dilluns, 27 de desembre del 2010

Esperit de Festa 24-12-10

Ahir va fer exactament 50 anys que es va estrenar a Acapulco, Mèxic, l’oratori El pessebre, de Pau Casals, basat en El poema del Pessebre de Joan Alavedra. Aquest gran himne de pau, que la dictadura franquista no permetia interpretar a l’estat espanyol, va assolir un gran èxit i va donar la volta al món amb actuacions a Assís, Jerusalem, Ginebra, Londres, Nova York, Florència i a les Nacions Unides. D’extraordinari esdeveniment cal considerar l’audició que es va fer a Cuixà a càrrec de l’Orfeó Català. Finalment, aquest gran missatge de pau es va poder representar per primera vegada a Catalunya l’any 1967, al Palau de la Música Catalana. Va ser el propi Joan Alavedra l’encarregat de presentar-lo.
Segons escriu Joan Alavedra, un dia de Nadal la seva filla petita li va demanar que li fes un vers. Un vers que es va convertir en un poema que va titular El poema del Pessebre i que va ser premiat als Jocs Florals de la Llengua Catalana que se celebraven a l’exili, concretament a Perpinyà. Assabentat d’aquest fet, Pau Casals, gran amic de l’Alavedra, li va prometre que hi posaria música. Passarien uns anys fins que, finalment, aquesta feliç unió germinaria amb l’estrena, el 24 de desembre de 1960, d’aquest oratori mundialment famós i que porta per títol El Pessebre. Ahir va fer, doncs, com els deia, exactament 50 anys.
Voldria destacar un fet que relaciona El Pessebre i Sabadell. L’any 1988 el sabadellenc Joan Rios i Masanell va iniciar una sèrie de nadales il·lustrades pel també artista sabadellenc Jordi Roca, amb la voluntat de recrear el simbolisme d’aquesta gran obra. El 1996, amb motiu de la commemoració del centenari del naixement de Joan Alavedra es complementaren les il·lustracions que, amb el text íntegra del poema, s’editaren i formen el volum número 2 de la col·lecció Imatge i paraula de la Fundació ARS. Aquestes il·lustracions configuren una exposició anual itinerant que s’exposa per aquestes dates havent visitat ja diverses ciutats. Aquest any es pot visionar, fins al 15 de gener, a la Seu d’Ègara de les Esglésies de Sant Pere de Terrassa.
I acabo aquest comentari tot felicitant-los el Nadal amb aquests versos d’El poema del Pessebre:

L’estel brilla en la nit pura
i es detura al firmament.
Els camps són sembrats d’argent.
Fa una nit quieta, segura.
Si no pot ser un crit del vent,
¿no sentiu com un lament,
com un plor de criatura?
Lluís Subirana. Director

dimecres, 22 de desembre del 2010

Poema de la setmana 51-52/2010

Encara que un dia la Missa de Nadal es passi en videoclip, el cant del gall soni en estèreo i el Missatge ens arribi per Internet, us desitjo que sempre, sempre, recordeu aquells Nadal de la infantesa i que aquella sensació de misteri, il·lusió i d’esperança estigui sempre present en la vostra lluita de cada dia. Amb amical estimació.

Parpelleig d’estrelles en la nit Màgica.
El vent, al lluny, va entonant un cànon.
La Mare, amorosa, acarona l’Infant que plora.
Les llàgrimes del Nen, són com gotes de rosada.

dilluns, 20 de desembre del 2010

Històries, Llegendes i Els Pastorets

Lluís Subirana
Històries, Llegendes i Els Pastorets
Il·lustracions de Josep Ubia
Estudi d'Art, Edicions. 2010
PVP 10 euros


dissabte, 18 de desembre del 2010

Esperit de Festa 18-12-10

Aquests dies, a molts escenaris de Catalunya s’inicien les representacions dels pastorets. A Sabadell, escenaris com el de La Faràndula i Sant Vicenç seran el centre d’atracció de petits i grans, creients i no creients, però tots seduïts per la màgia d’un ritual teatral que supera el pas dels anys, les modes i les circumstàncies socials, culturals i polítiques que a cada època ens ha tocat viure. Josep Maria Folch i Torres va escriure Els Pastorets o l’Adveniment de l’Infant Jesús per encàrrec, perquè uns anteriors pastorets escrits per Frederic Soler “Pitarra” i titulats El Bressol de Jesús o Garrofa i Pallanga eren poc edificants als ulls de la Junta d’Espectacles del Coliseu Pompeia dels Pares Caputxins de Barcelona, on es representaven.
Ramon Folch i Camarasa, al seu llibre biogràfic dedicat al seu pare Josep Maria Folch i Torres i titulat Bon dia, pare, explica que un vocal del Coliseu Pompeia volia que fos l’autor d’En Patufet i de Pàgines viscudes qui escrivís una versió més digna dels pastorets. Folch i Torres va acceptar l’encàrrec amb la voluntat d’enllestir-lo amb temps suficient per posar-lo en escena aquell mateix Nadal de 1916. Com a font d’inspiració, li van mostrar els decorats que tenien i en Folch i Torres en va tenir prou per imaginar-se una història magnífica que ha esdevingut un clàssic del teatre català i una tradició nadalenca des de fa gairebé un segle.
La representació dels pastorets tindrà enguany una motivació especial per als membres del Teatre de Sant Vicenç tota vegada que estrenaran el nou escenari que els permetrà una major i més espectacular posada en escena. Precisament amb motiu d’aquesta nova estructura i per ajudar al seu finançament, el proper dimecres 22, a les dos quarts de 8 del vespre, a la sala-bar del Centre Sant Vicenç, es farà la presentació del llibre Històries, llegendes i Els Pastorets, amb il·lustracions de Josep Ubia i que jo he tingut l’honor d’escriure. Insisteixo que els ingressos generats per la venda d’aquest llibre aniran íntegrament al Centre Sant Vicenç per tal d’ajudar a sufragar la quantiosa despesa que ha suposat la remodelació i millora d’aquest espai teatral emblemàtic de la Creu Alta. El president del Centre, Manel Camps, en el pròleg del llibre diu: “Històries, llegendes i Els Pastorets és un text planer i agradable de llegir, que combina el relat històric amb la ficció narrativa i fragments escollits d’Els Pastorets d’en Folch i Torres. Aquest plantejament tan original ens permet conèixer la nostra història més pròxima i descobrir com devia ser la vida en aquesta part del terme, quan aquest no era Sabadell sinó Sant Pere de Terrassa, un poble independent format per la unió de set parròquies, entre les quals Sant Vicenç de Jonqueres i Sant Julià d’Altura. Aleshores, fa cent anys pel cap baix, vivíem del camp, de la vinya i l’olivar i el mas era el centre de la vida familiar. El llibre està estructurat en tres parts o “actes”, seguint un format semblant al d’una obra de teatre. En el tercer acte, l’autor ha inclòs un conte de Nadal sorgit de la seva rica imaginació que té com a protagonista l’Estrella d’Orient i un altre estel del firmament, situat “a mig camí de tot arreu”, que li fa de guia i que, ben bé, podria ser el nostre estel, l’estel de la “bona gent que aquí habita” com li diu Jepó a Satanàs al davant de la casa de Josep. És un conte breu per a grans i petits, per fer volar la imaginació i per explicar-lo al peu del llit o a la vora del foc, com les històries que l’àvia explicava a Lluquet i Rovelló, però sense que hi surti el dimoni banyut.”
Em permeto doncs recomanar-los, no com a coautor, sinó com a sabadellenc i ceualtenc, que assisteixin a les representacions dels pastorets i comprin aquest llibre per tal de col·laborar amb una molt bona causa.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 14 de desembre del 2010

Poema de la setmana 50/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


La cala petita

Deixeu-me allà, a la cala petita,
a redós de la vella barca blanca
ancorada fa molts anys a la sorra
perduts fa temps patró, rems i vela.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
on sempre van a dormir les onades
que empeny suaument la marinada
fins a besar amorosament les roques.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
sota el vol incessant de gavines
que dibuixen al cel pentagrames
amb músiques que el vent escampa.
Deixeu-me allà, a la cala petita,
sobre la fina sorra de la platja
i que siguin el sol i les estrelles
la meva fidel i eterna companyia.

