diumenge, 31 de març de 2013

El poema

De poeta a POETA
Vàrem néixer el mateix any.
Aquell 1938 de guerra incivil.
Jo he gaudit sentint-te recitar
però tu no saps ni que existeixo.
Tenim però un lligam: la poesia.
Però mentre la teva és sublim,
estimada i admirada per tothom,
la meva és molt senzilla i modesta.
Vull però que tingui vida pròpia
perquè potser un dia, per casualitat,
tindré la gran sort que la coneguis.
(A Joan Margarit, POETA)

diumenge, 24 de març de 2013

El poema

Volaré
Sense ales volaré fins arribar a tu
entre ventades, tempestes i solejades.
No importa la distància a recórrer
ni els obstacles que s’interposin.
Volaré esquivant tots els paranys
els caçadors furtius de sentiments
els falsos nius i enganyosos reclams.
Sense ales arribaré allà on ets tu
segur i convençut que m’esperes
per voleiar junts vers l’infinit.

dilluns, 18 de març de 2013

Apunts d’Història. Emissió 16-03-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui dues sardanes: Teresa i La mare cantora de l’any 1924

Ja hem comentat altres vegades que tot hi haver-se parlat i escrit molt sobre Vicenç Bou i les seves sardanes no hi ha publicada, almenys que nosaltres coneguem, cap biografia completa i fiable sobre el conjunt de la seva vida i la seva obra. Això fa que, en alguns casos, parlar d’alguna de les seves sardanes ens plantegi dubtes sobre la seva motivació o la data de la seva estrena. Sabem però que s’ha fet una exposició que dirigeix l’Oriol Oller que s’ha estrenat a Torroella i que possiblement després també es presenti a Barcelona. Això segurament ens aportarà molta més informació.
Aquest és el cas de la sardana Teresa, dedicada a la seva filla, i que algunes fonts esmenten que es va estrenar el 1924 i altres el 1926. Per exemple, Robert Roqué al seu llibre Històries de les sardanes (I); al número 5 de Papers del Montgrí, editat el 1985; i Esteve Molero al llibret del CD Bou Revisited atribueixen l’estrena l’any 1924, mentre que Rogeli Bou, al llibret de LP Sardanes de Vivenç Bou; a la base de Dades de la Federació Sardanista de Catalunya, al web de Músic per la Cobla, i a l’Arxiu de Torroella de Montgrí situen l’estrena el 1926.
Per tal de saber-ne la data correcte hem demanat informació a l’amic sabadellenc Jaume Nonell, bon coneixedor de l’obra d’en Bou, que ens ha posat en contacte amb el senyor Albert Bou, fill de Rogeli Bou i, per tant, nét de Vicenç Bou i nebot de la Teresa, que actualment viu a Barcelona i que té 89 anys, i ens ha manifestat que l’estrena d’aquesta sardana segurament correspon a l’any 1924, ja que la Teresa va néixer el 29 de febrer d’aquell mateix any, i és molt més habitual que un compositor dediqui una sardana a la seva filla quan neix que no dos anys després. Probablement la confusió sigui a causa de que el primer enregistrament discogràfic d’aquesta sardana es va fer el 1926.
Pel que fa doncs a la sardana Teresa, només se’n coneix la versió instrumental i que consta d’una bellíssima melodia de tible. Eugeni Molero la defineix així: “Aquesta sardana té una sèrie d’elements que són característics de Bou: melodies sobre un pedal on hi ha tònica i quinta, però no hi ha tercera; ambigüitat entre un plantejament harmònic tonal i modal; un cert exotisme entre les rítmiques que fa que a estones semblin marxes aràbigues; amb aturades de sobte del ritme amb intervencions del metall perquè el solista pugui descansar.”
Per entendre bé aquests comentari tècnic d’Esteve Molero el millor que podem fer és escoltar aquesta sardana, Teresa, i gaudir-ne.

I com que aquest any 1924 també consta l’estrena de la sardana del mateix Bou titulada La mare cantora, hem optat doncs per incloure-les totes dues al programa d’avui i així  situem amb certesa les dues estrenes l’any 1924.
Pel que fa a la sardana La mare cantora, Robert Roqué escriu que la melodia que va emprar Bou per compondre aquesta sardana prové d’una cançó popular empordanesa i que és una de les poques sardanes que el compositor es va inspirar en motius populars. Diu que la part original d’aquesta cançó està catalogada per Lluís Albert amb el nom de Corrandes en el seu recull Cançoner de l’Empordà.
Sobre aquesta cançó popular es base la lletra que va escriure Salvador Perarnau.


