembre concentren quasi el 50% de les ballades de tot l’any. És evident que els cicles d’estiu, les ballades de nit i a la fresca, i les audicions de festa major en són la principal causa. Dic això perquè quan vaig rebre la circular Infosardana amb l’activitat sardanista d’aquest juliol amb un total de 509 activitats: 39 aplecs, 22 concerts, 6 concursos de colles i 442 audicions em vaig pensar que s’havien equivocat i les vaig repassar una a una, dia i lloc i, efectivament, sumaven 442 ballades de sardanes només en un mes. En plena crisi econòmica resulta que a 31 de juliol de 2011 portarem un total de 1.627 activitats contra les 1.246 registrades al mateix període l’any 2010. O sigui un 30% més. Que cada u en tregui les seves pròpies conclusions. Jo voldria només remarcar una vegada més la importància econòmica que l’activitat sardanista genera, els milers i milers d’euros que mou. Fem quatre números. Multipliquem les 442 ballades per un mínim de 800 euros que pot cobrar una cobla; 39 aplecs per 3.500 euros corresponents a 2 o 3 cobles per aplec; 22 concerts per 1.500 euros i 6 concursos per 2.000 euros. Aquestes xifres orientatives només pel que fa a contractació de cobles sumen, repeteixo només el mes de juliol, 534.500 euros. Caldria sumar-hi les despeses de logística, publicitat, programes, desplaçaments, transports, drets d’autor, premis, obsequis, etc., etc. Podríem parlar doncs que la sardana mourà aquest mes amb seguretat uns 600.000 euros, gairebé 100 milions de les antigues pessetes. Extrapolem aquestes dades al conjunt d’una any, amb un total de més de 2.500 actes, i veurem la magnitud del tema econòmic que la sardana és capaç de generar en l’economia del país. Insisteixo, la sardana és cultura però també hauria d’interessar als departaments d’Economia, Turisme i Benestar Social. Una altra cosa és que aquests departaments tinguin l’interès i la informació suficient sobre el tema.
Resumint, tot és opinable i tothom té la seva pròpia opinió que cal respectar. M’agradaria que aquestes quatre dades, que em semblen prou importants, ajudessin a que les nostres opinions se sustentessin sobre fets i dades el més reals possibles.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 12 de juliol del 2011

Poema de la setmana 28/2011

Somni poètic

Es fa de nit i tanco el llibre.
Poso el punt en un poema
per tornar-lo a llegir demà
i m’emporto els versos al llit
per somniar que jo sóc el poeta.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Esperit de Festa 09-07-11

