dissabte, 25 de juny de 2011

Esperit de Festa 25-06-11

Amb l’arribada de l’estiu molts pobles es tornen a vestir de Festa Major. Papers de colors, gallardets i senyeres adornen carrers i places. De dia i de nit corrues de gent amunt i avall, amb els crits i els jocs dels infants, les salutacions i converses dels més grans, l’esclat dels petards, el brogit de la cercavila, les gralles i timbals dels gegants i els castellers i el foc i la pólvora dels diables. A la nit, el conjunt de ball ens ensordeix amb els seus ritmes i melodies amplificades electrònicament.
Per sort també a molts llocs s’hi fan sardanes. Les sardanes de la Festa Major. Veure arribar els músics amb parsimònia, com si el pes del contrabaix condicionés el ritme de les seves passes. Dalt la tarima van preparant els instruments ajustant amb cura i delicadesa les seves peces i provant-ne el so, ajustant el tudell, tensant les cordes, escollint la canya més adient al lloc i a la temperatura ambiental, immersos en un ritual que compleixen amb gran atenció. S’atansen els primers balladors. Alguns d’ells saluden els músics i resten pacients esperant l’inici de la ballada. El flabiol enceta unes notes i el repic del tamborí atreu totes les mirades cap a la cobla. És l’avís de que cal posar-se a la feina: dalt l’empostissat cada músic al seu lloc i les partitures repartides; els balladors apunt, cercant instintivament la ma de la parella.
Podem observar tots aquests preparatius amb delectança. Veure com va caient la tarda i un vent suau acaronava les fulles dels arbres i fa onejar les senyeres. Tot just la cobla ha escampat les primeres notes ha aparegut gent per tot arreu i la plaça queda totalment plena. Tothom ha deixat d’anar amunt i avall, s’han interromput les converses i atrets per la màgica sonoritat de la tenora, els arpegis del metall, el cant vibrant del tible, els refilets del flabiol i el compàs del contrabaix, s’han format les rotllanes, han enllaçant les mans i han puntejant rítmicament, amb els ulls fits en un punt indefinit més enllà del sostre de papers de coloraines que, al ritme de la brisa i de les notes musicals, coreografien la seva pròpia dansa.
Per uns moments ens pot envair l’emoció. És Festa Major i es balla la sardana. Com ens agradaria poder aturar aquets moments! La sardana fa realitat els nostres somnis: veure la gent agermanada, amb les mans enllaçades i la mirada clara, dansant tots a una, com a expressió d’un mateix anhel, oberts a tothom, generosos i esperançats, compromesos i solidaris, feliços, i, sobretot, fidels a una cultura, a una terra...
Les bombetes de colors se sumen al pampallugueig de les estrelles que les primeres foscors de la nit fan aparèixer. Els balladors segueixen comptant els compassos i eixamplant les rotllanes. La música esclata, les cares dels músics es tenyeixen de vermell, s’engresquen les cames i el salt es fa més ardit. Braços amunt! Mans estretes! Cors abrandats! És la sardana!
Sí, són les sardanes, les sardanes de la nostra Festa Major! Gaudim-ne tots!
Lluís Subirana. Director

dimarts, 21 de juny de 2011

Poema de la setmana 25/2011

Camí de ronda

Pel sinuós camí de ronda
el sol juga a fet i amagar.
Retalls de mar entre pins
pentinats per una suau brisa.
El rocam de la cala petita
atura l’embat constant de les ones.
Sobre una tovallola vermella
un cos nu s’ofereix generós al sol.
Discretament, un estol de gavines
van teixint, al seu damunt, un púdic vel.