dimarts, 12 de març de 2013

Manifest Sardanes per la Independència


La Renaixença arriba a Catalunya cap a la segona meitat del segle XIX, i amb ella el ressorgiment del sentit de catalanitat en totes les seves expressions. És també el retrobament de les elits intel·lectuals amb els valors autòctons i populars. L'afirmació d'una identitat, llengua i cultura pròpies renova les argumentacions que anaven vestint el sentiment de pertinença a una nació, Catalunya. La diferenciació evident en el folklore potenciava una gradual inclinació intel·lectual envers la sardana que, en la seva singular coreografia i en les arrels populars de les seves expressions melòdiques, encarnava molts dels sentiments romàntics de l'època. Això faria que s’anés establint una relació paral·lela entre la situació política i cultural i el moviment sardanista.
Les conseqüències de les diferents dictadures, en tots els àmbits de la vida catalana, són prou conegudes. Evidentment, l’activitat sardanista va quedar gairebé paralitzada. Malgrat tot, la sardana i el sardanisme es van mantenir fidels al servei de la causa catalanista en els moments més angoixants i dramàtics d’aquests lamentables períodes de la nostra història. Els elements de llibertat, democràcia, seny i germanor que representa la sardana, eren de nou assimilats al caràcter del nostre poble, enfortint més el sentiment de nació.
Als anys setanta, les noves perspectives polítiques van fer revifar el moviment associatiu, i la sardana va canalitzar de nou un seguit de moviments reivindicatius. La mort del dictador, el retorn de Tarradellas, les eleccions i la recuperació de les institucions de govern van ser viscudes intensament des de dins del sardanisme, que aconseguia atraure als seus actes una gran quantitat de gent.
La sardana, avui, més que un element de reivindicació catalanista vol ser un símbol d’identificació i reafirmació d’uns valors socials i culturals. SARDANES PER LA INDEPENDÈNCIA aplega ciutadans i ciutadanes de totes les edats i condicions que, dins l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA volem ser presents a les manifestacions més representatives del país i propagar la nostra activitat per fer saber a tothom que: Volem un estat propi!
I cal insistir constantment que la sardana és cultura i una cultura és viva quan és dinàmica i practicada. Malament si poble i cultura no caminen junts i endavant. Per això, la sardana, el seu simbolisme, no pot ser mai immobilista. I això val per a la dansa, per a la música i per a tot allò més que representa: tradició, sentiment, gaudi, identitat. La visió maragalliana ja ho va deixar ben clar: la sardana és rítmica i oscil·lant. Perquè es fa i es desfà al ritme d’una societat que viu el present i que mira al futur.
I és justament en aquest present que viu el nostre país, d’una transcendència històrica sense precedents, que demanem a tot l’àmbit sardanista que treballi conjuntament amb l’ASSEMBLEA NACIONAL CATALANA perquè en el futur immediat Catalunya esdevingui un nou estat d’Europa!

Lluís Subirana
Sectorial Sardanes per la Independència
Assemblea Nacional Catalana
Cornellà de Llobregat, 3 de març de 2013

dilluns, 4 de març de 2013

Apunts d’Història. Emissió 2-03-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui la segona part de Llevantina una composició de 1922