Com els deia la setmana passada avui em referiré a les al·legacions a la llei òmnibus
que afecta de ple el món de la cultura popular presentades per l’Ens de Comunicació Associativa que aplega 21 entitats federatives amb centenars d’entitats i milers de persones que es reuneixen els caps de setmana per practicar activitats associatives per tot el país. Les Federacions més representatives de l’associacionisme cultural popular que l’integren es varen reunir en Assemblea General Extraordinària per avaluar la anomenada llei òmnibus i acordar, unànimement, les al·legacions que s’han lliurat al registre del Departament de la Presidència de la Generalitat.
Malgrat que consideren que el propòsit del Govern és lloable –reduir tràmits burocràtics, simplificar l’Administració i estimular l’activitat econòmica- en el redactat de la nova llei el món de la cultura queda afectat sensiblement. El Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana desapareix, com a pas previ a la creació d’un òrgan específic, sense definir. També amb la pèrdua del Consell Assessor de Cultura el sector contempla que les seves reivindicacions, per posar al dia el departament que fins ara tenia cura de les seves activitats, s’han menystingut i que no es compta amb aquest col·lectiu per la nova reestructuració.
En el comunicat fet públic, l’Ens considera que no només és un membre de la societat civil catalana que té el seu propi parer sobre el projecte, sinó que és “un afectat interessat directe per allò que s’hi preveu com a futura llei”, i és des d’aquesta condició que formula les al·legacions, per tal que siguin tingudes en compte en la següent tramitació de l’avantprojecte de llei.
Entre les al·legacions que ha presentat, s’esmenta: “garantir la presencia d’un consell representatiu de les institucions que aglutinen l’associacionisme cultural català”, així com la seva participació en la redacció del reglament i en la definició de les línies estratègiques i els objectius de la política de l’associacionisme cultural català i de la cultura popular i tradicional. Així mateix, dins de l’àmbit dels Premis Nacionals de Cultura de la Generalitat, una de les funcions de l’òrgan específic a crear sigui “escollir els guardonats als Premis Nacionals de Cultura Popular de la Generalitat de Catalunya”, prèvia consulta vinculant d’un consell representatiu de les institucions que aglutinen el moviment associatiu cultural català.
Abans de la constitució de l’assemblea es va parlar amb el director del Centre, Lluís Puig, per tal de ampliar-ne antecedents i aportar la major i més fidedigna informació possible. Puig va fer una exposició dialogant, donant a entendre que la nova etapa seria positiva, que es crearia una nova direcció general al voltant dels conceptes de l’associacionisme, la cultura popular i el patrimoni etnològic que possiblement passaria a dependre de la Direcció General de Patrimoni del propi Departament de Cultura.
Caldrà, doncs, estar molt atens que aquesta pretesa simplificació administrativa no representi un cop de conseqüències molt greus a un dels moviments culturals més participatius que un país com el nostre, amb la identitat pròpia sempre amenaçada, no es pot permetre.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 5 de juliol del 2011

Poema de la setmana 26-27/2011

Dins la foscor

La tramuntana escombra
el carrer estret i costerut
mal il·luminat –per estalviar-
per uns fanals que tentinegen.
Camina amb mirada perduda
arrossegant d’esma el cos.
Per una finestra s’escapa
el diàleg monòton i pla
del locutor del telenotícies.
La nit s’obre al seu davant
i es perd sense cap far que el guiï.

dissabte, 2 de juliol del 2011

Esperit de Festa 02-07-11

Amb la celebració de la 49ª edició de l’Aplec de la Sardana el passat diumenge 26 es completava la 6ª edició de Sabadell Festa i Tradició iniciada el 17 de juny. Unes jornades on la cultura tradicional i popular catalana ha estat la protagonista d’una sèrie d’actes que han comptat amb una forta participació ciutadana, precisament en uns temps molt difícils que poden suposar, a causa de les retallades econòmiques i la coneguda com a llei òmnibus, la supressió per part del govern de la Generalitat del Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana per convertir-lo en un altre òrgan encara per definir. Però d’aquest tema ja en parlaré més extensament en un proper comentari. Avui vull referir-me només a l’Aplec de la Sardana del passat cap de setmana. Malgrat que, lamentablement i injustificadament, l’edició del Diari Sabadell del dissabte 25 de juny no en fes cap referència, el públic va respondre a la crida de la Federació Sabadell Cultura i de Sabadell Sardanista, l’entitat organitzadora de l’aplec. Tan el dissabte tarda a la plaça del Dr. Robert, com el diumenge matí i tarda al Bosc de la Font de Can Rull, malgrat que la data no era la més idònia en trobar-se enmig del llarg pont de Sant Joan, van ser molts els sabadellencs que sumats als sardanistes de diversos indrets de Catalunya i, també alguns de la Catalunya Nord, que no es van voler perdre una de les manifestacions més tradicionals de la nostra cultura: aplegar-se en un indret a l’aire lliure i conviure pacíficament i festivament escoltant i ballant sardanes.
Amb un recinte on l’organització havia fet possible, amb l’esforç dels membres de junta i col·laboradors, que lluís les millors gales i emparats per l’ombra generosa dels plataners que ens protegia d’un sol de justícia, els més de trenta músics de les tres cobles participants desgranaven les obres incloses al programa. Unes 200 persones es van quedar al dinar organitzat pel grup de col·laboradors de l’aplec format per socis i antics ex-membres de junta de Sabadell Sardanista. Hi va haver alguns moments emotius, com per exemple al matí quan es va interpretar la sardana de Carles Rovira Quan s’arriba a la vall d’or que amb motiu de les seves noces d’or matrimonials havia dedicat als socis i membres de la junta Esplai Pont i Elena Rull, i la sardana de Xavier Forcada Xavi, esforç i somriure dedicada al ciclista Xavi Tondo, mort fa poc d’un lamentable accident i fill d’un matrimoni sardanista assidu a les activitats que s’organitzen a la nostra ciutat i presents a l’aplec. I a la sessió de tarda també moments especials com la interpretació de la sardana de Marcel Artiaga Aniversari daurat que la junta de Sabadell Sardanista va voler dedicar especialment als socis i col·laboradors Jordi Pibernat i Cati Bernabeu, també pels seus 50 anys de matrimoni, el record emotiu a la Chelo Peralta, amb tots els seus companys i amics ballant de germanor la sardana de Conrad Saló Avant Sabadell i la sempre esperada i espectacular interpretació de conjunt de les tres cobles de la sardana de Josep Auferil L’Aplec de Sabadell la que podríem considerar sense cap dubte l’himne del nostre aplec i que va ser ballada per la majoria dels assistents.
En resum, un aplec amb grans ingredients que va fer les delícies de tots els que hi van participar, que van gaudir de bones cobles i d’una bona organització i que és el preludi dels 50è aplec que l’any que ve la junta de Sabadell Sardanista es proposa que sigui un gran esdeveniment. Estem segurs que així serà.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 25 de juny del 2011

