Esperit de Festa 19-07-08

Bon dia.
Ja m’he referit alguna vegada a la qualitat i interès dels continguts de la Revista Musical Catalana i de la seva bona predisposició per a informar sobre la sardana i la música per a cobla, amb els habituals comentaris signats per Josep Pasqual i altres col·laboradors. Però el darrer número publicat, corresponent als mesos de juliol i agost, mereix un comentari especial tota vegada que el consell de direcció de la revista, amb l’amic Jaume Comellas al davant, ha fet possible la publicació de dos extraordinaris articles que fan referència a la personalitat i a l’obra de dos grans referents de la nostra música: Pep Ventura i Juli Garreta. Dos articles escrits amb un gran rigor històric i que ens aporten noves dades que trenquen determinats tòpics establers alhora de referir-nos al context històric dels personatges i al procés creatiu de la seva obra.
En l’article que porta per títol Juli Garreta. Feréstec i autodidacte? els seus autors, Joan Gay, musicòleg llicenciat per la Universitat Autònoma de Barcelona, professor de música a l’IES de La Bisbal d’Empordà i professor d’història de la música al Conservatori de Girona i a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i Joaquim Rabaseda, doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona i professor de percepció auditiva, història de la música i de la música per a les arts visuals a l’Escola Superior de Música de Catalunya, i cito aquests currículums per demostrar que no es tracta dels noms habituals que escrivim sobre aquests temes, fan referència a la qualitat de l’obra de Juli Garreta en el seu context global per desmuntar el tòpic més reiterat d’atribuir-li una formació musical elemental autodidacta i complementària al seu ofici de rellotger. La informació documentada pels autors demostra que l’ofici de rellotger era pura anècdota i que la seva formació va ser molt més que senzilla i autodidacte. Cal agrair als autors de l’article aquesta aportació que situa l’obra de Garreta en el context que li correspon, o sigui a l’aparador dels grans creadors de la música catalana, i que en podrem tenir una prova determinant el proper 22 d’agost amb l’audició de la seva gran obra Impressions simfòniques que tancarà el Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols.
L’altre article que inclou la Revista Musical Catalana i que ocupa el tema central de l’edició sota l’enunciat El reremón històric de la sardana. Una aproximació a la realitat objectiva de la nostra dansa està signat per Anna Costal, musicòloga i tenorista de la Cobla Vila d’Olesa, i porta per títol Les sardanes proscrites de Pep Ventura. Es tracta d’una informació elaborada per l’autora a partir del seu treball d’investigació titulat Pep Ventura: moda, sàtira i revolució. Anàlisi musical, política i social de les sardanes sobre temes d’òpera i sarsuela (1864-1875). Comentar aquest article de 4 pàgines, rigorosament documentat, mereix molt més temps que el destinat a aquest comentari setmanal. Com a resum, reprodueixo la introducció a l’article que diu: “La sardana llarga empordanesa de mitjan segle XIX no era una dansa tradicional, ni tenia orígens en la Grècia clàssica, ni era higiènica, ni moral... De bon començament, la sardana llarga va néixer com un ball de moda més –al costat dels valsos, les polques i els rigodons-, i a poc a poc esdevingué, en l’imaginari dels joves republicans federals, un símbol de llibertat i de canvis polítics i socials. Esqueixà les velles estructures de l’Antic Règim i s’imposà al contrapàs i als privilegis de l’Església i l’aristocràcia.” En aquest article, Anna Costal ens ofereix un interessant i documentat recorregut per les primeres sardanes de Pep Ventura basades amb temes de les òperes i sarsueles llavors de rabiosa actualitat i exposa com, per als republicans federals d’aquella època, la sardana llarga va significar el ball de moda de la nova societat contemporània, sense privilegis ni distincions de classe, front del conservadorisme alienador del carlisme i de l’església. La personalitat de Pep Ventura i la seva formació musical són descrites per l’autora de l’estudi aportant una sèrie irrefutable d’arguments que desmunten determinats tòpics que sobre la seva obra i la seva persona ens han servit de punt de partida a molts dels qui ens hi hem anat referint i que, a partir d’ara, disposem d’una nova visió que ens el fa, encara, molt més transcendent.
Aquests articles són, també, una lliçó per a tots aquells que, des de la ignorància i la manca d’autoestima, consideren la nostra música i els nostres compositors més emblemàtics com a simples representants d’un folklore vulgar i sense cap interès.
Gràcies, doncs, als autors d’aquests magnífics treballs Joan Gay, Joaquim Rabaseda i Anna Costal, per haver dedicat part del seu temps a l’obra de dos compositors emblemàtics de la música catalana i gràcies als responsables de la Revista Musical Catalana per haver-los publicat i fer així possible que ara puguem parlar de Juli Garreta i de Pep Ventura amb més propietat i coneixements.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director