dimarts, 30 de desembre del 2008

Poema de la setmana 52/2008

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, num. 36. Sabadell

Músic de carrer
Arrambat a la paret
el músic tocava el saxo:
sentiment i precisió.
Les notes fluïen càlidament
i s’estavellaven impotents
contra la façana del davant.
Els transeünts impassibles,
carrer amunt i avall,
ignoraven la música i el músic.
Un drap negre estès a terra
retenia unes poques monedes.
L’art demanava almoina.

dissabte, 27 de desembre del 2008

Esperit de Festa 27-12-08

Bon dia.
A punt d’acabar aquest any sardanista 2008 és oportú de fer un breu repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg de l’any per tal d’avaluar, com ja vaig fent els darrers anys, el nombre d’actes organitzats, prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana. Insisteixo que les dades són extretes d’aquesta circular informativa que ens facilita l’ACF Barcelona, editada en conveni amb la Federació Sardanista de Catalunya, sota la coordinació del Grup d’Informadors Sardanistes de Catalunya i dirigida per Antoni Anguela. Aquesta circular ens arriba als informadors puntualment cada mes amb tots els actes programats que les diferents organitzacions li han fet arribar abans del dia 20 de cada mes. És possible, per tant, que les dades a les que em referiré hagin estat lleugerament augmentades a causa d’activitats no comunicades però, en un 99%, les xifres a comentar són fiables i serveixen de referència.
Amb un total de 3.050 actes registrats sobre els 3.088 de l’any anterior, podem constatar que durant l’any 2008 s’han comptabilitzat 38 activitats menys que el 2007, o sigui, aproximadament un 1% menys, motivat bàsicament pel descens experimentat pels concursos de colles sardanistes. Sense comptabilitzar els concursos i els ballets, la resta d’activitats: ballades, aplecs i concerts, amb lleus diferències entre elles, en total sumen pràcticament el mateix: 2.934 el 2008 contra les 2.942 de l’any 2007. O sigui, una mínima diferència de 8 actes menys en relació a l’any anterior. En la valoració d’aquestes dades que feia l’any passat deia que l’any Joaquim Serra havia estat positiu per a un millor coneixement de l’obra d’aquest autor però que no havia comportat més activitat concertística. I comentava que tot feia pensar que el 2008, amb l’any Manuel Saderra Puigferrer, podria passar el mateix. I, efectivament, així ha estat. S’ha parlat molt de l’any Manuel Saderra Puigferrer, a Banyoles s’han fet una sèrie d’actes molt importants, però el nombre de concerts ha continuat a la baixa: 235 l’any 2007, contra els 207 de l’any 2008.
A aquesta activitat general cal afegir-hi, igual que l’any passat, els enregistraments discogràfics, l’edició de llibres, les conferències, els cursets i la continuada distribució de revistes i butlletins habituals del sector. El cens de cobles es manté estable, amb la recent aparició d’alguna de nova, els compositors no paren de compondre i els principals certàmens i premis musicals es continuen celebrant. Com deia també l’any passat, la promoció pública d’aquesta activitat als mitjans de comunicació de més difusió continua essent marginal cosa que fa més meritòria la continuïtat d’aquest alt nombre d’actes i la seva pervivència. Pel que fa als índex d’assistència, insisteixo a dir que la manca de dades no permet una comparació fiable tot i la percepció generalitzada que èpoques passades eren millors. Malgrat això, he tingut l’oportunitat d’assistir al llarg de l’any a diversos indrets on l’assistència ha estat molt nombrosa, degut a que les característiques particulars del lloc o la singularitat i complements de l’acte organitzat han aconseguit atreure l’interès dels sardanistes. En resum, aquestes estadístiques ens indiquen que, un any més, l’activitat sardanista es manté estable aquests darrers anys i que tot fa suposar que així serà al llarg d’aquest nou any sardanista que estem a punt d’iniciar.
Que tinguin un bon cap de setmana i un feliç any 2009.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 20 de desembre del 2008

Esperit de Festa 20-12-08

Bon dia.
A tocar ja de les festes nadalenques és lògic i oportú que aprofiti aquest comentari setmanal per a felicitar-los el Nadal i per a desitjar-los, com se sol dir, un venturós any 2009. És, doncs, aquesta la meva felicitació virtual que emeto a través de les ones del 94.6 de la FM, amb el desig de que arribi a tots vostès, amables i pacients oïdors dels meus comentaris i d’aquest nostre, millor dit, vostre programa.
També aprofito per a informar-los que la setmana que ve estarem de nou amb tots vostès, dissabte 27 amb un programa especial d’Esperit de Festa, i diumenge 28, i no és cap innocentada, amb un especial Sardanes a Ràdio Sabadell en el decurs del qual els oferirem l’oportunitat d’escoltar el conjunt dels cinc capítols emesos dels nostres particulars Pastorets amb tocs de sardana.
I ja que parlem de nadales i de pastorets, la millor manera d’acabar aquest comentari és amb una poesia nadalenca. Per exemple aquesta, titulada Compromís de Nadal, que vaig escriure per a l’ocasió i que diu així:

L’horitzó acull el sol que ja declina
mentre el dia va finint amb lassitud;
les ombres van cobrint la solitud
i es flaire arreu una olor de clavellina.
Emocionats per aquesta impressió cabdal
reviurem amb goig les hores viscudes,
mentre aurores de sensacions pressentides
ens faran reprendre amb força el ritme vital.
Perquè a cada Nadal refermem la lloança,
i perquè cada albada ens mostri el camí,
i puguem seguir tots junts l’estel matutí
i obrir el cor amb renovada esperança.

Que aquesta postal virtual que els adrecem a tots vostès, sigui el testimoni dels nostres millors desitjos de pau i felicitat.
Que tinguin un bon cap de setmana i un bon Nadal.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 16 de desembre del 2008

