dilluns, 30 de desembre del 2013

Un poema

T’he trobat

T’he trobat
quan ja no buscava,
quan el doll d’estimar
s’anava convertint
en un suau degoteig.
T’he trobat
quan ja l’abraçada
no retenia cap cos
i la força del desig
era un record llunyà.
T’he trobat
i el doll d’estimar
torna a ser abundant
i tu ets dins l’abraçada
i és ben present el desig.
T’he trobat
i ara em pregunto
que si tu ja hi eres
perquè he trigat tant
a trobar-te.


dilluns, 23 de desembre del 2013

Nadala 2013


dilluns, 16 de desembre del 2013

Engrunes d'un temps

87
Senyeres onejant pel vent del desig camí de la Pàtria enyorada. Ja intuïm el punt d’arribada on el somni es farà realitat i deixarem enrera les ferides d’un temps que no era el nostre.

88

Versos presoners encadenats a un poema i que van ser declarats culpables perquè no volien que el temps els oblidés.


dilluns, 9 de desembre del 2013

Engrunes d'un temps

85
Recorro camins d’anada i d’incerta tornada deixant un rastre de records perquè si em perdo i algú em busca em pugui retrobar.

86
Records que fan niu a l’arbre de la vida. Fins que un dia emprendran el vol camí d’un univers desconegut.


dilluns, 2 de desembre del 2013

Engrunes d'un temps

83
Si alguna cosa trenca el silenci és la teva mirada. Els teus ulls ja parlen sense necessitat que cap mot flueixi pels teus llavis.

84

Tanco els ulls. No et veig però sé que ets aquí, al meu costat. La teva olor et fa present. Queda’t sempre prop de mi perquè si te’n vas ja no em caldrà respirar.

dilluns, 25 de novembre del 2013

Dedicatòries 50 aniversari casament

“Noces d’Or. Fa cinquanta anys els vostres camins es van creuar per convertir-se en un sol camí i des d’aleshores fins el dia d’avui que celebrem les vostres noces d’or ens heu demostrat que tots dos junts agafats de la mà, un al costat de l’altre, heu aconseguit superar tots els entrebancs, dificultats i obstacles que aquest camí, que és la vida, us ha portat. Són moltes les coses que us voldríem explicar, recordar, tornar a reviure i altres que també volem oblidar però escriure-us quatre ratlles és molt difícil ja que vosaltres sempre teniu les paraules adequades a cada situació, a cada moment. Ens heu ensenyat el valor i el significat de paraules tant simples però a la vegada tant importants com ESTIMAR, ESPERANÇA, IL·LUSIÓ, CONFIANÇA, ... i FAMÍLIA. Cada un de nosaltres que tenim la sort de formar part d’aquesta família: fills, germà, cosí germà, néts, nebots... ens preguntem com us podem demostrar, agrair tot el que heu fet per nosaltres i el que representeu a les nostres vides? L’única resposta que en aquests moments us podem donar és estimar-vos tant com us estimem. Per tant, ens queda desitjar-vos unes bones noces d’or i que aquest camí que fa cinquanta anys vareu començar sigui l’inici d’una nova etapa plena de felicitat. US ESTIMEM. FAMÍLIA”
Fills, néts, germans, nebots, cosins, la família més íntima...
----------------
“50 Anys. Fou a la tardor del 1963, concretament el 18 de Novembre, quan dos cors que bategaven conjuntament i amb amor, donaven el gran i decidit pas per unir-se en matrimoni per estimar-se i respectar-se per a tota la vida. I aquests dos cors, Maria Rosa i Lluís, eren els vostres.
Els anys han passat, i els ulls de tots vosaltres ja no tenen la brillantor d’abans, a voltes ens envaeix la melangia per les vivències passades, unes d’alegries i d’altres no tant, però vosaltres heu demostrat un seny i una fermesa que només amb un gran amor es pot assolir.
I és ara, Maria Rosa i Lluís, quan us volem donar les gràcies perquè aquest amor, sincer i veritable, també ens ha arribat a tots nosaltres. Sí amics, ens hem sentit apreciats i molt estimats per vosaltres, no tingueu cap dubte que, en justa correspondència, ha estat un gran plaer estimar-vos amb tota la plenitud i poder gaudir de la vostra amistat que estem segurs que serà per tota la vida.
Gràcies per ser com sou, enhorabona i MOLTES FELICITATS.”
Els vostres amics Víctor i Rosa, Narcís i Palmira, Josep i Maria, Salvador i Carme, Manuel i Roser, Martí i Margarita, Josep i Mercè.



dilluns, 18 de novembre del 2013

50 aniversari casament 1963-2013

Hores, dies, anys...

Venen les hores
a omplir els dies
baules dels anys.
Passen les hores,
passen els dies,
passen els anys.
Venen records
que omplen els dies
i superen els anys.
Passen les hores,
passen els dies,
passen els anys.
Queda l’amor
que omple la vida
dels nostres anys.
Passen les hores,
passen els dies,
passen els anys.
Quedem nosaltres
que amb amor lliguem
hores, dies i anys.

50è aniversari casament

Ha passat una ombra
que volia enfosquir
el nostre destí en comú.
Hem patit temors i pors
dies d’angoixa i tristor
que hem superat amb amor.
Seguim fent junts el camí
acompanyats de fills i néts
i amb gran suport amical.
Perquè mai cap nova ombra
pugui tapar el nostre sol.


dilluns, 11 de novembre del 2013

HOMENATGE A LA MEMORIA DE MARTIN LUTHER KING

Aquest passat mes d’agost ha fet 50 anys d’aquella famosa marxa sobre Washington el 1963 pel treball i la llibertat que va culminar amb la cèlebre proclama de Martin Luther King contra la segregació racial i que va iniciar amb la cèlebre frase “Tinc un somni” davant de 220.000 persones arribades d’arreu del país.
Aquell somni amb els anys es faria realitat i la segregació racial als Estats Units, gràcies a la desobediència civil i a l’acció directa i pacífica, deixaria de ser un motiu injust de discriminació per raça i color de pell.
Malauradament però, 5 anys després, el 4 d’abril de 1968, l’odi encara era present i Martin Luther King seria vilment assassinat a Memphis. Per aquest motiu, aquell mateix abril de 1968, ara fa ja doncs 45 anys, Lluís Subirana va escriure aquest article que, pel seu contingut amb referències que encara són vigents en l’actualitat, ens ha permès de llegir per tots els nostres seguidors de l’Esperit de Festa. Diu així:

HOMENATGE A LA MEMORIA DE MARTIN LUTHER KING
Premi Nobel de la Pau, assassinat
DECLARACIÓ UNIVERSAL DELS DRETS HUMANS
Article 1er.- Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets, dotats com estan de raó i consciència s’han de comportar fraternalment els uns amb els altres.
L’agost del 1963 davant 220.000 ciutadans de color congregats al “Lincoln Memorial” a Washinton, Martin Luther King deia: “Somnio que a les vermelles cimes de Georgia, els fills dels esclaus s’asseuran a la taula de la fraternitat amb els fills dels seus antics amos".
Martin Luther King, somniador, reposi en pau.
Pobres homes nosaltres,
tan capaços del bé com del mal,
bèsties i déus! Com oprimeix el dolor,
avui ens reté contra terra
la vergonya!
Article 2n.- Tota persona té tots els drets i llibertats proclamats en aquesta Declaració, sense cap distinció de raça, color, sexe, idioma, religió, opinió política o qualsevol altra cosa, origen nacional o social, posició econòmica, naixença o qualsevol altra condició.
Poques hores abans de la seva mort Martin Luther King havia dit: “Com a qualsevol altre m’agradaria tenir llarga vida...però això no  em preocupa. He vist la terra promesa. Potser jo no hi podré arribar com vosaltres, però heu de saber que nosaltres, com a poble, aconseguirem la terra promesa”.
Mentre tant, el quart atemptat contra la seva vida, germinava a les entranyes de l’odi.
Martin Luther King, pacifista, reposi en pau.
Penseu que la pau nodreix.
Penseu que la guerra consumeix.
Article 3er.- Tot individu té dret a la vida, a la llibertat i a la seguretat de la seva persona.
Mathama Gandhi, John F. Kennedy, Martin Luther King, tres vides segades per la violència. Per la violència que ells varen combatre. Tres víctimes més entre les moltes causades per l’odi, l’ambició, l’egoisme, aquestes nafres profusament arrelades a la societat i que seran sempre com un riu de pólvora que farà esclatar moltes violències. Violència sobre violència per encobrir la podridura d’un món que es vol il·luminar amb falses torxes de llibertat.
Primer Dallas, ara Memphis, llencen lluny el vel d’una falsa democràcia que encobreix els més baixos i roïns interessos.
Des de Jerusalem a Memphis tot un camí sembrant amor, pau, convivència. Malgrat tot, els fruits recollits semblen escassos. Serà que no és aquest el camí? No serveix ja la pau? Jesús, Gandhi, King, no tenien raó? Indubtablement que sí. Però també existeix una altra raó vella com el món: la raó del més fort, la raó del poder. I aquesta raó, capaç de servir amb persuasives paraules  els més bells i esperançadors desitjos, moltes vegades és una gran mentida i els seus fets, brutals, violents, ens sacsegen, ens  estremeixen i ens humilien. No serveix la pau si només són paraules. Masses herois i masses víctimes. Aquest no pot ser el fruit de la pau, de la democràcia. Pau i democràcia han de servir, de veritat, a l’home per l’home. Només així la vida, l’amor, seran quelcom més que paraules.
Martin Luther King, víctima, reposi en pau.
Et vaig veure somriure
més enllà de l’odi del botxí
inclinat vers tot allò
que ja no és visible.
Només tu eres llum,
els demés eren tenebres.
Martin Luther King, home bo, reposi en pau.

Fins aquí aquest article que Lluís Subirana va escriure amb motiu de l’assassinat de Martin Luther King, ara fa 45 anys. Com haureu pogut comprovar, moltes de les denúncies i reivindicacions que el Lluís hi fa  continuen d’actualitat. I més concretament, pel que fa a la nostra llibertat, nosaltres també tenim un somni que esperem fer realitat el 2014.

Comentari emès al programa Esperit de Festa de Ràdio Sabadell el 7 de setembre de 2013

diumenge, 3 de novembre del 2013

Marines (final)

Mediterrània

Esverada o calmada,
sempre vestida de blau,
temuda o estimada
ens inspires dolça pau.



dilluns, 28 d’octubre del 2013

Marines

 

Marinada
Del mar a terra endins,
arrissant suaument les ones,
ens portes, d’altres confins,
aires nous que tu fusiones.

 

dilluns, 21 d’octubre del 2013

Marines

              

Penya-segat

Feréstec, altiu, rebel,
tot d’escumes platejades
com fragments d’un gran estel
als teus peus resten prostrades.

 

dilluns, 14 d’octubre del 2013

Marines


Illot

Isolat enmig del mar,
envoltat per les onades,
com un altiu campanar
emergit a borbollades.

 

dilluns, 7 d’octubre del 2013

Marines

                Salabror

L’aire arrenca de la mar
una boirina salada
que amb el sol canicular
deixa la pell clivellada.

 

dilluns, 30 de setembre del 2013

Marines



Tramuntana


El teu bramul paorós
les onades abraona
i el mariner anguniós
la barca a port retorna.

 

dilluns, 23 de setembre del 2013

Marines



La cala


Les onades amansides
al teu clos s’han acollit
cansades, molt afeblides,
a la sorra han dormit.

 

dilluns, 16 de setembre del 2013

Marines



Petxina


A la sorra mig colgada,
després d’haver-te robat,
t’han deixat abandonada
oberta de bat a bat.

 

dilluns, 9 de setembre del 2013

Marines

La sorra


Damunt la sorra calenta
els ulls fits en l’infinit
el teu record em turmenta
i m’abraso de neguit.

 



dilluns, 2 de setembre del 2013

Premis i guardons


1959
Guardonat  amb  l'escut  honorífic  de  Sabadell Sardanista pel treball realitzat al programa radiofònic Portaveu.

1964
Guanyador  del  1r  premi  de  conte  curt  i també del 1r premi d'assaig  al  Certamen  Literari  Ploma  de  Plata,  instituït  pel Cercle Sabadellès.

1969
Guanyador del 1r Certamen Literari Social de les Agrupacions Narcís Giralt.

1979
Concessió  de  la  Insígnia d'Or de la Colla Espigues Daurades al Mèrit Sardanista.

1982
Premi Cap, instaurat per la Unió de Periodistes de Sabadell i atorgat per votació pública al personatge més popular de Sabadell.

1989
Guardonat  amb  el premi a l'assaig sobre la sardana pel llibre Compàs, atorgat per l'Obra del Ballet Popular.

1992
Finalista  certamen  Cantem Sardanes, de Catalunya Ràdio, amb la lletra de  la  sardana  Cançoneta de tardor, música de J.J. Beumala, cantada per Oscar Amaro i enregistrada en disc.

1995
Premi compartit per Trencats i seguits, atorgat per l'OBP pel muntatge d'un espectacle dedicat a glossar l'evolució històrica de la sardana.

1996
Concessió del premi Divulgació dins dels premis Dia de la Sardana de l’Obra del Ballet Popular pel llibre Ciutats Pubilla de la Sardana.
Trofeu homenatge de la Lliga de Futbol de Veterans.
Premi Fundació Caixa Sabadell a estudis per La sardana a Sabadell.

1997
Medalla Honorífica 50è Aniversari Sabadell Sardanista.
Premi Memorial Josep Mainar per Els Fatxendes, la primera cobla de sardanes de Sabadell.

1998
Segon premi de poesia amb La cobla en vers al 1r Concurs de Poesia de l’Agrupació Folklòrica Amunt i Crits de Terrassa.

