dissabte, 31 de gener del 2009

Esperit de Festa 31-01-09

Bon dia.
Avui és el programa número 200 d’Esperit de Festa i aquest és, també, el meu comentari número 200 que els adreço, i el meu “Bon dia” número 200 que els desitjo, a tots vostès, com he anat fent puntualment cada setmana des d’aquell ja llunyà setembre del 2004 quan aquí, a Ràdio Sabadell, iniciàvem aquest apassionant camí de la informació i la comunicació radiofònica. Són 200 comentaris sobre temes diversos però tots elaborats a l’entorn del fil conductor de la sardana, la seva música, la seva dansa, i sobre tot allò que representa i que mou al seu entorn. Com els deia fa dos anys amb motiu del comentari número 100, a l’hora de decidir un tema, de comentar una notícia, de relatar algun fet puntual, de donar la meva opinió, de posicionar-me sobre una opció concreta, he procurat, sense tancar els ulls al passat, mirar el present amb passió, però sense apassionament, i he intentat que la meva visió dels temes tractats fos el més objectiva possible, sense defugir, però, que en alguns casos el meu punt de vista pugui diferir de l’opinió d’alguns dels nostres oients, cosa altrament positiva tota vegada que el contrast d’opinions és un exercici democràtic molt saludable.
Aquest número 200 serveix, també, de manera simbòlica, per enllaçar el meu passat i present radiofònic. M’explico. D’aquí a poques setmanes farà 50 anys que vaig escriure el meu primer guió per a un programa de sardanes. Es tractava del programa Portaveu que s’emetia des de la desapareguda Radio Juventud de Sabadell i que Sabadell Sardanista ens va encarregar la redacció i direcció a mi i a l’amic Joan Montsech. És per això que, a partir del proper mes de març, rememorarem algun d’aquells guions que vaig escriure entre març de 1959 i març de 1960, ara farà, doncs, 50 anys.
Si he parlat del meu passat radiofònic evocant el programa Portaveu, si parlo del meu present amb motiu d’assolir la fita d’aquests 200 programes d’Esperit de Festa, també podria fer una referència al futur més immediat que tindrà com a punt de partida el programa 201. Però com que el futur és imprevisible, ens refermarem en el present, número a número, programa a programa, setmana a setmana, intentant reflectir de la millor manera possible l’actualitat sardanista. L’actualitat del dia a dia, que és en definitiva el que compta, perquè el futur es construeix, també, amb el treball del dia a dia. Gràcies, moltíssimes gràcies per la seva atenció, pel seu suport al llarg d’aquests 200 programes i que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 28 de gener del 2009

Poema de la setmana 4/2009

Amor sota la pluja

Una cortina de boira
guardava la nostra intimitat
mentre el joc de l’amor
desplegava fantasies.
Les mans i els llavis resseguien
uns cossos adelerats de carícies.
Fora, la pluja repicava insistent
ofegant el panteix rítmic
que emergia del fons dels sentits.
La suor lliscava per la pell
com les gotes de pluja
que llauraven els vidres.
Els cossos cercaven l’acoblament,
igual que les notes musicals
se situen, cada una al seu lloc,
al pentagrama que les acull.
La passió accelerava l’instint
i ràpidament brollava el desig.
Al fons dels ulls hi lluïa el plaer.
Els braços enllaçaven
uns cossos que emetien
el batec rítmic d’uns cors
compassats per la joia.
En el silenci de la nit,
la pluja i el vent
entonaven un cànon
que repetia dolçament:
t’estimo... t’estimo... t’estimo...

