dissabte, 30 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 30-10-10

L’editorial del número 20 de la revista Tornaveu, que edita l’Ens de Comunicació Associativa, sota el títol Un país no es pot inventar ni en la televisió fa unes interessants reflexions sobre la necessitat d’una major projecció de la cultura popular als mitjans de comunicació que, de manera resumida, reprodueixo. Diu: “La iniciativa de celebrar un seminari sobre associacions i mitjans de comunicació en el marc de l’auditori de TV3 ha possibilitat un diàleg entre la institució més poderosa de l’àmbit de l’audiovisual i un centenar de directius de l’associacionisme cultural, implicats a millorar l’escàs ressò que l’activitat del sector té en el conjunt de la premsa, la ràdio i la televisió.”... “Cadascú expressà lliurament les frustracions del món associatiu i les dificultats dels mitjans a l’hora de recollir l’allau d’informació que genera la cultura popular. TV3 va estar representada per alguns dels seus professionals més prestigiosos, com per exemple: Raquel Sanz i Joan-Carles Peris, imatges dels telenotícies. Al seu torn, la Corporació hi aportava Quim Rutllant, conductor de programes de Catalunya Ràdio. Jaume Fabra va fer entendre les dificultats de la recepció de la informació des de dins d’un diari, mentre Sita Vilaró, en representació de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, exposava que aquesta era el mecanisme de transmissió de la informació associativa, Josep Ritort s’afegia al criteri en representació de la premsa gratuïta i Saül Gordillo feia entendre el paper de les agències de notícies, concretament l’ACN que dirigeix. El món d’Internet era representat per Jaume Albaigés i per l’editora de Vilaweb, Assumpció Maresma. També hi assistiren el coordinador de l’Ens, Joan Ramon Gordo, Joan Maluquer, president d’Heptàgon, editors de Tornaveu, i Pere Baltà que n’és el director. Tots plegats, amb l’aportació de documentades intervencions, van construir una anàlisi crítica de la dicotomia associacions - mitjans de comunicació, que es produïa per primera vegada d’una manera constructiva. Els representants dels mitjans reconeixen l’escassa informació que divulguen malgrat el cabal que genera la cultura popular i els dirigents associatius van entendre les dificultats de decidir què apareixerà en pantalla, sortirà a les ones i a l’espai Internet o s’imprimirà sobre paper dels diaris.”... “Es podria dir que s’ha construït un pont que pot contribuir a la rectificació de certs plantejaments. El sardanisme i els ateneus estan especialment queixosos, però alguns altres àmbits culturals s’han sentit reflectits darrerament a la petita pantalla catalana: les corals, les havaneres, el teatre amateur, les fires i les festes majors. S’han observat actituds de canvi en el darrer període i el seminari va servir per a conèixer properes programacions, com un nou espai de música popular en català.”L’editorial també fa referència a la sèrie Ventdelplà sobre la qual vaig opinar la setmana passada. Diu: “El darrer capítol de la sèrie Ventdelplà fou una positiva sorpresa en recollir una festa major on se’ns mostrava una cercavila amb gegants i nans i acompanyament musical d’instruments tradicionals, els espectacles d’animació infantil eren en català i el ball, a part de recuperar el popular ball del fanalet, l’oferia una de les més prestigioses cobles orquestra, que interpretava estàndards internacionals en català. Fou una prova més que es va cap a una televisió que reflecteixi també el patrimoni cultural popular.”
Fins aquí el contingut resumit d’aquesta interessant aportació informativa. Cal esperar doncs que la dita popular que diu: “Parlant la gent s’entén”, es faci realitat i la presència de la cultura popular als mitjans de comunicació en surti reforçada.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 43/2010

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern. Sabadell

Esperança

Sense realitats
però amb esperança
espero…
Esperança de fer,
esperança de bé,
esperança de ser.
I, mentre espero,
l’esperança creix.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 23-10-10