Esperit de Festa 25-06-11

Amb l’arribada de l’estiu molts pobles es tornen a vestir de Festa Major. Papers de colors, gallardets i senyeres adornen carrers i places. De dia i de nit corrues de gent amunt i avall, amb els crits i els jocs dels infants, les salutacions i converses dels més grans, l’esclat dels petards, el brogit de la cercavila, les gralles i timbals dels gegants i els castellers i el foc i la pólvora dels diables. A la nit, el conjunt de ball ens ensordeix amb els seus ritmes i melodies amplificades electrònicament.
Per sort també a molts llocs s’hi fan sardanes. Les sardanes de la Festa Major. Veure arribar els músics amb parsimònia, com si el pes del contrabaix condicionés el ritme de les seves passes. Dalt la tarima van preparant els instruments ajustant amb cura i delicadesa les seves peces i provant-ne el so, ajustant el tudell, tensant les cordes, escollint la canya més adient al lloc i a la temperatura ambiental, immersos en un ritual que compleixen amb gran atenció. S’atansen els primers balladors. Alguns d’ells saluden els músics i resten pacients esperant l’inici de la ballada. El flabiol enceta unes notes i el repic del tamborí atreu totes les mirades cap a la cobla. És l’avís de que cal posar-se a la feina: dalt l’empostissat cada músic al seu lloc i les partitures repartides; els balladors apunt, cercant instintivament la ma de la parella.
Podem observar tots aquests preparatius amb delectança. Veure com va caient la tarda i un vent suau acaronava les fulles dels arbres i fa onejar les senyeres. Tot just la cobla ha escampat les primeres notes ha aparegut gent per tot arreu i la plaça queda totalment plena. Tothom ha deixat d’anar amunt i avall, s’han interromput les converses i atrets per la màgica sonoritat de la tenora, els arpegis del metall, el cant vibrant del tible, els refilets del flabiol i el compàs del contrabaix, s’han format les rotllanes, han enllaçant les mans i han puntejant rítmicament, amb els ulls fits en un punt indefinit més enllà del sostre de papers de coloraines que, al ritme de la brisa i de les notes musicals, coreografien la seva pròpia dansa.
Per uns moments ens pot envair l’emoció. És Festa Major i es balla la sardana. Com ens agradaria poder aturar aquets moments! La sardana fa realitat els nostres somnis: veure la gent agermanada, amb les mans enllaçades i la mirada clara, dansant tots a una, com a expressió d’un mateix anhel, oberts a tothom, generosos i esperançats, compromesos i solidaris, feliços, i, sobretot, fidels a una cultura, a una terra...
Les bombetes de colors se sumen al pampallugueig de les estrelles que les primeres foscors de la nit fan aparèixer. Els balladors segueixen comptant els compassos i eixamplant les rotllanes. La música esclata, les cares dels músics es tenyeixen de vermell, s’engresquen les cames i el salt es fa més ardit. Braços amunt! Mans estretes! Cors abrandats! És la sardana!
Sí, són les sardanes, les sardanes de la nostra Festa Major! Gaudim-ne tots!
Lluís Subirana. Director