dissabte, 24 de gener del 2009

Esperit de Festa 24-01-09

Bon dia:
Tal com els havíem anunciat, diumenge passat es van celebrar, inhabitualment, dues audicions de sardanes a Sabadell. Una al barri de Can Feu, amb la Jovenívola, organitzada per l’Associació de Veïns i que havia estat anteriorment suspesa per la pluja. L’altra audició, a càrrec de la cobla La Nova Vallès, a la Plaça de la Creu Alta, organitzada conjuntament per l’Associació de Veïns i el Centre Sant Vicenç, amb motiu de la setmana de Sant Vicenç que, antigament, coincidia amb la festa major d’hivern de la Creu Alta. Vaig pensar que la presència a la Plaça Cambó estaria assegurada amb els habituals balladors i els fidels seguidors de la Jovenívola, i em vaig decidir per anar a la ballada de la Creu Alta. L’aire era fred però lluïa un sol esplèndid. Vaig arribar quan la cobla encetava la segona sardana. La gran plaça era gairebé buida. Només un parell de rotllanes i una vintena d’espectadors que comentaven la jugada. Algunes persones passaven sense aturar-se i entraven a l’església. A pocs minuts de la plaça, al Parc Catalunya, se celebrava el Cros d’atletisme de Sant Sebastià, amb gran afluència de públic. Vaig parlar de tot això amb la presidenta de l’Associació de Veïns, la Teresa Comelles i el president del Centre Sant Vicenç, Manel Camps. Es lamentaven de la coincidència amb l’altra ballada i la cursa atlètica, admetien una certa precipitació en organitzar aquest acte, es dolien de la manca d’assistència, però es proposaven de repetir-ho l’any vinent amb més previsió i coordinació amb Sabadell Sardanista. La imatge, però, ja estava immortalitzada amb la fotografia de dilluns al diari Avui+Sabadell i el titular corresponent “Jornada de sardanes fluixa”. I és sobre aquest titular que voldria fer algunes reflexions. Aquesta ballada de sardanes estava organitzada per dues significatives entitats del barri i destinada, principalment, als seus socis i a tots el veïns. Per tant, cal deixar clar que aquí no van fallar els sardanistes, els que van fallar van ser els creualtencs, socis o no, que no van assistir a un acte organitzat per a ells i al seu barri. Quan Sabadell Sardanista organitza una ballada sí que ho fa per als seus associats, col·laboradors, sardanistes d’arreu i, evidentment, per a la resta de ciutadans. Però aquest no era el cas de la ballada a la Creu Alta. Però, lamentablement, una vegada més, és la imatge de la sardana la que en surt malparada. La pregunta que em faig i que els convido a tots vostès que també es facin és si, en lloc d’una ballada de sardanes s’hagués organitzat una exhibició de country o de la dansa del ventre els creualtencs hi haurien assistit amb més interès del que van demostrar per les sardanes. El més xocant és que, després, moltes d’aquestes persones són les mateixes que es lamenten perquè, diuen, que la sardana es mor.
Voldria acabar aquest comentari fent referència a un altre fet que, d’alguna manera, penso que està relacionat amb el tema del futur de la sardana. Fa uns dies vaig llegir a la premsa un ampli reportatge sobre la crisi econòmica i com aquesta afecta a moltes famílies que es veuen obligades dràsticament a reduir despeses. Alguns pares explicaven que havien tingut de deixar de portar els fills a acadèmies i escoles privades de música i dansa on, com podem deduir, no anaven pas a aprendre-hi a ballar sardanes. Doncs bé, des d’aquí, faig una crida dirigida a tots els avis i pares perquè no es posin tristos ja que els ofereixo la solució, no als problemes de diners, sinó a les classes de música i dansa. Avis i pares, porteu els nens i nenes als cursets de sardanes que organitzen les entitats sardanistes, ¡que són gratuïts! Tindreu els néts i els fills col·locats, aprendran música, encara que sigui d’oïda, i aprendran a ballar la sardana, la dansa més bella de totes les danses. I sense pagar ni un euro! Només us demanaran, ei! si no es massa demanar, que almenys un cop al mes els acompanyeu a la ballada del diumenge perquè puguin practicar en directe, al so de la cobla i fent una gran rotllana.
Ves per on, potser aquesta crisi, farà algun bé a la sardana.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 21 de gener del 2009

Poema de la setmana 3/2009

Del llibre Sense Treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm. 36. Sabadell

La casa de la Companyia d'Aigües
La casa de la meva infància
era un casalot gran i fred.
Als baixos hi regnava l’aigua
que per canals i comportes
alimentava carrers i cases.
A sobre, al terrat, hi havia
dos grans dipòsits de reserva.
A la nit m’adormia sentint
la remor monòtona de l’aigua
que els omplia constantment.
Ara és tot el contrari.
El soroll de l’aigua em desperta
al seu pas per les canonades
alimentant la dutxa matinal
o per l’estrèpit de la descàrrega
del dipòsit d’algun wàter.
Remor d’aigua en les meves nits
que abans m’adormia i ara em desvetlla.