En el meu darrer comentari em referia com a una bona notícia que el govern de Catalunya hagi declarat la sardana element festiu d’interès nacional. Avui, però, voldria comentar dos fets que van en sentit contrari, o sigui l’oblit o el menyspreu envers la sardana manifestat en dos esdeveniments recents. El primer fa referència a Televisió de Catalunya que diumenge passat va emetre el darrer capítol de la sèrie Ventdelplà. Els fets que portaven al desenllaç final es produïen en el decurs de la festa major del poble i, malgrat la presència d’una cobla orquestra, tampoc en aquest darrer i especial capítol la música de la sardana no va ser considerada un element de la festa i això ha fet que hagi estat totalment ignorada al llarg dels 5 anys de permanència de la sèrie en antena. Tothom en pot fer la seva particular valoració. Jo només pregunto: ¿creuen vostès que una sèrie emesa durant cinc anys, per exemple per la televisió d’Andalusia, no hauria fet present en un moment o altre una festa amb música o ball de sevillanes inclosa? Jo crec que sí. Però pel que es veu als guionistes de la sèrie catalana això de que la sardana sigui la dansa nacional de Catalunya o que formi part del patrimoni festiu d’interès nacional els deu semblar irrellevant i totalment prescindible.
El segon exemple fa referència a un ampli reportatge publicat a la revista Presència, en la seva edició corresponent als dies 8 al 15 d’octubre, sota el títol: El poeta del poble. Aproximació a la figura de Joan Maragall amb motiu del 150 aniversari del seu naixement. Un dossier de 8 pàgines amb fotografies, textos biogràfics i opinions sobre la persona i l’obra de Joan Maragall. Però, com ja m’esperava, la paraula sardana no apareix citada enlloc. Ni en l’opinió del articulistes ni en les ressenyes de la seva bibliografia poètica. S’esmenten algunes de les seves poesies més conegudes com El Cant de la Senyera, Oda a Espanya, La vaca cega, La fageda d’en Jordà, però no es fa cap referència a la poesia La sardana quan va ser precisament amb aquesta obra que Maragall va ser guardonat amb uns dels premis més importants de la seva producció literària: l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona de 1894. Una poesia que es convertiria en un símbol encara avui sovint utilitzat i present en totes les edicions poètiques, tant les que fan referència a Joan Maragall, com les antologies que recullen les millors poesies catalanes de tots els temps. És sorprenent que no es faci cap referència a la seva relació amb la sardana quan ell mateix va escriure: “he sentit la sardana; una onada de sang i alegria m’ha pujat al rostre. Què té aqueixa dansa, aqueixa música, per a tot pit català, que així l’immuti?”. Aquestes manifestacions demostren que els versos de La Sardana van ser el resultat del seu amor a la dansa catalana que va reiterar versejant algunes sardanes corals que han esdevingut clàssics de la nostra música, com per exemple: L’Empordà, del mestre Enric Morera i Per tu ploro, la famosa composició de Pep Ventura, tampoc citades en aquest dossier.
Caldrà, doncs, estar atents a tot el que es publiqui al llarg d’aquesta important commemoració i esperar que aquest oblit sigui només circumstancial i involuntari.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 42/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Submissió

T’abaixava, lentament,
la daurada cremallera
que et partia l’esquena.
Et relliscava per l’espatlla
el vestit de seda transparent
que havies lluït aquella nit.
Davant nostre, el mirall
reflectia la teva nuesa
com la lluna en un estany.
Part del carmí dels llavis
l’havies deixat a la copa
amb què brindaves pel teu èxit.
La resta el vas guardar per a mi
sabent que jo ja em conformaria
amb les escorrialles del teu amor.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 16-10-10

Aquesta setmana la premsa s’ha fet ressò de la notícia que el govern de Catalunya ha declarat la sardana element festiu d’interès nacional i n’ha definit les característiques i els elements que li són propis. Aquesta declaració aprovada també descriu la coreografia i la música d’aquesta dansa, per tal de preservar-la com a manifestació de la cultura tradicional catalana d’especial arrelament i rellevància. Amb aquesta declaració, la sardana s’inscriu en el Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya. La nota de premsa publicada al diari AVUI, posa de manifest que la sardana és fruit de l’evolució experimentada per antigues danses populars i que la seva estructura actual data de mitjan del segle XIX, coincidint amb l’impuls cultural de l’època de la Renaixença. Deixa constància que, actualment, a tot el territori les ballades de sardanes se celebren en multitud d’aplecs sardanistes i també com a part de celebracions festives de naturalesa diversa. La nota conclou manifestant que la finalitat de la mesura promoguda per la Generalitat és intentar preservar l’essència de la sardana, tot i que en els darrers anys ha sabut evolucionar gràcies a l’experimentació de noves generacions de colles sardanistes que han combinat la més genuïna tradició amb els nous impulsos culturals contemporanis. Fins aquí la informació que sobre aquest important acord hem conegut a través dels mitjans de comunicació. Consultada la pàgina web de la Federació Sardanista de Catalunya no hem trobat, fins avui, cap referència al respecte però podem ampliar la informació del diari AVUI dient que aquesta declaració és fruit d’un llarg procés participatiu de les entitats sardanistes i de més de dos-cents municipis de Catalunya, que amb el lideratge de la Federació Sardanista, es va iniciar amb una petició al Parlament. El 5 de maig de 2009 el Consell de govern va impulsar el procés que ens ha dut a aquesta declaració, tot fent l’encàrrec al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per tal que la sardana fos declarada Dansa Nacional de Catalunya. L’1 de juny d’enguany, vista la documentació elaborada pels tècnics del Centre de la Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya, el Consell de Cultura Popular va informar favorablement sobre aquesta proposta destacant “el paper de la sardana com a manifestació cívica i cultural de participació comunitària, de caràcter evolutiu i variable paral·lel als canvis socials que ha anat experimentant la societat catalana, arribant a esdevenir símbol de catalanitat dins i fora de Catalunya”.
En espera de poder tenir accés a la totalitat del contingut d’aquesta important resolució, alegrem-nos doncs d’aquesta bona notícia que ha aparegut als mitjans informatius en sentit positiu pel que fa al present i al futur de la sardana i la seva adaptació als nous reptes que la societat actual ens depara.
Lluís Subirana. Director