dissabte, 18 de juny de 2011

Esperit de Festa 18-06-11

Si la setmana passada feia referència al gran ressò mediàtic que la sardana havia assolit gràcies a un esdeveniment esportiu, els títols aconseguits pel Barça, aquesta setmana ha estat també molt important la presència de la sardana als mitjans de comunicació, televisió, premsa i ràdio, gràcies a un esdeveniment cultural molt important: la inauguració, el 17 i 18 de juny, del festival Grec 2011 a Barcelona. La companyia Gelabert&Azzopardi hi presenta l’espectacle titulat La muntanya al teu voltant una relectura coreogràfica de la sardana, sobre un concepte del poeta i artista plàstic Perejaume i amb músiques de Francesc Cassú, Tomàs Gil Membrado, Carles Santos, Borja Ramos, Salvador Brotons i la participació musical de la Banda Municipal de Barcelona. No és la primera vegada que el coreògraf Francesc Gelabert utilitza la sardana. Cal recordar la seva coreografia individual ballant Enyor de Lamote de Grignon acompanyat per la cobla Sant Jordi i que va presentar fa un temps. En aquest cas es tracta d’un intercanvi artístic inèdit entre dansaires professionals de dansa contemporània i dotze dansaires de colles sardanistes. L’espectacle és una forma d’utilitzar la sardana com a punt de partida coreogràfica i desenvolupar al seu entorn una visió conceptual de la dansa, fer-la més ràpida i horitzontal i demostrar que la sardana és molt més que el clixé noucentista que tenen tots els que, evidentment, en viuen al marge. Incorpora sis sardanes, quatre de clàssiques, La Sonàmbula i Catalina de Pep Ventura, La Flama de la Sardana de Gil Membrado i La nit al pont de Sant Agustí de Francesc Cassú, arranjades pel músic basc Borja Ramos perquè les interpreti la Banda Municipal, i dues creacions noves de Carles Santos i Borja Ramos. Francesc Gelabert diu que “la cultura popular és la gran cultura pel gran nombre de gent que la practica.” I segueix dient que “queda clar que en aquesta obertura del Festival Grec passarà alguna cosa en la gent quan sonin aquestes sardanes. No es pot evitar, ho portem dins.”
Precisament aquest any que la cobla no serà present al Festival Grec com era habitual, aquest espectacle suposarà un abans i un després important que segurament sorprendrà molt els espectadors que considerarien normal un espectacle inaugural amb flamenc, jazz o gospel, que una aposta, arriscada això sí, per la sardana com a referent i element reivindicatiu. Cal insistir que amb aquest treball coreogràfic Francesc Gelabert no té cap interès ni propòsit de crear una nova manera de ballar la sardana sinó de demostrar el seu potencial artístic. És important que els sardanistes tinguin present això a l’hora d’expressar la seva opinió si tenen l’oportunitat de visionar l’espectacle i si no l’han vist que no ho facin ja que massa vegades menysvalorem tot allò que no forma part de la nostra estricta manera d’interpretar les coses.
Per mi, és de gran importància que personatges del món de l’espectacle, de la música i la dansa, s’hagin exposat en una proposta inusual, amb el protagonisme de la sardana, en un festival amb un públic majoritàriament no sardanista.
L’agraïment i el desig d’èxit ha de ser, hauria de ser, la reacció unànime del sardanisme.
Espero que així sigui.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 15 de juny de 2011

Poema de la setmana 24/2011

Passat i present

És temps d’enderrocs
morals i també materials.
Les màquines ho arrasen tot:
objectes, records, sentiments.
Uniformes, eteris, impersonals
s’aixecaran nous edificis
que seran ocupats per altres
que ignoraran la història
dels estadants d’abans.
Metàfora del nostre temps:
construir el futur ignorant el passat.

dissabte, 11 de juny de 2011

Esperit de Festa 11-06-11

Avui parlaré del Barça, però no del seu futbol meravellós, dels seus èxits i dels seus recents títols aconseguits per un entrenador i uns jugadors excepcionals que han aconseguit un ressò mediàtic mundial. Sí, avui parlaré del Barça però ho faré per destacar el seu encert en la manera de celebrar els seus èxits a la vista de tot el món, agafats de la mà, fent rotllana com a símbol d’unitat, de germanor, de festa i de celebració.
Ja era hora que la paraula sardana aconseguís situar-se en un primer pla informatiu. I cal reconèixer, i agrair, que això hagi estat possible gràcies al Barça. I, també cal dir-ho, gràcies a la facilitat que suposa la representació coreogràfica de la nostra dansa nacional, la sardana. Donar-se les mans i fer rotllana és, evidentment molt més fàcil que aixecar un castell de vuit pisos. Els nostres “saballuts” ho saben prou bé. Ens podríem imaginar tot el cos tècnic del Barça fent la pinya; el Puyol, el Piqué, l’Abidal, el Busquets, muntant el primer pis; però se’ns fa difícil d’imaginar els petits Xavi i Iniesta enfilant-se fins als dosos, el Bojan fent d’aixecador i el Messi fent d’anxaneta coronant un castell de vuit i enarborant la senyera, o la bandera argentina, ves a saber...
En canvi, fer la sardana és fàcil: només cal fer la rotllana, agafar-se de les mans, saltar i girar... Que el punteig, més que els dosos i els tresos normatius s’assembla als passos que a mitjans del segle divuit els balladors de les comarques empordaneses s’inventaven i que els historiadors han definit com “fer córrer la sardana” és veritat, però, què caram! si tenen l’habilitat de passar-se la pilota de l’un a l’altre amb la perfecció que ho fan, només que el mestre Guardiola s’ho proposi són capaços d’aprendre de fer els curts, els llargs, repartir dosos i tresos, aires i salts i presentar-se al Bàsic d’Honor per emular els títols aconseguits per la colla Violetes del Bosc. Tot és qüestió de temps... i de títols!
Hem, doncs, de donar gràcies al Barça per haver fet el miracle que la sardana fos notícia a la televisió i a la premsa mundial. Segurament que des de la famosa fotografia reproduïda a molts diaris d’aquí i de fóra de les cinc rotllanes amb les colles sardanistes formant les cinc anelles olímpiques dels Jocs del 1992, la sardana no havia assolit un protagonisme tan mediàtic.
Caldria aprofitar aquesta simbiosi Barça-sardana per fer més visible, a casa i al món, els valors de la nostra música i dansa, de la cobla i els seus instruments, de la seva activitat en general que mou, també, milers i milers de persones. Si el Barça representa uns valors esportius i també d’identificació amb una ciutat i un país, la sardana representa uns valors culturals i cívics representatius d’un país que, malgrat les divisions internes, ha de ser capaç, en un moment donat, d’agafar-se de les mans i celebrar el més gran dels èxits: la seva independència i el màxim benestar i progrés col·lectiu.
I acabo amb el crit unànime que aquests dies hem sentit en boca de tots els culers: Visca el Barça i visca Catalunya! I, també, visca la sardana!
Lluís Subirana. Director.