1999
Premi Dia de la Sardana a estudis per La sardana a Sabadell atorgat per l’OBP.


2002
Tallaret d’Honor (Associació de Veïns de la Creu Alta)
Placa d’Honor al Mèrit Sardanista (Sabadell Sardanista)

2003
Premi Floricel Rosa d’Or  (Agrupació Sardanista i Cultural d’Anglès)
Insígnia Soci 25 anys de l’Esbart Sabadell Dansaire

2004
Premi Dia de la Sardana a estudis per Catalanisme i sardanisme. Una història compartida atorgat per l’OBP.

2005
Medalla d’Or de l’Orfeó de Sabadell
Premi Sabadellencs 2004. Categoria Personatge. Jove Cambra de Sabadell
15è Concurs de Poesia Premis Mateu Janés-Montserrat Pujol. Finalista Premi Especial Molins de Rei Ciutat Pubilla.
Premi Estudis Fundació Caixa Sabadell per la biografia de Francesc Armengol i Duran
Distinció pels 50 anys de soci de Sabadell Sardanista

2006
Medalla Col·laborador revista SOM
Medalla 50 aniversari Coral Estrella Daurada

2007
Medalla de la Ciutat al Mèrit Cultural
Medalla al Mèrit Sardanista
Distinció Acadèmia Belles Arts
Reconeixent i homenatge dels Amics de la Sardana d’Artés

2008
Medalla commemorativa centenari excursionisme sabadellenc. Unió Excursionista Sabadell
Homenatge Aplec de la Sardana de Lleida
Medalla commemorativa del 150 Aniversari de la Societat Coral Terrassenca

2010
Placa al Mèrit Sardanista pels programes Esperit de festa i Sardanes a Ràdio Sabadell
Premi Fundació Lluís Carulla d’Actuació Cívica Catalana

2012
Concessió de la Insígnia de l’Amistat de l’entitat Sabadell més Música
Reconeixement a expresidents de Sabadell Sardanista amb motiu del 50 Aplec de la sardana

2013
Reconeixement Òmnium Cultural Sabadell com a membre fundador en la celebració del 40 aniversari.
Premi La Grandalla d’Argent, de l’Agrupació Sardanista La Grandalla d’Encamp i dedicatòria de la sardana Encamp, per sempre del compositor Josep Farràs.


Marines

La costa


Determines la frontera
fóra mar, terra endins,
molt altiva o planera
marques bé els teus confins.

 



dissabte, 24 d’agost del 2013

Marines



La platja


En primavera, airosa,
a l’estiu, plena de gent,
per la tardor, silenciosa,
a l’hivern, a vent batent.

 

diumenge, 18 d’agost del 2013

Marines

 

El far


Guardià  d’esculls traïdors,
raig de llum en negra nit,
senyal, guia i socors
del navegant atrevit.

 



diumenge, 11 d’agost del 2013

Marines



Cargol de mar


Escoltem tots admirats
la màgica melodia
que de les profunditats
ix amb dolça harmonia.

diumenge, 4 d’agost del 2013

Marines

El mariner


Aferrat fort al timó
solcant prest les aigües braves
els ulls fits en l’artimó
desplegant, al vent, les ales.


diumenge, 28 de juliol del 2013

Marines


El port


Als teus braços amorosos
hi amarro el meu amor
a redós de les tempestes
protegit de tot dolor.


diumenge, 21 de juliol del 2013

Marines

Les gavines

La badia estén els braços
                        abraçant de dia i nit
                        les gavines que, fent llaços,
                        voleien vers l'infinit.


dilluns, 15 de juliol del 2013

Marines

*La barca

Amarrada al meu port
                        jo hi tinc la teva barca
                        i ancorat a dins del cor
                        el teu amor mai hi manca.


dimarts, 9 de juliol del 2013

Marines

L’horitzó

Horitzó de veles blanques
                        lliscant suau camí del port
                        lluny de les tramuntades
                        cercant calma i confort.


dimarts, 2 de juliol del 2013

Marines

Les onades

                       
En una mar d’un blau intens
                        amb serrells d'escuma blanca,
                        tot d’onades, amatents,
                        vénen a gronxar la barca.

dissabte, 22 de juny del 2013

Marines

El mar            
                        No té fi el nostre mar
                        ni límits el nostre amor,
                        el temps no es pot aturar
                        però sí retenir-lo dins el cor.

diumenge, 16 de juny del 2013

Apunts d’Història. Emissió 15-06-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Platges de Lloret una sardana de 1956

Vicenç Bou va dedicar aquesta sardana a Lloret de Mar segurament en agraïment a l’homenatge que l’any anterior, o sigui el 1955, aquesta vila marinera i sardanista li havia retut com a reconeixement a la seva gran popularitat i extensa producció sardanista, en uns moments en que la creativitat del mestre s’anava fent cada vegada més espaiada.
Com a tantes altres de les seves sardanes aquesta també se li va posar una lletra que va escriure Felicià Serra Mont i que comença així:
Platges de Lloret!/ Que bonica vila que ets!/ Que festosa i riallera!/ Vora el mar no hi ha altre indret semblant a tu, Lloret!
La lletra continua fent referència a les platges més populars de Lloret de Mar com la de la cala Trons, Boadella, Fenals, la Caleta, Canyelles i Santa Cristina. Precisament a l’entorn dels paratges d’aquesta platja de Santa Cristina és on habitualment Lloret de Mar hi celebra el seu Aplec de la Sardana que, el passat 5 de maig, va arribar a la seva edició número 46.
Tot i que aquesta sardana, Platges de Lloret, està inclosa en alguns enregistraments, no és de les més interpretades del mestre Bou. Sí que és programada habitualment en el decurs de l’Aplec de Lloret i, curiosament, una de les cobles que més la inclou en el seu repertori és la Jovenívola de Sabadell.
En resum, es tracta d’una sardana amb un títol ben concret i justificat, perfectament dins l’estil melòdic i ballador que caracteritza la majoria de les sardanes de Vicenç Bou.






dilluns, 10 de juny del 2013

El poema

Perseverança i compromís

Nascut en país derrotat.
Infant enmig de privacions.
Jove amb obligacions laborals.
Adult en lluita constant.
Ara, ja en plena maduresa,
encara li resten forces
per defensar els seus somnis
d’una Catalunya independent.

dilluns, 3 de juny del 2013

Apunts d’Història. Emissió 1-06-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Record de Calella una sardana de 1953

Ja cap a finals de la seva etapa compositiva Vicenç Bou no podia deixar de dedicar una sardana a un dels aplecs més antics i concorreguts de tots els temps: L’Aplec de Calella, conegut com l’Aplec Pairal de Catalunya i que aquest any celebra la seva edició número 86 precisament aquest cap de setmana 1 i 2 de juny.
Els anys 50-60 del segle passat, anar a l’Aplec de Calella era com assistir a un esdeveniment tant important que cap sardanista d’arreu de Catalunya s’ho volia perdre. No et podies considerar un bon ballador de sardanes i seguidor i entusiasta dels aplecs si no havies anat al de Calella.
Especialment en aquells temps, en cotxe particular, els que en tenien, en tren i, especialment en autocar els que venien de més lluny, anar a l’Aplec de Calella era tot un ritual. Els temps han canviat però continua sent un dels aplecs amb més assistència especialment des de que es van començar a posar en marxa les ofertes hoteleres de cap de setmana a uns preus molt assequibles.
Vicenç Bou aconseguia novament amb aquesta sardana Record de Calella que en sentir només els primers compassos ja identifiquessis el títol i l’autor. Una sardana que seria estrenada per la Cobla Caravana en l’aplec celebrat el diumenge 7 de juny de 1953. Les cobles participants en aquella edició van ser La Principal de la Bisbal, Maravella, Amoga, Caravana, Llevantina i Maresma.
Des de llavors no ha deixat d’interpretar-se i habitualment com a sardana de conjunt per les cobles que hi han participat. Aquest any també serà així amb les cobles Marinada, Montgrins, Jovenívola de Sabadell i La Principal de la Bisbal.
Com és molt freqüent en les sardanes del mestre Bou, aquesta també té una lletra que va escriure Antoni Vives Batlle però és la versió instrumental la que s'interpreta sempre. 

diumenge, 26 de maig del 2013

El poema

El color dels sentiments

A la tela expresses
els teus sentiments
amb doble llenguatge
pictòric i literari
amb traç intimista
i amorós missatge.
Dibuix i escriptura,
imatge i sentiment,
barrejats a la paleta
unint cos i ànima.