dijous, 14 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 41/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Home de poca fe

Contempla el pagès
la collita perduda
per la glaçada inclement
tot pensant, encoratjat,
què plantarà demà.
Contempla el pescador
les xarxes buides
malmeses per la tempesta
tot pensant, encoratjat,
on les podrà calar demà.
Contempla l’obrer
la fàbrica tancada
per una fallida inesperada
tot pensant, encoratjat,
on podrà treballar demà.
En canvi tu, desconsolat,
amargament plores
aquell amor perdut,
que mai t’havia estimat,
i no saps què faràs demà.



dissabte, 9 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 09-10-10

El passat dissabte 2 d’octubre, al Teatre Principal es va celebrar l’acte commemoratiu de l’inici de l’Any Crusafont amb motiu d’escaure’s aquest any el centenari del seu naixement. Miquel Crusafont i Pairó és una figura vital en la història científica de l’estat espanyol. Els seus estudis en paleontologia, desenvolupats entre els anys 40 i 80 del segle passat, van donar un gir al plantejament científic que existia i van situar Catalunya entre les primeres potències mundials en investigació paleontològica. A banda del ressò que va tenir en l’àmbit purament científic, Crusafont va ser un personatge molt actiu en la vida cultural de la ciutat de Sabadell. Polifacètic, bon divulgador i compromès amb la seva ciutat natal, va aconseguir focalitzar-hi tota la seva activitat i reunir-hi personalitats reconegudes mundialment. Com a fruit de la seva tasca, avui podem gaudir de l’Institut Català de Paleontologia i de la fama que la ciutat de Sabadell va adquirir gràcies a la seva recerca. És per tots aquests motius que s’ha iniciat l’organització de l’Any Crusafont per tal de recordar la figura del paleontòleg i donar a conèixer a les noves generacions la importància que va tenir en diversos àmbits de la seva vida. Amb aquest objectiu, i convençuts que es tracta d’una commemoració amb gran ressò, s’ha creat una Comissió en la qual hi estan representades totes aquelles entitats i persones que, d’una forma o altra, estan o han estat vinculades amb la figura del Dr. Crusafont. La missió d’aquesta comissió no és altra que preparar tot un any ric en activitats, destinades a un públic divers, per tal de difondre la figura i obra d’aquests sabadellenc internacional.
Tinc un record molt especial del Dr. Crusafont. Durant més de dos anys vaig anar unes hores entre setmana a casa seva. Al segon pis ell hi tenia el despatx biblioteca. Allà, tot sol, ja que el Doctor per aquells temps viatjava molt, m’entretenia fent fitxes, ordenant llibres, arxivant la correspondència que mantenia amb personalitats de tot el món, llegint articles científics i passant a màquina apunts i conferències que donava arreu, repassant proves de les seves publicacions i aprenent un munt de coses que no estaven pas a l’abast dels nois de la meva edat. Els diumenges al matí jo anava al Museu a netejar i classificar fòssils i vaig tenir l’oportunitat d’anar a les sessions i excursions dels Cursets Internacionals de Paleontologia que el Doctor Crusafont organitzava. Això em privava de seguir als meus companys, de jugar al futbol o d’anar a concursos de sardanes, però em considerava privilegiat de formar part de l’entorn d’uns personatges que admirava sincerament i dels quals vaig aprendre moltes coses. Aquelles experiències de joventut ocorregudes entre els meus 17-19 anys, les he considerades sempre molt importants i m’han estat molt útils en moltes circumstàncies. Per això, a la gratitud pel tracte comprensiu i familiar que ell hem dispensà sempre, cal afegir-hi l’admiració i estimació que per la seva persona i la seva obra, prou lloada i reconeguda abastament, sempre he tingut. Ja, molts anys després, quan jo era president de Sabadell Sardanista, ell solia venir a les audicions de sardanes que llavors celebràvem a la Plaça Marcet. Ens saludàvem, jo sempre l’anomenava Doctor, i ell em preguntava alguna cosa sobre la cobla o la sardana que s’interpretava en aquells moments. En acomiadar-nos, es posava la mà a la butxaca de l’americana i em donava diners: “Té Lluís, per la sardana”, i marxava lentament amb les mans al darrera indagant qui sap quina teoria sobre el rodar de l’univers i l’oscil·lar de les rotllanes.
Un exemple més de que un gran personatge, un català universal, també s’havia sentit interessat per la sardana.
Lluís Subirana. Director