dimarts, 21 de juny del 2011

Poema de la setmana 25/2011

Camí de ronda

Pel sinuós camí de ronda
el sol juga a fet i amagar.
Retalls de mar entre pins
pentinats per una suau brisa.
El rocam de la cala petita
atura l’embat constant de les ones.
Sobre una tovallola vermella
un cos nu s’ofereix generós al sol.
Discretament, un estol de gavines
van teixint, al seu damunt, un púdic vel.

dissabte, 18 de juny del 2011

Esperit de Festa 18-06-11

Si la setmana passada feia referència al gran ressò mediàtic que la sardana havia assolit gràcies a un esdeveniment esportiu, els títols aconseguits pel Barça, aquesta setmana ha estat també molt important la presència de la sardana als mitjans de comunicació, televisió, premsa i ràdio, gràcies a un esdeveniment cultural molt important: la inauguració, el 17 i 18 de juny, del festival Grec 2011 a Barcelona. La companyia Gelabert&Azzopardi hi presenta l’espectacle titulat La muntanya al teu voltant una relectura coreogràfica de la sardana, sobre un concepte del poeta i artista plàstic Perejaume i amb músiques de Francesc Cassú, Tomàs Gil Membrado, Carles Santos, Borja Ramos, Salvador Brotons i la participació musical de la Banda Municipal de Barcelona. No és la primera vegada que el coreògraf Francesc Gelabert utilitza la sardana. Cal recordar la seva coreografia individual ballant Enyor de Lamote de Grignon acompanyat per la cobla Sant Jordi i que va presentar fa un temps. En aquest cas es tracta d’un intercanvi artístic inèdit entre dansaires professionals de dansa contemporània i dotze dansaires de colles sardanistes. L’espectacle és una forma d’utilitzar la sardana com a punt de partida coreogràfica i desenvolupar al seu entorn una visió conceptual de la dansa, fer-la més ràpida i horitzontal i demostrar que la sardana és molt més que el clixé noucentista que tenen tots els que, evidentment, en viuen al marge. Incorpora sis sardanes, quatre de clàssiques, La Sonàmbula i Catalina de Pep Ventura, La Flama de la Sardana de Gil Membrado i La nit al pont de Sant Agustí de Francesc Cassú, arranjades pel músic basc Borja Ramos perquè les interpreti la Banda Municipal, i dues creacions noves de Carles Santos i Borja Ramos. Francesc Gelabert diu que “la cultura popular és la gran cultura pel gran nombre de gent que la practica.” I segueix dient que “queda clar que en aquesta obertura del Festival Grec passarà alguna cosa en la gent quan sonin aquestes sardanes. No es pot evitar, ho portem dins.”
Precisament aquest any que la cobla no serà present al Festival Grec com era habitual, aquest espectacle suposarà un abans i un després important que segurament sorprendrà molt els espectadors que considerarien normal un espectacle inaugural amb flamenc, jazz o gospel, que una aposta, arriscada això sí, per la sardana com a referent i element reivindicatiu. Cal insistir que amb aquest treball coreogràfic Francesc Gelabert no té cap interès ni propòsit de crear una nova manera de ballar la sardana sinó de demostrar el seu potencial artístic. És important que els sardanistes tinguin present això a l’hora d’expressar la seva opinió si tenen l’oportunitat de visionar l’espectacle i si no l’han vist que no ho facin ja que massa vegades menysvalorem tot allò que no forma part de la nostra estricta manera d’interpretar les coses.
Per mi, és de gran importància que personatges del món de l’espectacle, de la música i la dansa, s’hagin exposat en una proposta inusual, amb el protagonisme de la sardana, en un festival amb un públic majoritàriament no sardanista.
L’agraïment i el desig d’èxit ha de ser, hauria de ser, la reacció unànime del sardanisme.
Espero que així sigui.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 15 de juny del 2011