dissabte, 11 de desembre del 2010

Esperit de Festa 11-12-10

Ens ha arribat la notícia que a Argentina, l’Agrupació Cultural Catalana de Mendoza ha creat una cobla a la qual han posat el nom de “La Donya”. Després de dos anys de feina buscant i preparant músics capacitats per afrontar el repte, aquesta formació musical ha pogut efectuar el seu debut malgrat que s’han hagut de substituir alguns instruments propis de la cobla per altres, com per exemple, la flauta travessera substitueix el flabiol, els saxofons sopranos ocupen el lloc dels tibles i els saxofons alts fan de tenores. També els fiscorns estan canviats per dos saxofons, un de tenor i un altre de baríton. De totes maneres darrerament han aconseguit una tenora i un flabiol i estan en fase d’aprenentatge. Al concert inaugural s’hi van interpretar tres sardanes de Francesc Rius i l’himne d’Els Segadors. Cal recordar que ja l’any 1993 el música sabadellenc Jordi Figaró va donar uns cursets d’instruments de cobla a Caracas (Venezuela), que va repetir dos anys més tard, amb la qual cosa va afavorir que es formés la cobla Principal de Caracas. El 1992 es va anunciar l’actuació de la cobla Principal de Mendoza, a l’Argentina. Són iniciatives difícils de mantenir-se en el temps però que no deixen de tenir el seu interès i que serveixen per potenciar la internacionalització de la cobla i la sardana.
Una altra notícia interessant en l’àmbit de la cobla és la gestació d’una formació integrada només per dones i que portarà el nom de cobla “D de Dones”. És una iniciativa de la cantant Maite Mer ja vinculada al món de la cobla. Està previst que aquesta nova formació només es dedicarà a concerts i recitals, gràcies al repertori que estan preparant basat en suggerents obres de Marc Timón i sardanes compostes per dones, així com cançons tradicionals harmonitzades per a cobla.
La presència de la dona en les formacions coblístiques és avui dia sortosament força habitual. El precedent es remunta a finals del segle XIX quan algunes informacions, no del tot confirmades, diuen que la primera dona a tocar en una cobla va ser la Marta Rigau, filla del Joan Rigau, i que diuen que va tocar a la cobla del seu pare quan aquest estava barallat amb Pere Rigau, l’altre fill, per la creació dels Montgrins. Sembla, però, que hi va tocar només uns mesos ja que ho va deixar en casar-se. El que sí que està perfectament documentada com a primera dona que va tocar regularment en una cobla és Maria Antònia Pujol Subirà, de Gironella, instrumentista de tenora que l’any 1980 va tocar inicialment en la cobla Bages i després a altres cobles, entre elles la Contemporània. Seguirien entre les pioneres els noms de Concepció Ramió, les components de la cobla Marinada, Montserrat Esteve, Ester Lobo i Maria Mercè Navarro, actualment compositora i flabiolaire de la Contemporània, entre altres. A partir de la dècada dels 80 i amb l’aparició de les cobles juvenils la presència de la dona a la cobla és un fet força habitual.
Aquesta iniciativa de la cobla “D de Dones” és una demostració més que el nostre conjunt instrumental està vivint, en els darrers temps, un procés de revalorització i experimentació. La presència de músics joves amb noves idees creatives està renovant el llenguatge musical i estilístic, i la col·laboració amb artistes diversos l’estan fent entrar en camps com el de la música electrònica, el rock o l’orquestra simfònica. Aquest procés d’expansió i col·laboració amb d’altres expressions artístiques és un molt bon símptoma sobre la importància i les grans possibilitats que té la cobla i que no ens cansarem de reivindicar.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 7 de desembre del 2010

Poema de la setmana 49/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Si tu vols

Si tu vols cantarem
al sol i al vent.
Si tu vols plorarem
la mort i el dolor.
Si tu vols fruirem
de l’amor i la vida.
Però digues, almenys un cop,
ben alt, clar i amb goig:
sí! jo vull!

dissabte, 4 de desembre del 2010

Esperit de Festa 04-12-10

Diumenge passat va ser un dia històric. Però no pensin vostès que ho dic pel resultat de les eleccions al Parlament de Catalunya. No, tot hi la seva importància no és d’això que els vull parlar sinó que em vull referir a un altre esdeveniment que va ser noticia d’excepció en el decurs del telenotícies migdia de TV3. Després d’informar detalladament del procés electoral, la presentadora va fer referència a la final del concurs de punts lliures que les colles sardanistes havien celebrat el dissabte nit a Igualada. Si això ja era, per si mateix, un fet inhabitual en els informatius de TV3, l’excepcionalitat de la notícia va ser la connexió amb el Pavelló de les Comes d’Igualada i les imatges i informacions sobre el concurs que duran 2 minuts, atenció 2 minuts als informatius de la televisió, cosa mai vista fins ara en relació a la sardana, ens va oferir la connexió amb una molt bona crònica informativa del corresponsal Xavier Oller. Imatges, música, comentaris, manifestacions, que van deixar molt clar que la sardana també és espectacle i que, per tant, també mereix la seva quota informativa a la televisió catalana, és a dir, aquesta que diuen que és, ho ha de ser, la nostra. Caldria que això deixés de ser una excepció per esdevenir un motiu més d’informació sobre esdeveniments de la cultura popular i tradicional del nostre país, aquest país que TV3 televisivament representa, i acceptés que no tot comença i acaba amb els èxits castellers. Podem admetre que, al marge de l’espectacularitat dels punts lliures, les imatges televisives d’una ballada de sardanes normal no tinguin massa atractiu però, i a la premsa? ¿Per què, amb tot mereixement, es dediquen pàgines senceres al fet casteller i s’ignora la sardana, els geganters, el cant coral, la dansa tradicional, per exemple? Ara que la temporada castellera s’ha acabat, ¿els mitjans informatius seguiran dedicant temps i espai a parlar d’altres manifestacions, sinó tan espectaculars, sí igualment representatives de la nostra cultura? ¿Com és que el temps i espai que els mitjans informatius dediquen a la música ignoren sistemàticament que la sardana també és música i que se celebren extraordinaris concerts que omplen auditoris a diferents capitals i ciutats catalanes? Com és que surt un nou diari, em refereixo a l’ARA i, almenys en el seu primer número i en les seves declaracions d’intencions informatives no hi ha cap referència al seguiment informatiu de la cultura popular i tradicional catalana? Moltes preguntes amb una sola resposta: la falta d’autoestima pel que ens és propi i identificatiu, el poc interès per un aspecte de la nostra cultura que hauria de ser motiu d’orgull i d’identificació nacional.
Deia al començament que diumenge va ser un dia històric i m’agradaria pensar que això signifiqués un canvi, en tots els sentits, polític i informatiu, que deixes enrera determinats tòpics i que es valoressin més els nostres signes d’identitat
Lluís Subirana. Director

dimarts, 30 de novembre del 2010

Poema de la setmana 48/2010

Cor adolorit

Un tatuatge invisible
té gravat al cor:
sageta que el travessa
fent diana al dolor.
Gotes de sang li supuren
per les conques dels ulls
fent un bassal a terra
on vol ofegar-ho tot.

