dissabte, 25 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 25-10-08

Bon dia.

L’any 1883, ara fa doncs 125 anys, l’historiador, escriptor, jurista i polític empordanès Josep Pella i Forgas va publicar, en castellà, un estudi de la civilització de les comarques del nord-est de Catalunya que va titular Historia del Ampurdán. La segona part del capítol tercer del llibre està dedicada a la sardana i és on, per primera vegada, aquesta es descriu com la dansa nacional de Catalunya. L’autor la defineix amb uns termes que, malgrat hagin passat 125 anys, considero del tot vigents. Diu, traduït del castellà: “Superats odis i rancors, els que dansen es donen les mans deixades apart, també, les edats, condicions i fortuna; que és meravella la fraternitat que aquesta antiquíssima dansa inspira, i més en els convulsos temps presents sense conformitat els homes, unió ni concert de voluntats i parers.”
Cent vint-i-cinc anys després, un anàlisi de la situació de la sardana en el marc de l’entorn polític fa actual aquesta definició de Pella i Forgas. El concepte de dansa nacional atribuït a la sardana ha generat sempre algunes controvèrsies entre sectors pertanyents a l’àmbit de la cultura tradicional i popular contraris a que una dansa tingués una posició hegemònica nacional sobre les altres danses i músiques tradicionals de cada poble o comarca. Com si el reconeixement d’una anés en detriment de les altres. És un exemple més del que denunciava Pella i Forgas fa 125 anys: la manca d’unió de voluntats i parers que ens caracteritza i que tan mal ens està fent. Com a exemple, l’estatut i la negociació del finançament.
Tornem però a la sardana i si ha de ser oficialment reconeguda com a Dansa Nacional de Catalunya. Una petició que un grup d’entitats i federacions havien fet arribar al Parlament de Catalunya, adreçada a la ponència redactora de l’Estatut perquè constés aquest reconeixement en el Títol Preliminar del Nou Estatut que, segons diuen els promotors de la iniciativa, van rebre amb simpatia i interès però que finalment deu haver quedat perduda en algun calaix de qui sap quin despatx oficial.
El cert és que, al marge de que aquest reconeixement li pugui fer un bé o un mal a la sardana, sobre això hi ha opinions de tots els gustos, aquesta dansa, aquesta música, i el conjunt instrumental que la interpreta, la cobla, són signes d’identitat que s’identifiquen amb Catalunya. I, de signes d’identitat, a mi em sembla que actualment no n’anem pas massa sobrats. La meva modesta opinió és que si la sardana i la cobla tinguessin un reconeixement oficial gaudirien d’una projecció institucional que ara no tenen. I no crec que la seva aparició en actes oficials que acostumen a ser difosos per tots els mitjans de comunicació li fes cap mal a la sardana, ans al contrari.
Es clar que perquè la sardana i la cobla tinguin el reconeixement institucional que, a parer de molts, es mereixeria, no necessariament ha de ser imprescindible que ho aprovi un Parlament. N’hi hauria prou que a les institucions, als polítics i als intel·lectuals no els hi faci vergonya una cosa que fa 125 anys va ser considerada un exemple i adoptada pels polítics i intel·lectuals de l’època amb naturalitat i entusiasme. I, també, cal que la gent, que els catalans, que els sardanistes s’ho creguin i que la considerin com a seva, com una dansa i una música que ens identifica al món.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director