En motiu d'una exposició de Lídia Guarch

dilluns, 20 de maig del 2013

Apunts d’Història. Emissió 18-05-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Torroella vila vella una sardana de 1952

Insistint una vegada més sobre la motivació dels títol que Vicenç Bou posava a les seves sardanes és evident que aquest de Torroella vila vella és la demostració d’un fet evident: l’amor i l’admiració que l’autor té i sent per la seva vila nadiua i a la qual vol homenatjar a través de la seva música.
Com diu Robert Roqué “és una preciosa sardana que evoca de manera inequívoca la situació del lloc, l’ambient de la contrada i que queda ben reflectit en la lletra que hi va posar el seu fill Rogeli Bou”
Efectivament, alguns fragments d’aquesta lletra són una mostra evident de la identificació de l’autor en el paisatge musical en el qual s’inspira: “Prop del Ter i al peu de la muntanya, vora el mar bell i altiu; sota un cel rogent de tramuntana.”
I acaba amb una declaració d’amor al seu poble i als seus entorns més característics: “Des de l’alterós i esvelt Montgrí, albiro les grises Illes Medes i els camins gemmats de la Resclosa, dels meus amors... amors...”
Ens trobem ja en la darrera etapa compositiva del mestre Bou però que, a més d’aquesta magnífica Torroella vila vella ens deixaria encara tres títols més que tractarem en els propers programes i que refermarien en el seu moment la seva popularitat i que encara avui segueixen sent força interpretades. Ens estem referim a  Record de Calella, Platges de Lloret Mar de Xaloc que tancarà aquest cicle dedicat a algunes de les sardanes més populars i representatives del mestre Vicenç Bou.

dilluns, 13 de maig del 2013

El poema

Fugint de la foscor

El renyen, s’enfaden, rondinen,
perquè sempre es deixa obertes
de bat a bat portes i finestres
i no apaga mai tots els llums.
No volen comprendre, ni entendre,
que només ho fa perquè desitja
que sempre hi hagi alguna claror
que il·lumini tot allò que ha viscut
i que així no es pugui perdre mai
dins l’eterna foscor de la memòria.

diumenge, 5 de maig del 2013

Apunts d’Història. Emissió 4-05-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Pescadors bons catalans una sardana de 1948

Com comentàvem en el capítol anterior, superats els moments més difícils de la seva vida i recuperada l’autoestima i el reconeixement públic, Vicenç Bou tornava a compondre de nou  i ho feia amb dues sardanes estrenades el mateix any 1948: La cardina encara salta, que ja varem poder escoltar i Pescadors bons catalans totes dues amb el vincle comú de l’autoria de la lletra escrita l’any 1949 pel sabadellenc Joan Serracant.
En aquest cas concret poques coses a dir sobre el títol d’aquesta sardana. Evidentment es tracta d’un homenatge que Bou fa a tots els catalans que es guanyen la vida sortint cada dia amb la seva barca, als pescadors que s’enfronten als perills de la navegació per guanyar-se un sou i proporcionar-nos un aliment de gran diversitat i sabors però d’una mateixa procedència: el mar.
És l’autor de la lletra, el sabadellenc Joan Serracant, qui hi afegeix la nota romàntica, la dona enamorada que espera a la platja la tornada del seu ésser estimat. Primer, reconeixent el perill que ha de vèncer quan diu:
“Pescadors bons catalans, que sabeu l’aspror del mar i quan s’encrespa, sense por del bramular amb la tempesta bravament sabeu lluitar. Tot l’heroisme de vostra gesta ma sardana vol glossar.”
I, després, primer el patiment i després el goig del retrobament:
“Xiula el vent esfereïdor i en el cel creix la negror de la tempesta, mentre al lluny el pescador ardit s’apresta a capejar-la amb braó. Sola en la platja, trista i plorosa hi ha l’amada, tot dolor i al seu pit desgrana una pregària:
Pietat, Senyor del cel, Senyor Déu meu! Escolteu el meu prec i feu que l’estimat retorni al meu costat, que ell és ma vida.”
Com totes les sardanes de Vicenç Bou la seva melodia és plena de sentiment. Robert Roqué diu que la seva versió instrumental evoca unes sonoritats marineres molt curioses i originals. Però és la versió cantada la que en el seu moment la va fer més popular. La suma d’una música melodiosa, d’una lletra apassionada i d’una interpretació singular són perfectament il·lustratives de la gran popularitat de l’autor que tot hi que la programació d’aquesta sardana no formi part de l’actualitat, enregistraments com, per exemple el que va fer la cantant Salomé, demostren que escoltar-la encara avui és un plaer.
 

dilluns, 29 d’abril del 2013

Concert de Sant Jordi

Dimarts, 23 d’abril de 2013. Festivitat de Sant Jordi, arriba la tarda esperada, la de l’estrena dels meus poemes del llibre Sense treva musicats per Jordi Vilaprinyó. A les 5 de la tarda ens recull l’amic Joan Salvà que enregistrarà el concert i amb el seu cotxe anem a Barcelona, al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al carrer Bruc 110. Allà, abans de començar l’acte previst per a les 7 de la tarda ens trobem amb el Jordi i la seva esposa. Entrem a la sala Enric Morera on se celebrarà i em presenta la soprano Eulàlia Ara que recitarà i cantarà les cançons. Estic emocionat. Entren algunes persones per seguir el concert que comença amb una introducció del Jordi que em presenta i em demana que expliqui la meva trajectòria personal i literària i com es va gestar l’edició d’aquest llibre de poemes. Després ell explica que ens vàrem conèixer quan, junt amb el Jordi Figaró a la tenora i ell al piano, van acompanyar-me a la presentació del llibre l’any 2004 a l’Auditori de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Diu que feia temps que ell volia fer una obra musical que representés el cicle vital i que les 5 parts en què estan agrupats els meus poemes en aquest llibre Alba, Meandres, Lluita, Eros i Tànatos li servia a la perfecció per a expressar-se musicalment mitjançant l’arribada a la vida, el seu transcorregut i la lluita necessària, l’amor i la passió i el final del recorregut vital i que per això ha escollit per musicar-los els poemes que l’Eulàlia recita prèviament: Entre riba i riba, El vent despullava, La fràgil pastera, Aquest vent calent, Dibuixava carícies, Llàgrimes de pluja, Al final del camí i Fuig irreparable el temps.
Acabada aquesta presentació és l’hora d’escoltar la música. Ja que jo no hi entenc només puc valorar el què m’ha fet sentir i, evidentment, com m’ha emocionat i omplert de joia i orgull sentir interpretar els meus modestos versos per unes persones musicalment tan ben preparades i amb una trajectòria professional i musical ben contrastada. Els aplaudiments finals premien la qualitat d’aquesta obra musical. Entre el reduït públic assistent el reconegut compositor Carles Guinovart que em felicita i s’interessa pel llibre. Li dic que demà li enviaré per correu els tres que tinc publicats. Arribem al final i després de reiterar el meu agraïment a l’Eulàlia Ara per la seva col·laboració i especialment al Jordi Vilaprinyó per l’honor de la seva decisió, retornem a casa amb el Joan Salvà que ha enregistrar en DVD tot l’acte.
Ha estat un dia memorable, el matí per haver pogut gaudir del Sant Jordi, i la tarda per la inoblidable experiència viscuda d’escoltar uns poemes meus tan ben musicats i interpretats.