Amor estelar

Us voldria explicar una cosa que em va passar fa molts i molts anys. Encara ara, en recordar-la, l’emoció fa que se m’entelin els ulls i em tremoli la veu. La història que us vull explicar l’he guardada en secret fins avui perquè, de tan fantàstica, fins i tot pot semblar irreal. De fet, si heu tingut la sort de llegir el llibre de Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep, ja en coneixereu una part d’aquesta història. Però, l’altra part, la que no sabeu, perquè va passar molt abans i el llibre no l’explica, em sembla que ja ha arribat el moment de fer-la pública. Vosaltres sereu els primers afortunats a conèixer-la. Com ja sabeu, jo sóc un estel al servei del Petit Príncep, i, la història, verídica us ho asseguro, fa referència a una trobada que, per aquells designis inexplicables que només succeeixen un cop en els decurs del temps, vaig tenir amb l’Estrella d’Orient, que, dit sigui de passada, és molt més coneguda que jo.
Tot va passar en una freda nit d’hivern d’ara fa uns 2000 anys. Al meu petit planeta hi regnava una calma absoluta. Un vent suau assajava tendres melodies que es fonien entre la neu que emblanquinava els quatre arbres que, ben arrelats, s’aferraven amb amorós desig a la terra. Feia estona que s’havien apagat els darrers fanals. Com que no tenia son, m’estava assegut, tranquil·lament, mirant el cel resplendent on els meus germans, els estels, desprenien un incessant parpelleig que, com un eco lluminós, s’escampava per l’infinit de l’univers.
De cop i volta, sense que l’hagués vista venir, es va plantar davant meu una figura desconeguda que desprenia una llum rutilant. Tenia el cos en forma d’estrella i lluïa una llarga i majestuosa cua. Semblava confosa, com perduda en la immensitat de l’espai. Va mirar i remirar al seu voltant, i, tot i que va adonar-se de seguida de la meva presència, va restar uns moments indecisa, dubtant entre tornar per on havia vingut o reconèixer que li calia demanar-me ajuda. Per dir-ho clar, acceptar que s’havia perdut. Finalment, no sense una mal dissimulada recança, em va mirar i, amb veu insegura, em va preguntar:
- Em podries dir on som? No l’havia fet mai aquest camí i em sembla que m’he perdut. És a dir, que m’he passat d’òrbita.
El to de la seva veu em va commoure. Se la notava trasbalsada, com si se li hagués encomanat una missió de gran transcendència que la mantenia en un estat d’extrema responsabilitat. Per alleugerir-li la tensió vaig esbossar un dels meus millors somriures i li vaig dir, amb to festiu i, ho confesso, un xic sorneguer:
- Som a l’asteroide B612. Però com que segurament no n’has sentit parlar mai i, com és evident, no saps on som, et diré que la nostra situació és, exactament, a mig camí de tot arreu.
Es va quedar mirant-me, esmaperduda. La vaig veure tan atabalada, la pobre, que li vaig dir:
- Miraré d’ajudar-te tant com pugui, però, primer, digue’m qui ets.
- Sóc l’Estrella d’Orient.
- I, on vas tan de pressa?
- A un lloc anomenat Betlem. He de trobar una establia on diuen que ha nascut un infantó, o un príncep, no ho sé ben bé! Amb les presses m’he fet un bon embolic!
- Un príncep? No pot ser. De príncep ja n’hi ha un. El meu Petit Príncep.
- Dons, potser m’han dit un rei… És tot tan complicat!
- Un rei dius? Rei de què, i de qui?
- Em sembla que dels jueus, però, amb el temps, vés a saber…
- I, hi vas tota sola, a aquest lloc que dius, a Betlem?
- No. Em segueixen Tres Reis, però, com que van damunt de camells, s’han quedat enrera.
- Tres reis? És que, d’allà on véns, n’hi ha molts de reis?
Va fer un gest d’impaciència. Com si es trobés atrapada en un laberint sense sortida. I em va dir, fent-se la ofesa:
- Només fas que preguntes tu! El que jo necessito són respostes! Allà hi ha de tot, com a tot arreu, em penso…
- No. Com a tot arreu no! Li vaig respondre una mica picat. I, tot seguit, li vaig remarcar, amb èmfasi: aquí només tinc un príncep, el Petit Príncep! I no necessito ni reis, ni camells! Això dels camells ho vaig dir, segurament, pensant que es podrien menjar la flor que, amb tanta cura, rego cada matí.
No anàvem bé. Les preguntes i les respostes agafaven camins divergents. Vaig sentir una mica de vergonya. En realitat, ella era la forastera i jo no li havia donat, encara, ni la benvinguda ni li havia expressat la més elemental mostra de cortesia. ¿I si l’èxit de la seva alta missió depenia de la meva actitud? ¿Podia jo, un més entre els milions i milions d’estels de l’univers, endut per un sentiment de gelosia, interposar-me davant del protagonisme que la història havia reservat a aquella Estrella d’Orient, per molt que em desplagués el remenar inquiet de la seva pomposa cua? Vaig tornar a somriure intentant de reconduir la conversa per un camí més planer. No sé perquè, em va venir a la memòria un somni que vaig tenir fa temps, i que feia referència a un aviador perdut en un desert que, gràcies a un personatge imaginari, una espècie de Petit Príncep, després d’una llarga i profitosa conversa va poder reparar el seu avió, retornar al seu país, em sembla situat a un lloc anomenat Terra, i perquè quedés constància de la seva aventura, va escriure un llibre que va tenir molt èxit. És curiós. Ara que hi penso, aquest somni sembla extret del llibre que us comentava abans. Bé, no ens desviem del tema i tornem al motiu principal d’aquesta història. Com he dit abans, i ho remarco perquè no tinc massa ocasions de fer-ho, vaig tornar a somriure, i li vaig dir:
- Escolta, em sembla que ja sé a quin punt de l’univers es troba el final del teu trajecte. M’agradaria acompanyar-te per mostrar-te el camí més ràpid i adient. Però, abans, m’hauràs de fer un favor.
Aquest canvi d’actitud la va agafar desprevinguda. Segurament que al lloc d’on venia hi havia el costum de que, quan es demanava un favor, s’havia de fixar un preu de compensació. Cada vegada més neguitosa em va preguntar:
- Fer-te un favor? A canvi de què? Pensa que tinc molta pressa jo. Si no trobo aviat el camí i faig tard els guionistes d’aquesta història, que està a punt de començar, se n’hauran d’empescar una altra i això pot portar molts anys de feina.
- No pateixis, li vaig dir per tranquil·litzar-la, ja veuràs com tot sortirà com està previst.
- Doncs, va, digues, què vols que faci perquè m’acompanyis fins el meu destí?
- Poca cosa, només que abans de partir m’ajudis a regar la flor, a netejar els volcans i a endreçar-ho tot, per si no tornés, saps? Com que de flor només en tinc una i els pocs volcans que hi ha són tan petits i fa tan temps que no fumegen, aviat estarem.
En un dit i fet vàrem enllestir la feina. Mentre jo regava la flor amb la regadora, ella, fent servir la seva cua com una escombra màgica, va netejar els volcans i em va deixar el planeta net com una patena. Havia arribat, doncs, el moment de partir. Vaig deixar una nota escrita al Petit Príncep, explicant-li tot el que m’estava passant i la decisió que havia pres d’acompanyar l’Estrella d’Orient en la seva alta missió. Per un moment vaig pensar que m’havia precipitat, però ja era massa tard per tornar enrera. Havia donat la meva paraula. A més, ho confesso, sentia curiositat per aquesta fantàstica aventura a través de l’espai infinit, per descobrir la veritat sobre aquesta història d’un nou príncep, o d’un rei, que, cosa absolutament contradictòria, havia de néixer al portal d’un estable i en un poblet de mala mort, i perdoneu l’expressió. També volia veure els camells i comprovar si era veritat que, com em va explicar un dia el Petit Príncep, sobre l’esquena hi tenien uns bonys de la mida dels meus volcans, però sense forats. Després d’una darrera mirada a les meves coses, vaig fer el cor fort i li vaig dir amb to imperatiu:
- Anem! Dóna’m la mà i segueix-me!.
Tenia molt clar la ruta que havíem de seguir. Passaríem serpentejant a tota velocitat per la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330 fins arribar al nostre destí, el planeta Terra. M’hauria agradat, aprofitant el viatge, fer una mica de turisme i mostrar-li a l’Estrella d’Orient les meravelles que es trobaven a cada un dels asteroides. Però no em vaig atrevir ni a insinuar-li-ho. Agafats de la mà, un al costat de l’altre, navegàvem per l’espai en mig del més absolut silenci. A mesura que avançàvem, la pressió de la seva mà en la meva es feia més intensa. Per primera vegada, ho he de reconèixer, em va envair una sensació que mai abans havia experimentat. Una barreja de placidesa i de neguit alhora, d’emoció i de tendresa, de… no sabria com definir-ho exactament. El cert és que la pressió de la seva mà en la meva es va transmetre per tot el meu cos. Tot just superat l’asteroide 327, és a dir, més o menys a mig camí, dissimuladament, vaig dirigir cap a ella la meva mirada. Per primera vegada, des de la seva inesperada aparició, vaig adonar-me de la seva extraordinària bellesa. O, potser, la seva bellesa era resultat de la meva imaginació, atiada per aquesta sensació, cada vegada més viva, més intensa, que brollava del meu interior i m’embolcallava en un estat d’èxtasi irresistible. Recordo que, una vegada, el Petit Príncep em va parlar de l’amor, dels sentiments d’estimació entre dos cossos diferents i de les sensacions que aquests sentiments generen. Això que sentia, podia ser, doncs, amor? La pressió de la meva mà en la seva, li transmetia a ella les mateixes sensacions que a mi? Sentia ella el mateix que jo? No vaig tenir temps de preguntar-li-ho perquè, de cop i volta, es va deixar anar de la mà, i, sense dir-me res, va accelerar la marxa de tal manera que vaig haver de fer un gran esforç per poder-la seguir. Capficat en les meves cabòries no m’havia adonat que ja feia estona que havíem deixat enrera l’asteroide 330 i entràvem a l’òrbita de la Terra. Amb totes les meves forces, vaig cridar:
- Atura’t!
No esperava que ho fes, però el cert és que va alentir la marxa, es va girar cap a mi i, amb la punta de la cua, em va assenyalar un punt al lluny, un punt que es desplaçava lentament sobre la superfície de la Terra. Quan el vàrem tenir més a prop vaig veure que es tractava d’una caravana formada per tres genets, que devien ser els Tres Reis d’Orient, cavalcant damunt d’uns camells, i seguits per uns quants homes a peu carregats amb grans paquets a l’esquena. Però no vaig poder veure si els bonys dels camelles portaven o no forats perquè els reis anaven vestits amb unes llargues túniques que els tapaven. L’Estrella d’Orient em va fer un gest indicant-me que em posés al seu costat. La seva expressió era radiant. Era evident que tenia perfectament identificat el lloc del seu destí i que ja no em necessitava. Per primera vegada em va somriure i la seva bellesa es va fer palesa amb tota la seva magnitud. Amb veu tremolosa, però segura del seu raonament, em va dir:
- Com pots veure, ja sóc al lloc predestinat. Gràcies a la teva ajuda he pogut arribar a temps. Ara cal que em deixis sola. Amb tu al meu costat no em podria concentrar. A més, tu no formes part del guió d’aquesta història que avui comença. Ho sento. Millor que tornis al teu planeta. El Petit Príncep et deu estar esperant. Amb ell estaràs molt més segur que amb aquest pobrissó que només Déu sap el què li espera. Ah! I no t’oblidis de regar la flor de seguida que hi arribis!
I, dit això, em va deixar plantat. Què podia fer jo? ¿Tornar-me’n per on havia vingut i perdre’m l’esdeveniment que, pel que semblava, havia de ser d’aquells que se’n sentiria parlar per tot arreu i per sempre més? Ca barret! Després de tan llarg viatge pagava la pena de quedar-se i veure el perquè de tot plegat. Vaig fer una ràpida ullada a la situació. Ens trobàvem a les afores d’un petit poblet que, per força, havia de ser Betlem. Per diferents indrets s’atansaven homes i dones carregats amb presents per al nou nat. Al mig d’una petita clariana uns pastors feien bullir l’olla. L’Estrella d’Orient s’havia situat, majestuosa, en una posició privilegiada: just damunt d’un arbre al costat mateix d’una rústega cabana. Els Tres Reis s’havien agenollat davant de la porta i allà restaven immòbils. A l’interior de la cabana, un bou i una mula maldaven endebades per escalfar l’aire gelat d’aquell 25 de desembre. Un home i una dona, envoltats d’una aurèola lluminosa, esguardaven extasiats un nadó mig embolcallat damunt un jaç de palla. Dissimuladament, sense ser vist per la gernació que anava envaint el reduït espai on tenia lloc aquest esdeveniment que, segons un llibre molt gruixut que es va escriure uns anys després i que van titular La Bíblia, va passar al poble de Betlem per casualitat, dissimuladament, dic, em vaig anar atansant a la cabana per tal d’amagar-me en algun lloc que em permetés seguir fil per randa tot el cerimonial. Però, on em podia amagar si allò era tan petit? De sobte, en passar pel seu costat, l’Infant va fer un sospir com si reclamés la meva atenció. El vaig mirar i ell em va mirar. Oh! Quina meravella! Ja no vaig haver de buscar més. Ja sabia on amagar-me! El meu lloc era allà, amb Ell, dins dels seus ulls. Perquè els ulls d’un ésser diví, i no hi havia cap dubte que Ell ho era, de diví, havien de lluir com els estels. Per tant, em quedaria amagat allà, a les conques dels seus ulls, perquè de la seva mirada emanés, sempre, una llum celestial. Segur que el meu Petit Príncep ho entendria. Ell, en el meu lloc, també ho faria.
I m’hi vaig quedar molt temps, exactament 33 anys, allà, amagat, sent la llum dels seus ulls. Per això, tothom deia que Jesús, així és com el varen batejar segons explica aquell llibre que he esmentat abans, La Bíblia, tenia una mirada que lluïa com els estels. Durant tot aquest temps, moltes vegades vaig recordar l’advertiment que m’havia fet l’Estrella d’Orient. Però, la veritat, és que també vaig viure coses meravelloses. Va ser una experiència única, irrepetible. Llàstima del final. Bé, no cal pas que us n’expliqui els detalls. S’ha escrit molt sobre el tema i tots sabeu com va anar. Pel que a mi respecte no sé pas com vaig arribar de nou al meu planeta. Hi ha una fracció de temps que no aconsegueixo recordar tot el que va passar. El Petit Príncep em diu que tot ha estat un somni. Potser sí, però juraria que, cada any, el 25 de desembre, veig passar un raig de llum que s’assembla molt a la meva amiga, l’Estrella d’Orient. Deu ser que encara l’estimo. Si un dia torna per aquí no la deixaré marxar. Tots tres junts serem els més feliços de l’univers. I, a la Terra, no penso tornar-hi mai més. Que s’ho facin. Tenen el que es mereixen.

En homenatge a Antoine de Saint-Exupéry, autor d’El Petit Príncep.

diumenge, 14 de desembre del 2008

Poema de la setmana 51/2008

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set, núm, 3. Sabadell

Comiat

Vaig partir de matinada
deixant el llençol humit
impregnat del meu desig.
Tot just sortia el sol
per darrere la carena
on una llarga filera
d’altíssims molins eòlics
feien, a compàs, gimnàstica.
No vaig mirar enrere
per si, des de la finestra,
tu em veies marxar.
Vaig arrencar el cotxe
i connectar la ràdio.
L’home del temps
anunciava tempesta.
Tempesta que dins meu
ja havia esclatat
quan tu em vas dir:
adéu i no tornis més.

dissabte, 13 de desembre del 2008

Esperit de Festa 13-12-08

Bon dia:

Ja hem comentat en altres ocasions que la presència d’un programa de temàtica sardanista a Ràdio Sabadell ha estat habitual al llarg dels 75 anys d’història de l’emissora. Avui en fem especial referència dedicant el nostre espai a recordar algun d’aquests programes que ens precediren i ho fem acompanyats d’una de les persones que en va ser protagonista, la Maria Antònia Badia, de la qual vaig tenir l’honor de ser entrevistat en algun dels seus programes. Fem, però, un breu repàs històric.
El primer programa específicament sardanista amb el títol de Puntejant s’iniciava el 1949 sota la direcció de Jaume Avellaneda. El seu contingut incloïa llegendes, cançons, sardanes, narracions folklòriques, etcètera. El 1951 va celebrar un gran festival per commemorar el seu programa número 100.
El 1956 Ràdio Sabadell va demanar col·laboració a diverses entitats ciutadanes: esbart, orfeó, cors claverians, sardanistes, per a la realització d’un programa de cultura popular batejat amb el nom Aplec i emmarcat en el títol genèric de Danses, himnes i cançons. Aquesta interessant proposta, en la qual van col·laborar Víctor Tortosa, Artur Bordas, Albert Pineda, Salvador Baldebey, Maria Perich i Josep Riba, amb una desena de guions, tindria una resposta irregular que finalment faria abandonar l’emissió al cap de poc temps.
La informació sardanista a Ràdio Sabadell es tornaria a reprendre el 1968 amb la realització a càrrec de Tomàs Manyosa d’un programa que esdevindria de gran èxit: Festa de Sardanes. La sintonia musical era la sardana de Joaquim Serra, Sabadell. La seva consolidació i popularitat es reforçaria l’any 1970 en fer-se càrrec de la realització i direcció Joan Deu, que després cediria la realització a Elvira Franch. La locució de la popular presentadora Aurora Tricuera va ajudar al gran nivell que el programa va assolir durant la dècada dels 70.
El 1978, Antena de Catalunya, de Ràdio Sabadell, va emetre el programa El Vallès, ara i aquí, en el qual s’oferia un resum d’activitats sardanistes. També el 1978, per la FM de Ràdio Sabadell i amb guió d’Amadeu Papiol i Josep Maria Serracant, va aparèixer en antena un nou programa amb el suggeridor títol de La sardana també és música, on l’emissió d’obres i els comentaris sobre les mateixes i llurs autors constituïen el nucli bàsic del contingut. La locució anava a càrrec de la Maria Antònia Badia.
A partir de 1979 Joan Deu va deixar definitivament la direcció del programa. Després d’unes quantes emissions realitzades sota la responsabilitat de Montserrat Serrat i Sebastià Roca, es van fer càrrec de Festa de sardanes Aurora Soler i Àngels Segura, que van mantenir ben alt el nivell d’interès i qualitat assolit pels seus antecessors, fins que l’any 1981, a causa d’una profunda reestructuració de l’emissora, es va iniciar una nova etapa, amb Festes i tradicions, que va assumir amb il·lusió i encert Maria Antònia Badia, la qual va fer possible que el nivell d’audiència i d’interès no només no decaigués, sinó que va aportar tota la seva professionalitat i dedicació a la tasca, preparant el guió i assumint ella mateixa la locució.
Amb les accions de Ràdio Sabadell ja en mans de la Cadena Cope es va emetre, entre 1991 i 1992, el programa Festes i tradicions, sota la direcció i presentació de Carme Suárez, una excel·lent professional que, amb gran dedicació, va aconseguir treure el màxim rendiment dels escassos recursos posats al seu abast i oferir a l’audiència un programa amè i molt interessant.
Malauradament, interessos polítics i econòmics van propiciar successius canvis en la propietat de l’emissora fins que el 1995, en mans de COM Ràdio, no solament es va perdre un programa de sardanes sinó que la ciutat es va quedar sense la seva emblemàtica emissora.
Per fi l’octubre de 2001, a iniciativa de l’Ajuntament de Sabadell, es va recuperar de nou Ràdio Sabadell amb una freqüència pròpia: el 94.6 FM.
L’any 2001, a petició del sardanisme sabadellenc, la ciutat recuperava un espai radiofònic dedicat a la sardana: Sardanes a Ràdio Sabadell sota la realització de Joan Ferrús. Un espai que a partir de la temporada 2004-2005 es veuria ampliat els dissabtes amb aquest programa Esperit de festa.
L’any que ve, doncs, es compliran 60 anys de l’inici del primer programa Puntejant i caldrà, també, commemorar-ho. Avui, però, gaudim de la presència de la Maria Antònia Badia i dels seus records.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 10 de desembre del 2008