Poema de la setmana 24/2011

Passat i present

És temps d’enderrocs
morals i també materials.
Les màquines ho arrasen tot:
objectes, records, sentiments.
Uniformes, eteris, impersonals
s’aixecaran nous edificis
que seran ocupats per altres
que ignoraran la història
dels estadants d’abans.
Metàfora del nostre temps:
construir el futur ignorant el passat.

dissabte, 11 de juny del 2011

Esperit de Festa 11-06-11

Avui parlaré del Barça, però no del seu futbol meravellós, dels seus èxits i dels seus recents títols aconseguits per un entrenador i uns jugadors excepcionals que han aconseguit un ressò mediàtic mundial. Sí, avui parlaré del Barça però ho faré per destacar el seu encert en la manera de celebrar els seus èxits a la vista de tot el món, agafats de la mà, fent rotllana com a símbol d’unitat, de germanor, de festa i de celebració.
Ja era hora que la paraula sardana aconseguís situar-se en un primer pla informatiu. I cal reconèixer, i agrair, que això hagi estat possible gràcies al Barça. I, també cal dir-ho, gràcies a la facilitat que suposa la representació coreogràfica de la nostra dansa nacional, la sardana. Donar-se les mans i fer rotllana és, evidentment molt més fàcil que aixecar un castell de vuit pisos. Els nostres “saballuts” ho saben prou bé. Ens podríem imaginar tot el cos tècnic del Barça fent la pinya; el Puyol, el Piqué, l’Abidal, el Busquets, muntant el primer pis; però se’ns fa difícil d’imaginar els petits Xavi i Iniesta enfilant-se fins als dosos, el Bojan fent d’aixecador i el Messi fent d’anxaneta coronant un castell de vuit i enarborant la senyera, o la bandera argentina, ves a saber...
En canvi, fer la sardana és fàcil: només cal fer la rotllana, agafar-se de les mans, saltar i girar... Que el punteig, més que els dosos i els tresos normatius s’assembla als passos que a mitjans del segle divuit els balladors de les comarques empordaneses s’inventaven i que els historiadors han definit com “fer córrer la sardana” és veritat, però, què caram! si tenen l’habilitat de passar-se la pilota de l’un a l’altre amb la perfecció que ho fan, només que el mestre Guardiola s’ho proposi són capaços d’aprendre de fer els curts, els llargs, repartir dosos i tresos, aires i salts i presentar-se al Bàsic d’Honor per emular els títols aconseguits per la colla Violetes del Bosc. Tot és qüestió de temps... i de títols!
Hem, doncs, de donar gràcies al Barça per haver fet el miracle que la sardana fos notícia a la televisió i a la premsa mundial. Segurament que des de la famosa fotografia reproduïda a molts diaris d’aquí i de fóra de les cinc rotllanes amb les colles sardanistes formant les cinc anelles olímpiques dels Jocs del 1992, la sardana no havia assolit un protagonisme tan mediàtic.
Caldria aprofitar aquesta simbiosi Barça-sardana per fer més visible, a casa i al món, els valors de la nostra música i dansa, de la cobla i els seus instruments, de la seva activitat en general que mou, també, milers i milers de persones. Si el Barça representa uns valors esportius i també d’identificació amb una ciutat i un país, la sardana representa uns valors culturals i cívics representatius d’un país que, malgrat les divisions internes, ha de ser capaç, en un moment donat, d’agafar-se de les mans i celebrar el més gran dels èxits: la seva independència i el màxim benestar i progrés col·lectiu.
I acabo amb el crit unànime que aquests dies hem sentit en boca de tots els culers: Visca el Barça i visca Catalunya! I, també, visca la sardana!
Lluís Subirana. Director.