dissabte, 20 d’abril del 2013

Apunts d’Història. Emissió 20-04-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui La cardina encara salta una sardana de 1948

Després de l’èxit de Mimosa i de l’estrena de Mar blava el 1934, l’inici de la guerra civil l’any 1936 suposa un gran canvi en la vida bohèmia barcelonina de Vicenç Bou que propicia el seu retorn a Torroella. Passa per moments molt difícils i de moltes privacions. El més dolorós però és veure la marxa de tres dels seus fills al front, un dels quals, el més gran, en Pere, ja no tornaria tota vegada que hi moriria l’any 1938.
Acabada la guerra i amb la represa de l’activitat sardanista, l’obra i la persona de Vicenç Bou torna al primer pla per tal de motivar-lo i ajudar-lo a refer la seva vida particular i musical. Així se li tributen nombrosos homenatges. Podem citar, com a exemple, el de Vic (1944), Barcelona (1946), Girona i Figueres (1947) i el més emotiu, a la seva Torroella de Montgrí (1948).
Aquest esclat d’emotivitat i de reconeixement anima Vicenç Bou a compondre de nou  i ho fa amb dues sardanes estrenades el mateix any 1948: La cardina encara salta i Pescadors bons catalans que tindrien relació amb Sabadell a través de la lletra que per a cada una d’elles escriuria, l’any 1949, Joan Serracant. Dedicarem aquest programa a La cardina encara salta i el proper a Pescadors bons catalans.
I com hem fet altres vegades tornem a insistir sobre la motivació que impulsava Bou a posar nom a les seves sardanes. En aquest cas concret sembla clar. Només cal recordar que el 1912, en plena activitat dirigint Els Montgrins, va estrenar El saltiró de la cardina. Per tant, el fet de titular la seva represa amb el títol La cardina encara salta hem d’entendre que el pitjor: la guerra, les privacions, els problemes familiars, havien de quedar enrere i que calia seguir treballant i lluitant, per la sardana, per la música, pel País, perquè la vida continuava i encara era necessària la seva aportació, el seu salt endavant.
És en aquest sentit que també Joan Serracant escriu la lletra quan diu, per exemple: “I aquells negres núvols s’esvaeixen, fora els dies rúfols de l’hivern”. O quan es pregunta “No sents com refila la cardina? I es respon “És un cant de vida que reneix”.
Vicenç Bou tornava doncs a la plena popularitat amb sardanes com aquesta La cardina encara salta.

dilluns, 15 d’abril del 2013

Glossa Mestre Francesc Olivella

Glossa al Mestre Francesc Olivella i Company amb motiu de la concessió de la Medalla al Mèrit Musical de la Ciutat de Sabadell.

Digníssimes autoritats, representants institucionals i del nostre Ajuntament,  familiars del Mestre Francesc Olivella, representants de diverses entitats corals, musicals, cíviques i culturals, amics, i a tots vostès que avui ens acompanyen, moltes gràcies per la seva assistència.
És un gran honor que la Comissió Organitzadora d’aquest acte i la família del Mestre Francesc Olivella hagin confiat en mi per fer la glossa sobre la vida i l’obra del personatge que avui homenatgem amb motiu d’aquesta merescuda concessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical.
Permetin-me que comenci amb una breu referència personal que té l’origen molts anys enrera, amb motiu de l’amistat i estima que es professaven mútuament el meu pare, Rafel Subirana i Ollé, i Josep Olivella i Astals, el pare de l’avui homenatjat, del qual és oportú recordar que també li va ser reconeguda la seva gran tasca coral i musical amb la concessió, l’any 1978, de la Medalla de Plata de la Ciutat.
El meu pare m’explicava que els anys 60 i 70 del segle passat, el Mestre Olivella i Astals el visitava sovint al Museu d’Història del carrer de Sant Antoni, quan el meu pare era el conservador del Museu. Em deia que les seves converses defugien expressament temes relacionats amb la política o la religió i que es referien només a diversitat d’aspectes amb l’únic fil conductor del plaer de conversar i del traspàs de coneixements que es produïa entre ells dos. Un dia, el mestre Olivella i Astals li va confessar la seva constant preocupació per aconseguir la perfecció i completa harmonia dels conjunts corals que dirigia. Somniava aconseguir que la veu de cada cantaire es convertís en una afinadíssima nota musical, que en combinar-se amb la del conjunt de cantaires, assolís la màxima compenetració i perfecció.
He fet aquesta referència personal per demostrar com aquest somni i desig del pare, el mestre Olivella i Astals, es va transmetre als gens del fill, el mestre Olivella i Company, fent possible el merescut homenatge que Sabadell, la seva ciutat, li ret avui amb tots els honors. Ciutat on va néixer el 28 d’agost de 1927. Fill de Josep Olivella i Maria Company té una germana, la Teresa, també molt vinculada amb la seva família Calzada-Olivella al moviment coral i musical sabadellenc.
En Francesc Olivella inicià els seus estudis musicals sota el mestratge del seu pare, ingressant més tard a l’Escola Municipal de Música, que dirigia el mestre Josep Masllovet, assistint a classes de Solfeig, Teoria de la Música i Piano amb els professors Mateu Rifà i Elionor Guarro.
L’any 1952 es va casar amb Maria Alier i Prats i fruit d’aquest matrimoni van néixer quatre fills, tots ells vinculats d’alguna manera o altra amb la música: Maria Àngels, Josep, Jordi i Pere. Amb la seva esposa Maria “Alma mater” de la família, hi ha conviscut al llarg de 60 anys i ha estat fonamental per arribar a on ha arribat i també causa directa d’aquest sentit i merescut homenatge.
Al marge de la música, l’activitat professional del Mestre Francesc Olivella, amb el propòsit de donar estabilitat i benestar a la família i estudis superiors a tots quatre fills, es desenvolupà en diverses etapes treballant a llocs com el Banc Hispà Americà, Establiments i Electrodomèstics Brunet i Comercial de Laminats, arribant a cap de facturació i  jubilant-se amb tots els honors, ara fa més de 20 anys.
El seu sabadellenquisme i el seu desig de mantenir unes bones relacions humanes han fet que estigués sempre amatent a fer trucades a familiars, amics i coneguts, per expressar motius de condol o per felicitar sants o aniversaris, i d’això els en puc donar testimoni personal.
Tornant a la seva dedicació coral i musical, motiu pel qual avui li retem homenatge, el mestre Francesc Olivella va ingressar el 1945 com a cantaire a l’Orfeó de Sabadell. El seu pas per l’Orfeó i la seva activitat musical durant aquella etapa, el Mestre Olivella la resumeix així:

“La meva vinculació amb l’Orfeó de Sabadell es va iniciar a l’octubre del 1945, arran de la reorganització de l’entitat que va portar a terme el seu fundador, el prestigiós mestre Josep Planas i Argemí, de la mà del meu pare, Josep Olivella i Astals, abastament recordat pel seu mestratge en el si dels Cors de Clavé de la comarca i, també, a tot el país. A més de les diverses activitats que hi desplegava, el pare formava part de la corda de baixos de l’Orfeó i va considerar que jo tenia prou preparació per integrar-m’hi, amb l’oportuna aprovació del mestre Planas, que em va col·locar a la corda de tenors segons.
Des de llavors vaig formar part de l’Orfeó simultàniament amb la direcció de l’Agrupació Coral Talia entre 1948 i 1975, i en una segona etapa, ja desvinculat de l’Orfeó, entre 1982 i 1988.
També em vaig integrar com a cantaire a la Coral Sant Lluc, fundada pel recordat mestre director Salvador Uyà i Prat, des de l’any de la seva creació, el 1957, fins que  aquell excel·lent conjunt polifònic es va extingir l’any 1965.
L’any 1947, amb els companys orfeonistes Josep Gumí com a tenor primer, en Josep Guillem com a tenor segon, i el baix Rafel Molins, vàrem formar el Quartet Vocal Canigó, tan enyorat per nosaltres i de grata recordança per als que varen tenir l’oportunitat de seguir les nostres actuacions.
El 1963 em faig càrrec de la direcció de la Societat Coral Estrella Daurada amb el beneplàcit dels cantaires, socis i simpatitzants de l’entitat.
A causa d’un preocupant estat de salut -superat després- el mestre Adolf Cabané i Pibernat, director llavors de l’Orfeó, va suggerir la seva substitució i em va proposar com el seu successor. Per tant, a partir del 4 d’octubre de 1975, em vaig fer càrrec de la direcció de l’Orfeó de Sabadell.
La meva primera actuació va ser amb motiu de la festa de Santa Cecília, al novembre de 1975, a la qual van seguir la missa del gall a l’església de Sant Feliu (24-12-1975) i el tradicional concert de Sant Esteve (26-12-1975). De les successives actuacions em permeto destacar els concerts de fi de curs, els de Sant Esteve, el de Sitges, i els inclosos a la Setmana de Cant Coral, a Barcelona (1976), amb la participació de diverses corals catalanes, espanyoles i estrangeres.
L’any 1977 vaig recomanar a la Junta Directiva de l’Orfeó la incorporació com a mestre director del llavors jove i prometedor mestre Edmon Colomer, i vaig retornar a la corda de tenors segons fins a l’1 de març de 1982, en què vaig donar per acabada la meva comesa com a cantaire de l’Orfeó de Sabadell.
En el concert de cloenda del curs 1976-1977, l’Orfeó em va distingir amb la insígnia d’or de l’entitat en reconeixement a la tasca realitzada com a cantaire i com a director.
Heus ací, sintetitzant, algunes vivències del meu pas per l’Orfeó de Sabadell.”

Efectivament, tal com explica el Mestre Olivella, l’any 1963 fou demanat per assumir la direcció artística de la Coral Estrella Daurada, cor d’homes, dedicada al conreu de la música claveriana i popular  del nostre País, que ininterrompudament ha portat a terme fins l’any 2011. Aquesta mateixa entitat, impulsora inicial d’aquesta merescuda  Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical que avui se li atorga, el 1981 va retre un sentit homenatge al seu mestre, en motiu dels seu 25 anys al capdavant de la direcció musical.
Cal fer esment de la participació, l’any 1974, del mestre Francesc Olivella a la primera junta de l’Escola Experimental de Música de Cobla i Banda, en representació dels pares dels joves músics que formarien la Cobla Jovenívola de Sabadell i que, entre ells, hi havia els seus fills Josep i Jordi.
Remarcar, també, que del 1982 al 1985 fou nomenat mestre de la Federació de Cors Clavé  i del mateix 1982 fins el 1988 es feu càrrec novament de la Coral Talia en una segona i molt fructífera etapa al front d’aquesta entitat.
Del 1989 fins el 2011 es va dedicar única i exclusivament a la seva estimada Estrella Daurada, que l’any 2005 havia ja celebrat el seu Cinquantenari. Al capdavant d’aquesta Coral, com a mestre director ha actuat en nombrosos actes i concerts entre els quals podem esmentar les Tradicionals Cantades de Caramelles, la participació en la Primera Trobada Internacional de Cors d’Homes, Concerts-cloenda de la Festa Major de Sabadell, i centenars d’actuacions per tot el país.
No voldria acabar sense dedicar un especial record a la enyorada persona que va ser esposa, mare, àvia i besàvia,  Maria Alier i Prats i que malauradament, per poc temps no ha tingut, després d’una llarga vida al seu costat, la satisfacció i l’orgull d’estar present en aquest acte d’homenatge a la persona amb la qual va compartir la seva vida.
En resum, una vida exemplar la del Mestre Olivella, tant en l’àmbit personal i familiar, com el musical i cultural, que el fan del tot mereixedor d’aquest reconeixement, d’aquesta Medalla al Mèrit Musical que la seva ciutat, Sabadell, amb tota solemnitat avui li atorga.
Mestre Olivella, enhorabona, felicitats i moltes gràcies pel seu exemple!

Lluís Subirana
Sabadell, 4 d’abril de 2013


dilluns, 8 d’abril del 2013

Apunts d’Història. Emissió 6-04-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Mimosa una sardana de 1932

Després de l’èxit de Teresa i La mare cantora el 1925 Bou estrena Festamajonera, sardana inspirada en la cercavila que fan els gegants el dia de la Festa Major de Torroella de Montgrí. El 1928 estrena una altra sardana que també es faria molt popular Mar de xaloc.
Tot això es traduïa no sols en popularitat, sinó també amb guanys materials, cosa que donà lloc a un fet perfectament previsible i inevitable i que va fer que Vicenç Bou abandonés l’any 1928 la direcció dels Montgrins, que passaria a dirigir Narcís Paulís, per dedicar-se més a la promoció de la seva música als escenaris barcelonins del teatre musical i les revistes de varietats que interpretaven les més famoses cupletistes de l’època.
Això va fer disminuir la seva producció. Però el 1932 ens regalava amb una altra composició que assoliria un gran èxit: Mimosa. Oriol Oller diu que “parlant específicament en termes musicals, les notes llargues, despullades de qualsevol ornament o acompanyament, que sembla que no tinguin fi  però que ens porten amunt i avall sense saber com, tenen en aquesta sardana un clar exemple de l’estil Vicenç Bou.
També Lluís Albert es pregunta ¿D’on li podien pervenir a Bou aquestes influències modals antigues, que presenten moltes de les seves sardanes sobretot com aquesta Mimosa?
I com nosaltres ens hem preguntat altres vegades, per quin motiu, Bou escollia el títol que posava a les seves sardanes? En el cas de Mimosa sabem que aquesta paraula fa referència a un gènere de plantes amb flor de la subfamília Mimoseae. El nom del gènere prové del grec antic (mimos), que significa “imitació”. Les espècies més conegudes del gènere són la Mimosa pudica, una de les poques plantes que pot fer moviments ràpids per la manera en que plega les seves fulles, i Mimosa tenuiflora coneguda per un tipus de droga que es troba en l’escorça de la seva arrel. El gènere floral Mimosa ha passat per tota una història de classificacions i reclassificacions taxonòmiques i hi ha unes 400 espècies diferents d’aquesta flor de tons grocs, subtil i perfumada.
Però també ens podem preguntar si Bou no donaria un altre sentit a aquest mot, com per exemple el fet de mimar, de ser una persona molt mimosa en substitució o equivalència a estimar dolçament algú o alguna cosa? Això no ho sabem, per tant, ens quedem amb la seva música inconfusible que ens transmet sensacions que cadascú pot interpretar d’acord amb les seves particulars emocions.

