dilluns, 29 d’abril de 2013

Concert de Sant Jordi

Dimarts, 23 d’abril de 2013. Festivitat de Sant Jordi, arriba la tarda esperada, la de l’estrena dels meus poemes del llibre Sense treva musicats per Jordi Vilaprinyó. A les 5 de la tarda ens recull l’amic Joan Salvà que enregistrarà el concert i amb el seu cotxe anem a Barcelona, al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, al carrer Bruc 110. Allà, abans de començar l’acte previst per a les 7 de la tarda ens trobem amb el Jordi i la seva esposa. Entrem a la sala Enric Morera on se celebrarà i em presenta la soprano Eulàlia Ara que recitarà i cantarà les cançons. Estic emocionat. Entren algunes persones per seguir el concert que comença amb una introducció del Jordi que em presenta i em demana que expliqui la meva trajectòria personal i literària i com es va gestar l’edició d’aquest llibre de poemes. Després ell explica que ens vàrem conèixer quan, junt amb el Jordi Figaró a la tenora i ell al piano, van acompanyar-me a la presentació del llibre l’any 2004 a l’Auditori de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. Diu que feia temps que ell volia fer una obra musical que representés el cicle vital i que les 5 parts en què estan agrupats els meus poemes en aquest llibre Alba, Meandres, Lluita, Eros i Tànatos li servia a la perfecció per a expressar-se musicalment mitjançant l’arribada a la vida, el seu transcorregut i la lluita necessària, l’amor i la passió i el final del recorregut vital i que per això ha escollit per musicar-los els poemes que l’Eulàlia recita prèviament: Entre riba i riba, El vent despullava, La fràgil pastera, Aquest vent calent, Dibuixava carícies, Llàgrimes de pluja, Al final del camí i Fuig irreparable el temps.
Acabada aquesta presentació és l’hora d’escoltar la música. Ja que jo no hi entenc només puc valorar el què m’ha fet sentir i, evidentment, com m’ha emocionat i omplert de joia i orgull sentir interpretar els meus modestos versos per unes persones musicalment tan ben preparades i amb una trajectòria professional i musical ben contrastada. Els aplaudiments finals premien la qualitat d’aquesta obra musical. Entre el reduït públic assistent el reconegut compositor Carles Guinovart que em felicita i s’interessa pel llibre. Li dic que demà li enviaré per correu els tres que tinc publicats. Arribem al final i després de reiterar el meu agraïment a l’Eulàlia Ara per la seva col·laboració i especialment al Jordi Vilaprinyó per l’honor de la seva decisió, retornem a casa amb el Joan Salvà que ha enregistrar en DVD tot l’acte.
Ha estat un dia memorable, el matí per haver pogut gaudir del Sant Jordi, i la tarda per la inoblidable experiència viscuda d’escoltar uns poemes meus tan ben musicats i interpretats.

dissabte, 20 d’abril de 2013

Apunts d’Història. Emissió 20-04-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui La cardina encara salta una sardana de 1948

Després de l’èxit de Mimosa i de l’estrena de Mar blava el 1934, l’inici de la guerra civil l’any 1936 suposa un gran canvi en la vida bohèmia barcelonina de Vicenç Bou que propicia el seu retorn a Torroella. Passa per moments molt difícils i de moltes privacions. El més dolorós però és veure la marxa de tres dels seus fills al front, un dels quals, el més gran, en Pere, ja no tornaria tota vegada que hi moriria l’any 1938.
Acabada la guerra i amb la represa de l’activitat sardanista, l’obra i la persona de Vicenç Bou torna al primer pla per tal de motivar-lo i ajudar-lo a refer la seva vida particular i musical. Així se li tributen nombrosos homenatges. Podem citar, com a exemple, el de Vic (1944), Barcelona (1946), Girona i Figueres (1947) i el més emotiu, a la seva Torroella de Montgrí (1948).
Aquest esclat d’emotivitat i de reconeixement anima Vicenç Bou a compondre de nou  i ho fa amb dues sardanes estrenades el mateix any 1948: La cardina encara salta i Pescadors bons catalans que tindrien relació amb Sabadell a través de la lletra que per a cada una d’elles escriuria, l’any 1949, Joan Serracant. Dedicarem aquest programa a La cardina encara salta i el proper a Pescadors bons catalans.
I com hem fet altres vegades tornem a insistir sobre la motivació que impulsava Bou a posar nom a les seves sardanes. En aquest cas concret sembla clar. Només cal recordar que el 1912, en plena activitat dirigint Els Montgrins, va estrenar El saltiró de la cardina. Per tant, el fet de titular la seva represa amb el títol La cardina encara salta hem d’entendre que el pitjor: la guerra, les privacions, els problemes familiars, havien de quedar enrere i que calia seguir treballant i lluitant, per la sardana, per la música, pel País, perquè la vida continuava i encara era necessària la seva aportació, el seu salt endavant.
És en aquest sentit que també Joan Serracant escriu la lletra quan diu, per exemple: “I aquells negres núvols s’esvaeixen, fora els dies rúfols de l’hivern”. O quan es pregunta “No sents com refila la cardina? I es respon “És un cant de vida que reneix”.
Vicenç Bou tornava doncs a la plena popularitat amb sardanes com aquesta La cardina encara salta.