Poema de la setmana 50/2008

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set, núm. 7. Sabadell

Poema pel record
Paraula a paraula
construeixo el vers.
Vers a vers
construeixo el poema.
Un poema per tu.
Quan el llegeixis
jo ja seré lluny
però et quedarà el poema
fet vers a vers,
paraula a paraula,
pensant en tu.
Jo ja seré lluny
però, molt a prop,
hi tindràs el poema.
Llegeix-lo
i recorda’m.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Esperit de Festa 06-12-08

Bon dia:

Aquest llarg cap de setmana festiu em permetrà, si tot va bé, gaudir de l’activitat sardanista des de tres activitats ben diferenciades però amb un objectiu comú: la ferma voluntat dels seus organitzadors per seguir treballant al servei de la nostra cultura musical, amb la cobla i la sardana com a principals protagonistes.
Per començar, aquest matí l’Aplec de Sant Nicolau, un indret important de la nostra història local i pel qual sento un especial i personal afecte. Sota l’organització de l’Associació de Veïns del Sector Covadonga, ballarem sardanes al so de la cobla La Nova Vallès.
Al vespre marxaré a Artés per a assistir als actes extraordinaris organitzats pels Amics de la Sardana d’Artés, amb motiu del 25 aniversari del Sarau Artesenc. Els objectius que l’entitat es va marcar fa 25 anys, donar a conèixer el nom d’Artés com a poble dinàmic i acollidor, capaç d’atraure el públic amb un ventall d’actes d’exquisida qualitat; tenir les millors cobles-orquestres del moment durant tota la diada i fer palesa la seva fidelitat a la sardana, s’han complert abastament. La resposta del públic ha estat molt engrescadora i els organitzadors, ferms als objectius inicials, han continuat any rere any aquesta trajectòria. El format del Sarau és gairebé el mateix des del seu origen, encara que han anat incorporant novetats. Una de les que s’han mantingut, és la instal·lació d’una pantalla que permet anunciar tant les sardanes de la tarda com la presentació del concert i també els audiovisuals d’homenatges i reconeixements que cada any es realitzen a diferents persones i institucions. Aquesta edició extraordinària del 25 anys s’inicia aquesta nit amb un sopar i un concert per prosseguir demà amb el concurs de colles, la ballada de tarda, el concert de vespre i el ball de nit.
Tot just arribat d’Artés, dilluns matí viatjaré a Reus per assistir a la ballada i als actes de celebració del 50 aniversari del Patronat Sardanista de Reus, una ciutat plena d’història que podré visitar acompanyat dels bons amics Maria Àguila i Francesc Salas. Dimarts a la nit m’han demanat de fer una conferència sobre la sardana en el context de la societat actual i, després, un breu recital de les meves poesies.
Com poden comprovar, mentre milers de persones aprofitaran aquestes festes per passar-les lliscant sobre la neu, jo ho faré plenament envoltat d’esperit sardanista: escoltant bones cobles i orquestres, comunicant-me amb la gent i gaudint del nostre patrimoni i de la nostra cultura.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dijous, 4 de desembre del 2008

Excursió a Montserrat

Per un motiu o altre, he pujat moltes vegades a Montserrat. La darrera, amb un grup d’excursionistes pertanyents a la Unió Excursionista de Sabadell. Es tractava de fer una travessa per la muntanya iniciant el recorregut a Can Maçana i, després de més de 13 quilòmetres, salvant desnivells de +/- 1.100 metres i d’unes 9 hores de camí, arribar al Monestir. Pel camí de la Roca Foradada accedirem a la regió d’Agulles i, després d’una petita grimpada a la Portella, arribàrem al Refugi Vicenç Barbé on hi esmorzàrem sota l’atenta i majestuosa mirada de les impressionants Agulles. Continuàrem per la Canal Ampla, guanyant altura entre frondosos alzinars fins al Portell Estret, des d’on, canviant de vessant, passàrem a la regió dels Frares Encantats per la cara nord fins arribar al Coll del Porc i al coll del Miracle. Amb un constant pujar i baixar per desnivells d’uns 300 metres, passant pel Coll de les Comes i la Roca Plana dels Llamps ascendirem al Montgròs, a 1.133 metres, des d’on gaudírem d’una magnífica vista gràcies a un dia esplèndid, amb un cel lluminós on s’emmirallaven els retallats penyals inconfusibles de la nostra estimada muntanya. La dificultat del recorregut alentia la marxa i el pes de la motxilla es començava a fer sentir. Després d’un breu descans, davallàrem el Montgròs per la canal de la Salamandra fins la canal del Migdia i, agafant un trencall a la dreta, arribàrem al majestuós Camell de Sant Jeroni i les Pinasses. Des d’aquí, un darrer esforç i entretenint la gana, la darrera pujada fins a Sant Jeroni tot recordant un fragment de la lletra de la meravellosa sardana d’Antoni Pérez Moya que diu:

Pugem amunt del cim de Sant Jeroni.
Veurem el patrimoni que farem tan gran com era.
Veurem el Pirineu, la planura, el poblat,
la mar blava i riallera.
Oh, Montserrat! Oh, bell Montserrat!

Amb renovats ànims vaig remuntar la filera d’escales que porten al mirador. Des de la barana estant que dóna sobre la paret de Sant Jeroni, a 1.224 metres d’altitud, es divisa una impressionant panoràmica. El gran poeta Jacint Verdaguer, en la seva poesia “Don Jaume en Sant Jeroni” la va descriure així:

Per veure bé Catalunya,
Jaume I d’Aragó
puja al cim de Sant Jeroni
a l’hora que hi surt el sol;
quin pedestal per l’estàtua!
pel gegant, quin mirador!
Les àligues que hi niaven
al capdamunt, li fan lloc;
sols lo cel miraven elles,
ell mira la terra i tot;
que gran li sembla i que hermosa
l’estimada del seu cor!

Quan nosaltres hi arribàrem el sol era ja ben alt. L’aire ens portava la flaire diversa de les flors i plantes aferrades amorosament a la muntanya. Als peus de Sant Jeroni paràrem 30 minuts per dinar. Ens ho havíem ben guanyat. Reprenguérem la marxa amb el pes de la motxilla alleugerit i per un camí descendent.
Pel camí vell de Sant Jeroni, passàrem pel Pla dels Ocells i pel Pas dels Francesos, un itinerari amb trams d’una gran bellesa, tant pels boscos que el travessen com per les vistes dels majestàtics cims que ens feien d’escorta. Baixàrem el més d’un miler de graons de les escales que salven els espectaculars desnivelles i que posen a prova als genolls més engrassats. Per fi, arribàrem al Monestir quan la tarda declinava i el fred es començava a fer sentir. Vaig entrar un moment al temple pràcticament solitari i gairebé a les fosques. El respectuós silenci només era trencat per uns acords d’orgue que un monjo emetia, segurament assajant alguna música per acompanyar les vespres d’aquell dia.
Camí de l’autocar, el so de les campanes em tornà a la memòria un altre fragment de la sardana A Montserrat.

La campana volteja, catalans, bons romeus,
la dolça Moreneta vol l’esguard dels fills seus.

De retorn a casa, assegut confortablement al seient de l’autocar, vaig anar recordant sardanes que fan referència, d’una manera o altre, a Montserrat i als seus indrets més coneguts. Per exemple la sardana coral d’Antoni Pérez Moya, tota vegada que el seu títol A Montserrat els catalans el podem interpretar tant com a una invitació com, també, com una ordre. Sigui com sigui, sempre hi ha un bon motiu per anar a Montserrat!

dilluns, 1 de desembre del 2008

Poema de la setmana 49/2008

Del llibre Sense treva
Biblioteca Quadern, núm. 36
Sabadell
Por a la solitud
No vull quedar-me sol
escoltant els batecs del cor
i sentint el corrent fatigat
de la sang per les venes.
No vull comptar més llunes
que transiten per fredes nits
sota un cel curull d’estrelles.
No vull sentir el fred del llit
després d’una altra nit d’insomni
escoltant el tic-tac infatigable
d’un rellotge que marca un temps
que voldria aturar per sempre.
Per això et demano que tornis,
per submergir-me als teus braços
i sentir l’escalfor del teu cos
el raig lluminós de la mirada
i la redempció del teu bes.
Siguis on siguis, amor, torna.
Perquè, si no tornessis…


diumenge, 30 de novembre del 2008

Esperit de Festa 29-11-08

Bon dia:

Engego l’ordinador per escriure aquest comentari setmanal. Per la finestra m’entra la claror d’un matí assolellat de tardor. Fa un vent suau, però suficient perquè els arbres es vagin despullant de les daurades fulles que cauen, lentament, dibuixant sinuoses ondulacions, sobre les aceres i el paviment del carrer. Em sembla un moment ideal per escoltar una música adient que m’ajudi a recrear l’atmosfera íntima d’aquests instants de recolliment, que deixi via lliure a l’evocació, a l’emoció, a la comunicació. Mimèticament poso un CD i la música de l’Allegro inicial del Concert número 3, titulat la Tardor, de Les quatre estacions de Vivaldi, s’escampa impetuós per tots els racons de l’habitació. Miro per la finestra com les fulles van caient impassibles, pausadament, seguint l’ordre establert per la natura i aterrant cada una en un indret diferent, una al costat de l’altra, sense trepitjar-se, arremolinant-se sota els cotxes aparcats i a l’entrada del pàrquing de casa. I, naturalment, aquesta imatge em transporta inevitablement a una altra música i als seus versos. A la música d’Enric Morera i als versos d’Àngel Guimerà: “les fulles seques fan sardana/ d’ací d’allà saltironant...” i també, “i quin seguit de fulles roges/que enjogassades porta el vent;/les que més corren, semblen boges,/altres se’n venen dolçament...” Mentre evoco aquests versos immortals em pregunto, ¿Quina visió va inspirar Àngel Guimerà quan va escriure aquest poema? ¿Potser també veia, com jo, per la finestra del seu escriptori com el vent suau de tramuntana despullava els arbres de les seves fulles i aquestes, al so d’una cobla imaginària, “feien rodones/sardanejant dia i nit,/les mans unint homes i dones,/els ulls clavats en l’infinit!”? Si és que va ser així, m’imagino el venerable poeta, amb la seva barba blanca, escrivint amb la seva ploma sobre uns fulls de paper aquests versos fruit de la seva visió i inspiració, per enviar-los després per correu al seu amic Enric Morera per que hi posés música. En canvi, des de la meva finestra, la visió és molt menys bucòlica. La ploma i el paper són substituïts per la pantalla de l’ordinador que obeeix les ordres que li dicta el teclat i que, després, convertides en un escrit d’opinió, s’envien per internet per tal que s’afegeixin a un guió, que arriba a tots vostès a través de les ones i d’un programa de ràdio. Però el que és més diferent de tot és el protagonisme de les fulles caigudes. Mentre que les fulles seques d’Àngel Guimerà feien orgulloses la sardana, les meves són perseguides per un escombriaire que, rutinàriament, sense gens d’entusiasme, però ben armat amb una escombra i una pala, les va perseguint i abans que facin la rotllana, les recull i les entafora dins d’un carret que té aparcat a un racó de la vorera, la boca del qual les tritura i les engoleix impassible. Malgrat tot, sí que hi ha una cosa que resta inalterable entre el gran poeta i jo: la sardana. La sardana feta poesia i feta música, i per damunt de tot, la sardana feta sentiment. Un sentiment que, passada la tardor i l’hivern, sempre, sempre retorna radiant per primavera, com tornen les fulles verdes a vestir de nou els arbres que tinc davant de la finestra.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 26 de novembre del 2008