dimarts, 5 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 40/2010

Llegint Joan Margarit

Versos d’amor i de mort
de dolor i profund enyor.
Versos de desesperança
per allò irremediablement perdut.
Versos evocadors, sensorials,
d’un passat i un present viscut.
Paraules, expressions, arguments,
preguntes, respostes, vivències,
tot dins l’absència i la irracionalitat.
Versos per ser llegits i dits,
per ser emotivament sentits.
Versos del poeta que el llibre
guarda per a no ser oblidats.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 02-10-10

En un dels comentaris de la temporada passada vaig fer esment de la impressió favorable i l’interès per la sardana que havien demostrat, durant la seva estada per terres catalanes, personalitats del cinema com l’actriu Madeleine Carroll, l’escriptor Truman Capote o el músic Artie Shaw, entre altres.
Sobre aquest darrer, Biel Castelló, músic de La Principal de la Bisbal, ha publicat un interessant i documentat llibre que ha titulat Artie Shaw. Un americà a Begur. En ell ens explica que el famós clarinetista va visitar Begur i li va agradar tant que l’any 1956 s’hi va fer construir una casa. Més que per la seva música, al poble Artie era conegut pels seus matrimonis. Es va casar i divorciar vuit vegades i amb dones famoses, entre elles Lana Turner i Ava Gardner. El qui sí sabia de les seves grans condicions musicals era Ricard Viladesau que un dia se’l va trobar pel carrer i li va confessar la seva admiració demostrant-li que coneixia algunes de les seves obres i que admirava els seus grans concerts amb el clarinet. Així va ser com va néixer una gran amistat entre els dos compositors, músics i instrumentistes. Això va fer que Artie es convertís en un enamorat de les sardanes que anava a escoltar i veure ballar al passeig de Palamós, a la plaça Nova de Palafrugell i a la plaça de l’Església de Begur. Fins hi tot es diu que una vegada ell es va fer càrrec de l’import de la cobla. Viladesau el va convidar a escoltar La Principal de la Bisbal i, en acabar, l’Artie va felicitar efusivament tots els músics i, en especial, al seu director Conrad Saló. Viladesau explicava que a la mitja part d’una audició, tot fent broma amb els músics, Artie va agafar la seva tenora i va provar de fer-la sonar. Tan gran va ser la impressió que li va causar la música de la sardana i el so de la cobla que, conjuntament amb un altre conegut seu, l’escriptor català Jordi Sarsanedas, va escriure per a la productora cinematogràfica americana Paramount el guió d’una pel·lícula que mai es va arribar a rodar i que havia de portar per títol Sardana per a una trompeta de jazz. Cal dir que a més de compositor i músic Artie Shaw va actuar com a actor en dues pel·lícules, sempre interpretant-se a ell mateix. I també que, l’any 1982, el director de cinema José Luis Garci va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera amb Volver a empezar, utilitzant en la seva banda sonora la versió històrica d’Artie Shaw i el seu famós Beguin the Beguine.
Com el títol d’aquesta cançó que el va fer famós, la vida d’Artie sempre va ser un “tornar a començar”. A més de casar-se i divorciar-se vuit vegades, durant la segona guerra mundial es va allistar a l’exèrcit, va viure a diferents estats d’Amèrica, a Mèxic i sis anys a Begur. Va tocar i experimentar diferents estils de música, va fer cinema, va dissoldre i tornar a formar la seva orquestra diverses vegades i ho va deixar tot per escriure. El llibre de Biel Castelló ens ofereix una síntesi magnífica de la seva complexa personalitat. L’any 2002, per iniciativa de l’Ajuntament de Begur i La Principal de la Bisbal, es va enregistrar el CD de sardanes Artie Shaw. Un americà a Begur, disc que va servir per retre homenatge al músic excepcional que un dia va decidir unir part de la seva vida a Begur i que es va impressionar per la nostra música i la nostra dansa de la sardana.
Lluís Subirana. Director