dimecres, 28 de setembre de 2011

Poema de la setmana 39/2011

Tardor

Despullar-se d'orgull
com l'arbre de fulles.
Donar-se enterament
malgrat la indiferència
freda dels altres.
Preparar-se per la lluita
encenent un foc d'il·lusió.


dimarts, 27 de setembre de 2011

Josep M. de Sagarra i la sardana

Josep Maria de Sagarra i Castellarnau (1894-1961)

En el 50 aniversari de la seva mort (27-9-1961)

Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen l’obra poètica de Sagarra com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica sagarriana hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes (1912-1914), a El poema de Montserrat (1942), passant per Cançons de rem i de vela (1923), El comte Arnau (1928)  i El poema de Nadal (1930), la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Les primeres referències a la sardana, dins la seva obra poètica, apareixen al poema L’Hereu Riera:

            Com si mai més repiquessin campanes,
            ni el capellà fes ofici i sermó,
            ni a la plaça toquessin sardanes
            ni ball de rams per la festa major.

I, també, en el mateix poema:

            No dansaré la sardana galana,
            ni el vestit negre aniré rumbejant,
            ni tindré jo un mal repic de campana,
            ni l’Evangeli per mi cantaran.

I, de nou, s’hi refereix a Cançó:

            Avui fa sol, la brisa és blana,
            anem, amiga de camí,
            toquen a plaça la sardana,
            sens com repica el tamborí?

També hi ha una referència a la sardana al seu famós El poema de Nadal. Entre els 770 versos que conté el poema hi trobem:

            Amb un sac de gemecs, ple de sardanes,
            i amb l’alegria d’un porró blau cel.

Però és en M’agrada sentir la sardana de lluny..., on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva  sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:

            M’agrada sentir la sardana de lluny,
            veure-la de lluny, des de la sorra,
            així res xiscla ni retruny,
            així tot s’esborra
            i es fon i s’encanta i s’esmuny!


Si aquestes referències són ja prou significatives de la importància que Sagarra donava a la sardana, calia encara una prova més de la seva identificació amb tots els símbols que aquesta dansa implica i que en gran lirisme i un palès contingut èpic va traslluir en uns versos magnífics que van constituir el seu poema homenatge a la dansa catalana i que va titular, també, La sardana:

            Ja som a la plaça; comença la fresca
            el sol se decanta, sospira el balcó;
            les mans fan la tria, la cama s’engresca;
            la cobla no es llença que encara té por.

Un exemple més de l’amor que per la sardana han sentit els grans poetes catalans i que és necessari tenir ben present.

Fragment del llibre de Lluís Subirana Els poetes i la sardana. Edicions El Mèdol. 1999.


           

dimarts, 20 de setembre de 2011

Poema de la setmana 38

Engrunes
25.
Al forn es cou tot l’argument.
A la taula s’exposa el discurs.
Durant l’àpat s’assumeix el missatge.
El rentaplats neteja els mots sobrants.
26.
Fuig irreparablement el temps
però queda arrelat el record.
Temps i record, lluita furient
fins la mort.

dissabte, 17 de setembre de 2011

En record de Manel Galícia Marcet

La matinada del dia 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, ens va deixar un creualtenc il•lustre, un sabadellenc exemplar i un catalanista apassionat. El Manel Galícia Marcet havia nascut a la Creu Alta l’any 1929. Tenia, doncs, 82 anys. Sempre amb la seva càmera fotogràfica, i els darrers anys amb el seu vídeo, el Manel ha deixat testimoni dels fets més rellevants de la nostra ciutat esdevinguts les darreres dècades. No hi havia festa de cultura popular i tradicional que no comptés amb la seva presència per captar-ne les imatges més significatives.
Excursionista exemplar i generós. Guia expert i ben documentat. El Manel havia pujat molts cims. I molt alts. A Andorra, a Catalunya i a molts altres llocs d’Espanya i d’Europa. Moltes vegades sol. Corrent grans riscos. Afrontant en solitari situacions molt difícils superades pel seu gran amor a la muntanya ja que amb 80 anys, ja malalt de càncer, encara va fer la darrera escalada als Alps. Apassionat de l’obra poètica de Jacint Verdaguer havia pujat moltíssimes vegades al cim del Canigó i va ser l’impulsor de baixar, la nit de Sant Joan, la Flama del Canigó a la nostra ciutat.
Un amor que el Manel ha expressat, també, a través de l’escriptura. Les seves col•laboracions, signades amb el nom de MAGAMA, a diversos diaris i revistes en són una bona prova. Escrits de lloança, d’admiració, però també de queixa, de denúncia, de reivindicació. Llocs, paisatges, edificis, viatges, festes i tradicions, gent diversa. Sempre amb la càmera a punt per reforçar amb imatges els seus arguments. Sempre amb un poema adient al lloc i a l’esdeveniment.
La seva trajectòria ha estat reconeguda amb la Medalla d’Honor de la Ciutat, Tallaret d’Honor, Medalla d’Honor de la Unió Excursionista Sabadell, Premi Panathlon, entre altres reconeixements. Membre actiu de l’Associació de Veïns de la Creu Alta, aquesta el va honorar la passada Festa Major del barri dedicant-li un capgròs que, en absència d’ell, es podrà passejar pels carrers que ell tan ha estimat i trepitjat.
Deia que la seva cançó preferida era la de L’Avi Castellet, de Cançó d’Amor i de Guerra, i la seva sardana Juny, de Juli Garreta.
El trobarem a faltar.