De noia a dona

La majoria dels aplecs de la sardana inclouen un concurs de colles improvisades. En alguns d’ells, donada l’amistat amb els organitzadors, se m’ha demanat de fer de jurat, cosa que he acceptat de bon grat. Fa anys, en un d’aquests concursos, em va cridar l’atenció una de les colles participants. Estava formada per gent relativament gran, amb una sola excepció: una de les dansaires era una noia jove, d’uns 18 o 20 anys, molt bonica i atractiva, que ballava amb gran precisió, a l’estil dels dansaires de les colles de competició. M’hi vaig atansar per tal de puntuar l’actuació d’aquell grup de dansaires. El conjunt, el compàs, el punteig, la posició dels braços, no deixava de ser molt semblant a la majoria de les colles participants. Confesso, però, que la presència d’aquella noia, inconscientment, o no, va fer que apugés una mica la puntuació que, en cas contrari, probablement els hi hauria atorgat. I això devia ajudar a que la colla, el nom de la qual no recordo, aconseguís un dels primers llocs a la classificació. La casualitat, o el destí, va fer que em toqués lliurar-los el trofeu i a la noia, acompanyada d’un senyor que podia ser el seu avi, recollir-lo. Ella es va apropar somrient, li vaig fer els protocol·laris dos petons i, com si intuís la seva influència sobre la meva decisió, em va mirar al ulls i va murmurar, dolçament, un senzill moltes gràcies, que em va quedar gravat a l’oïda durant molt de temps.
L’any següent vaig tornar a aquell aplec i a fer de jurat. Però ni aquell any, ni el següent, ni els successius vaig retrobar aquella noia, malgrat reconèixer alguns dels seus companys de colla d’aquella primera vegada. I, amb el pas del temps, se’m va anar oblidant aquell fet.
Fa poc, vaig tornar a aquell aplec. En arribar-hi ja havien fet el concurs. Tot passejant pel recinte em va cridar l’atenció una nena d’uns tres o quatre anys, molt bonica, asseguda al mig d’una rotllana amb una nina a la falda. De cop, es va aixecar i es va dirigir cap a una de les parelles agafant-se a les faldilles de qui, vaig suposar, devia ser la seva mare. En fixar-m’hi més, el cor em va fer un salt. Efectivament, no hi havia cap dubte, aquella mare era aquella noia dansaire de tan bell record. Me la vaig quedar una estona mirant. Possiblement se’n va adonar però no va fer cap senyal de reconeixe’m. Havia passat molt de temps. Jo m’havia fet més gran i ella, simplement, havia passat de noia a dona.

dilluns, 24 de novembre del 2008

Amor musical

Un conte de Lluís Subirana

Tinc necessitat d’explicar-ho. La veritat és que jo sempre he estat molt tímid. Ja de petit, tot em feia vergonya. Sempre m’ha fet por enfrontar-me a la gent. No hi puc fer més, és superior a les meves forces. He crescut en la més completa solitud, aïllat del món que m’envoltava. A casa, el pare sempre estava de viatge, arribava d’una llarga absència i tornava a marxar l’endemà, pràcticament sense preocupar-se de que jo existís. I la mare, sempre atrafegada, reunions, visites a la modista, a la perruqueria, organitzant excursions amb les seves amigues, qualsevol cosa menys quedar-se a casa. Moltes vegades em pregunto si, a part de tenir-me, van fer alguna cosa més per mi… El cas és que jo, a més d’estar sol, me’n sentia de sol, molt sol. Estudiava a casa perquè odiava l’escola, tenia por de les preguntes del mestre i de les mofes dels companys. No hi podia fer més. Era com si jo no fos igual que els altres. Em sentia com un ocell engabiat colpejant desesperadament les ales contra els barrots de la gàbia que li fa de cel·la, intentant fugir vers una nova dimensió, pressentida en el meu subconscient, que m’havia d’aportar seguretat, confiança en mi mateix i autoestima. Volia fugir d’una realitat, d’un ambient que m’ofegava, però em faltaven les forces per intentar-ho, com si uns fils invisibles em mantinguessin lligat de mans i peus. Hi havia dies que em llevava decidit a ser un altre, a fugir de la meva presó interior, llançar-me a la vida amb les ales ben obertes, trencar les cadenes de la meva timidesa i viure, viure!, com tothom. Però, a poc a poc, aquesta voluntat s’anava esvaint i apareixia de nou el dubte, la inseguretat, aquella horrible opressió al pit que m’impedia respirar amb normalitat. Els bons propòsits fets minuts abans i que m’havien semblat sòlids i indestructibles, al contacte amb la realitat del meu entorn s’enfonsaven com castells de sorra a la primera ventada. Mai m’he pogut alliberar dels meus dubtes, de les meves pors. Tot m’era igual, la vida per mi no tenia cap sentit. I així hauria estat sempre si no m’hagués passat una cosa extraordinària que, durant un temps, va canviar totalment la meva vida. Malgrat el temps transcorregut ho recordo tot amb absoluta precisió. Cada minut, cada hora, cada dia, cada un dels fets, cada una de les emocions experimentades durant aquella breu, però meravellosa etapa de la meva joventut, les tinc gravades al cervell i les puc reproduir amb total exactitud. Tot va començar un calorós dia de maig. M’estava recolzat a l’ampit de la finestra, oberta de bat a bat perquè entrés a la meva petita cambra aquella brisa suau que impulsaven els vells plataners plantats davant de casa. Me’n vaig adonar de seguida. Aquella finestra que dóna davant mateix de la meva cambra, a l’altra costat del carrer, sempre havia estat tancada. Però, aquella tarda, quan ja al cel apareixien tímidament les primeres estrelles, la finestra es va obrir. Jo, que mai havia sentit curiositat per a res, aquell fet, aparentment insignificant, però que venia a trencar la monotonia del meu viure quotidià, va atraure vivament la meva atenció. I llavors va ser quan, per primera vegada, la vaig sentir. La vaig sentir a Ella, i a partir d’aquell instant, sempre més seria “Ella”. Tocava el piano amb una dolcesa tan emocional que, de cop i volta, em vaig sentir transportat a un somni diferent dels meus somni de sempre. Vaig experimentar una sensació fins llavors desconeguda, i la vaig començar a estimar. Cada vespre, més o menys a la mateixa hora, la finestra s’obria i la seva veu feta música em penetrava en el més profund del meu ésser. Protegit per la penombra de la cambra l'escoltava amb delit, imaginant-me una noia preciosa, rossa i amb uns grans ulls blaus, que llegien les notes d’una particel·la que les seves fines i llargues mans em feien arribar, establint un diàleg que només Ella i jo enteníem. Com la vaig arribar a estimar! Ella ho era tot per mi. Em feia sentir més segur, ja no estava sol, la tenia a Ella. La seva música, o sigui la seva veu, em pertanyia, perquè ningú com jo seguia amb tant d’interès, amb tant d’amor, dia a dia, la seva formació musical. Era com viure dues vides. Jo, que fins llavors no havia sabut ni viure la meva, ara en vivia una altra de la qual, en realitat, només en sabia el so de la música que interpretava. Així anaven passant els dies. No la coneixia, però m’era igual. Era meva i jo l’estimava. Però, inesperadament, quan tot just em començava a convèncer a mi mateix que calia fer alguna cosa, que havia de prendre una decisió per primera vegada a la vida, que calia sortir de la cambra, presentar-me a casa seva i explicar-li els meus sentiments, inesperadament, un dia de tardor, quan els plataners del carrer ja s’havien després de les daurades fulles que encatifaven el carrer, la finestra del davant, la finestra des d’on Ella em parlava cada dia, no es va obrir. Ni aquell dia, ni l’endemà, ni l’altre…Em vaig ensorrar. ¿Què li podia haver passat? ¿M’havia abandonat? ¿Podia Ella, unilateralment, trencar aquell idil·li que, tàcitament, havíem iniciat tots dos? ¿Podia privar-me sense cap avís d’aquelles paraules fetes música, que m’adreçava cada dia, i que jo havia anat traduint gelosament guardant-les dins del meu cor? Vaig pensar moltes coses dolentes, coses terribles. Van tornar els dubtes, les pors, la inseguretat i les ganes de deixar-ho córrer tot, fins hi tot, ho confesso, vaig pensar en el suïcidi. Tot per culpa dels meus dubtes, per no atrevir-me a sortir de casa, travessar el carrer, trucar a la seva porta i dir-li que jo era aquell amb qui Ella establia cada dia, a través de la seva música, apassionats diàlegs d’enamorats. Però vaig tenir por, com sempre. Por de trencar aquell somni meravellós que jo, conscientment, havia anat convertint en una fantasiosa realitat. Per fi, una nit, després de molts dies de tenebrosa foscor, la finestra es va tornar a obrir i la música traspassà de nou el carrer fins omplir de sons la meva, cada dia més, solitària existència. Però quin desengany més horrible! Aquella música no era la mateixa que jo havia interpretat com a un missatge d’amor del qual jo n’era l’únic destinatari. Aquella música no era per a mi, quedava fora de la meva sensibilitat auditiva, no l’entenia, em desassossegava, m’irritava, no la podia escoltar, em feia tornar boig, boig de gelosia i de desesper. Perquè, evidentment, me’n vaig adonar de seguida, aquella música ja no era per a mi. Potser no ho havia estat mai, però, almenys, abans ho podia haver estat. Ara, però, era clar a qui anava destinada. Era per a un altre que compartia la seva vida de la qual, per tant, a mi ja me n’havia fet fora per sempre més. Ja sé que, tot plegat, costa d’entendre. Ja fa molt temps de tot això i, encara que sembli impossible, no la conec ni la vull conèixer. I viu davant de casa, i cada dia toca pel seu home i pels fills, perquè segur que en té i que és molt feliç i tot això que es diu… Però jo no en vull saber res perquè res ja no m’importa. Amb aquesta confessió voldria posar punt final a aquesta història i a una existència que, per dir-ho clarament, penso que més aviat ha fet nosa. Però, em temo que, com sempre, no seré capaç de prendre cap decisió profitosa.

Poema de la setmana 48/2008

Publicat al llibre Poemes de foc i cendra
Edicions de Gràfic Set
Perennitat

Instal·lat ja fa temps
en una permanent tardor,
esquivo hiverns,
defujo estius
i amago primaveres.
Però mantinc encara,
permanentment enceses,
les brases de l’amor
que un dia, il·lusionats,
junts vàrem encendre.




