Esperit de Festa 31-03-07

Bon dia.
La setmana passada, l’entitat Sabadell més Música va celebrar l’acte de lliurament del Premi Nacional Agustí Borgunyó 2006. El sopar a l’Hotel Urpí va comptar amb la presència d’una nombrosa i distingida representació de la societat sabadellenca i, també, de diverses persones vingudes de diferents indrets de Catalunya. A destacar la qualitat de les intervencions i el seu clar matís reivindicatiu. Tant a nivell institucional, per part del Tinent d’Alcalde de Serveis Personals i de Cultura, Joan Manau, i del president de Sabadell més Música, Josep Vinaròs, com de Joan Lluís Moraleda, en la glossa que va fer del guardonat, la Fundació Orfeó Català-Palau de la Música, com també Jaume Comelles, que va ser qui va rebre el guardó, i Josep Valldaura en nom de la Cobla Sabadell, en agrair la menció especial que el jurat li havia atorgat, van fer un encès elogi de la vessant concertística de la cobla i van reivindicar una millor i major consideració pública envers la valoració i projecció del nostre patrimoni musical més identificatiu.
Per la meva posició a la taula, que compartia amb la resta del jurat, tenia davant un gran cartell amb l’escut de l’entitat organitzadora on hi havia escrit la següent pregunta: Es pot viure sense la música? I com que tota pregunta necessita una resposta vaig arribar a la conclusió de que aquesta, com tot a la vida, és relativa. Segurament, per la majoria dels que érem allà i per a molta gent la música forma una part important en les seves vides. Però, és evident, que hi ha molta més gent que viuen sense cap tipus de relació ni tenen cap interès en qualsevol tipus de forma musical, sigui orquestral o coral. Però, si extrapolem la pregunta més enllà de les formes interpretatives i l’incloem com a una expressió dels sentiments la cosa canvia. Per que ¿no li sonen a la millor música les amoroses paraules que la mare adreça a l’infant que amb delit s’aferra al seu pit? ¿No sona com una música especial aquell primer “t’estimo!” emocionat que brolla del primer amor? ¿No és la millor melodia aquell “què faré si em quedo sense tu” que podem preguntar-nos al final de la nostra vida en comú amb la persona estimada?
Per tant, si la pregunta inclou la música dels sentiments la resposta és evident que no, que no podem viure sense música, perquè no podem viure sense amor, sense sentiments, sense esperança... No podem viure sense tendresa...
Em permetran, doncs, que avui, a més del meu habitual desig de que tinguin un bon cap de setmana acabi aquest comentari amb música, amb música dels sentiments. En homenatge a Lluís Llach, per tot el què ha estat, per tot el que ens ha donat al llarg d’aquests 40 anys, amb admiració i respecte, amb tendresa...
Tendresa Lluís Llach (CD Lluís Llach 9, trac 5. 3’46”)
Lluís Subirana. Director