dissabte, 27 de novembre del 2010

Esperit de Festa 27-11-10

Diuen que avui és jornada de reflexió, que es pot pensar però que, fora de l’àmbit intern i familiar, no es pot expressar públicament el que penses. La democràcia té aquestes contradiccions. Naturalment que això fa referència a la qüestió política i com que aquest comentari no és mai polític (o potser a vegades una mica sí, però només una mica) avui reflexionaré en veu alta i per a tots vostès. I ho faré sobre un tema que, ves per on, gairebé ha passat desapercebut al llarg d’aquesta llarga, i més aviat penosa, precampanya i campanya electoral. Em refereixo, com vostès ja segurament suposen, a la cultura, i més concretament, a la cultura tradicional i popular catalana. Des de fa unes setmanes m’he dedicat a anotar la pregunta que el diari AVUI feia cada dia als 8 líders dels principals partits que s’han presentat a les eleccions. Preguntes sobre temes diversos com si s’ha de legalitzar la prostitució, per quan una nova llei electoral, que en pensen sobre el Quart Cinturó, si s’han de suprimir els peatges a les autopistes, si han de tenir dret a vot els immigrants, si signaran el pacte nacional sobre la laïcitat, si calen nous impostos per finançar serveis públics, que faran amb les ambaixades catalanes, quan s’hauria de fer un referèndum per la independència, com potenciaran el cinema en català, si s’han de privatitzar els aeroports catalans, entre altres qüestions d’interès divers. Però preguntes relacionades amb la promoció i difusió de la cultura, o més concretament, sobre la cultura tradicional i popular catalana, cap ni una, res de res. ¿La cultura? Ves a qui pot interessat... ¿La cultura tradicional i popular? Si són quatre gats amb espardenya i barretina... Si aquí tots som progressistes i plurinacionals... I així ens va. Caldria tenir ben present les paraules del gran poeta Joan Margarit que, en una entrevista va manifestar: “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”.
Jo penso que una bona promoció institucional de la cultura tradicional i popular seria un bon mitjà per a la participació i posterior integració de gent pertanyent a altres col·lectius de procedència diversa ja que és més fàcil conèixer i arribar a estimar el país que t’acull a base de participar en les seves manifestacions festives, que a través de l’estudi de la llengua i, més encara, en les circumstàncies actuals que, llevat de casos molt específics, no el fan absolutament imprescindible. Diversos grups de cultura popular, colles sardanistes, castellers, gegants, diables, tenen gent jove, de procedència no catalana, o pertanyents a l’àmbit social del castellà que no consumeixen productes culturals catalans: literatura, premsa o teatre, però que gràcies a la seva inclusió als grups de cultura popular i tradicional s’han integrat a una activitat i a un entorn pertanyent a la cultura catalana. Les administracions han de ser conscients de la gran riquesa de la nostra cultura popular i tradicional que, en la seva rica diversitat, constitueix un referent d’identificació, crea sentiment de pertinença a la comunitat i es converteix en un important factor de cohesió social que genera autoestima. En definitiva, la cultura popular pot ser i ha de ser un vehicle per a la integració i un referent d’identificació nacional. Un vehicle que hem de fer, o que hauríem de fer avançar entre tots.
Lluís Subirana. Director

dijous, 25 de novembre del 2010

Poema de la setmana 47/2010

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm. 36. Sabadell
El pas del temps
Les busques del rellotge
cerquen entre les hores
els instants perduts.
Impassible al tic-tac
el temps s’escola irremeiable
empès per les piles alcalines.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Esperit de Festa 20-11-10

Tant per la sardana com per altres temes relacionats amb el nostre esdevenir com a poble lliure i independent, adopto normalment una actitud moderadament optimista, perquè crec que actuar en clau optimista és treballar en sentit positiu. Al contrari, el pessimisme és un signe inequívoc d’impotència i frustració. Però també tinc clar que no hi pot haver futur si no hi ha present, o dit d’una altra manera, no es pot filosofar sobre un hipotètic futur si no és sobre la base d’un present real. De la mateixa manera que no es pot avaluar el present sense tenir en compte els condicionants del passat. Així, passat, present i futur són, per tant, indestriables. I la sardana, evidentment, ha tingut un passat, té un present i ha de tenir un futur. És lògica pura. Es pot avaluar el passat, es pot analitzar el present, però ja és més difícil predir el futur. El futur no es pot assegurar però sí, almenys, intuir. Una intuïció basada en la realitat. I aquí és on volia arribar. Crec, sincerament, que malgrat totes les dificultats que ha tingut, que pot tenir i que cal preveure que sempre tindrà la sardana, i més concretament el fet social de la sardana, hem de mantenir una actitud, moderada si volen, però optimista. Dic això perquè si nosaltres no creiem totalment i amb ple convenciment amb el nostre producte cultural més autòcton, la sardana, ¿com podem pretendre que els demés hi creguin i el considerin com a propi? El convenciment sobre allò que estimem i defensem ha de ser total. No hi val el desànim ni la claudicació. Hi hem de creure com a dogma de fe, com a poderós argument al servei d’una voluntat i un estil amb intenció de projectar-lo en el temps que ens toca viure. Volen motius per l’optimisme? Sense cap ordre determinat n’esmento uns quants:
El bon nivell musical de moltes de les nostres cobles amb força jovent als seus rengles. La contínua publicació de llibres i enregistraments discogràfics, cosa que vol dir que hi ha demanda i consum. Malgrat la crisi econòmica i la disminució de les subvencions les coordinadores tenen problemes de calendari per encabir els molts aplecs que es celebren pràcticament al llarg de l’any. Els compositors segueixen creant a un ritme que fa difícil l’estrena i programació de les seves obres. L’Obra del Ballet Popular, la Federació Sardanista de Catalunya, la Fundació Universal de la Sardana, la Unió de Colles Sardanistes, les Coordinadores d’Aplecs, i 350 entitats sardanistes treballen per la promoció i difusió de la sardana. S’organitzen uns 3.000 actes a l’any amb la sardana i la cobla de protagonistes. La presència de la sardana als mitjans de comunicació, sense tenir encara el protagonisme que tots voldríem, els darrers anys ha guanyat una mica d’espai. Milers d’infants aprenen a ballar sardanes en els molts cursets d’ensenyament que es fan per tot Catalunya. La llavor, doncs, és sembrada. Un dia o altre, amb més o menys quantitat, germinarà.
Que també tenim problemes? Evidentment que sí. Com gairebé tothom. També és cert que hi ha algunes entitats que tenen dificultats econòmiques o per manca de relleu generacional. Aquests són, però, fets que no incideixen de manera decisiva en el conjunt de l’activitat sardanista. Davant d’aquestes situacions és precisament quan hem de ser més optimistes i demostrar la nostra capacitat de sacrifici i amb un objectiu ben clar seguir treballant per superar aquestes dificultats que, repeteixo, no són exclusives de l’entorn sardanista sinó que obeeixen a circumstàncies d’àmbit general del nostre temps. El present de la sardana està a les nostres mans i de nosaltres depèn el seu futur.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 16 de novembre del 2010

Poema de la setmana 46/2010

Engrunes
14.
Amb la moral ben activada,
els ulls ben oberts a la vida
i un somriure a flor de llavis
s’esvaeixen els dies tenebrosos.
15.
Serem el que som
si ho volem ser
i ens oposem a ser
el que volen que siguem.
16.
Mesurarem el nostre temps
amb hores fetes a mida
que allargarem o escurçarem
en funció dels nostres sentiments.


