dilluns, 28 de gener del 2013

Engrunes d'un temps

77
La Madre Patria Española ha decidit adoptar fills, vinguin d’on vinguin, al preu de 160.000 euros, el valor d’un habitatge on no cal ni viure-hi.

78
Ni el millor dels arquitectes pot bastir, sobre els fonaments de l’amor, un edifici prou sòlid que, amb el pas dels anys, no s’hi pugui produir alguna petita esquerda.

dilluns, 21 de gener del 2013

Apunts d’Història. Emissió 19-01-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Continuïtat una composició de 1921

Vicenç Bou, en plena popularitat i creativitat, estrenava aquest any 1921 dues composicions que assolirien també un gran èxit: Girona aimada, a la qual li dedicarem el proper programa, i la que ens hem reservat per avui Continuïtat.
Aquesta sardana Continuïtat també és coneguda amb el nom de Nina, possiblement per la lletra que s’hi va posar i que va signada per J. Romaní i que van cantar sovint les cupletistes de l’època. Una de les estrofes de la versió cantada als curts d’aquesta sardana no en deixa cap dubte del perquè del subtítol de Nina:

“Si em donessis, nina maca una mirada,
s’ompliria d’esperances el meu cor;
el meu cor, que va cercant la nina aimada:
nina... nina... nina...”

És curiós que l’èxit esclatant que Bou aconseguia amb sardanes com aquesta coincidís amb la forta polèmica i les opinions enfrontades sobre la seva música, qualificada per alguns com a exòtica i que més que sardanes semblaven pasdobles i altres ritmes menys catalans. Com hem dit, el fet que moltes tinguessin lletra i les cantessin les més famoses cupletistes de l’època als locals del Paral·lel barceloní, molestava al catalanisme conservador que el volia enfrontar amb les sardanes de Garreta considerades com a modèliques obres musicals.
El temps, però, va situant cada cosa al seu lloc. Hi ha modes musicals que apareixen de sobte i que després es veuen superades per altres en una lluita constant per imposar nous ritmes suposadament més d’acord als gustos i costums de cada època. Però pel que fa a les sardanes del mestre Bou, tot i que en l’actualitat també encara alguns arrufin el nas en sentir-les per considerar-les tècnicament pobres i musicalment vulgars, les seves senzilles melodies et queden enganxades i ens és fàcil recordar els seus títols i taral·lejar-les al moment.
I és evident que aquesta sardana que programem avui Continuïtat és, com el seu títol indica, la demostració més palpable que les sardanes de Vicenç Bou continuen formant part del nostre imaginari musical popular i que no ens cansarem mai de reivindicar.








dissabte, 12 de gener del 2013

Estadístiques sobre l’activitat sardanista del 2012


Un repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg del 2012 per tal d’avaluar el nombre d’actes organitzats, sempre prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana, ens demostra que la crisi econòmica, amb la baixada o, en molts casos, eliminació de subvencions a les entitats organitzadores, ha influït sobre el descens del conjunt d’actes sardanistes, amb la cobla com a protagonista, que ha passat del total de 3.012 l’any 2011 a 2.761 el 2012, o sigui 251 menys, que equival a un 8’3 %.
Comparant les dades d’un any a l’altre per sectors d’activitat tenim que els aplecs han passat de 277 l’any 2011 a 264 el 2012, o sigui 13 menys; les ballades de 2.402 a 2.239, 163 menys; els concerts de 232 a 182, 50 menys; altres activitats que inclouen per exemple la dansa tradicional de 33 a 21, 12 menys; i els concursos de colles de 68 a 55, 13 menys.
A la vista d’aquestes dades queda clar que tot i el descens en cada una de les activitats, els sectors que més han acusat la crisi són les ballades i els concerts. Dos dels sectors que més depenien de les subvencions públiques: els ajuntaments eliminant ballades de festes majors i altres celebracions, i l’obra social de les caixes, malauradament avui pràcticament desaparegudes o les poques que queden amb altre tipus de prioritats, que també subvencionaven ballades i concerts.
A la vista d’aquestes dades i de les males perspectives econòmiques que ens arriben per tots cantons, les entitats sardanistes i comissions organitzadores de l’activitat sardanista ho tenen molt difícil. I tot hi que ens dol, volem recordar que des dels nostres programes hem avisat moltes vegades de la necessitat que el sardanisme, la gent que assisteix als actes, siguin ballades, aplecs o concerts, ha de prendre consciència que això té un cost que s’ha de cobrir en bona part amb les pròpies aportacions dels assistents.
Insistim, doncs, una vegada més que si la gent que va a ballar, que gaudeix amb la cobla i la sardana, no pren consciència de la situació i hi aporta la seva justa col·laboració econòmica, el futur per les entitats organitzadores pot ser molt difícil i l’activitat pot seguir descendint preocupadament. Les aportacions que encara són voluntàries a una ballada i a molts aplecs haurien de ser equivalents com a mínim a una entrada de cinema i el preu de l’entrada a un concert ha d’estar relacionat amb la qualitat de la formació que actua i del repertori que s’interpreta.
Tot plegat són motius de reflexió perquè el patrimoni coblístic i sardanista que tenim és molt important i forma part d’un dels nostres signes d’identitat més visibles. Cal doncs, ser conscients del molt que ens hi juguem i actuar en conseqüència.