dissabte, 17 de gener del 2009

Esperit de Festa 17-01-09

Bon dia:
Fa unes setmanes, la diputada del Grup Parlamentari de Convergència i Unió, Glòria Renom, va presentar al Parlament una Proposta de Resolució instant el Govern de la Generalitat a que “fent ús de les competències exclusives que li han estat reconegudes en els articles 127 i 167 de l’Estatut pel que fa al desplegament regulador de les diverses expressions del marc simbòlic de Catalunya, i en compliment d’allò que disposa l’apartat 5 de l’article 8 en referència als símbols nacionals, defineixi la sardana com a Dansa Nacional de Catalunya”. Acompanyava la proposta argumentant que “La sardana ha estat històricament, i continua sent-ho, un símbol d’identificació i afirmació d’uns valors culturals autòctons que es manifesten a través de l’activitat lúdica de milers de ciutadans i ciutadanes de totes les edats i condicions i una de les poques manifestacions dansades de la nostra cultura popular que, d’una manera regular i quotidiana, és present a la majoria de pobles i ciutats de Catalunya. Una música i una dansa que, a més de la pròpia funció festiva, transmet connotacions sensorials equiparables als grans moviments ètics que avui, i mirant al futur, interessen a tota la societat. Tolerància, integració, pacifisme, ecologisme, germanor, solidaritat, formació integral de l’infant o l’adolescent, un conreu de valors culturals cívics i ètics, juntament amb el sentit de pertinença a un poble, que són una característica que ens singularitza, i, alhora, manté a la sardana com una dansa viva, gràcies al treball de les ballades al carrer i plaça, als aplecs, a les colles de competició, les cobles, els moviments formatius i els mitjans de comunicació social. Per tots aquests motius i atès que ha estat reconegut en l’Estatut d’Autonomia vigent, que Catalunya afirmant els seus drets històrics ha desenvolupat i té una posició singular pel que fa a la cultura; atesa l’habilitació positiva de l’article 5 del text estatutari i la necessitat de reconèixer i garantir la singularitat de Catalunya en aquells àmbits o elements que són privatius de poble català, definit majoritàriament com a nació pel propi Parlament en el Preàmbul de l’Estatut; i atenent als principis rectors de l’actuació dels poders públics sobre educació, recerca i cultura consagrats a l’article 44 del text estatutari, el Grup Parlamentari de Convergència i Unió presenta aquesta proposta de resolució. Fins aquí un resum de la proposta presentada.
La diputada Glòria Renom, filla del gran tenor Gaietà Renom, ja va presentar el passat mes de setembre una bateria de preguntes al Govern sobre les mesures per a la divulgació de la sardana en els mitjans de comunicació; pel foment de les associacions sardanístiques; pel coneixement de la sardana fora del territori català; per fomentar els concursos i campionats de colles i tenint en compte que ha estat reconegut en l’Estatut d’Autonomia vigent, que Catalunya afirmant els seus drets històrics ha desenvolupat i té una posició singular pel que fa a la cultura, Glòria Renom considera que “és el moment de fer el pas definitiu per donar a la sardana el caràcter de dansa nacional que mereix”.
Fins aquí la informació que m’ha estat facilitada. Sembla, però, que la cosa no agrada a determinats partits i que hi presentaran al·legacions en contra. Si ens atenem a l’opinió de l’actual Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat que diu que la sardana és morta i s’ha de reinventar, ja ens podem imaginar per on van els trets. Caldrà estar atents als esdeveniments, veure les al·legacions en favor i en contra que faran els partits parlamentaris i, en funció del resultat final, que els sardanistes actuïn en conseqüència.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 13 de gener del 2009

Poema de la setmana 2/2009

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Escoltant el poeta
Les paraules sortien del vers
igual que coloms missatgers
llançats vers l’horitzó.
Esteses les ales giravoltaven
i, un cop ben orientades,
feien cercle al nostre entorn.
Enmig de la riquesa dels mots
tu i jo,
corpresos per un fregar de dits,
per uns mots a cau d’orella,
per un lleu contacte del cos.
Enmig d’un rosari d’emocions,
tu i jo,
i les grans paraules de sempre:
esperança, realitat, dolor,
nostàlgia, il·lusió, amor...
Enmig d’un silenci ple de paraules,
tu i jo,
evocant sensacions compartides
retíem, amb un picar de mans,
el nostre homenatge al poeta.
I per la força del desig,
els mots tornaven al seu lloc
refent de bell nou el poema,
ara però, amb un nou títol:
El poeta, tu i jo.