dimarts, 7 de juny del 2011

Poema de la setmana 23/2011

El pas del temps

Lentament s’escolaven
les hores de la tarda.
Al cel apareixien,
penjades de fils invisibles,
les primeres estrelles.
El vent escampava
la humitat salada
d’una mar en calma.
Mansament arribaven,
una darrera l’altra,
les onades a la platja.
Visions d’eternitat
en un viure efímer.

dissabte, 4 de juny del 2011

Esperit de Festa 04-06-11

Vaig conèixer el mestre Josep Maria Tarridas el juliol de 1979 en el decurs d’un aplec. Després de la interpretació d’una de les seves sardanes més celebrades, la que porta per títol Melangia, m’hi vaig atansar per saludar-lo i felicitar-lo. En saber que jo era de Sabadell em va parlar de la seva breu etapa sabadellenca com a director de la famosa orquestra Els Fatxendes. Efectivament, a finals de 1933 els germans Josep Maria i Lluís Tarridas, procedents de la cobla-orquestra Llevantina, de Calella, es van incorporar a Els Fatxendes. El Lluís tocava el trombó i el Josep Maria es va fer càrrec de la direcció i del piano, instrument que havia passat a ser imprescindible dins la secció rítmica de les orquestres al costat del contrabaix i la bateria. Tot i breu en el temps, uns tres anys, el compromís i vinculació del mestre Josep Maria Tarridas amb l’orquestra i amb Sabadell va ser molt important com ho demostra el fet que decidís establir-se a la nostra ciutat, concretament al carrer de Riego número 50. Cal dir que durant aquest temps que va dirigir Els Fatxendes també va compondre diverses sardanes i el famós pas doble Islas Canarias que va enregistrar amb l’orquestra l’any 1936. El mestre Tarridas era una persona molt afable i bon conversador. En acomiadar-nos es va treure d’una cartera un llibret biogràfic titulat Josep Maria Tarridas i Barri. Vida i miracles i m’hi va escriure la següent dedicatòria : “Al bon amic sabadellenc Lluís Subirana amb tot afecte. Josep Maria Tarridas. Juliol 1979”. Uns anys després vaig fer amistat amb la seva filla, la Blanca Tarridas que demà tindrem el privilegi de tenir-la en directe aquí als estudis de Ràdio Sabadell per parlar del seu pare i de la seva obra que ella ha conservat i propagat amb gran amor i encert. Gràcies a aquesta amistat vaig tenir l’honor de col·laborar amb un article al llibret que es va editar en motiu de la commemoració del centenari del naixement del mestre Tarridas, que es va celebrar a Sant Pol l’any 2003 organitzat per la Comissió Any Tarridas formada, entre altres, per Carles Tarridas, Blanca Tarridas, Carme Ruscalleda, l’artista Perajaume i l’Ajuntament de Sant Pol de Mar, poble nadiu del mestre Tarridas que ja li havia erigit un monòlit amb una escultura amb el bust del mestre l’any 1994.
Han estat diverses les vegades que al llarg d’aquests més de 600 programes que sumem entre l’Esperit de Festa i el Sardanes a Ràdio Sabadell que hem tingut el plaer d’escoltar algunes de les seves sardanes d’entre el total de 111 que va escriure. Demà tindrem l’oportunitat de sentir-les de nou enriquides pels comentaris de la Blanca Tarridas i dels companys Jordi i Cristina.
A mi particularment se’m fa difícil dir quina de les sardanes del mestre Tarridas m’agrada més. En les seves composicions hi ha romanticisme, tendresa, emoció, passió, evocació, tristesa, desengany, festa, tradició i sensibilitat. Tot un desplegament de sensacions i emocions que el mestre transmet a través de la seva música i que són també un reflex de la seva gran personalitat.
Però si forçosament n’hagués de citar una seria, pel seu simbolisme reivindicatiu La mel als llavis, estrenada el 1948 i que inclou uns breus compassos de La Santa Espina cosa que demostra que el mestre Tarridas, a més d’un gran músic i compositor era també un gran català. Els esperem demà en el programa que li dedicarem ben acompanyats per la seva filla Blanca.
Lluís Subirana. Director.