Article publicat al programa Esperit de Festa de Ràdio Sabadell el 17 de setembre de 2011

divendres, 16 de setembre de 2011

Poema de la setmana 37/2011

Ballant en solitud

Ballen sols
al petit menjador de casa
improvisada sala de ball.
Ballen sols
i amb el silenci com a melodia
ja no els cal pas cap música.
Ballen sols
apuntalant-se l’un amb l’altre
i trenant imperceptibles passos.
Ballen sols
al compàs del rellotge del temps
que els va marcant el ritme.
Ballen sols
i només el somriure del retrat de noces
els anima a seguir ballant fins el final.

dimecres, 14 de setembre de 2011

Diada nacional, consciència nacional?

Diada nacional, consciència nacional?

La naixença d’un poble, d’una nació, no es produeix de cop i volta, sinó que és el fruit d’una gestació de segles. Cal una personalitat configurada per components genètics i geogràfics, un temperament capaç de demostrar unes condicions diferenciadores i una llengua pròpia per expressar els sentiments derivats d’aquesta personalitat.
Quan la gestació i maduresa d’aquests trets propis: caràcter, personalitat i llengua assoleix un nivell òptim, s’inicia el procés d’independència política. La reivindicació de la nostra personalitat no és, per tant, un caprici promogut per una determinada situació política, no és solament un desig sinó una afirmació de la nostra personalitat nacional iniciada amb la marxa cap a la independència dels comptats catalans i enfortida per un renaixement cultural centrat inicialment als cenobis de Ripoll i Cuixà. Pàtria mil·lenària forjada als embats de la història cercant sempre la llibertat i la grandesa. Un llarg rosari de fets i gestes que han marcat el seu esdevenir, alguns dels quals, ben significatius, que de passada val la pena recordar:
Les lluites per l’expansió peninsular i mediterrània entre 1200 i 1350. La integració dels Països Catalans per Jaume I el Conqueridor. L’extinció de la dinastia catalana amb els darrers reis del casal de Barcelona i el problema successori fins al compromís de Casp i l’entronització de la dinastia castellana. La caiguda de Barcelona del 1714. La fi de l’antic règim i la industrialització, després d’acabada la guerra de successió. La guerra gran amb la França revolucionària, i una altra vegada el patriotisme dels catalans en la guerra del francès. Les reaccions i revolucions del període 1814-1823 amb la crisi final de la vella societat. La revolució liberal i la revolta popular entre 1833-1843. La revolució de setembre de 1868, el federalisme, la República de 1873 i els intents de proclamar l’Estat Català. La restauració de finals del segle XVIII, el republicanisme, l’anarquisme i l’esclat renaixentista. El predomini de la Lliga Regionalista, la formació de Solidaritat Catalana, les repercussions de la Setmana Tràgica i la gestació de la Mancomunitat de Catalunya. La crisi de 1917 amb l’esfondrament del sistema, la dictadura de Primo de Rivera i el nacionalisme radical de Francesc Macià. L’Estatut del 32, el Govern de la Generalitat, Lluís Companys, la guerra civil i l’exili. I després de molts anys de dictadura franquista, la recuperació dels drets democràtics.
Una llarga lluita per la llibertat, sempre amenaçada, sempre reivindicada. Som i serem gent catalana, diuen els versos de la sardana La Santa Espina deguts a la inspiració d’Àngel Guimerà. Que ho som de gent catalana és un fet elemental, primari, indiscutible. Ara, que ho siguem sempre dependrà de la nostra voluntat de voler ser-ho. El fet històric d’una nació catalana independent és indiscutible. Ho havíem estat fa mil anys, ho hem tornat a ser en períodes molt concrets de la nostra història col·lectiva i, com a nacionalistes, tenim el dret i l’obligació de voler-ho tornar a ser.
Avui, però, fem el què cal per defensar la nostra llibertat? Molt sovint, alguns esdeveniments em fan meditar sobre la nostra actitud nacionalista i tinc la sensació que, en general, aquesta no es correspon al concepte d’exigència que les circumstàncies del nostre país requereixen. El nostre nacionalisme obeeix més a una disposició emocional, a un sentiment sensorial que no es tradueix en accions vers l’exercici pràctic del dret nacional.