dimarts, 7 de juny de 2011

Poema de la setmana 23/2011

El pas del temps

Lentament s’escolaven
les hores de la tarda.
Al cel apareixien,
penjades de fils invisibles,
les primeres estrelles.
El vent escampava
la humitat salada
d’una mar en calma.
Mansament arribaven,
una darrera l’altra,
les onades a la platja.
Visions d’eternitat
en un viure efímer.

dissabte, 4 de juny de 2011

Esperit de Festa 04-06-11

Vaig conèixer el mestre Josep Maria Tarridas el juliol de 1979 en el decurs d’un aplec. Després de la interpretació d’una de les seves sardanes més celebrades, la que porta per títol Melangia, m’hi vaig atansar per saludar-lo i felicitar-lo. En saber que jo era de Sabadell em va parlar de la seva breu etapa sabadellenca com a director de la famosa orquestra Els Fatxendes. Efectivament, a finals de 1933 els germans Josep Maria i Lluís Tarridas, procedents de la cobla-orquestra Llevantina, de Calella, es van incorporar a Els Fatxendes. El Lluís tocava el trombó i el Josep Maria es va fer càrrec de la direcció i del piano, instrument que havia passat a ser imprescindible dins la secció rítmica de les orquestres al costat del contrabaix i la bateria. Tot i breu en el temps, uns tres anys, el compromís i vinculació del mestre Josep Maria Tarridas amb l’orquestra i amb Sabadell va ser molt important com ho demostra el fet que decidís establir-se a la nostra ciutat, concretament al carrer de Riego número 50. Cal dir que durant aquest temps que va dirigir Els Fatxendes també va compondre diverses sardanes i el famós pas doble Islas Canarias que va enregistrar amb l’orquestra l’any 1936. El mestre Tarridas era una persona molt afable i bon conversador. En acomiadar-nos es va treure d’una cartera un llibret biogràfic titulat Josep Maria Tarridas i Barri. Vida i miracles i m’hi va escriure la següent dedicatòria : “Al bon amic sabadellenc Lluís Subirana amb tot afecte. Josep Maria Tarridas. Juliol 1979”. Uns anys després vaig fer amistat amb la seva filla, la Blanca Tarridas que demà tindrem el privilegi de tenir-la en directe aquí als estudis de Ràdio Sabadell per parlar del seu pare i de la seva obra que ella ha conservat i propagat amb gran amor i encert. Gràcies a aquesta amistat vaig tenir l’honor de col·laborar amb un article al llibret que es va editar en motiu de la commemoració del centenari del naixement del mestre Tarridas, que es va celebrar a Sant Pol l’any 2003 organitzat per la Comissió Any Tarridas formada, entre altres, per Carles Tarridas, Blanca Tarridas, Carme Ruscalleda, l’artista Perajaume i l’Ajuntament de Sant Pol de Mar, poble nadiu del mestre Tarridas que ja li havia erigit un monòlit amb una escultura amb el bust del mestre l’any 1994.
Han estat diverses les vegades que al llarg d’aquests més de 600 programes que sumem entre l’Esperit de Festa i el Sardanes a Ràdio Sabadell que hem tingut el plaer d’escoltar algunes de les seves sardanes d’entre el total de 111 que va escriure. Demà tindrem l’oportunitat de sentir-les de nou enriquides pels comentaris de la Blanca Tarridas i dels companys Jordi i Cristina.
A mi particularment se’m fa difícil dir quina de les sardanes del mestre Tarridas m’agrada més. En les seves composicions hi ha romanticisme, tendresa, emoció, passió, evocació, tristesa, desengany, festa, tradició i sensibilitat. Tot un desplegament de sensacions i emocions que el mestre transmet a través de la seva música i que són també un reflex de la seva gran personalitat.
Però si forçosament n’hagués de citar una seria, pel seu simbolisme reivindicatiu La mel als llavis, estrenada el 1948 i que inclou uns breus compassos de La Santa Espina cosa que demostra que el mestre Tarridas, a més d’un gran músic i compositor era també un gran català. Els esperem demà en el programa que li dedicarem ben acompanyats per la seva filla Blanca.
Lluís Subirana. Director.

dimecres, 1 de juny de 2011

Poema de la setmana 22/2011

Recerca del vers

Poemes que són elaborats
amb retalls de memòria
recuperada amb esforç
per un laberint enganyós
construït de llums i ombres.
Fets amb paraules disperses
que cerquen l’encaix
entre sentiments creuats
els versos són missatgers
que emergeixen del silenci.