dimecres, 1 de juny del 2011

Poema de la setmana 22/2011

Recerca del vers

Poemes que són elaborats
amb retalls de memòria
recuperada amb esforç
per un laberint enganyós
construït de llums i ombres.
Fets amb paraules disperses
que cerquen l’encaix
entre sentiments creuats
els versos són missatgers
que emergeixen del silenci.

diumenge, 29 de maig del 2011

Esperit de Festa 28-05-11

El passat 18 de maig vaig ser convidat al Palau de la Música Catalana per assistir a la presentació de l’Associació musical Gaietà Renom. Aquest gran intèrpret de la cançó catalana havia nascut a Barcelona el 1913 i hi va morir el 1997. Conjuntament amb un altre gran tenor, l’Emili Vendrell, són un referent històric que a través de la interpretació de les seves cançons van fer un gran servei a la cultura i la llengua catalana en uns anys molt difícils ja que ells sempre van cantar en català tot hi que Gaietà Renom no s’hi va dedicar professionalment. S’havia format musicalment a l’escolania de Sant Felip Neri de Gràcia i el 1932, a l’edat de 18 anys, va entrar al cor de tenors de l’Orfeó Català, on hi va cantar durant més de 50 anys, 25 dels quals com a tenor solista després que el mestre Eduard Toldrà l’escollís per interpretar al Liceu El giravolt de maig. Va formar part també del Quartet Vocal Orpheus amb actuacions per tot Catalunya. La seva veu fàcil i dicció excel·lent el van fer que interpretés, sota la batuta del mestre Lluís Maria Millet, molts dels grans oratoris, misses i concerts de clàssics europeus, traduïts al català. Va enregistrar més de 200 cançons i sardanes de compositors i poetes catalans. El mestre Carceller va composar expressament la sardana És la moreneta perquè fos cantada per ell. Com a solista va interpretar amb l’Orfeó Català diversos oratoris com, per exemple, Elias de Mendelsshon, La Passió segons Sant Mateu i La Missa en si menor de Bach, el Requiem de Mozart i grans obres simfònico-corals com la Novena de Beethoven o Les Estacions de Haydn. També va col·laborar com a solista amb l’Orfeó de Sants, l’Orfeó Laudate, la Capella Clàssica Polifònica, l’Orfeó Gracienc, l’Orfeó Lleidatà i la Coral Cantiga, entre altres.
La nova Associació musical Gaietà Renom, que es va presentar en el decurs d’un concert de cançons catalanes interpretades a veu i piano, té com a objectius la preservació i foment de la música catalana en general i la creació i promoció de noves òperes i sarsueles mitjançant la convocatòria de concursos i d’ajudes a nous i joves creadors catalans. També d’incidir que en els estudis musicals a conservatoris i escoles de música es treballi, també, amb obres d’autors catalans.
La junta presidida per Ruth Nabal està formada per les filles de Gaietà Renom, Carme i Glòria Renom Vallbona i destacats noms de la música catalana com el tenor Eduard Giménez i els compositors Salvador Brotons i Antoni Ros Marbà, entre altres.
He volgut deixar constància d’aquest fet per demostrar que, malgrat les dificultats econòmiques i la complicada situació actual, una vegada més la iniciativa privada pren el compromís i es disposa a fer un gran servei a la música i als creadors musicals del nostre país. Ara cal esperar que les institucions públiques, que en principi han acollit amb bons ulls aquesta proposta d’acció, siguin conseqüents i estiguin a l’altura dels grans objectius que l’Associació musical Gaietà Renom es disposa a afrontar.
Els desitjo la sort i l’èxit que es mereixen.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 24 de maig del 2011