Esperit de Festa 22-11-08

Bon dia:

S’ha dit i repetit, en diverses èpoques i circumstàncies, que el moviment associatiu cultural és un element vertebrador de la societat catalana, imprescindible si aquesta societat forma part d’un país sense estat propi. Aquesta força associativa catalana, que no sempre té la presència que li correspon als mitjans de comunicació públics, és molt important i, avui, absolutament imprescindible. Les dades publicades als Fulls de Cultura i Comunicació, del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya, així ho demostren. Aquesta publicació pretén ser una síntesi de dades i informació relativa a organismes, institucions, activitats i polítiques culturals d’especial rellevància en el seu àmbit, a escala nacional, estatal o internacional. Al número 430, corresponent a aquest mes de novembre de 2008, s’hi publica un detallat estudi sobre les associacions culturals federades a Catalunya com a resultat del recull dels censos de 28 federacions, les quals sumen un total de 3.661 associacions culturals distribuïdes per tot el territori. No dóna el nombre d’associats però com es pot preveure han de ser uns quants milers. La gran majoria de les associacions federades de Catalunya, un 65 %, pertanyen a federacions d’una dimensió important. El grup principal està format per 8 federacions amb una implantació molt potent sobre el territori. I, entre aquestes 8, n’hi ha dues pertanyents a l’àmbit del sardanisme: la Federació Sardanista de Catalunya i la Unió de Colles Sardanistes.
La Federació Sardanista de Catalunya, amb 349 associacions adherides, és la segona en nombre de les 28 federacions culturals recollides, just per darrere de la Federació Catalana d’Entitats Corals, amb 421 adherits i per davant de l’Agrupació de Colles Geganteres de Catalunya amb 308.
Pel que fa a la Unió de Colles Sardanistes figura en setè lloc, amb 251 colles adherides. Amb aquestes dades, contrastades per un organisme oficial, es demostra que si la Federació Sardanista i la Unió de Colles unifiquessin esforços i formessin part de una sola federació, aquesta seria la més quantiosa de Catalunya en nombre d’associacions adherides. Per copsar millor la dimensió de l’àmbit associatiu sardanista i per activar, una vegada més, la seva autoestima, és bo conèixer altres dades com, per exemple: el 8è lloc de la Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, amb 236 entitats adherides; el 9è lloc de la Federació de Cors de Clavé, amb 148; el 12è lloc de la Coordinadora de Ball de Bastons, amb 114 i seguida de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires, amb 113; en 18è lloc la Coordinadora de Colles Castelleres, amb 53; en el lloc 23 la Coordinadora de Trabucaires de Catalunya, amb 31; seguida de les Casas Regionales, amb 28; i tanca aquesta classificació en el lloc 28 la Federació de Falcons de Catalunya, amb 6 associacions adherides. Tornant a l’àmbit del sardanisme estic segur que aquestes dades aviat seran contrastades pel pessimisme habitual: “que si hi ha entitats que organitzen poques ballades...” “que hi ha colles sardanistes que s’han quedat amb quadre i que no poden assistir a molts concursos...” etc, etc. No entro a discutir la part de raó que puguin tenir, però els demano que contrastin les dades sardanistes amb les d’altres federacions, que comparin la gent que mouen, els actes que organitzen a l’any, els associats que tenen... etc, etc. I no per conformar-nos amb allò tan típic de consolar-nos perquè n’hi ha que estan pitjor, sinó com a un estímul per seguir lluitant, conscients que som més dels que nosaltres mateixos ens pensem i que si no els veiem potser és que alguna cosa hem de millorar, però la base, l’estructura, aquestes estadístiques demostren que hi és. I un apunt final: m’agradaria veure publicats en aquests Fulls de Cultura i Comunicació els criteris de distribució de subvencions per comprovar si es destinen proporcionalment en funció d’aquestes estadístiques. Seria el més lògic, no creuen?
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

diumenge, 16 de novembre del 2008

Esperit de Festa 15-11-08

Bon dia:

Finalitza una nova temporada de l’activitat castellera que ha resultat molt positiva pels Castellers de Sabadell. Tot i no haver pogut assolir el gran repte de finals de temporada, el 4 de 8, la gamma de castells de set ha estat carregada i descarregada amb èxit, cosa que els ha fet mereixedors d’una classificació final que els ha situat entre les 12 millors colles del país. Ara ja només els queda treballar intensament els assajos per tal que, la propera temporada, els castells de vuit siguin una realitat per als Castellers de Sabadell.
Novament, doncs, les colles castelleres han tingut l’oportunitat de manifestar el seu art i el seu saber, davant de molts milers d’espectadors, gràcies a la televisió que s’ha ocupat de difondre les imatges de les seves actuacions als concursos de castells que s’han celebrat a les principals ciutats castelleres. Això, i l’assoliment cada vegada de castells més difícils i amb més risc, ha donat als castellers una popularitat que ha transcendit més enllà dels cercles on es venien desenvolupant les seves activitats uns quants anys enrere.
Pot ser que aquest èxit casteller i el ressò que li dona la premsa i la televisió hagi generat, en algun sector del sardanisme, una mica de gelosia en veure la diferència de tracte dels mitjans de comunicació de masses, en relació a alguns esdeveniments sardanistes també importants i molt participatius. Penso que no és aquesta l’actitud adequada, sinó ben al contrari. Com moltes vegades he manifestat, això ha de servir de reflexió i d’estímul per tal de millorar l’activitat sardanista, per fer-la més interessant al públic passiu, que no balla sardanes però que tampoc aixeca castells, que només mira, però que amb la seva presència més o menys multitudinària dóna fe del veritable nivell d’interès d’un acte concret.
L’escriptor Xavier Bru de Sala, en un article publicat fa uns anys escrivia: “¿Què tenen els castells que no tenen les sardanes?” I ell mateix afirmava: “Que són competitius, que són espectaculars en el sentit modern de la paraula, i que són en conseqüència televisius. Mirar sardanes no té una gràcia especial, ja que es tracta d’un ball participatiu. És el fet de ballar-les que hi dóna sentit. La sardana no és el que contempla sinó el poble que dansa donant-se les mans”.
És sobre aquest principi de participació col·lectiva que té la sardana per damunt de moltes altres manifestacions culturals, com citava Bru de Sala, que el sardanisme ha de basar la seva estratègia, incidint en tot allò que la pugui millorar i potenciar i cercant formes i accions que l’apropin més al concepte espectacle, entès aquest com a mitjà per apropar-se més al públic no sardanista, potenciant sempre al màxim l’esperit participatiu i fent possible, a la vegada, el gaudi col·lectiu mitjançant la dansa i la música.
Així, doncs, a la pregunta: ¿sardanes o castells? només hi escau una resposta: sardanes i castells. És a dir: participació i espectacle.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 47/2008

Del llibre Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set

Com l’heura a la paret

M’arraparé intensament a tu
com l’heura a la paret.
Eternament, a sol i serena,
impermeable al fred i la calor,
als embats del vent i la pluja.
Aferrat intensament a tu,
com l’heura a la paret,
cap tisora de pèrfid jardiner
podrà tallar-me, mutilar-me,
arrancar-me ni apartar-me de tu.
I, si el pas inexorable del temps,
aconsegueix per fi separar-me’n
et deixaré marcades al cos,
com l’heura a la paret,
els senyals de la meva abraçada.


dissabte, 15 de novembre del 2008

Tarda de concert

Feia molts dies que m’havia reservat aquella tarda per assistir al concert. En el seu conjunt, el programa era de gran interès, però m’atreia especialment una obra que, cada vegada que la sento, m’evoca records molt especials. Vaig arribar molt just de temps. Els músics ja eren a l’escenari i es disposaven a iniciar la primera obra. La sala era ben plena. De sobte, vaig veure un braç que s’aixecava i em feia senyals, indicant-me un lloc buit entre les primeres files de butaques. M’hi vaig atansar amatent i, oh sorpresa! En apropar-m’hi vaig veure que eres tu la que em convidaves a seure al teu costat. A cau d’orella em vas dir que esperaves algú que no havia vingut. Cosa que, evidentment, vaig atribuir a un cop de sort, a una gentilesa que el destí m’havia concedit de manera inesperada. Confesso que no vaig prestar cap atenció a la música. Et mirava de reüll. Estaves preciosa, resplendent, igual que la darrera vegada que ens vàrem trobar, també de casualitat, fa anys, en aquella festa a casa d’un amic comú. Instintivament, la meva mà va buscar la teva, recolzada al braç de la butaca que s’interposava entre els nostres cossos. De sobte, s’escamparen per la sala les notes d’aquella melodia que tant m’emocionava i em corprenia. Alguna cosa em devia trasbalsar perquè em vas estrènyer amb força la mà. Els teus ulls m’interrogaven i dels teus llavis va sortir un imperceptible ¿Què et passa? Vaig ser incapaç de respondre’t. Aquella música, aquella melodia em trasbalsava... i tu, allà, al meu costat...!
Els aplaudiments del públic em van tornar a la realitat. La gent aplaudia entusiasmada, els músics saludaven, i de sobte, em vas agafar pel braç i em vas preguntar ¿marxem? Vaig assentir amb el cap, et vas aixecar i et vaig seguir. El que va passar després no cal que t’ho recordi. Aquesta música ens seguirà unint per sempre més. Allà on siguis, i amb qui estiguis, mentre l’escoltis, recorda’m, com jo et recordo i com sempre et recordaré...

Publicat a Des de la intimitat
Edicions de Gràfic Set
Sabadell. març, 2008

dilluns, 10 de novembre del 2008

Poema de la setmana 46/2008

Del llibre Poemes de foc i cendra
Edicions de Gràfic Set
Escolta el vent

Per molt que premi
els peus sobre la terra,
com les onades a la platja
el pas del temps
anirà esborrant
les meves petjades.
Per molt que transitis
per camins compartits
per seguir-me el rastre
només em trobaràs
en aquest poema
que et portarà el vent
i que fa molt temps
vaig escriure per a tu.

Esperit de Festa 08-11-08

Bon dia:

El 28 de juny de 1987 es presentava en públic, a la placeta del Museu Històric d’Amsterdam, la cobla holandesa La Principal d’Amsterdam. Aquesta insòlita iniciativa, amb una formació de músics holandesos interpretant sardanes i música per a cobla, que es manté vigent i molt activa després de 21 anys d’actuacions per tot Europa, va ser possible gràcies a l’interès i la constància del clarinetista Rolf van Kreveld, que havia descobert la cobla i els seus instruments en una de les seves visites periòdiques a la Costa Brava.
És, doncs, una bona notícia que l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana, hagi concedit el 20è Premi Josep Maria Batista i Roca a Rolf van Kreveld, nascut a Amsterdam l’any 1953, en qualitat de fundador de La Principal d’Amsterdam, cobla a la qual la Generalitat de Catalunya ja li havia concedit la Creu de Sant Jordi, l’any 2007, amb motiu del vintè aniversari de la seva fundació.
El lliurament del 20è Premi Josep Maria Batista i Roca va tenir lloc ahir, 7 de novembre, en el decurs d’un sopar en un hotel de Barcelona.
Una altra bona notícia ens la proporciona Infosardana en relació al Memorial Joaquim Serra, que se celebrarà el proper 16 de novembre a la Sala Oriol Martorell de l’Auditori de Barcelona. Es tracta de que, convidat per l’Agrupació Cultural Folklòrica Barcelona, el compositor Peter Bacchus hi presentarà l’obra Variacions per a cobla.
Aquest músic nord-americà, amb una producció ben rellevant en els camps de la música de cambra, per a orquestra i per a cor, s’ha prestat a escriure, també, per a cobla. Tot i el seu origen americà, val a dir que aquest músic ha exercit una bona part de la seva carrera professional a Catalunya i que, per tant, la cobla no li és absolutament desconeguda. Actualment dirigeix un grup de música contemporània i co-dirigeix el grup de concerts “Grup 21”. Al costat de la seva vessant de compositor, Peter Bacchus actua com a intèrpret de flauta a Catalunya, i també als Estats Units, a més de ser professor de cambra del conservatori de Cincinnati i membre de l’Associació Catalana de Compositors. També escriu música per a espots publicitaris i melodies comercials.
Amb aquestes dues notícies tenim, doncs, dos exemples ben actuals de l’interès que la sardana, la cobla, i la música per a cobla, desperta a importants músics i compositors de diferents indrets d’Europa i Amèrica.
Avui, en el meu comentari setmanal, he volgut remarcar aquests dos fets positius en contraposició a alguns comentaris en sentit negatiu que, les darreres setmanes, m’he vist obligat a formular vista l’actitud incomprensible de gent que considerem important en el context de la vida cultural i política catalana. Tan de bo fossin aquests els referents de fora que ells tenen per costum imitar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dilluns, 3 de novembre del 2008