En l’anterior programa ja vàrem fer referència a la gran popularitat, i també a alguna polèmica, que aquesta sardana va protagonitzar. Una altra de ben sonada es va organitzar quan el 1953, en una celebració amenitzada per una orquestra, es va interpretar la sardana Llevantina en versió cantada a ritme de fox. Considerant que això era una falta de respecte el públic va protestar i van deixar de ballar. En demanar explicacions a l’orquestra, aquesta es va justificar dient que es tractava d’un arranjament autoritzat pel mestre Vicenç Bou, cosa que encara va molestar més als assistents. Es va publicar una carta oberta dirigida al mestre Bou perquè confirmés si va autoritzar la interpretació de Llevantina a ritme de ballable. En una nota de resposta signada per Bou, Ribera i Serracant aquests manifestaven que l’arranjament  devia procedir de l’edició d’un disc fet a l’Habana per l’orquestra Los Chavales de Espanya sense prèvia autorització dels autors que se’n van assabentar quan els primers discos van arribar a Espanya i ho van haver d’acceptar com un fet consumat.
Aquesta polèmica sobre la versió fox de la Llevantina també havia aparegut a les pàgines del setmanari Destino el novembre de 1953. Com que Bou tenia registrada la sardana als Estats Units i que la versió difosa era cantada, Joan Serracant va començar a indagar per reclamar els corresponents drets d’autor. Sembla ser que Bou havia demanat a Xavier Cugat que promocionés amb la seva orquestra la sardana Llevantina (per això l’havia registrada internacionalment) i que Cugat havia “suggerit” a l’orquestra Los Chavales de Espanya aquesta versió a ritme de fox. Sense que es pugui confirmar aquest fet el cert és que el primer enregistrament de Levantina  en versió de cançó a ritme de fox i amb l’adaptació d’una particular lletra en castellà, interpretada pel cantant melòdic Luís Tamayo, va ser editada a Cuba el 1950, concretament per l’Editora PANART de l’Habana i enregistrada per l’orquestra Los Chavales de Espanya nom que havia adoptat a Amèrica  l’antiga orquestra Gran Casino, fundada a Barcelona l’any 1941.
Com comentàvem al programa anterior sobre aquesta versió fox de la Llevantina, molt significatives de l’èxit van ser les liquidacions que finalment van aconseguir cobrar per la versió de Los Chavales de Espanya a través de l’Editora PANART de l’Habana i de PAN-MEXICO a Mèxic. Per les més de 2.000 còpies venudes a Cuba els van liquidar 281 pessetes i per les més de 4.000 de Mèxic 464 pessetes.
Una altra polèmica entre Serracant i Ribera es va produir quan Ribera va escriure amb el títol La Llevantina una comèdia en tres actes que va ser estrenada a Sabadell al teatre de la Societat Coral Colon la nit del 20 de febrer de 1949 per la companyia Suñé-Torres, sota la direcció de Joan Suñé i l’actriu Isabel Estorch en el paper de Maria Rosa la Llevantina. Abans de la representació es va llegir un comunicat aclarint que l’obra no tenia cap relació amb la sardana del mateix nom. En una de les escenes l’actriu protagonista recitava una poesia que amb el títol Balada de La Llevantina va ser convertida en cançó pel mestre Adolf Cabané i estrenada en un dels entreactes de l’obra per la soprano Anna Maria Pons, acompanyada al piano pel mestre Cabané. Aquesta cançó va ser registrada a la SGAE de Barcelona. També amb el títol Barcarola de la Llevantina hi ha una particel·la per a piano original del mestre sabadellenc Joan Baptista Vives.
L’obra La Llevantina va ser editada per Comercial Tipogràfica de Sabadell el novembre de 1950 i registrada a la SGAE. El dibuix que il·lustra la portava, una noia que representa la Llevantina, és original de Lluïsa Forrellat. Es va fer un tiratge de 700 exemplars que van costar 3.100 pessetes. Es venia per subscripció a 15 pessetes l’exemplar. Hi ha liquidacions de vendes dels anys 1950 i 1951 d’algunes llibreries i d’una llista de 130 subscriptors.
Ramon Ribera va repartir exemplars a diaris, revistes, emissores de ràdio i entitats teatrals. En algun exemplar escrivia a mà la següent anotació: “Obra apropiada per a representar-se en els teatres catòlics.” Això no devia ajudar gaire a la seva representació si ens atenem a algun comentari, com per exemple el que un grup teatral de Molins de Rei li va fer per justificar el fet de no representar-li l’obra i en que li deien “que era massa llisa i sense sotracs”. En altres paraules que hi faltava sang i fetge i pit i cuixa.
Malgrat la petita picabaralla sobre el fet d’aquesta versió teatral sense el previ coneixement de Joan Serracant, la relació entre aquest i Ribera va continuar. Aquest fet és, però, un exemple més de l’èxit de la Llevantina que ambdós amics volien en ocasions capitalitzar pel seu compte. Per la seva part Joan Serracant utilitzava tota la seva influència com a delegat de NO-DO a Barcelona per promocionar la interpretació de Llevantina. En una carta datada el 30 d’agost de 1954 li comunicava a Ribera el projecte de rodar el primer NO-DO en color i on hi hauria unes escenes amb gent ballant la sardana. La música, naturalment, seria la de la Llevantina.
En una altra carta li deia: “En quant a Llevantina ja haurà vist que continua rajant. Ahir m’entretenia a comptar els discos liquidats i passen dels 11.000. La recaptació bruta total és d’unes 55.000 pessetes des que es va estrenar, de les quals vostè i jo n’hem percebut unes 14.000 i en Bou 28.000”.
En la correspondència creuada entre Serracant i Ribera al llarg de l’any 1956 hi apareix sovint la proposta de Serracant d’escriure una comèdia musical sobre el tema de la Llevantina malgrat l’existència de l’obra ja escrita individualment per Ribera i estrenada a Sabadell el 1949. També li comunica que segons rumors Xavier Cugat havia fet un disc incloent-hi la Llevantina i que tractarà de confirmar-ho. Fins a finals de 1956 Serracant i Ribera es van intercanviar diversos projectes sobre el tema Llevantina però cap d’ells es va arribar a fer.
Resumint, doncs, al llarg d’aquests dos programes dedicats a la Llevantina hem fet un repàs a l’èxit indiscutible d’aquesta, encara avui popular sardana de Vicenç Bou, i a la seva relació sabadellenca, a través de la lletra de Serracant i Ribera, de la seva adaptació a ritme de fox i com a argument teatral que va inspirar i que, en el seu moment, va aconseguir força popularitat.