dilluns, 15 d’abril de 2013

Glossa Mestre Francesc Olivella

Glossa al Mestre Francesc Olivella i Company amb motiu de la concessió de la Medalla al Mèrit Musical de la Ciutat de Sabadell.

Digníssimes autoritats, representants institucionals i del nostre Ajuntament,  familiars del Mestre Francesc Olivella, representants de diverses entitats corals, musicals, cíviques i culturals, amics, i a tots vostès que avui ens acompanyen, moltes gràcies per la seva assistència.
És un gran honor que la Comissió Organitzadora d’aquest acte i la família del Mestre Francesc Olivella hagin confiat en mi per fer la glossa sobre la vida i l’obra del personatge que avui homenatgem amb motiu d’aquesta merescuda concessió de la Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical.
Permetin-me que comenci amb una breu referència personal que té l’origen molts anys enrera, amb motiu de l’amistat i estima que es professaven mútuament el meu pare, Rafel Subirana i Ollé, i Josep Olivella i Astals, el pare de l’avui homenatjat, del qual és oportú recordar que també li va ser reconeguda la seva gran tasca coral i musical amb la concessió, l’any 1978, de la Medalla de Plata de la Ciutat.
El meu pare m’explicava que els anys 60 i 70 del segle passat, el Mestre Olivella i Astals el visitava sovint al Museu d’Història del carrer de Sant Antoni, quan el meu pare era el conservador del Museu. Em deia que les seves converses defugien expressament temes relacionats amb la política o la religió i que es referien només a diversitat d’aspectes amb l’únic fil conductor del plaer de conversar i del traspàs de coneixements que es produïa entre ells dos. Un dia, el mestre Olivella i Astals li va confessar la seva constant preocupació per aconseguir la perfecció i completa harmonia dels conjunts corals que dirigia. Somniava aconseguir que la veu de cada cantaire es convertís en una afinadíssima nota musical, que en combinar-se amb la del conjunt de cantaires, assolís la màxima compenetració i perfecció.
He fet aquesta referència personal per demostrar com aquest somni i desig del pare, el mestre Olivella i Astals, es va transmetre als gens del fill, el mestre Olivella i Company, fent possible el merescut homenatge que Sabadell, la seva ciutat, li ret avui amb tots els honors. Ciutat on va néixer el 28 d’agost de 1927. Fill de Josep Olivella i Maria Company té una germana, la Teresa, també molt vinculada amb la seva família Calzada-Olivella al moviment coral i musical sabadellenc.
En Francesc Olivella inicià els seus estudis musicals sota el mestratge del seu pare, ingressant més tard a l’Escola Municipal de Música, que dirigia el mestre Josep Masllovet, assistint a classes de Solfeig, Teoria de la Música i Piano amb els professors Mateu Rifà i Elionor Guarro.
L’any 1952 es va casar amb Maria Alier i Prats i fruit d’aquest matrimoni van néixer quatre fills, tots ells vinculats d’alguna manera o altra amb la música: Maria Àngels, Josep, Jordi i Pere. Amb la seva esposa Maria “Alma mater” de la família, hi ha conviscut al llarg de 60 anys i ha estat fonamental per arribar a on ha arribat i també causa directa d’aquest sentit i merescut homenatge.
Al marge de la música, l’activitat professional del Mestre Francesc Olivella, amb el propòsit de donar estabilitat i benestar a la família i estudis superiors a tots quatre fills, es desenvolupà en diverses etapes treballant a llocs com el Banc Hispà Americà, Establiments i Electrodomèstics Brunet i Comercial de Laminats, arribant a cap de facturació i  jubilant-se amb tots els honors, ara fa més de 20 anys.
El seu sabadellenquisme i el seu desig de mantenir unes bones relacions humanes han fet que estigués sempre amatent a fer trucades a familiars, amics i coneguts, per expressar motius de condol o per felicitar sants o aniversaris, i d’això els en puc donar testimoni personal.
Tornant a la seva dedicació coral i musical, motiu pel qual avui li retem homenatge, el mestre Francesc Olivella va ingressar el 1945 com a cantaire a l’Orfeó de Sabadell. El seu pas per l’Orfeó i la seva activitat musical durant aquella etapa, el Mestre Olivella la resumeix així:

“La meva vinculació amb l’Orfeó de Sabadell es va iniciar a l’octubre del 1945, arran de la reorganització de l’entitat que va portar a terme el seu fundador, el prestigiós mestre Josep Planas i Argemí, de la mà del meu pare, Josep Olivella i Astals, abastament recordat pel seu mestratge en el si dels Cors de Clavé de la comarca i, també, a tot el país. A més de les diverses activitats que hi desplegava, el pare formava part de la corda de baixos de l’Orfeó i va considerar que jo tenia prou preparació per integrar-m’hi, amb l’oportuna aprovació del mestre Planas, que em va col·locar a la corda de tenors segons.
Des de llavors vaig formar part de l’Orfeó simultàniament amb la direcció de l’Agrupació Coral Talia entre 1948 i 1975, i en una segona etapa, ja desvinculat de l’Orfeó, entre 1982 i 1988.
També em vaig integrar com a cantaire a la Coral Sant Lluc, fundada pel recordat mestre director Salvador Uyà i Prat, des de l’any de la seva creació, el 1957, fins que  aquell excel·lent conjunt polifònic es va extingir l’any 1965.
L’any 1947, amb els companys orfeonistes Josep Gumí com a tenor primer, en Josep Guillem com a tenor segon, i el baix Rafel Molins, vàrem formar el Quartet Vocal Canigó, tan enyorat per nosaltres i de grata recordança per als que varen tenir l’oportunitat de seguir les nostres actuacions.
El 1963 em faig càrrec de la direcció de la Societat Coral Estrella Daurada amb el beneplàcit dels cantaires, socis i simpatitzants de l’entitat.
A causa d’un preocupant estat de salut -superat després- el mestre Adolf Cabané i Pibernat, director llavors de l’Orfeó, va suggerir la seva substitució i em va proposar com el seu successor. Per tant, a partir del 4 d’octubre de 1975, em vaig fer càrrec de la direcció de l’Orfeó de Sabadell.
La meva primera actuació va ser amb motiu de la festa de Santa Cecília, al novembre de 1975, a la qual van seguir la missa del gall a l’església de Sant Feliu (24-12-1975) i el tradicional concert de Sant Esteve (26-12-1975). De les successives actuacions em permeto destacar els concerts de fi de curs, els de Sant Esteve, el de Sitges, i els inclosos a la Setmana de Cant Coral, a Barcelona (1976), amb la participació de diverses corals catalanes, espanyoles i estrangeres.
L’any 1977 vaig recomanar a la Junta Directiva de l’Orfeó la incorporació com a mestre director del llavors jove i prometedor mestre Edmon Colomer, i vaig retornar a la corda de tenors segons fins a l’1 de març de 1982, en què vaig donar per acabada la meva comesa com a cantaire de l’Orfeó de Sabadell.
En el concert de cloenda del curs 1976-1977, l’Orfeó em va distingir amb la insígnia d’or de l’entitat en reconeixement a la tasca realitzada com a cantaire i com a director.
Heus ací, sintetitzant, algunes vivències del meu pas per l’Orfeó de Sabadell.”