Poema de la setmana 45/2008

Del llibre Sense treva. Biblioteca Quadern, número 36

A la plaça dels records

A la plaça gran
on juguen els infants
m'aturo a reposar.
Cerco en la memòria
el temps llunyà
del joc i la rialla.
Temps que ha teixit
l'espessa cortina de l'oblit.
Una fulla caiguda
de qui sap quin arbre
veig passar rodolant.
La veu d'una campana
llença als quatre vents
hores que no tornaran.
A la plaça dels records
mentre els temps s'esmuny
i la memòria s'esborra,
només són reals
els infants que juguen
amb el sol a la cara.




dissabte, 1 de novembre del 2008

Esperit de Festa 01-11-08

Bon dia.
El passat dilluns 20 d’octubre, com acostumo a fer cada any, vaig anar a Banyoles per assistir al Concert de la Festa de la Música per a Cobla. En arribar-hi em va sorprendre un fet inhabitual en aquest tipus d’actes amb la cobla com a principal protagonista: la presència dels mitjans de comunicació representats per un nombrós grup de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes. Immediatament vaig pensar que devien esperar algun peix gros de la política, i així va ser. Pocs minuts després arribava el senyor Artur Mas que venia expressament a presenciar el concert. Només baixar del cotxe ja es va veure envoltat de càmeres, micròfons de ràdio i assetjat a preguntes. Unes preguntes evidentment que no tenien res a veure amb l’objecte de la seva visita a Banyoles, però que els periodistes tenien l’encàrrec de formular. És a dir, tot allò de la sociovergència, la casa gran del catalanisme, les relacions amb Unió Democràtica, etc. Un cop formulades les preguntes, els mitjans de comunicació van plegar veles, van desaparèixer perquè el que venia després es veu que ja no interessava. Ho vaig constatar repassant la premsa de l’endemà. L’Avui ni en parlava i pel que fa a El Punt, en la seva edició de Barcelona, sí que ho esmentava. La crònica deia que Artur Mas havia fet aquelles declaracions en la seva visita a Banyoles, sense esmentar què hi havia anat a fer. Estic segur que si hi hagués anat per assistir a un concert de rock, a una fira de bestiar, o a un partit de futbol, els periodistes ho haguessin esmentat. Però per assistir a un concert de sardanes i música de cobla, no valia la pena, devien pensar que això no interessava ningú...
Es clar que, posats en la pell dels periodistes, també pot ser que els desorientés el fet que un personatge com el senyor Mas assistís a un acte d’aquest tipus tenint en compte els gustos musicals expressats per 31 personatges significatius de la vida política catalana, entre ells el propi senyor Mas, mitjançant una enquesta que el diari Avui va publicar el passat mes d’agost. A cada un d’ells se’ls demanava que citessin 10 peces musicals de la seva preferència. Doncs bé, una vegada més es demostra que ells no estan per sentimentalismes, que són persones multiculturals, universalistes, uns grans coneixedors de la música mundial, excepte, naturalment, de la nostra. I dic això d’acord amb les estadístiques d’aquesta enquesta. Si multipliquem els 31 enquestats per les 10 cançons de preferència ens dóna un total de 310 peces musicals. D’aquestes 310 només 84, o sigui només un 27 % eren música generalista catalana i la resta, el 73 % música estrangera. I, el que és més fort, d’aquest 27 % de música catalana, o sigui d’entre les 84 referències, només, repeteixo, només una, era una sardana. Aquesta singularitat, aquest “rara avis” que se situa fóra dels gustos imperants de la nostra classe política, té el nom d’Anna Simó, ex-consellera de Benestar i Família i que va citar la sardana Remembrança de Joaquim Serra com a una de les peces musicals de la seva preferència.
I un apunt addicional fet sense malícia. Entre els enquestats evidentment que hi havia l’actual Conseller de Cultura i alguns polítics que es defineixen com a catalanistes i independentistes.
Aquesta és, doncs, la situació. I que no diguin que els sardanistes ens queixem per vici. El que els sardanistes lamentem es que el nostre patrimoni musical sigui menyspreat per tots aquells que haurien de ser els primers de conèixer-lo i de propagar-lo.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 28 d’octubre del 2008

Poema de la setmana 44/2008

Del llibre Poemes de foc i cendra. Edicions de Gràfic Set
Tardoral
Ja ha tornat la tardor;
ho anuncia el calendari
i les fulles esgrogueïdes
que encatifen els carrers.
Al bosc, les cireres d’arboç,
totes ja han envermellit
com el color dels teus llavis
sempre tendres i humits.
A ponent, el sol rogent,
tenyeix de clarobscur un cel
que solquen, amb vol airós,
milers d’ocells migradors.
Revifat el caliu del nostre foc
les flames ens llueixen als ulls.
Ben junts, l’alè, a poc a poc,
dibuixa una espiral de desig.

dilluns, 27 d’octubre del 2008

Articles publicats a la revista Anella

Anella081 Editorial. Una bona notícia. Gener/1992
Anella082 Editorial. Tots a Mollet. Març/1992
Anella083 Editorial. Una bona ocasió. Juliol/1992
Anella084 Editorial. Després dels Jocs. Octubre/1992
Anella085 Editorial. ¿Sardanes o castells? Gener/1993
Anella086 Editorial. Després del Congrés. Abril/1993
Anella087 Editorial. Manuel Saderra i Puigferrer. Juliol/1993
Anella088 Editorial. Sardanova. Octubre/1993
Anella119 Apunts d’actualitat. Juliol/2001
Anella120 Apunts d’actualitat. Octubre/2001
Anella121 Apunts d’actualitat. Gener/2002
Anella122 A-punts lliures. Abril/2002
Anella123 A-punts lliures. Juliol/2002
Anella124 A-punts lliures. Octubre/2002
Anella125 A-punts lliures. Gener/2003
Anella126 A-punts lliures. Abril/2003
Anella127 A-punts lliures. Juliol/2003
Anella128 A-punts lliures. Octubre/2003
Anella129 A-punts lliures. Gener/2004
Anella130 A-punts lliures. Abril/2004
Anella131 A-punts lliures. Juliol/2004
Anella132 A-punts lliures. Octubre/2004
Anella133 A-punts lliures. Gener/2005

Articles publicats a la revista Unió


Unió006 La sardana i els Jocs. Novembre/1992
Unió011 Un any després. Maig/1994
Unió014 Llums i ombres. Abril/1995
Unió016 Primera Mostra de Cobles Joves. Octubre/1995
Unió025 Cita a Ceret. Octubre-desembre/1999
Unió060 Present i futur de la sardana. Novembre/2008


diumenge, 26 d’octubre del 2008

Articles publicats a la revista Quadern

Edita: Fundació Ars. Sabadell

Qua051 El Premi Salvador Uyà per a J. Ventura. Juny/1986
Qua074 Diada Nacional, consciència nacional?. Setembre/1990
Qua076 L’Any Amades la cultura popular avui. Desembre/1990
Qua077 De Quadern a Quadern. Febrer/1991
Qua078 De Quadern a Quadern. Abril/1991
Qua078 Jovenívola, 15 anys. Abril/1991
Qua079 De Quadern a Quadern. Juny/1991
Qua081 De Quadern a Quadern. Novembre/1991
Qua082 De Quadern a Quadern. Desembre/1991
Qua084 De Quadern a Quadern. Abril/1992
Qua085 De Quadern a Quadern. Juny/1992
Qua087 De Quadern a Quadern. Novembre/1992
Qua090 1r Congrés del Sardanisme. Abril/1993
Qua092 Sardanova. Octubre/1993
Qua093 Tomás Garcés i la sardana. Desembre/1993
Qua097 Oda a la llengua. Octubre/1994
Qua100 El fet social de la sardana. Abril/1995
Qua101 El símbol dels símbols. Juny/1995
Qua102 Verdaguer i la sardana. Octubre/1995
Qua104 La sardana a Amèrica del Sud. Febrer/1996
Qua104 Semblança de Lluís Subirana. Per Joan Cuscó Febrer/1996
Qua105 Cobla Jovenívola, 20 anys. Abril/1996
Qua106 Converses al museu. Juny/1996
Qua107 Ara, que fa vint anys. Octubre/1996
Qua108 Nadales i sardanes. Desembre/1996
Qua110 Sabadell Sardanista, 50 anys. Abril/1997
Qua111 Festa Major a la Creu Alta. Juny/1997
Qua112 Josep Pla i les sardanes. Setembre/1997
Qua113 Els premis Quadern. Desembre/1997
Qua114 Feta la llei, no caiguem a la trampa. Febrer/1998
Qua119 Brossa i la sardana. Febrer/1999
Qua125 La tenora, 150 anys. Abril/2000
Qua128 Notícia de llibres. Desembre/2000
Qua129 Notícia de llibres. Febrer/2001
Qua130 Notícia de llibres. Abril/2001
Qua130 Jovenívola, 25 anys. Abril/2001
Qua130 Identitat i solidaritat. Abril/2001
Qua131 Notícia de llibres. Juny/2001
Qua132 Notícia de llibres. Octubre/2001
Qua133 Notícia llibres. Desembre/2001
Qua134 Recordant Joan Blanquer. Febrer/2002
Qua134 Lectures escenificades. Febrer/2002
Qua134 Notícia llibres. Febrer/2002
Qua135 Notícia llibres. Abril/2002
Qua135 Centenari mossèn Camil Geis. Abril/2002
Qua136 Notícia llibre textos sardana. Juny/2002
Qua136 Notícia llibres. Juny/2002
Qua137 Notícia llibres. Octubre/2002
Qua138 Notícia llibres. Desembre/2002
Qua138 Concert Homenatge Mossèn Geis. Desembre/2002
Qua139 Notícia llibres. Febrer/2003
Qua140 Notícia llibres. Abril/2003
Qua140 Notícia llibre catalanisme sardanisme. Abril/2003
Qua141 Notícia llibres. Juny/2003
Qua142 Notícia llibres. Octubre/2003
Qua143 Notícia llibres. Desembre/2003
Qua143 Una sardana per a Pepe Carvahlo. Desembre/2003
Qua144 Notícia llibres. Febrer/2004
Qua145 Notícia llibres. Abril/2004
Qua145 Notícia llibre. Sense treva Abril/2004
Qua146 Notícia llibres. Juny/2004
Qua147 Notícia llibres. Octubre/2004
Qua148 Notícia llibres. Desembre/2004
Qua149 L'Orfeó Sabadell. Febrer/2005
Qua149 Notícia llibres. Febrer/2005
Qua150 Notícia llibres. Abril/2005
Qua151 Notícia llibres. Juny/2005
Qua151 Record de Jesús Moncada. Juny/2005
Qua152 Notícia llibres. Octubre/2005
Qua153 Notícia llibres. Desembre/2005
Qua154 Notícia llibres. Febrer/2006
Qua155 Notícia llibres. Abril/2006
Qua155 Article ballada república 14-4-1933. Abril/2006
Qua156 Presentació llibres Fatxendes i F. Armengol. Estiu/2006
Qua156 Lliçó magistral Esparreguera. Estiu/2006
Qua157 Notícia llibres. Octubre/2006
Qua158 Notícia llibres. Desembre/2006
Qua159 Centenari de La Santa Espina. Febrer/2007
Qua159 Notícia llibres. Febrer/2007
Qua160 Notícia llibres. Abril/2007
Qua166 Sabadellencs: Lluís Subirana. Per Ricard Ustrell Juny/2008
Qua167 Sardanes a Pequin. Octubre/2008
Qua167 Centenari de L’Empordà. Octubre/2008
Qua168 Nit de Nadal en una pastera. Desembre/2008
Qua171 Presentació llibre Aurora Tricuera. Juny/2009
Qua172 Evocació de Narcisa Freixas. Octubre/2009