diumenge, 31 de març del 2013

El poema

De poeta a POETA
Vàrem néixer el mateix any.
Aquell 1938 de guerra incivil.
Jo he gaudit sentint-te recitar
però tu no saps ni que existeixo.
Tenim però un lligam: la poesia.
Però mentre la teva és sublim,
estimada i admirada per tothom,
la meva és molt senzilla i modesta.
Vull però que tingui vida pròpia
perquè potser un dia, per casualitat,
tindré la gran sort que la coneguis.
(A Joan Margarit, POETA)

diumenge, 24 de març del 2013

El poema

Volaré
Sense ales volaré fins arribar a tu
entre ventades, tempestes i solejades.
No importa la distància a recórrer
ni els obstacles que s’interposin.
Volaré esquivant tots els paranys
els caçadors furtius de sentiments
els falsos nius i enganyosos reclams.
Sense ales arribaré allà on ets tu
segur i convençut que m’esperes
per voleiar junts vers l’infinit.

dilluns, 18 de març del 2013

Apunts d’Història. Emissió 16-03-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui dues sardanes: Teresa i La mare cantora de l’any 1924

Ja hem comentat altres vegades que tot hi haver-se parlat i escrit molt sobre Vicenç Bou i les seves sardanes no hi ha publicada, almenys que nosaltres coneguem, cap biografia completa i fiable sobre el conjunt de la seva vida i la seva obra. Això fa que, en alguns casos, parlar d’alguna de les seves sardanes ens plantegi dubtes sobre la seva motivació o la data de la seva estrena. Sabem però que s’ha fet una exposició que dirigeix l’Oriol Oller que s’ha estrenat a Torroella i que possiblement després també es presenti a Barcelona. Això segurament ens aportarà molta més informació.
Aquest és el cas de la sardana Teresa, dedicada a la seva filla, i que algunes fonts esmenten que es va estrenar el 1924 i altres el 1926. Per exemple, Robert Roqué al seu llibre Històries de les sardanes (I); al número 5 de Papers del Montgrí, editat el 1985; i Esteve Molero al llibret del CD Bou Revisited atribueixen l’estrena l’any 1924, mentre que Rogeli Bou, al llibret de LP Sardanes de Vivenç Bou; a la base de Dades de la Federació Sardanista de Catalunya, al web de Músic per la Cobla, i a l’Arxiu de Torroella de Montgrí situen l’estrena el 1926.
Per tal de saber-ne la data correcte hem demanat informació a l’amic sabadellenc Jaume Nonell, bon coneixedor de l’obra d’en Bou, que ens ha posat en contacte amb el senyor Albert Bou, fill de Rogeli Bou i, per tant, nét de Vicenç Bou i nebot de la Teresa, que actualment viu a Barcelona i que té 89 anys, i ens ha manifestat que l’estrena d’aquesta sardana segurament correspon a l’any 1924, ja que la Teresa va néixer el 29 de febrer d’aquell mateix any, i és molt més habitual que un compositor dediqui una sardana a la seva filla quan neix que no dos anys després. Probablement la confusió sigui a causa de que el primer enregistrament discogràfic d’aquesta sardana es va fer el 1926.
Pel que fa doncs a la sardana Teresa, només se’n coneix la versió instrumental i que consta d’una bellíssima melodia de tible. Eugeni Molero la defineix així: “Aquesta sardana té una sèrie d’elements que són característics de Bou: melodies sobre un pedal on hi ha tònica i quinta, però no hi ha tercera; ambigüitat entre un plantejament harmònic tonal i modal; un cert exotisme entre les rítmiques que fa que a estones semblin marxes aràbigues; amb aturades de sobte del ritme amb intervencions del metall perquè el solista pugui descansar.”
Per entendre bé aquests comentari tècnic d’Esteve Molero el millor que podem fer és escoltar aquesta sardana, Teresa, i gaudir-ne.

I com que aquest any 1924 també consta l’estrena de la sardana del mateix Bou titulada La mare cantora, hem optat doncs per incloure-les totes dues al programa d’avui i així  situem amb certesa les dues estrenes l’any 1924.
Pel que fa a la sardana La mare cantora, Robert Roqué escriu que la melodia que va emprar Bou per compondre aquesta sardana prové d’una cançó popular empordanesa i que és una de les poques sardanes que el compositor es va inspirar en motius populars. Diu que la part original d’aquesta cançó està catalogada per Lluís Albert amb el nom de Corrandes en el seu recull Cançoner de l’Empordà.
Sobre aquesta cançó popular es base la lletra que va escriure Salvador Perarnau.


dimarts, 12 de març del 2013

Manifest Sardanes per la Independència


La Renaixença arriba a Catalunya cap a la segona meitat del segle XIX, i amb ella el ressorgiment del sentit de catalanitat en totes les seves expressions. És també el retrobament de les elits intel·lectuals amb els valors autòctons i populars. L'afirmació d'una identitat, llengua i cultura pròpies renova les argumentacions que anaven vestint el sentiment de pertinença a una nació, Catalunya. La diferenciació evident en el folklore potenciava una gradual inclinació intel·lectual envers la sardana que, en la seva singular coreografia i en les arrels populars de les seves expressions melòdiques, encarnava molts dels sentiments romàntics de l'època. Això faria que s’anés establint una relació paral·lela entre la situació política i cultural i el moviment sardanista.
Les conseqüències de les diferents dictadures, en tots els àmbits de la vida catalana, són prou conegudes. Evidentment, l’activitat sardanista va quedar gairebé paralitzada. Malgrat tot, la sardana i el sardanisme es van mantenir fidels al servei de la causa catalanista en els moments més angoixants i dramàtics d’aquests lamentables períodes de la nostra història. Els elements de llibertat, democràcia, seny i germanor que representa la sardana, eren de nou assimilats al caràcter del nostre poble, enfortint més el sentiment de nació.
Als anys setanta, les noves perspectives polítiques van fer revifar el moviment associatiu, i la sardana va canalitzar de nou un seguit de moviments reivindicatius. La mort del dictador, el retorn de Tarradellas, les eleccions i la recuperació de les institucions de govern van ser viscudes intensament des de dins del sardanisme, que aconseguia atraure als seus actes una gran quantitat de gent.
La sardana, avui, més que un element de reivindicació catalanista vol ser un símbol d’identificació i reafirmació d’uns valors socials i culturals. SARDANES PER LA INDEPENDÈNCIA aplega ciutadans i ciutadanes de totes les edats i condicions que, dins l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA volem ser presents a les manifestacions més representatives del país i propagar la nostra activitat per fer saber a tothom que: Volem un estat propi!
I cal insistir constantment que la sardana és cultura i una cultura és viva quan és dinàmica i practicada. Malament si poble i cultura no caminen junts i endavant. Per això, la sardana, el seu simbolisme, no pot ser mai immobilista. I això val per a la dansa, per a la música i per a tot allò més que representa: tradició, sentiment, gaudi, identitat. La visió maragalliana ja ho va deixar ben clar: la sardana és rítmica i oscil·lant. Perquè es fa i es desfà al ritme d’una societat que viu el present i que mira al futur.
I és justament en aquest present que viu el nostre país, d’una transcendència històrica sense precedents, que demanem a tot l’àmbit sardanista que treballi conjuntament amb l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA perquè en el futur immediat Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa!