dissabte, 13 de novembre del 2010

Esperit de Festa 13-11-10

Assegut davant l’ordinador, amb la pantalla en blanc, m’esforçava per trobar un tema adient a aquest comentari setmanal quan una trucada telefònica va requerir la meva atenció. Vaig despenjar el telèfon i amb gran alegria vaig reconèixer la veu de l’amiga Blanca Tarridas que em trucava des de Madrid, on resideix, per felicitar-me pel premi d’Actuació Cívica que m’ha concedit la Fundació Lluís Carulla i per agrair-me, una vegada més, les constants i elogioses referències que sobre l’obra del seu pare, el compositor Josep Maria Tarridas, fem en els nostres programes que ella segueix, fidelment i atentament, a través d’internet. Vàrem estar parlant una llarga estona i, sobre l’obra del seu pare, em va comentar la cura i especial importància que ell donava als títols de les seves sardanes. Acabada la conversa, quan vaig penjar el telèfon i em vaig tornar a encarar amb la pantalla de l’ordinador, ja tenia clar el tema d’aquesta setmana. Parlaria del què em suggereixen a mi alguns dels títols de les sardanes més conegudes de Josep Maria Tarridas. Per exemple, la que vàrem programar la setmana passada La mel als llavis. A mi em sembla força evident que fa referència als breus compassos de La Santa Espina que el compositor, en el difícil i perillós context de la dictadura franquista, hi introdueix com un desig de que un dia no llunyà la catalanitat es pugui expressar en tota la seva força i que no ens haguem de quedar només amb la mel als llavis de la llibertat sinó que la puguem viure amb cos i ànima. El mestre Tarridas era un home apassionat, en la seva creació musical i, especialment, apassionat en l’amor. De les seves experiències amoroses en són un fidel retrat títols com Desengany, El que et diria, Lluny d’ella, Deixondiment o Delirant per citar alguns exemples. En cada un d’aquests títols s’endevina l’encreuament de sentiments entre la passió desbordant i el dolor punyent. La necessitat d’expressar els sentiments més íntims en El que et diria, la nostàlgia i enyorament en Lluny d’ella, la incomprensió, la revolta contra un mateix en veure’s desbordat pels esdeveniments en Desengany i Delirant. Però un dels títols que a mi més m’evoca la gran personalitat i força interior de Tarridas és Deixondiment. Per mi expressa la seva capacitat de sobreposar-se, de superar desenganys i fets lamentables amb la seva arma més persuasiva: la composició musical, les seves sardanes. La passió per viure, la més gran de les passions humanes. Perquè en la vida és on es troba l’amor que, com si es tractés d’un cercle viciós, fa que sigui ell precisament el que ens fa viure en plenitud.
I bé, potser que ho deixem aquí perquè la pantalla m’indica que ja sóc a la línia número 32 i que per tant, ja no cal seguir filosofant. Ara els toca a tots vostès que quan sentin el títol d’una sardana del mestre Tarridas deixin volar la seva imaginació i, relaxadament, deixin-se seduir per la bona música.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 9 de novembre del 2010

Poema de la setmana 45/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Els senyors de la guerra

La terra espera ardent
la pluja que mai no arriba,
pluja fèrtil de llibertat.
No ens cal llaurar ni sembrar
llavors que ens naixeran mortes.
No ens cal invocar miracles
amb velles pregàries inútils
ni encendre ciris devots
que plorin llàgrimes de cera.
En aquesta terra tan erma
ja només hi naixeran bombes
perquè al pas dels innocents
esclatin per a millor gaudi
dels cofats senyors de la guerra.

dissabte, 6 de novembre del 2010

Esperit de Festa 06-11-10

El fet que, el passat 5 d’octubre, el Consell Executiu de la Generalitat de Catalunya declarés la sardana element festiu patrimonial d’interès nacional, ha suscitat alguns dubtes i consultes sobre si això representava també per la sardana la declaració oficial de Dansa Nacional de Catalunya. Cal recordar que l’any 2008, La Federació Sardanista endegà una campanya perquè la Generalitat declarés la sardana com a Dansa Nacional de Catalunya. Les 300 entitats sardanistes del Principat, més les 60 de la Catalunya Nord, més les colles sardanistes i les cobles i, també, l’aprovació de 200 ajuntaments de Catalunya, la majoria per unanimitat de tots els seus regidors, s’adheriren a aquesta iniciativa. Resulta però que la legislació actual no permet concedir aquesta distinció ja que requereix una modificació de la llei del patrimoni cultural, a través d’un acord del Parlament, que no s’ha pogut realitzar en l’actual legislatura que ha acabat aquests dies i, per tant, resta pendent per a la propera, en espera que el nou Parlament que surti elegit modifiqui la llei actual i la sardana pugui ser declarada oficialment Dansa Nacional de Catalunya. Aquesta situació s’ha produït, també, per la dificultat de poder establir una única dansa com a dansa nacional davant de la gran varietat de balls i danses que es podrien sentir excloses, cosa que no hauria de passar perquè tot i la importància històrica i arrelament territorial que cada una d’elles pugui tenir, cap d’elles té l’expansió territorial que té la sardana amb uns 3.000 actes organitzats al llarg de l’any.
De moment, el que tenim doncs és el reconeixement de la sardana com un element del patrimoni festiu d’interès nacional, per tant, fent un joc de paraules, també podem dir que la sardana és reconeguda com “una dansa d’interès nacional”. El matís està doncs en la singularització: passar de ser “una dansa d’interès nacional” a ser “la dansa nacional”. I m’imagino que en aquest país que ens costa tant de decidir sobre les nostres coses, aquest tema restarà encallat als despatxos del Parlament molt temps.
Però per mantenir-lo ben viu, el proper dijous 11 de novembre, a les cinc de la tarda, se celebrarà una recepció oficial al Palau de la Generalitat de Catalunya per homenatjar la declaració de la sardana com a element festiu patrimonial d’interès nacional. Tot seguit, a dos quarts de set, hi haurà una ballada a la Plaça de Sant Jaume amb una cobla integrada per tots els músics d’arreu de Catalunya que hagin pogut assistir-hi desinteressadament. Constarà de 3 sardanes, cadascuna com a símbols dels territoris catalans on es balla la sardana: el Principat, Andorra i el Rosselló. La Federació Sardanista espera que sigui un dia de màxima mobilització sardanista per demostrar la capacitat de convocatòria de la nostra dansa i exemplificar així la gran massa social que hi ha darrere de la sardana. Esperem que així sigui.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 2 de novembre del 2010

Poema de la setmana 44/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Bons desitjos

No miris enrere
allò que has deixat.
Forma part del passat.
Ofega el lament
que de manera cruel
t’entristeix el present.
Hi ha nous camins
amb noves sensacions
fins ara no viscudes.
Mira alegrement el futur,
recupera la il·lusió perduda
i no estalviïs ser feliç.

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 30-10-10

L’editorial del número 20 de la revista Tornaveu, que edita l’Ens de Comunicació Associativa, sota el títol Un país no es pot inventar ni en la televisió fa unes interessants reflexions sobre la necessitat d’una major projecció de la cultura popular als mitjans de comunicació que, de manera resumida, reprodueixo. Diu: “La iniciativa de celebrar un seminari sobre associacions i mitjans de comunicació en el marc de l’auditori de TV3 ha possibilitat un diàleg entre la institució més poderosa de l’àmbit de l’audiovisual i un centenar de directius de l’associacionisme cultural, implicats a millorar l’escàs ressò que l’activitat del sector té en el conjunt de la premsa, la ràdio i la televisió.”... “Cadascú expressà lliurament les frustracions del món associatiu i les dificultats dels mitjans a l’hora de recollir l’allau d’informació que genera la cultura popular. TV3 va estar representada per alguns dels seus professionals més prestigiosos, com per exemple: Raquel Sanz i Joan-Carles Peris, imatges dels telenotícies. Al seu torn, la Corporació hi aportava Quim Rutllant, conductor de programes de Catalunya Ràdio. Jaume Fabra va fer entendre les dificultats de la recepció de la informació des de dins d’un diari, mentre Sita Vilaró, en representació de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal, exposava que aquesta era el mecanisme de transmissió de la informació associativa, Josep Ritort s’afegia al criteri en representació de la premsa gratuïta i Saül Gordillo feia entendre el paper de les agències de notícies, concretament l’ACN que dirigeix. El món d’Internet era representat per Jaume Albaigés i per l’editora de Vilaweb, Assumpció Maresma. També hi assistiren el coordinador de l’Ens, Joan Ramon Gordo, Joan Maluquer, president d’Heptàgon, editors de Tornaveu, i Pere Baltà que n’és el director. Tots plegats, amb l’aportació de documentades intervencions, van construir una anàlisi crítica de la dicotomia associacions - mitjans de comunicació, que es produïa per primera vegada d’una manera constructiva. Els representants dels mitjans reconeixen l’escassa informació que divulguen malgrat el cabal que genera la cultura popular i els dirigents associatius van entendre les dificultats de decidir què apareixerà en pantalla, sortirà a les ones i a l’espai Internet o s’imprimirà sobre paper dels diaris.”... “Es podria dir que s’ha construït un pont que pot contribuir a la rectificació de certs plantejaments. El sardanisme i els ateneus estan especialment queixosos, però alguns altres àmbits culturals s’han sentit reflectits darrerament a la petita pantalla catalana: les corals, les havaneres, el teatre amateur, les fires i les festes majors. S’han observat actituds de canvi en el darrer període i el seminari va servir per a conèixer properes programacions, com un nou espai de música popular en català.”L’editorial també fa referència a la sèrie Ventdelplà sobre la qual vaig opinar la setmana passada. Diu: “El darrer capítol de la sèrie Ventdelplà fou una positiva sorpresa en recollir una festa major on se’ns mostrava una cercavila amb gegants i nans i acompanyament musical d’instruments tradicionals, els espectacles d’animació infantil eren en català i el ball, a part de recuperar el popular ball del fanalet, l’oferia una de les més prestigioses cobles orquestra, que interpretava estàndards internacionals en català. Fou una prova més que es va cap a una televisió que reflecteixi també el patrimoni cultural popular.”
Fins aquí el contingut resumit d’aquesta interessant aportació informativa. Cal esperar doncs que la dita popular que diu: “Parlant la gent s’entén”, es faci realitat i la presència de la cultura popular als mitjans de comunicació en surti reforçada.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 26 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 43/2010