dissabte, 10 de gener del 2009

Esperit de Festa 10-01-09

Bon dia:
La intervenció, fa uns dies, en un Telenotícies de TV3 d’una destacada política del Partit Popular em va deixar bocabadat. En relació a les negociacions sobre el finançament, i als seus possibles acords finals, deia que la converses del govern espanyol amb els representants polítics catalans li sonaven a sardana. Que la paraula sardana apareixés en un Telenotícies i en boca d’una política del PP era ja el súmmum de la estrambòtica i rocambolesca situació en que es troba aquest afer, i que consisteix en incomplir de manera reiterada per la via dels acords polítics, la decisió democràtica expressada a les urnes en referèndum pels catalans, i avalada, el seu dia, pel govern espanyol. Tornem, però, a la paraula sardana pronunciada per la política del Partit Popular en relació a les negociacions del finançament. Els confesso que de seguida vaig pensar que aquesta expressió faria fortuna i que aviat seria emprada pels polítics catalans per a referir-se-hi, evidentment, en sentit contrari. I, efectivament, així ha estat. Si han estat atents als informatius hauran pogut sentir com algun destacat representat polític i membre d’un partit que governa a la Generalitat s’ha referit a les manifestacions de la representant del PP argumentant que de fórmula sardana pel finançament, res de res. Cosa aquesta que hem d’interpretar com que ens ve a dir que aquí no estem per aquestes definicions nostrades i que el què volem és que es compleixin els acords estatutaris. No és la meva intenció, ni és aquest l’espai adequat, per discutir sobre la qüestió. Que els acords finals sobre el finançament no seran els que Catalunya es mereix i necessita em sembla que vistes les actituds al respecte dels nostres representants polítics, al govern i a la oposició, ho podem donar per fet. També voldria deixar clar que si em refereixo, des d’un programa sardanista, a aquesta qüestió no és per fer política sinó per defensar els interessos econòmics de Catalunya que, no ho oblidi ningú, afecten als recursos destinats a la cultura i, en conseqüència, a la cultura tradicional i popular i, per tant, a la sardana. Però voldria, finalment, insistir en la qüestió semàntica. En la paraula sardana. Una paraula que identifica una música, una dansa, que ofereix elements simbòlics de gran vàlua que els nostres polítics són incapaços de pronunciar en públic com a sinònim d’unió, de germanor, de solidaritat, d’identitat. Una expressió, sardana, que ha de posar en circulació política una espanyola del PP i que els polítics catalans, incomprensiblement, no utilitzen ni simbolitzen, possiblement per desdeny o per considerar-la folklòrica i, només, una expressió d’estar per casa. I, així, ens va.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

dilluns, 5 de gener del 2009

Poema de la setmana 1/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell
Camí de la llibertat

Sóc presoner de mi mateix.
Vull escriure el meu poema
obrint el forrellat que tanca,
captives, totes les paraules.
És un esforç d’abast titànic,
una lluita per subsistir.
Però els mots es resisteixen
a ser emprats en captiveri.
A poc a poc i amb insistència
el vers es va fent present
emergint entre murs i reixes
com un ferm missatge de pau.
Per fi he escrit el poema
i he guanyat la llibertat.

dissabte, 3 de gener del 2009

Esperit de Festa 03-01-09

Bon dia.
Si el darrer comentari de l’any 2008 el dedicàvem a un breu anàlisi estadístic de l’activitat de l’any, podríem dedicar aquest primer a resumir, a manera d’un breu decàleg d’intencions, el què esperem, sardanísticament parlant, que ens depari aquest nou any 2009.
1. Per a una millor difusió i en recerca de més públic insistir en la conveniència d’incloure la sardana dins la programació d’actes festius, sense oblidar l’organització exclusiva d’aplecs i audicions quan les circumstàncies ho requereixin.
2. Que prossegueixin les edicions de revistes, llibres i gravacions de qualitat i que els sardanistes les comprin.
3. Que les cobles no professionals aconsegueixin una fórmula d’actuació-remuneració que permeti el seu normal desenvolupament i pervivència.
4. Que les entitats i la SGAE facin possible que els compositors de sardanes tinguin garantits els seus drets d’autor.
5. Que les emissores de ràdio incloguin en la programació normal música de cobla i no la tinguin marginada només a espais específics.
6. Que la premsa escrita d’abast nacional s’ocupi més de la informació sardanista.
7. Que la Televisió de Catalunya ho sigui de veritat, que es deixi de complexos i que no segueixi marginant la informació i retransmissió d’actes amb la sardana i la cobla com a protagonistes.
8. Que les institucions de govern destinin més recursos a la promoció i difusió de la cultura popular i, per tant, de la sardana, com a signe d’identitat del país que representen.
9. Que la renovació als concursos de colles no quedi limitada només al vestuari i que s’aconsegueixi el binomi competició-participació per així aconseguir de superar el moment crític pel qual travessen.
10. Que els dirigents sardanistes siguin els primers a creure en el futur de la sardana i substitueixin el pessimisme per l’optimisme, un optimisme si es vol basat en la realitat actual i que, els que es diuen sardanistes, ho demostrin participant i col·laborant econòmicament.
Esperem que d’aquí a un any puguem fer un balanç ben positiu sobre el compliment d’aquest decàleg de bones intencions.
Que tinguin un bon cap de setmana
Lluís Subirana. Director