Poema de la setmana 20-21/2011

Somnis al vent

Recollir tots els somnis,
entrar amb ells a l’ascensor
i pujar fins al pis més alt.
Obrir portes i finestres
i deixar-los volar,
lliurement, als quatre vents.
I esperar, pacientment,
que, algun d’ells,
torni fet realitat.

dissabte, 21 de maig del 2011

Esperit de Festa 21-05-11

Fa pocs dies que ens ha deixat, a l’edat de 84 anys, l’amic lleidatà Sebastià Gràcia i Petit, un referent del sardanisme català més enllà de les comarques de ponent on exercia el seu mestratge i la seva experimentada influència. La seva defunció s’ha produït quan es disposava amb tota la il·lusió a participar, tot i la migrada salut que arrossegava els darrers anys, en la celebració del 50 aniversari de la proclamació de Lleida com a Ciutat Pubilla de la Sardana, esdeveniment del qual ell n’havia estat un dels principals promotors. Fa molts anys que amb el Sebastià ens unia una sincera relació d’amistat. Hem coincidit i participat als principals esdeveniments sardanistes de les darreres dècades celebrats al nord i al sud de Catalunya. De la seva extensa trajectòria en l’àmbit de la promoció i organització cal esmentar la seva llarga i continuada acció a través del Grup Sardanista del CE Huracans de Lleida, del qual n’era president i referent inqüestionable. El seu caràcter fort i amb una visió de la sardana nostàlgica i fixada en l’època de la seva joventut li havia ocasionat discrepàncies amb altres sectors del sardanisme però la seva constància i tenacitat era admirada per tothom. D’ofici llibreter ha estat encomiable la seva tasca periodística realitzada mitjançant el diari La Mañana i l’emissora Ràdio Lleida, on havia mantingut gairebé durant 50 anys, des del 1960 al 2007, espais setmanals fins que va ser hospitalitzat. Tenia l’amabilitat de que sempre que publicava alguna cosa referida a la meva persona m’enviava el retall del diari per correu perquè me n’assabentés. Aquesta tasca de difusió li ha estat reconeguda amb diversos premis per l’Obra del Ballet Popular i la Federació Sardanista de Catalunya els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995, 2000 i 2010. Ha rebut múltiples homenatges arreu del territori català i la màxima distinció de la qual se sentia orgullós: la concessió de la Creu de Sant Jordi, l’any 1987. També havia rebut la medalla de la ciutat de Lleida l’any 2007.La darrera vegada que vàrem coincidir va ser el passat 9 d’abril a la presentació que es va fer a Agramunt del volum 2 de la col·lecció Fent Amics enregistrat conjuntament per les cobles Contemporània i Jovenívola d’Agramunt, tal com en vaig deixar constància en el comentari emès el passat 16 d’abril. Em va dir que s’estava refent d’una operació però que li costava molt i que es trobava molt cansat. Em va preguntar què estava escrivint però ja no em va demanar, com havia fet altres vegades, que li enviés els llibres quan els publiqués. S’aixecà de la cadira i en abraçar-me em va semblar que era com un emotiu comiat. Arrossegant els peus i apuntalat amb un bastó es va acostar als músics i va pronunciar, emocionat, el que seria el seu darrer parlament en públic.
Quan m’he assabentat de la seva mort m’he preguntat si amb aquella darrera abraçada li vaig saber transmetre prou la meva estima i admiració. En tot cas desitjo que aquest comentari des de la Torre de l’Aigua de Sabadell li arribi allà on es trobi, no on allà on reposa com s’acostuma a dir perquè, coneixent-lo, pot ser que ja n’estigui organitzant alguna amb la sardana com a protagonista.
Lluís Subirana. Director