Articles publicats a la revista SOM

Edita: GISC. Grup d'Informadors Sardanistes de Catalunya

Som004 El sardanisme com actitud. Juliol/1980
Som074 Els Premis Salvador Uyà. Juny/1986
Som075 El jovent i la sardana. Juliol/1986
Som077 Incidència cobles juvenils. Setembre/1986
Som082 La sardana, imatge i so. Febrer/1987
Som095 Reflexions a l’entorn de la crisi sardanista. Abril/1988
Som096 Reivindicació de la cultura popular. Juny/1988
Som102 Cardedeu va fent història. Febrer/1989
Som122 Jovenívola 15 anys. Maig/1991
Som130 Enric Morera. Abril/1992
Som132 Un sardanisme per l’any 2000. Juny/1992
Som137 Carles Rovira. Gener/1993
Som139 Innovar per conservar. Abril/1993
Som150 Malgrat tot, SOM. Agost/1994
Som155 La sardana a Manresa. Març/1995
Som157 Val més tard que mai. Juny/1995
Som159 La cobla, només per ballar?. Octubre/1995
Som163/4 Sardana i societat (ponència). Març-Abril/96
Som165 Jovenívola 20 anys. Maig/1996
Som168 Les sardanes de Festa Major. Octubre/1996
Som174 Sabadell Sardanista, 50 anys. Juny/1997
Som183 Debat a Terrassa. Juliol/1998
Som184 Sobre l’amistat i la fidelitat. Setembre/1998
Som190 Sobre els autors de Catalunya plora. Maig/1999
Som208 Identitat i solidaritat. Abril/2001
Som216 La sardana al Carnegie Hall de Nova York. Març/2002
Som220 La dansa, com a fet social i festiu. Agost-Setem/2002
Som223 Flamenc sí, sardana no. Gener/2003
Som235 ¿Cap a on anem?. Maig/2004
Som253 L’activitat sardanista a debat. Març/2006
Som255 Lliçó Magistral Pubillatge Esparreguera. Juny/2006
Som256 El triangle virtuós de la sardana. Juliol-Agost/2006
Som260 L'activitat sardanista el 2006. Gener/2007
Som262 Reflexions sobre l’activitat sardanista. Març-abril/2007
Som275 La sardana a Pequin. Setembre/2008
Som275 Present i futur de la sardana. Setembre/2008
Som276 La sardana a Copenhaguen. Octubre/2008
Som276 En el centenari de L'Empordà. Octubre/2008
Som292 Inaudit Vicenç Bou. Octubre/2010

















dissabte, 25 d’octubre del 2008

Esperit de Festa 25-10-08

Bon dia.

L’any 1883, ara fa doncs 125 anys, l’historiador, escriptor, jurista i polític empordanès Josep Pella i Forgas va publicar, en castellà, un estudi de la civilització de les comarques del nord-est de Catalunya que va titular Historia del Ampurdán. La segona part del capítol tercer del llibre està dedicada a la sardana i és on, per primera vegada, aquesta es descriu com la dansa nacional de Catalunya. L’autor la defineix amb uns termes que, malgrat hagin passat 125 anys, considero del tot vigents. Diu, traduït del castellà: “Superats odis i rancors, els que dansen es donen les mans deixades apart, també, les edats, condicions i fortuna; que és meravella la fraternitat que aquesta antiquíssima dansa inspira, i més en els convulsos temps presents sense conformitat els homes, unió ni concert de voluntats i parers.”
Cent vint-i-cinc anys després, un anàlisi de la situació de la sardana en el marc de l’entorn polític fa actual aquesta definició de Pella i Forgas. El concepte de dansa nacional atribuït a la sardana ha generat sempre algunes controvèrsies entre sectors pertanyents a l’àmbit de la cultura tradicional i popular contraris a que una dansa tingués una posició hegemònica nacional sobre les altres danses i músiques tradicionals de cada poble o comarca. Com si el reconeixement d’una anés en detriment de les altres. És un exemple més del que denunciava Pella i Forgas fa 125 anys: la manca d’unió de voluntats i parers que ens caracteritza i que tan mal ens està fent. Com a exemple, l’estatut i la negociació del finançament.
Tornem però a la sardana i si ha de ser oficialment reconeguda com a Dansa Nacional de Catalunya. Una petició que un grup d’entitats i federacions havien fet arribar al Parlament de Catalunya, adreçada a la ponència redactora de l’Estatut perquè constés aquest reconeixement en el Títol Preliminar del Nou Estatut que, segons diuen els promotors de la iniciativa, van rebre amb simpatia i interès però que finalment deu haver quedat perduda en algun calaix de qui sap quin despatx oficial.
El cert és que, al marge de que aquest reconeixement li pugui fer un bé o un mal a la sardana, sobre això hi ha opinions de tots els gustos, aquesta dansa, aquesta música, i el conjunt instrumental que la interpreta, la cobla, són signes d’identitat que s’identifiquen amb Catalunya. I, de signes d’identitat, a mi em sembla que actualment no n’anem pas massa sobrats. La meva modesta opinió és que si la sardana i la cobla tinguessin un reconeixement oficial gaudirien d’una projecció institucional que ara no tenen. I no crec que la seva aparició en actes oficials que acostumen a ser difosos per tots els mitjans de comunicació li fes cap mal a la sardana, ans al contrari.
Es clar que perquè la sardana i la cobla tinguin el reconeixement institucional que, a parer de molts, es mereixeria, no necessariament ha de ser imprescindible que ho aprovi un Parlament. N’hi hauria prou que a les institucions, als polítics i als intel·lectuals no els hi faci vergonya una cosa que fa 125 anys va ser considerada un exemple i adoptada pels polítics i intel·lectuals de l’època amb naturalitat i entusiasme. I, també, cal que la gent, que els catalans, que els sardanistes s’ho creguin i que la considerin com a seva, com una dansa i una música que ens identifica al món.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 18 d’octubre del 2008

Esperit de Festa 18-10-08

Bon dia.

Rodona, sense presidències
sense darrers llocs.
Tancada, comunitària
íntima,
Oberta a tots els que hi vulguin entrar
sempre creixent,
Rigorosa, amb una llei pròpia
tot comptat i amidat,
Assenyada, al principi
amb serenor i mesura,
Arrauxada, al final
folla i disbauxada,
Inspirada per un mestre que no es veu
que no balla, que no vol lluir-se,
Animada, per una cobla enlairada
que no està de festa sinó de servei,
Festiva, per tot un poble
que dansa joiós,
Delicada, els peus de puntetes
els dits enllaçats,
Dona i home, home i dona
ambdós iguals sense privilegis,
Al cor dels pobles i ciutats,
al bell mig de la plaça major,
Així vull que sigui la meva pàtria.
Així somnio la companyonia universal
de tots els homes.

En aquesta poesia titulada Sardana universal Lluís Maria Xirinacs manifestava el seu pacifisme i la seva lluita persistent en favor de la solidaritat i la justícia utilitzant els simbolismes de la dansa de la sardana. Poesia, posteriorment musicada pel mestre Salvador Brotons, que vaig incloure al meu llibre El poetes i la sardana publicat a finals de 1999. El primer dia de l’any 2000 Xirinacs es va plantar durant 12 hores diàries a la Plaça de Sant Jaume tot demanant una assemblea dels Països Catalans per preparar, a llarg termini, la independència d’aquesta nació com a poble sobirà a Europa, d’acord amb les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU. Va resistir la plantada fins el 14 d’abril, quan el cor i les complicacions renals l’obligaren a hospitalitzar-se.
Un gèlid matí de febrer d’aquell any 2000 vaig anar a la Plaça Sant Jaume a portar-li un exemplar del llibre al Xirinacs. Estava pràcticament sol, només un parell de joves, a una prudent distància, semblaven fer-li companyia. M’hi vaig atansar i li vaig mostrar el llibre amb la seva poesia publicada. Esbossà un lleu somriure i, tot donant-me les gràcies em va dir: “Tan de bo al nostre país fóssim capaços d’avançar tots junts, agafats de les mans, com en una gran sardana”.
No vaig tornar a parlar i a veure Xirinacs mai més. Fins dilluns passat al Palau de la Música, en l’acte d’homenatge que se li tributà. Perquè ell era allà, s’havia deixat morir per no continuar essent esclau d’Espanya, però ara, completament lliure, era allà per dir-nos, per recordar-nos que “una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers”.
Les 1.500 persones que assistirem a l’acte, en el marc històric del Palau de la Música, sortirem amb l’esperança que, com desitjava Xirinacs, un dia, aquesta gran sardana humana que simbolitzi la força d’un poble per assolir, pacíficament, la seva sobirania, sigui una realitat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dijous, 16 d’octubre del 2008

Esperit de Festa 11-10-08

Bon dia.
Dissabte passat vaig assistir a la cloenda del Primer Congrés de l’Associacionisme Català que, durant un any, ha anat treballant les 5 ponències marc: relacions intergeneracionals, migració, educació/formació, comunicació i la llengua a la Catalunya del Nord. Congrés organitzat per l’Ens de Comunicació Associativa que, segons dades facilitades a la premsa, reuneix 20 federacions de cultura popular que agrupen unes 3.500 entitats i centres culturals, amb més de 10.000 activistes i amb un total d’uns 400.000 associats. Es tracta, doncs, d’un important aglutinador de la cultura popular i amb una estructura organitzativa potent que vol convertir-se en grup de pressió de les administracions i dels mitjans de comunicació.
El contingut de les ponències i comunicacions han estat editades i poden ser un bon element de reflexió i de presa de posicions per actuacions futures d’acord amb l’objectiu del congrés: aglutinar, enfortir i fer present el dinamisme i l’extensió de la cultura popular i l’associacionisme en totes les seves manifestacions i expressions. Citaré només una de les conclusions adoptades que és prou significativa: demanar la reforma a fons del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional, depenent de la conselleria de Cultura de la Generalitat, perquè no funcioni com una simple repartidora de subvencions, ja que les més quantioses van sempre a les mateixes entitats, per molt gran que aquestes siguin, i que les atorguin en funció de convenis i projectes plurianuals, perquè les entitats no estiguin sempre pendents de que si aquest any tindran subvenció o no.
És perceptiu que en un congrés hi hagi els parlaments oficials de rigor. En aquest han tingut l’oportunitat d‘expressar-s’hi, primer l’alcalde de Barcelona Jordi Hereu, després el Molt Honorable President José Montilla, tots dos amb bones paraules de felicitació i comprensió i finalment, després d’una magnífica i reivindicativa intervenció del president del congrés Antoni Carné, l’Honorable conseller de Cultura Joan Ramon Tresserres amb un discurs decebedor i que va deixar a molta gent amb la mosca al nas. Per abreujar, ens va venir a dir que la cosa econòmica estava molt malament i que encara aniria més malament, avisant doncs que si anem a trucar a la porta no ens fem masses il·lusions. Es va lamentar que el pressupost de cultura només és un misèrrim 1’3% del pressupost total i que el seu propòsit d’arribar al 2% no serà pas possible en molt de temps, cosa que d’entrada et fa pensar que la seva influència al govern és més aviat escassa... Però el que realment decep és aquest discurs que ve a ser com un retret: que les entitats de cultura popular ens hem de modernitzar, que no hem de fer la cultura del segle XX que ara ja estem al segle XXI. És a dir: tot allò de la modernitat, de la incorporació de noves cultures, de la integració, la pluriculturalitat, etc., etc. O sigui, que si volem ser tinguts en compte, la nostra, repeteixo, no la dels altres sinó la nostra cultura popular i tradicional s’ha d’adaptar, ha de prendre noves formes més encaminades a la compatibilitat amb les noves influències que ens arriben de fora. Un tipus de discurs que estic segur no es fa a les cases regionals que, igual que nosaltres, continuen ballant i cantant avui com ho feien el segle XX i, en canvi, en determinats casos que tots coneixem, disposen d’importants subvencions.
Caldrà doncs que totes les entitats facin pinya amb les seves respectives federacions i aquestes enforteixin la pressió que l’Ens de Comunicació Associativa està disposada a fer. I que tota la gent sensible amb aquest tema estigui disposada a participar i a col·laborar, en tots sentits, a fer possible, amb les millores lògiques i pertinents que els nous temps imposen, que la nostra cultura popular i tradicional sigui tan vàlida el segle XXI com ho va ser el XX i el XIX, encara que molts no ho saben, o no ho recorden, o no ho volen reconèixer
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 04-10-08

Bon dia.