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern. Sabadell

Esperança

Sense realitats
però amb esperança
espero…
Esperança de fer,
esperança de bé,
esperança de ser.
I, mentre espero,
l’esperança creix.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 23-10-10

En el meu darrer comentari em referia com a una bona notícia que el govern de Catalunya hagi declarat la sardana element festiu d’interès nacional. Avui, però, voldria comentar dos fets que van en sentit contrari, o sigui l’oblit o el menyspreu envers la sardana manifestat en dos esdeveniments recents. El primer fa referència a Televisió de Catalunya que diumenge passat va emetre el darrer capítol de la sèrie Ventdelplà. Els fets que portaven al desenllaç final es produïen en el decurs de la festa major del poble i, malgrat la presència d’una cobla orquestra, tampoc en aquest darrer i especial capítol la música de la sardana no va ser considerada un element de la festa i això ha fet que hagi estat totalment ignorada al llarg dels 5 anys de permanència de la sèrie en antena. Tothom en pot fer la seva particular valoració. Jo només pregunto: ¿creuen vostès que una sèrie emesa durant cinc anys, per exemple per la televisió d’Andalusia, no hauria fet present en un moment o altre una festa amb música o ball de sevillanes inclosa? Jo crec que sí. Però pel que es veu als guionistes de la sèrie catalana això de que la sardana sigui la dansa nacional de Catalunya o que formi part del patrimoni festiu d’interès nacional els deu semblar irrellevant i totalment prescindible.
El segon exemple fa referència a un ampli reportatge publicat a la revista Presència, en la seva edició corresponent als dies 8 al 15 d’octubre, sota el títol: El poeta del poble. Aproximació a la figura de Joan Maragall amb motiu del 150 aniversari del seu naixement. Un dossier de 8 pàgines amb fotografies, textos biogràfics i opinions sobre la persona i l’obra de Joan Maragall. Però, com ja m’esperava, la paraula sardana no apareix citada enlloc. Ni en l’opinió del articulistes ni en les ressenyes de la seva bibliografia poètica. S’esmenten algunes de les seves poesies més conegudes com El Cant de la Senyera, Oda a Espanya, La vaca cega, La fageda d’en Jordà, però no es fa cap referència a la poesia La sardana quan va ser precisament amb aquesta obra que Maragall va ser guardonat amb uns dels premis més importants de la seva producció literària: l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona de 1894. Una poesia que es convertiria en un símbol encara avui sovint utilitzat i present en totes les edicions poètiques, tant les que fan referència a Joan Maragall, com les antologies que recullen les millors poesies catalanes de tots els temps. És sorprenent que no es faci cap referència a la seva relació amb la sardana quan ell mateix va escriure: “he sentit la sardana; una onada de sang i alegria m’ha pujat al rostre. Què té aqueixa dansa, aqueixa música, per a tot pit català, que així l’immuti?”. Aquestes manifestacions demostren que els versos de La Sardana van ser el resultat del seu amor a la dansa catalana que va reiterar versejant algunes sardanes corals que han esdevingut clàssics de la nostra música, com per exemple: L’Empordà, del mestre Enric Morera i Per tu ploro, la famosa composició de Pep Ventura, tampoc citades en aquest dossier.
Caldrà, doncs, estar atents a tot el que es publiqui al llarg d’aquesta important commemoració i esperar que aquest oblit sigui només circumstancial i involuntari.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 19 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 42/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Submissió

T’abaixava, lentament,
la daurada cremallera
que et partia l’esquena.
Et relliscava per l’espatlla
el vestit de seda transparent
que havies lluït aquella nit.
Davant nostre, el mirall
reflectia la teva nuesa
com la lluna en un estany.
Part del carmí dels llavis
l’havies deixat a la copa
amb què brindaves pel teu èxit.
La resta el vas guardar per a mi
sabent que jo ja em conformaria
amb les escorrialles del teu amor.

dissabte, 16 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 16-10-10

Aquesta setmana la premsa s’ha fet ressò de la notícia que el govern de Catalunya ha declarat la sardana element festiu d’interès nacional i n’ha definit les característiques i els elements que li són propis. Aquesta declaració aprovada també descriu la coreografia i la música d’aquesta dansa, per tal de preservar-la com a manifestació de la cultura tradicional catalana d’especial arrelament i rellevància. Amb aquesta declaració, la sardana s’inscriu en el Catàleg del Patrimoni Festiu de Catalunya. La nota de premsa publicada al diari AVUI, posa de manifest que la sardana és fruit de l’evolució experimentada per antigues danses populars i que la seva estructura actual data de mitjan del segle XIX, coincidint amb l’impuls cultural de l’època de la Renaixença. Deixa constància que, actualment, a tot el territori les ballades de sardanes se celebren en multitud d’aplecs sardanistes i també com a part de celebracions festives de naturalesa diversa. La nota conclou manifestant que la finalitat de la mesura promoguda per la Generalitat és intentar preservar l’essència de la sardana, tot i que en els darrers anys ha sabut evolucionar gràcies a l’experimentació de noves generacions de colles sardanistes que han combinat la més genuïna tradició amb els nous impulsos culturals contemporanis. Fins aquí la informació que sobre aquest important acord hem conegut a través dels mitjans de comunicació. Consultada la pàgina web de la Federació Sardanista de Catalunya no hem trobat, fins avui, cap referència al respecte però podem ampliar la informació del diari AVUI dient que aquesta declaració és fruit d’un llarg procés participatiu de les entitats sardanistes i de més de dos-cents municipis de Catalunya, que amb el lideratge de la Federació Sardanista, es va iniciar amb una petició al Parlament. El 5 de maig de 2009 el Consell de govern va impulsar el procés que ens ha dut a aquesta declaració, tot fent l’encàrrec al Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació per tal que la sardana fos declarada Dansa Nacional de Catalunya. L’1 de juny d’enguany, vista la documentació elaborada pels tècnics del Centre de la Promoció de la Cultura Popular i Tradicional de Catalunya, el Consell de Cultura Popular va informar favorablement sobre aquesta proposta destacant “el paper de la sardana com a manifestació cívica i cultural de participació comunitària, de caràcter evolutiu i variable paral·lel als canvis socials que ha anat experimentant la societat catalana, arribant a esdevenir símbol de catalanitat dins i fora de Catalunya”.
En espera de poder tenir accés a la totalitat del contingut d’aquesta important resolució, alegrem-nos doncs d’aquesta bona notícia que ha aparegut als mitjans informatius en sentit positiu pel que fa al present i al futur de la sardana i la seva adaptació als nous reptes que la societat actual ens depara.
Lluís Subirana. Director

dijous, 14 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 41/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Home de poca fe