Efectivament, tal com explica el Mestre Olivella, l’any 1963 fou demanat per assumir la direcció artística de la Coral Estrella Daurada, cor d’homes, dedicada al conreu de la música claveriana i popular  del nostre País, que ininterrompudament ha portat a terme fins l’any 2011. Aquesta mateixa entitat, impulsora inicial d’aquesta merescuda  Medalla de la Ciutat al Mèrit Musical que avui se li atorga, el 1981 va retre un sentit homenatge al seu mestre, en motiu dels seu 25 anys al capdavant de la direcció musical.
Cal fer esment de la participació, l’any 1974, del mestre Francesc Olivella a la primera junta de l’Escola Experimental de Música de Cobla i Banda, en representació dels pares dels joves músics que formarien la Cobla Jovenívola de Sabadell i que, entre ells, hi havia els seus fills Josep i Jordi.
Remarcar, també, que del 1982 al 1985 fou nomenat mestre de la Federació de Cors Clavé  i del mateix 1982 fins el 1988 es feu càrrec novament de la Coral Talia en una segona i molt fructífera etapa al front d’aquesta entitat.
Del 1989 fins el 2011 es va dedicar única i exclusivament a la seva estimada Estrella Daurada, que l’any 2005 havia ja celebrat el seu Cinquantenari. Al capdavant d’aquesta Coral, com a mestre director ha actuat en nombrosos actes i concerts entre els quals podem esmentar les Tradicionals Cantades de Caramelles, la participació en la Primera Trobada Internacional de Cors d’Homes, Concerts-cloenda de la Festa Major de Sabadell, i centenars d’actuacions per tot el país.
No voldria acabar sense dedicar un especial record a la enyorada persona que va ser esposa, mare, àvia i besàvia,  Maria Alier i Prats i que malauradament, per poc temps no ha tingut, després d’una llarga vida al seu costat, la satisfacció i l’orgull d’estar present en aquest acte d’homenatge a la persona amb la qual va compartir la seva vida.
En resum, una vida exemplar la del Mestre Olivella, tant en l’àmbit personal i familiar, com el musical i cultural, que el fan del tot mereixedor d’aquest reconeixement, d’aquesta Medalla al Mèrit Musical que la seva ciutat, Sabadell, amb tota solemnitat avui li atorga.
Mestre Olivella, enhorabona, felicitats i moltes gràcies pel seu exemple!

Lluís Subirana
Sabadell, 4 d’abril de 2013


dilluns, 8 d’abril de 2013

Apunts d’Història. Emissió 6-04-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Mimosa una sardana de 1932

Després de l’èxit de Teresa i La mare cantora el 1925 Bou estrena Festamajonera, sardana inspirada en la cercavila que fan els gegants el dia de la Festa Major de Torroella de Montgrí. El 1928 estrena una altra sardana que també es faria molt popular Mar de xaloc.
Tot això es traduïa no sols en popularitat, sinó també amb guanys materials, cosa que donà lloc a un fet perfectament previsible i inevitable i que va fer que Vicenç Bou abandonés l’any 1928 la direcció dels Montgrins, que passaria a dirigir Narcís Paulís, per dedicar-se més a la promoció de la seva música als escenaris barcelonins del teatre musical i les revistes de varietats que interpretaven les més famoses cupletistes de l’època.
Això va fer disminuir la seva producció. Però el 1932 ens regalava amb una altra composició que assoliria un gran èxit: Mimosa. Oriol Oller diu que “parlant específicament en termes musicals, les notes llargues, despullades de qualsevol ornament o acompanyament, que sembla que no tinguin fi  però que ens porten amunt i avall sense saber com, tenen en aquesta sardana un clar exemple de l’estil Vicenç Bou.
També Lluís Albert es pregunta ¿D’on li podien pervenir a Bou aquestes influències modals antigues, que presenten moltes de les seves sardanes sobretot com aquesta Mimosa?
I com nosaltres ens hem preguntat altres vegades, per quin motiu, Bou escollia el títol que posava a les seves sardanes? En el cas de Mimosa sabem que aquesta paraula fa referència a un gènere de plantes amb flor de la subfamília Mimoseae. El nom del gènere prové del grec antic (mimos), que significa “imitació”. Les espècies més conegudes del gènere són la Mimosa pudica, una de les poques plantes que pot fer moviments ràpids per la manera en que plega les seves fulles, i Mimosa tenuiflora coneguda per un tipus de droga que es troba en l’escorça de la seva arrel. El gènere floral Mimosa ha passat per tota una història de classificacions i reclassificacions taxonòmiques i hi ha unes 400 espècies diferents d’aquesta flor de tons grocs, subtil i perfumada.
Però també ens podem preguntar si Bou no donaria un altre sentit a aquest mot, com per exemple el fet de mimar, de ser una persona molt mimosa en substitució o equivalència a estimar dolçament algú o alguna cosa? Això no ho sabem, per tant, ens quedem amb la seva música inconfusible que ens transmet sensacions que cadascú pot interpretar d’acord amb les seves particulars emocions.