Lluís Subirana
Sectorial Sardanes per la Independència
Assemblea Nacional Catalana
Cornellà de Llobregat, 3 de març de 2013

dilluns, 4 de març del 2013

Apunts d’Història. Emissió 2-03-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui la segona part de Llevantina una composició de 1922

En l’anterior programa ja vàrem fer referència a la gran popularitat, i també a alguna polèmica, que aquesta sardana va protagonitzar. Una altra de ben sonada es va organitzar quan el 1953, en una celebració amenitzada per una orquestra, es va interpretar la sardana Llevantina en versió cantada a ritme de fox. Considerant que això era una falta de respecte el públic va protestar i van deixar de ballar. En demanar explicacions a l’orquestra, aquesta es va justificar dient que es tractava d’un arranjament autoritzat pel mestre Vicenç Bou, cosa que encara va molestar més als assistents. Es va publicar una carta oberta dirigida al mestre Bou perquè confirmés si va autoritzar la interpretació de Llevantina a ritme de ballable. En una nota de resposta signada per Bou, Ribera i Serracant aquests manifestaven que l’arranjament  devia procedir de l’edició d’un disc fet a l’Habana per l’orquestra Los Chavales de Espanya sense prèvia autorització dels autors que se’n van assabentar quan els primers discos van arribar a Espanya i ho van haver d’acceptar com un fet consumat.
Aquesta polèmica sobre la versió fox de la Llevantina també havia aparegut a les pàgines del setmanari Destino el novembre de 1953. Com que Bou tenia registrada la sardana als Estats Units i que la versió difosa era cantada, Joan Serracant va començar a indagar per reclamar els corresponents drets d’autor. Sembla ser que Bou havia demanat a Xavier Cugat que promocionés amb la seva orquestra la sardana Llevantina (per això l’havia registrada internacionalment) i que Cugat havia “suggerit” a l’orquestra Los Chavales de Espanya aquesta versió a ritme de fox. Sense que es pugui confirmar aquest fet el cert és que el primer enregistrament de Levantina  en versió de cançó a ritme de fox i amb l’adaptació d’una particular lletra en castellà, interpretada pel cantant melòdic Luís Tamayo, va ser editada a Cuba el 1950, concretament per l’Editora PANART de l’Habana i enregistrada per l’orquestra Los Chavales de Espanya nom que havia adoptat a Amèrica  l’antiga orquestra Gran Casino, fundada a Barcelona l’any 1941.
Com comentàvem al programa anterior sobre aquesta versió fox de la Llevantina, molt significatives de l’èxit van ser les liquidacions que finalment van aconseguir cobrar per la versió de Los Chavales de Espanya a través de l’Editora PANART de l’Habana i de PAN-MEXICO a Mèxic. Per les més de 2.000 còpies venudes a Cuba els van liquidar 281 pessetes i per les més de 4.000 de Mèxic 464 pessetes.
Una altra polèmica entre Serracant i Ribera es va produir quan Ribera va escriure amb el títol La Llevantina una comèdia en tres actes que va ser estrenada a Sabadell al teatre de la Societat Coral Colon la nit del 20 de febrer de 1949 per la companyia Suñé-Torres, sota la direcció de Joan Suñé i l’actriu Isabel Estorch en el paper de Maria Rosa la Llevantina. Abans de la representació es va llegir un comunicat aclarint que l’obra no tenia cap relació amb la sardana del mateix nom. En una de les escenes l’actriu protagonista recitava una poesia que amb el títol Balada de La Llevantina va ser convertida en cançó pel mestre Adolf Cabané i estrenada en un dels entreactes de l’obra per la soprano Anna Maria Pons, acompanyada al piano pel mestre Cabané. Aquesta cançó va ser registrada a la SGAE de Barcelona. També amb el títol Barcarola de la Llevantina hi ha una particel·la per a piano original del mestre sabadellenc Joan Baptista Vives.
L’obra La Llevantina va ser editada per Comercial Tipogràfica de Sabadell el novembre de 1950 i registrada a la SGAE. El dibuix que il·lustra la portava, una noia que representa la Llevantina, és original de Lluïsa Forrellat. Es va fer un tiratge de 700 exemplars que van costar 3.100 pessetes. Es venia per subscripció a 15 pessetes l’exemplar. Hi ha liquidacions de vendes dels anys 1950 i 1951 d’algunes llibreries i d’una llista de 130 subscriptors.
Ramon Ribera va repartir exemplars a diaris, revistes, emissores de ràdio i entitats teatrals. En algun exemplar escrivia a mà la següent anotació: “Obra apropiada per a representar-se en els teatres catòlics.” Això no devia ajudar gaire a la seva representació si ens atenem a algun comentari, com per exemple el que un grup teatral de Molins de Rei li va fer per justificar el fet de no representar-li l’obra i en que li deien “que era massa llisa i sense sotracs”. En altres paraules que hi faltava sang i fetge i pit i cuixa.
Malgrat la petita picabaralla sobre el fet d’aquesta versió teatral sense el previ coneixement de Joan Serracant, la relació entre aquest i Ribera va continuar. Aquest fet és, però, un exemple més de l’èxit de la Llevantina que ambdós amics volien en ocasions capitalitzar pel seu compte. Per la seva part Joan Serracant utilitzava tota la seva influència com a delegat de NO-DO a Barcelona per promocionar la interpretació de Llevantina. En una carta datada el 30 d’agost de 1954 li comunicava a Ribera el projecte de rodar el primer NO-DO en color i on hi hauria unes escenes amb gent ballant la sardana. La música, naturalment, seria la de la Llevantina.
En una altra carta li deia: “En quant a Llevantina ja haurà vist que continua rajant. Ahir m’entretenia a comptar els discos liquidats i passen dels 11.000. La recaptació bruta total és d’unes 55.000 pessetes des que es va estrenar, de les quals vostè i jo n’hem percebut unes 14.000 i en Bou 28.000”.
En la correspondència creuada entre Serracant i Ribera al llarg de l’any 1956 hi apareix sovint la proposta de Serracant d’escriure una comèdia musical sobre el tema de la Llevantina malgrat l’existència de l’obra ja escrita individualment per Ribera i estrenada a Sabadell el 1949. També li comunica que segons rumors Xavier Cugat havia fet un disc incloent-hi la Llevantina i que tractarà de confirmar-ho. Fins a finals de 1956 Serracant i Ribera es van intercanviar diversos projectes sobre el tema Llevantina però cap d’ells es va arribar a fer.
Resumint, doncs, al llarg d’aquests dos programes dedicats a la Llevantina hem fet un repàs a l’èxit indiscutible d’aquesta, encara avui popular sardana de Vicenç Bou, i a la seva relació sabadellenca, a través de la lletra de Serracant i Ribera, de la seva adaptació a ritme de fox i com a argument teatral que va inspirar i que, en el seu moment, va aconseguir força popularitat.