Hi ha una gran diferència entre sentir-se nacionalista i ser nacionalista. Hom pot sentir-se nacionalista pel fet de penjar la senyera al balcó cada 11 de setembre. El sentiment és una actitud mental, que guardem dintre de nosaltres mateixos i que només exterioritzem a impulsos del nostre estat d’ànim o per alteracions de l’esquema emocional.
Així, davant d’algunes provocacions que sovint l’ataquen, reaccionem i expressem el nostre disgust amb una vehemència desproporcionada si la comparem amb la passivitat en què portem a la pràctica l’acció nacionalista. Serà, possiblement, perquè no tenim ben assumit el concepte de nació i el dret inherent de tota nacionalitat a construir el seu estat independent. En plena democràcia, encara ens imposa el parlar d’alliberament nacional, condició bàsica per assolir la plena independència. Per això embolcallem els nostres sentiments amb un nacionalisme passiu, conservador, que actua a la defensiva davant d’un altre nacionalisme actiu, absorbent i agressiu. Segur que molts tenim clar el fet diferencial, territori, llengua, costums, i sabem que aquests són determinants en el concepte de nacionalitat, però això sol no ens fa ser nacionalistes. Per ser-ho cal materialitzar els sentiments en accions. Accions polítiques, lingüístiques i culturals per preservar i potenciar precisament aquests trets diferencials que, sembla que almenys sentimentalment, tenim tan ben assumits.
Ser nacionalista és defensar la pròpia llibertat d’una manera plena i absoluta. I és sota aquest principi de plena llibertat individual que hom pot sentir-se solidari amb els altres pobles i no al revés, com molts ens volen fer creure.
Caldria que la nostra consciència de nacionalitat, la nostra catalanitat, no precisés de bastes provocacions per emergir de dintre el nostre subconscient. Hauríem de ser capaços de comprendre que no són més que un reflex d’intencions molt més profundes i molt més perilloses per a la nostra identitat col·lectiva. Caldria doncs traduir els sentiments en accions dirigides a enfortir tots els elements que composen la nacionalitat: territori, història, raça, llengua, drets, costums, cultura, etc., enfortint-los tant i tant que cap provocació aconseguís alterar el més mínim la solidesa dels seus fonaments.
Accions per a les quals no calen consignes, que poden dependre de nosaltres mateixos, perquè el viure diari ens porta a situacions que ens permeten exercir els nostres drets nacionals, molts d’ells reconeguts per lleis, que la nostra “precaució” no ha ajudat gens a desenvolupar fins els límits de la legalitat.
Cal, per tant, passar dels sentiments a les accions. Del nacionalisme passiu a la pràctica nacionalista, perquè el territori és Catalunya, la nostra llengua i cultura són catalanes, perquè nosaltres som catalans i això no és només un sentiment, és la constatació d’una realitat que ens ha fet tal com som.
Amb el pas dels segles hem creat, també, els nostres símbols que, a més dels elements essencials de la nacionalitat: llengua, dret, història, costums, territori, institucions, etc., són un signe visible de la singularitat del nostre poble: la bandera amb les quatre barres, Sant Jordi, Montserrat, la sardana...
Cal que reivindiquem els nostres símbols, no com a un sentiment nostàlgic del passat, sinó com a una opció de futur, basada amb la nostra singularitat mil·lenària. Cal, també, reivindicar constantment la llibertat de la pàtria, no per tancar-nos al seu clos, sinó per a obrir-nos solidàriament a Europa, d’on ja rebérem influències determinant en la nostra concepció de país de marca. Cal que reivindiquem la nostra catalanitat, que exercim a tothora i en tot moment de catalans i que cada Diada Nacional sigui un nou punt de partida, un nou motiu que ens comprometi a seguir lluitant per la llibertat, la justícia, la pau i la solidaritat.


(publicat a Quadern, núm. 74. Setembre 1990)

dilluns, 5 de setembre de 2011

Poema de la setmana 36/2011

Guardat per tu

A l’ordinador del meu cervell,
en una carpeta a nom teu,
hi he anat registrant
amb còpia de seguretat,
perquè mai es perdin,
els records que han configurat
els anys que hem conviscut.
També una selecció d’imatges
testimonis reals del nostre temps.
Deixo la carpeta oberta
amb espai disponible per si,
per aquells designis del destí,
apareixen noves seqüències
abans que l’ordinador es bloquegi.
Llavors, la memòria de tot això,
només la tindràs enregistrada tu.