Contempla el pagès
la collita perduda
per la glaçada inclement
tot pensant, encoratjat,
què plantarà demà.
Contempla el pescador
les xarxes buides
malmeses per la tempesta
tot pensant, encoratjat,
on les podrà calar demà.
Contempla l’obrer
la fàbrica tancada
per una fallida inesperada
tot pensant, encoratjat,
on podrà treballar demà.
En canvi tu, desconsolat,
amargament plores
aquell amor perdut,
que mai t’havia estimat,
i no saps què faràs demà.



dissabte, 9 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 09-10-10

El passat dissabte 2 d’octubre, al Teatre Principal es va celebrar l’acte commemoratiu de l’inici de l’Any Crusafont amb motiu d’escaure’s aquest any el centenari del seu naixement. Miquel Crusafont i Pairó és una figura vital en la història científica de l’estat espanyol. Els seus estudis en paleontologia, desenvolupats entre els anys 40 i 80 del segle passat, van donar un gir al plantejament científic que existia i van situar Catalunya entre les primeres potències mundials en investigació paleontològica. A banda del ressò que va tenir en l’àmbit purament científic, Crusafont va ser un personatge molt actiu en la vida cultural de la ciutat de Sabadell. Polifacètic, bon divulgador i compromès amb la seva ciutat natal, va aconseguir focalitzar-hi tota la seva activitat i reunir-hi personalitats reconegudes mundialment. Com a fruit de la seva tasca, avui podem gaudir de l’Institut Català de Paleontologia i de la fama que la ciutat de Sabadell va adquirir gràcies a la seva recerca. És per tots aquests motius que s’ha iniciat l’organització de l’Any Crusafont per tal de recordar la figura del paleontòleg i donar a conèixer a les noves generacions la importància que va tenir en diversos àmbits de la seva vida. Amb aquest objectiu, i convençuts que es tracta d’una commemoració amb gran ressò, s’ha creat una Comissió en la qual hi estan representades totes aquelles entitats i persones que, d’una forma o altra, estan o han estat vinculades amb la figura del Dr. Crusafont. La missió d’aquesta comissió no és altra que preparar tot un any ric en activitats, destinades a un públic divers, per tal de difondre la figura i obra d’aquests sabadellenc internacional.
Tinc un record molt especial del Dr. Crusafont. Durant més de dos anys vaig anar unes hores entre setmana a casa seva. Al segon pis ell hi tenia el despatx biblioteca. Allà, tot sol, ja que el Doctor per aquells temps viatjava molt, m’entretenia fent fitxes, ordenant llibres, arxivant la correspondència que mantenia amb personalitats de tot el món, llegint articles científics i passant a màquina apunts i conferències que donava arreu, repassant proves de les seves publicacions i aprenent un munt de coses que no estaven pas a l’abast dels nois de la meva edat. Els diumenges al matí jo anava al Museu a netejar i classificar fòssils i vaig tenir l’oportunitat d’anar a les sessions i excursions dels Cursets Internacionals de Paleontologia que el Doctor Crusafont organitzava. Això em privava de seguir als meus companys, de jugar al futbol o d’anar a concursos de sardanes, però em considerava privilegiat de formar part de l’entorn d’uns personatges que admirava sincerament i dels quals vaig aprendre moltes coses. Aquelles experiències de joventut ocorregudes entre els meus 17-19 anys, les he considerades sempre molt importants i m’han estat molt útils en moltes circumstàncies. Per això, a la gratitud pel tracte comprensiu i familiar que ell hem dispensà sempre, cal afegir-hi l’admiració i estimació que per la seva persona i la seva obra, prou lloada i reconeguda abastament, sempre he tingut. Ja, molts anys després, quan jo era president de Sabadell Sardanista, ell solia venir a les audicions de sardanes que llavors celebràvem a la Plaça Marcet. Ens saludàvem, jo sempre l’anomenava Doctor, i ell em preguntava alguna cosa sobre la cobla o la sardana que s’interpretava en aquells moments. En acomiadar-nos, es posava la mà a la butxaca de l’americana i em donava diners: “Té Lluís, per la sardana”, i marxava lentament amb les mans al darrera indagant qui sap quina teoria sobre el rodar de l’univers i l’oscil·lar de les rotllanes.
Un exemple més de que un gran personatge, un català universal, també s’havia sentit interessat per la sardana.
Lluís Subirana. Director


dimarts, 5 d’octubre del 2010

Poema de la setmana 40/2010

Llegint Joan Margarit

Versos d’amor i de mort
de dolor i profund enyor.
Versos de desesperança
per allò irremediablement perdut.
Versos evocadors, sensorials,
d’un passat i un present viscut.
Paraules, expressions, arguments,
preguntes, respostes, vivències,
tot dins l’absència i la irracionalitat.
Versos per ser llegits i dits,
per ser emotivament sentits.
Versos del poeta que el llibre
guarda per a no ser oblidats.

dilluns, 4 d’octubre del 2010

Esperit de Festa 02-10-10

En un dels comentaris de la temporada passada vaig fer esment de la impressió favorable i l’interès per la sardana que havien demostrat, durant la seva estada per terres catalanes, personalitats del cinema com l’actriu Madeleine Carroll, l’escriptor Truman Capote o el músic Artie Shaw, entre altres.
Sobre aquest darrer, Biel Castelló, músic de La Principal de la Bisbal, ha publicat un interessant i documentat llibre que ha titulat Artie Shaw. Un americà a Begur. En ell ens explica que el famós clarinetista va visitar Begur i li va agradar tant que l’any 1956 s’hi va fer construir una casa. Més que per la seva música, al poble Artie era conegut pels seus matrimonis. Es va casar i divorciar vuit vegades i amb dones famoses, entre elles Lana Turner i Ava Gardner. El qui sí sabia de les seves grans condicions musicals era Ricard Viladesau que un dia se’l va trobar pel carrer i li va confessar la seva admiració demostrant-li que coneixia algunes de les seves obres i que admirava els seus grans concerts amb el clarinet. Així va ser com va néixer una gran amistat entre els dos compositors, músics i instrumentistes. Això va fer que Artie es convertís en un enamorat de les sardanes que anava a escoltar i veure ballar al passeig de Palamós, a la plaça Nova de Palafrugell i a la plaça de l’Església de Begur. Fins hi tot es diu que una vegada ell es va fer càrrec de l’import de la cobla. Viladesau el va convidar a escoltar La Principal de la Bisbal i, en acabar, l’Artie va felicitar efusivament tots els músics i, en especial, al seu director Conrad Saló. Viladesau explicava que a la mitja part d’una audició, tot fent broma amb els músics, Artie va agafar la seva tenora i va provar de fer-la sonar. Tan gran va ser la impressió que li va causar la música de la sardana i el so de la cobla que, conjuntament amb un altre conegut seu, l’escriptor català Jordi Sarsanedas, va escriure per a la productora cinematogràfica americana Paramount el guió d’una pel·lícula que mai es va arribar a rodar i que havia de portar per títol Sardana per a una trompeta de jazz. Cal dir que a més de compositor i músic Artie Shaw va actuar com a actor en dues pel·lícules, sempre interpretant-se a ell mateix. I també que, l’any 1982, el director de cinema José Luis Garci va guanyar l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera amb Volver a empezar, utilitzant en la seva banda sonora la versió històrica d’Artie Shaw i el seu famós Beguin the Beguine.
Com el títol d’aquesta cançó que el va fer famós, la vida d’Artie sempre va ser un “tornar a començar”. A més de casar-se i divorciar-se vuit vegades, durant la segona guerra mundial es va allistar a l’exèrcit, va viure a diferents estats d’Amèrica, a Mèxic i sis anys a Begur. Va tocar i experimentar diferents estils de música, va fer cinema, va dissoldre i tornar a formar la seva orquestra diverses vegades i ho va deixar tot per escriure. El llibre de Biel Castelló ens ofereix una síntesi magnífica de la seva complexa personalitat. L’any 2002, per iniciativa de l’Ajuntament de Begur i La Principal de la Bisbal, es va enregistrar el CD de sardanes Artie Shaw. Un americà a Begur, disc que va servir per retre homenatge al músic excepcional que un dia va decidir unir part de la seva vida a Begur i que es va impressionar per la nostra música i la nostra dansa de la sardana.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 28 de setembre del 2010