dilluns, 7 de gener del 2013

Apunts d’Història. Emissió 5-1-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Angelina una composició de 1920

Segons una informació publicada a la Revista de Sabadell el 2 de juliol de 1921, la sardana Angelina està dedicada a la sabadellenca Angelina Sallarès Farré, filla d’Emili Sallarès Casanovas que va ser un important industrial propietari de la fàbrica de teixits de llana Emili Sallarès i Fills, situada al carrer Tres Creus, de Sabadell, i que va ser destruïda per la columna Líster el 25 de gener de 1939. El valor del patrimoni destruït va ser quantificat amb 854.876 pessetes, aquell temps una pèrdua molt important. Fill del prohom sabadellenc Joan Sallarès Gorina i de Josepa Casanovas, Emili Sallarès va néixer el 1861 i va morir el 4 d’agost de 1934. Es va casar amb Elvira Farré Mas. Van tenir quatre fills: Josep, Joan, Emili i Angelina.
Emili Sallarès va ser un personatge important en la vida industrial i cultural de la ciutat. Vicepresident del Gremi de Fabricants 1927-1928, directiu i després director de la Caixa d’Estalvis de Sabadell entre 1922 i 1934 i soci de diverses entitats culturals ciutadanes. No és d’estranyar, doncs, que la Comissió de Sardanes de la Joventut Nacionalista li demanés, conjuntament amb Maria Estruch, d’apadrinar la benedicció del seu banderí, acte que va tenir lloc el 27 de juny de 1920 a l’església de Sant Vicenç de Jonqueres. A la nit es va celebrar una ballada de sardanes amb la cobla Montgrins.
Possiblement va ser en el decurs d’aquesta ballada quan Emili Sallarès va demanar a Vicenç Bou una sardana dedicada a la seva filla Angelina. Tot i que una informació publicada a l’Almanac de la Sardana del 1926 diu que Angelina es va estrenar a la Plaça de Catalunya de Barcelona interpretada pel conegut intèrpret de tenora Ramon Rossell, sense especificar la data, sembla molt més probable que l’estrena d’Angelina es fes a Sabadell en les reiterades visites que Vicenç Bou va fer amb Els Montgrins entre 1920 i 1925, o sigui anteriors a la notícia publicada a l’Almanac de la Sardana.
En referència a la gran acceptació popular que va tenir aquesta sardana, en uns apunts biogràfics del mestre Vicenç Bou publicats el 1985 a Papers del Montgrí es diu: “El 1920 obté un dels seus èxits populars més grans amb Angelina. Totes les cobles la toquen i, a més, sona als gramòfons, les pianoles i la ràdio. L’èxit és tan gran que hom insinua la possibilitat que Els Montgrins n’adquireixin l’exclusiva, però Vicenç Bou no vol ni platejar-s’ho.”
El mateix mestre Bou, en una entrevista de Josep Castells publicada en un programa editat amb motiu d’un homenatge que se li va fer a Barcelona el 1924 manifesta:
“Com a sardana de més èxit, després de Cants de Maig és, indubtablement, l’Angelina. Fóra de molt mal esbrinar a hores d’ara (recordem que era el 1924), la quantitat que n’he arribat a vendre i a tots els indrets que ha anat a parar. Només us diré ja que ho voleu, i em dol de totes maneres, que deixant de banda el benefici reportat per la impressió de discos, rotllos de piano i pianola, edicions musicals, etc., calculo que únicament la venda directa d’Angelina sobrepassa les 2.000 pessetes. I parlant d’aquesta sardana us donaré un detall molt significatiu: una renombrada cobla empordanesa, que no és pas la nostra naturalment (en referència a Els Montgrins) va tenir la curiositat d’anotar al marge del paper del trombó les vegades que l’havia interpretat a prec de comissions o particulars. Això era durant l’any de la seva estrena (1920) i quan m’ho deien figurava ja en el paper més de 150 senyals. Em sembla que ja no cal que parlem més de l’èxit franc d’Angelina.”
En relació a les dues versions de la lletra fetes públiques, originals de Josep Maria Francès i Joan Misterio, sorprèn la manca de relació entre el seu contingut i la destinatària de la dedicatòria musical. La lletra signada per Francès està escrita en gènere masculí: “Non noneta, non noneta, non/el fillet de la mare té un son”... “Reiet meu, la tendresa”... “el nin”... “mare i fill”. Un contrasentit si el títol és femení i, a més, considerant que quan el mestre Bou va compondre aquesta sardana l’Angelina Sallarès tenia ja 17 anys.
Per la seva part Joan Misterio ambienta la lletra, publicada ja l’any 1925 al núm. 9 de Coses de Catalunya, en un entorn mariner, concretament a Blanes, ben allunyat de l’ambient fabril sabadellenc de la vertadera Angelina Sallarès protagonista de la història. Hi ha una versió de la lletra de Josep Maria Francès enregistrada en K7 pel Grup Terra Nostra, amb la veu solista de Pepita Bruguera.