Si el 2007 commemoràvem el centenari de l’estrena de La Santa Espina ara s’acompleixen cent anys de l’estrena d’una altra obra emblemàtica del nostre repertori coral i sardanista. Es tracta de L’Empordà una obra que a més d’una sardana cantada és, també, un símbol musical com ho són Els segadors, La Santa Espina, El cant de la senyera, La sardana de la pàtria, El Virolai o El cant dels ocells, entre altres partitures que han esdevingut un referent de catalanitat al llarg dels anys, sigui quin sigui el règim polític que ens ha tocat viure. La llegenda singular dels amors de la sirena i el pastor és, també, un cant a la nostra terra, a la muntanya i al mar que configuren un encant especial a una de les comarques emblemàtiques del nostre país, l’Empordà, considerada, a més, com el bressol de la sardana.
La composició d’aquesta obra té una història molt peculiar. En una carta datada a Sitges el 25 d’abril de 1908, Enric Morera li deia a Joan Maragall que la coral Amics Tintorers, de Barcelona, havia de fer una actuació a Figueres i que li havien demanat d’estrenar una sardana seva, però amb la condició de que la lletra havia de ser del gran poeta Joan Maragall. Sense defugir la petició, Maragall li va respondre que les seves anteriors experiències havien estat al revés, o sigui que s’havia limitat a posar lletra a unes músiques ja fetes, com en el cas de Per tu ploro de Pep Ventura i Records de ma terra de Josep Serra i que, en aquesta ocasió, no sabria determinar la durada i el ritme que calia donar a la poesia per ser, posteriorment, musicada. Morera li va respondre també per carta que no es preocupés, que fes la lletra i ell ja es preocuparia de fer la música a la mida i característiques del poema.
I així es va gestar aquesta emblemàtica i popular sardana que va estrenar el 6 de setembre de 1908 a Figueres l’agrupació coral Amics Tintorers per homenatjar els seus amics de la Societat Coral Erato, els quals van considerar que la millor ofrena que els podien fer era la de cantar una sardana original dedicada a l’Empordà. L’actuació de la coral barcelonina a Figueres va ser un èxit. Van cantar la sardana al local social de la Societat Coral Erato i a la plaça de l’Ajuntament, on tothom va quedar encantat d’aquesta nova sardana. Aquesta expressió de «Salut, noble Empordà, salut, palau del vent, portem el cor content i una cançó» ha esdevingut un vertader himne de la comarca empordanesa. El cert és que els orfeons de Catalunya la van incorporar immediatament al seu repertori. Com a exemple, deixar constància que l’Orfeó de Sabadell ja la va interpretar per primera vegada en un concert celebrat a Rubí el 29 de juny de 1909. Pel que fa a la versió instrumental, segons dades facilitades per Antoni Torrent, de Fonovilassar78, l’enregistrament més antic de que disposen en versió de cobla data de 1913 a càrrec de la cobla Antiga Pep de Figueres. També els consta una versió en bon estat de la cobla Els Montgrins datada el 1914 i una de la Principal de la Bisbal de 1918. Posteriorment, i fins els nostres dies, L’Empordà ha estat enregistrada i interpretada pels més prestigiosos orfeons i cantants solistes del país cosa que demostra la seva qualitat i la vigència de la seva lletra.
En commemoració doncs d’aquest centenari, gaudeixin d’aquesta versió que tot seguit els oferim i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 27-09-08

Bon dia.
Fa uns mesos vaig dedicar aquest comentari a la Marina Rossell en ocasió de la presentació del seu treball discogràfic Clàssics catalans, un CD amb una selecció de cançons i sardanes i un DVD amb fragments d’un concert al Palau de la Música, l’any 2002. Avui, amb gran satisfacció, tinc motius per tornar a parlar d’ella evocant la seva memorable actuació del passat 11 de setembre al Liceu, per mi, sens dubte, l’acte més brillant de la Diada Nacional de Catalunya. Potser alguns de vostès van tenir la sort de seguir en directe aquest extraordinari concert i el no menys interessantíssim reportatge posterior que Televisió de Catalunya va retransmetre, això sí, pel Canal 33, no fos cas que aquells de la “crosta” s’indignessin davant d’una demostració de tanta qualitat interpretativa només amb música i cançons catalanes. El cert és que l’actuació de Marina Rossell i dels músics que l’acompanyaren, amb una interpretació i uns arranjaments magnífics que incorporaven també un duet de tenores, va ser extraordinària com li ho va reconèixer amb reiterades ovacions el públic que omplia el Liceu i com li ho ha reconegut de manera unànime la crítica musical.
Totes les obres incloses al programa del concert que s’anunciava com De la Renaixença als nostres dies mereixen l’elogiós comentari que n’ha fet la crítica especialitzada. Permetin-me però que faci una breu referència a les quatre sardanes interpretades per la Marina: El cavaller enamorat, Llevantina, Per tu ploro i La Santa Espina. I permetin-me, també, una referència personal. Fa molts anys que lluito per dignificar la sardana cantada a través de llibres, articles, conferències, intentant recuperar i difondre la versió cantada d’algunes obres musicades i escrites per prestigiosos compositors i poetes, des de la Renaixença als nostres dies, i que no tenen res a envejar a qualsevol altre gènere musical que avui és omnipresent a la ràdio i a la televisió. Per fi, aquests darrers anys, he tingut la satisfacció de viure actuacions en aquesta línia, primer gràcies a Núria Feliu, ocasionalment també a càrrec de Nina i, darrerament, amb gran compromís i valentia, per la Marina Rossell. I espero que aquest exemple tingui continuïtat amb intèrprets com Lídia Pujol, Roger Mas, i altres figures actuals i rellevants de la cançó en català.
He dit moltes vegades que hi ha sardanes cantades que tenen un gran valor poètic i musical i que el fet de que no s’interpretin és degut a una falsa apreciació de que formen part d’un temps passat. La Marina Rossell i els músics que l’acompanyaven van demostrar la seva vigència i l’entusiasme del públic va confirmar la seva qualitat. La Marina diu que interpretar aquestes sardanes, aquestes cançons de la nostra terra, el connectar amb la nostra tradició li és un plaer. Agraïm-li nosaltres a ella que ens proporcioni el plaer d’escoltar-la i aquesta ferma voluntat de posar al dia la nostra tradició musical. I els recomano que quan surti al mercat aquest CD i DVD De la Renaixença als nostres dies corrin a comprar-lo per poder gaudir de nou d’una veu i d’unes interpretacions d’una qualitat sense discussió possible.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

Esperit de Festa 20-09-08

Bon dia.
El passat cap de setmana, 13 i 14 de setembre, vaig tenir la sort i el privilegi de ser convidat, junt amb la meva esposa, pel Casal Català de Copenhaguen per tal de fer-hi una conferència amb motiu de la celebració dels actes commemoratius de la Diada Nacional de Catalunya. També hi va ser convidada la professora de sardanes Rosa Capdevila, que havia impartit per internet un curs de ballar i repartir al sabadellenc Joaquim Torner, resident a Copenhaguen.
El Casal Català de Copenhaguen va ser fundat el 23 d’abril de 1996 i va comptar amb la presència del Molt Honorable Jordi Pujol, llavors president de la Generalitat de Catalunya. Compta amb una cinquantena d’associats i les seves principals activitats consisteixen en actes culturals, concerts, conferències i actes socials com la celebració de Sant Jordi, Sant Joan, l’Onze de Setembre, la castanyada, el Nadal, entre d’altres.
No disposen de local propi i desenvolupen les seves activitats en llocs apropiats que, normalment, han de llogar per hores. Els seus recursos econòmics són escassos i insuficients i compten amb alguna modesta subvenció de la Generalitat de Catalunya, que han de justificar prèviament i que sempre arriba tard, quan les despeses ja estan fetes. Disposen d’una pàgina web www.casalcatala.dk molt interessant que poden consultar per a una millor informació de qui són i què fan.
L’actual junta, escollida el novembre de 2007, està formada per 8 membres, 5 noies i 3 nois, 7 d’ells nascuts a Catalunya, d’una mitjana d’edat d’uns 30 anys, tots amb un gran interès per difondre la cultura catalana en terres daneses. Un interès i un treball que mereix ser reconegut i agraït, tenint en compte les precàries condicions en que desenvolupen la seva activitat.
Vàrem arribar a Copenhaguen el dissabte 13 al migdia. Sempre guiats i informats pel Joaquim i la Sara, vàrem dedicar la tarda a fer turisme pels llocs més emblemàtics de la ciutat. A la nit, sopar popular danès amb uns quants membres de la junta i amb animada sobretaula sobre diversos aspectes de la realitat cultural, social i política catalana i danesa. A través d’internet escolten la ràdio i llegeixen els diaris digitals. Tots ells estan perfectament informats de tot el que s’esdevé aquí a Catalunya. El diumenge, després d’una meravellosa passejada per un dels parcs de la ciutat, ens dirigírem a la Biblioteca de Frederiksberg per tal d’oferir als assistents, primer la conferència audiovisual La sardana, ahir i avui, un repàs des d’una perspectiva històrica i social del que representa la sardana com a signe d’identitat catalana, que va ser seguida amb gran interès per part de tots els assistents. Després, la Rosa Capdevila, amb l’ajut del monitor Joaquim Torner, va donar de manera didàctica i amena unes lliçons de punteig, de curts i llargs, de canvis de repartiment, de posició de braços i de situació a la rotllana que van ser ben assimilats pels socis i membres de junta que s’hi van apuntar. Tan ben assimilats que, fins i tot, va ser possible fer una mini audició de tres sardanes amb reducció de tirades. Feia goig i emocionava veure aquells joves catalans-danesos o danesos-catalans, agafats de les mans, ballant la música de L’Aplec de Sabadell, de Somni i de La Santa Espina. Els puc assegurar que ho feien amb plena consciència de la importància d’aquell moment. Per que ho puguin rememorar la Rosa els hi va portar una col·lecció de CD’s amb sardanes escollides per ella mateixa, enregistrades amb 4 o 7 tirades, sardanes per ballar i escoltar, sardanes cantades i una selecció de balls per a cobla. També, per gentilesa de Músics per la Cobla, disposen de 6 dels enregistraments que aquesta entitat té dedicats a prestigiosos compositors. Junt amb aquest material també els portàrem algun llibre que podran incloure a la seva biblioteca que es pot consultar a la seva web i que els podrà servir pel curset d’aprendre a ballar sardanes que tenen previst organitzar. Després de la ballada i d’un brindis per la Diada i per Catalunya va ser l’hora emotiva del comiat i el retorn a l’aeroport, sempre acompanyats pel Joaquim i la Sara.
Volem agrair públicament a tots els membres de la junta: la Lorena, la Gemma, el Raül, l’Elisabet, el Toni, la Gitte, la Carolina i el Ramon i, també, als esmentats Joaquim i Sara, la deferència i confiança dipositada en les nostres persones i totes les atencions que ens han dispensat.
De retorn a casa, mentre l’avió sobrevolava Europa, pensàvem amb la paradoxa de que, mentre aquí mateix, a casa nostra, al nostre país, els joves “passen” de la sardana, a milers de quilòmetres, uns altres joves catalans, enmig de les dificultats de la seva adaptació a una nova cultura i a una nova llengua, entre la lluita professional i la creació d’una família, consideren la sardana com un símbol i un referent de catalanitat que els uneix amb Catalunya i amb les seves arrels que no volen perdre mai.
Un exemple i una lliçó que haurien d’aprendre els descreguts i els desarrelats d’aquí. I una gran dosi d’autoestima i confiança pels qui estimem el que ens és propi: la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres tradicions.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director