Poema de la setmana 39/2010

Engrunes
12.
Un bloc, un llapis, un llibre:
tot un món.
Mentre els números fan fallida
les lletres ens omplen de vida.
13.
Si el llenguatge cotitzés a la borsa
tindríem pèrdues molt importants
ja que minva el coneixement de l’idioma
per què els catalans no l’usem com cal.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Esperit de Festa 25-09-10

Si be és cert, que com els havia comentat, la crisi econòmica afecta l’activitat sardanista, especialment pel que fa a l’organització de ballades, no és el mateix cas pel que fa referència a les edicions de llibres relacionats, d’una manera o altra, amb la sardana. Els darrers mesos se n’han publicat alguns de molt interessants i que, breument, en vull deixar constància.
Dins la col·lecció Quaderns de Palafrugell s’ha editat un magnífic i documentat treball titulat Música i festa a Palafrugell. Els seu autor és l’Oriol Oller, intèrpret de tible de la Jovenívola de Sabadell, professor superior de música pel Conservatori del Liceu i Màster en Musicologia i Educació Musical per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Música i festa a Palafrugell és un treball basat en la premsa escrita local però farcit de vivències sonores, explicades en primera persona pels mateixos protagonistes; amb un text planer i entenedor que no defuig la ironia i el caràcter palafrugellenc; i il·lustrat amb una gran nombre d’imatges de gran qualitat, la majoria de les quals, inèdites. Perquè l’objectiu final del llibre no és altre que explicar el fet musical a través de les persones, que són les que ens han ajudat a construir el passat comú mitjançant el record d’una música viscuda. El monogràfic es presenta en tres grans apartats, El cant, El ball i L’espectacle, en els quals es parla de quines orquestres feien ballar més, què feien els músics per guanyar-se la vida, quina era l’activitat sardanística, quantes cobles i coros hi havia, com eren els balls de Carnaval, on arrelà amb més força el jazz o per què l’havanera ha tingut tant d’èxit. Oriol Oller fa un magnífic retrat de la societat palafrugellenca de la primera meitat del segle XX a través de l’activitat musical. Si com a instrumentista de tible i com a músic l’Oriol ja ens havia mostrat la seva qualitat, amb la publicació d’aquest magnífic estudi històric ens demostra, també, la seva capacitat narrativa.
Una altra de les novetats ens arriba dins la col·lecció MOS. Es tracta del número 31 titulat Històries de les sardanes (volum VI) i que, com els cinc anteriors, ha escrit Robert Roqué. En aquest, en principi el darrer volum sobre el tema, segons indica el seu autor, es comenten les circumstàncies a l’entorn d’algunes sardanes d’autors amb cognoms situats alfabèticament entre les lletres S i V. Hi trobem sardanes d’autors sabadellencs, com Josep M. Serracant i Jesús Ventura, i d’altres ben coneguts com Toldrà, Pep Ventura, Josep Vicens “Xaxo” o Ricard Viladesau, per exemple.
Amb la publicació d’aquestes Històries de les sardanes Roqué posa a l’abast de tots els interessats en el perquè d’algunes composicions, a qui o a què estan dedicades, la lletra de les mateixes, si és que en tenen, la data d’estrena, i altres anècdotes que ha anat recollint a través de la seva investigació i les entrevistes amb els autors. Una bona tasca que no té fi encara que l’autor hagi decidit, de moment, tancar el parèntesi.
També dins la col·lecció MOS, amb el número 32, s’ha reeditat l’opuscle La sardana. Dansa Catalana. Missatge de Pau i Germanor. L’any 1972 aquest missatge escrit per Esteve Fàbregas i Barri es va publicar traduït a 12 idiomes, la segona edició l’any 1973 es publicà en 16 idiomes i la tercera, l’any 1979 de la qual ara se n’ha fet la quarta edició en 40 idiomes considerats oficials per l’Organització de les Nacions Unides. Una possibilitat, doncs, que arreu del món puguin llegir, amb la seva llengua, el que és i representa la sardana pels catalans.
I encara ens hauríem de referir a dues novetats més. Una la que amb el títol Artie Shaw. Un americà a Begur ha escrit Biel Castelló. Però aquest interessant treball sobre l’autor de la famosa composició Beguin the Beguine i la seva relació amb la sardana ja el comentarem properament com també del llibre que han escrit Eduard Boada i Jordi Puerto sobre la història de la sardana a Badalona.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 21 de setembre del 2010

Poema de la setmana 38/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

L’odi
L’odi no prescriu
s’autoalimenta amb més odi
i fa niu a les entranyes
per covar el terror.
Odi a la diferència,
al color de la pell,
a la llengua estranya,
al Déu amb nom diferent.
Fins que un mal dia
sense fer cap distinció
irracionalment esclata
i destrueix vides innocents.

dissabte, 18 de setembre del 2010

Esperit de Festa 18-09-10

En el marc històric de la plaça Major de Torroella de Montgrí, la nit del passat 27 d’agost, l’Esbart Montgrí ens va oferir l’espectacle musical i coreogràfic Inaudit Vicenç Bou. Inaudit significa: “mai no sentit, increïble, extraordinari...” i això és exactament el que vàrem presenciar en motiu de la commemoració del 125 aniversari del naixement del gran i popularíssim compositor Vicenç Bou i Geli.
Al llarg dels anys, les sardanes de Vicenç Bou s’han fet enormement populars i segueixen vigents a través, habitualment, de les interpretacions de les cobles però, també, per les versions que n’han fet i en fan cantants solistes, grups d’havaneres, orquestres simfòniques i altres tipus de formacions vocals i instrumentals.
Mancava, però, una versió coreogràfica de les seves sardanes i donar a conèixer altres obres de Bou com algun vals i pasdoble recuperats i actualment dipositats al Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí.
Les melodies de sardanes de Bou com algunes de les que es van interpretar: Cants de maig, Mimosa, Angelina, Llevantina, Pescadors bons catalans, Torroella, vila vella, Esclats de joventut, són perfectament reconegudes i memoritzades per moltíssima gent. La música, però, ofereix la possibilitat que a través de diverses versions i interpretacions sobre la base original, es despleguin noves maneres de ser escoltada i assimilada. Ho podem comprovar a diari amb les adaptacions que s’han fet, i es continuen fent, d’obres significatives del repertori dels compositors mundials més reconeguts de tots els temps.
Això, però, no es produeix, almenys amb una certa normalitat, amb la música dels nostres grans compositors de sardanes. Donar a conèixer la seva obra a través de noves versions que puguin arribar a un públic molt més ampli i divers no és cap sacrilegi com no ho són les versions que s’han fet sobre obres de Bach, Beethoven, Strauss, Mozart i tants altres que han assolit una projecció i acceptació mundial.
Calia doncs fer un nou pas endavant amb la nostra música i amb un dels nostres compositors més populars. I això és el que es va proposar l’Esbart Montgrí: un espectacle de dansa d’arrel tradicional amb noves versions de la música de Vicenç Bou. Amb l’experiència de les seves celebrades realitzacions anteriors Trencats i seguits, La punyalada, Torroella 1900 i Fills del mar, l’èxit del nou espectacle Inaudit Vicenç Bou estava assegurat. En aquesta ocasió amb direcció artística i coreogràfica de Sebastià Vilanou; guió de Jaume Nonell i arranjaments, direcció musical i tenora de Jordi Molina. Un equip de garantia al qual cal afegir el protagonisme de la quarantena de components de l’esbart, alguns d’ells joveníssims, que van lluir-se en la interpretació de totes les coreografies agrupades en els diversos actes que el guió anava introduint.
Al llarg d’una hora, les 1.500 persones que omplien totalment la plaça, entre elles la filla del mestre Bou, Teresa, acompanyada del seu espòs i altres familiars, i de persones representatives de la cultura i del sardanisme, vàrem viure i gaudir d’un gran espectacle. Els entusiastes aplaudiments en finalitzar cada acte i l’ovació final va ser un digne i públic reconeixement a la seva oportunitat i qualitat. L’apoteosi final es va produir quan després d’un bis i de repetitius i llargs aplaudiments, Jaume Nonell va demanar a tot el públic que es posés dret, s’agafés de les mans i ballés l’emblemàtica sardana Torroella, vila vella. Va ser extraordinari i molt emocionant.
Ara cal desitjar que aquest Inaudit Vicenç Bou, contràriament al significat de la paraula inaudit, no hagi estat només un acte extraordinari i aconsegueixi els recursos i la fórmula necessària per portar-lo arreu de Catalunya. L’esforç emprat mereix que sigui vist i reconegut per tot aquell que estima la música i la dansa del nostre país.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 14 de setembre del 2010

Poema de la setmana 37/2010

Engrunes
9.
Exigent li vaig dir al mirall: “Mira’m!”
I ell, obedient, es va quedar mirant-me...
10.
No vull que, com els peixos morts,
la força del corrent m’arrossegui avall.
Per això, igual que fan els peixos vius,
vaig fent via navegant contracorrent.
11.
No és que no vulgui lligar-me a algú.
El problema és que no em puc deslligar de tu.

diumenge, 12 de setembre del 2010

Esperit de Festa 11-09-10

Amb aquest Esperit de Festa iniciem una nova temporada, la setena, i primer de tot volem agrair-los una vegada més la seva companyia i el suport que ens manifesten i que ens esperona a seguir oferint cada setmana les notícies i la música que el sardanisme genera, sense oblidar tots aquells referents musicals i històrics que han fet de la sardana la Dansa Nacional de Catalunya.
Segurament molts de vostès han pogut seguir sintonitzant Ràdio Sabadell i han gaudit de les seleccions musicals monogràfiques que els dissabtes i diumenges de 10 a 11 del matí els hem anat oferint a través del programa SardaEstiu gràcies a les interessants seleccions musicals que el magnífic i extens arxiu musical de Jordi Saura ens ha permès fer arribar a tots vostès.
En aquest programa recuperem l’esquema habitual amb la introducció d’algun nou espai que esperem mereixi la seva aprovació. Al llarg de la temporada completarem la lectura del poema Canigó, de Jacint Verdaguer, i commemoracions com el centenari del naixement del poeta Joan Maragall i el 125 aniversari de la mort del popular compositor Vicenç Bou, tindran el protagonisme que es mereixen.
Amb Jordi Saura, Cristina Colomé i Guillem Mota, i amb el suport de la direcció de Ràdio Sabadell, seguirem intentant d’oferir el bo i millor que els nostres coneixements i experiència ens permetin, amb especial atenció a l’activitat de tota la cultura tradicional i popular i, especialment, la que generin les entitats sabadellenques.
Com ja els anem recordant, fora de cobertura també es possible escoltar-nos en directe per Internet o be, a partir del dimarts següent, connectant l’adreça radiosabadell.fm/alacarta escoltant un determinat programa o baixant-lo al seu ordinador.
Properament iniciarem una nova edició de La Sardana de l’Any perquè puguin escollir la seva sardana preferida. Els demanem la seva activa participació al concurs per tal de donar-li el màxim relleu possible.
Finalment, i com ja vaig fer l’any passat, comentar algunes dades estadístiques referents a l’activitat sardanista d’aquests mesos de juliol i agost. Segons Infosardana s’han celebrat 57 aplecs, 613 ballades, 46 concerts i 11 concursos que fan un total, en aquests dos mesos, de 730 activitats amb la cobla com a protagonista. Si comparem amb l’any passat, que van ser un total de 927, constatarem que la crisi ha fet disminuir l’activitat aproximadament en un 20%, cosa que ha afectat especialment les ballades que han passat de 807 a 613. Com tots sabem, en aquests dos mesos es concentren un gran nombre de festes majors que inclouen com a una de les seves tradicionals activitats una ballada de sardanes. La retallada de les subvencions d’entitats institucionals, econòmiques i comercials, ha afectat en gran manera el pressupost de la festa i la conseqüent retallada de despeses. Les cobles doncs, en general, s’han vist afectades per aquesta significativa anulació d’audicions de sardanes.
Malgrat tot, en aquest període s’han celebrat actes molt importants, alguns dels quals els explicarem en successius comentaris Des de la Torre de l’Aigua.
Gràcies de nou pel seu suport i confiança i que tinguin un bona i reivindicativa Diada Nacional.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 7 de setembre del 2010

Poema de la setmana 36/2010

Del llibre Sense Treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm.36. Sabadell
Impuls
Dibuixava carícies
sobre el teu cos
àvid de sexe.
Substituint passió per amor
i desig per tendresa
mentre un allau de plaer
inundava els sentits.
El llit en flames
il·luminava la cambra.

dimecres, 28 de juliol del 2010

Poema de la setmana 30-35/2010

Mirades

Viatges d’anada i tornada
d’íntims sentiments creuats.
En un constant anar i venir
dels teus ulls als meus
les paraules són la llum
que irradia de les pupil·les.
Paraules que ho diuen tot,
mirades que tot ho entenen.
Mirades, paraules de llum,
que no volen trencar el silenci.

dissabte, 24 de juliol del 2010

Esperit de Festa 24-07-10

Amb els programes d’avui i de demà acabem una altra temporada, la sisena. Vull dir que acabem la retransmissió dels programes Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell amb el format habitual, tota vegada que la presència de la sardana i la música catalana seguirà en antena a través del programa SardaEstiu elaborat pel mateix equip.
Com he fet al final d’altres temporades voldria aprofitar aquesta oportunitat per expressar el nostre agraïment a tots els qui, setmana darrera setmana, ens han anat escoltant, comentant i opinant sobre els continguts, la música seleccionada i, cosa per nosaltres molt important, encoratjant-nos a seguir en aquesta línia de presentar la nostra cultura popular de manera dinàmica, amb tota la diversitat i matisos propis d’una societat també diversa i amb múltiples opcions culturals i de lleure. Aquest era el nostre propòsit quan ens vàrem fer càrrec dels programes Esperit de festa i Sardanes a Ràdio Sabadell i ho seguirà sent la propera temporada gràcies a la confiança i el suport de la direcció de Ràdio Sabadell i dels equips tècnics que faciliten la nostra feina.
Fins l’11 i 12 de setembre, que iniciarem la setena temporada els recomanem que no moguin el dial i segueixin sintonitzant Ràdio Sabadell. Cada dissabte i diumenge, però una hora més tard, o sigui de 10 a 11 del matí, els seguirem oferint un programa que, a ben segur, els complaurà i que ja els ha acompanyat els darrers estius. Es tracta del SardaEstiu. Com que en aquest cas el nom sí que fa la cosa, al SardaEstiu els oferirem una sèrie de programes temàtics on hi sentiran a més de sardanes, amb el seu comentari informatiu, altres gèneres musicals com havaneres, ballables, música i cançó tradicional, etc. Això sí, sempre que tingui relació amb la cobla, les cobles orquestres, les cançons populars i tradicionals o qualsevol element relacionat amb aquest àmbit.
Mantindrem, doncs el contacte amb tots vostès fins l’inici de la propera temporada que seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat i amb alguna nova secció que anirem introduint oportunament. També hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i seguirem amb atenció totes les novetats que a l’entorn de l’activitat sardanista es vagin generant.
Els emplacem doncs a seguir atents al nostre SardaEstiu i a retrobar-nos en el primer Esperit de festa de la propera temporada, que serà el dissabte 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, a les 9 del matí.
Fins llavors, moltes gràcies i que tinguin un bon estiu.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 20 de juliol del 2010

Poema de la setmana 29/2010

Nuvolada

Tots dos resten sols
entre estenedors buits
per por de pluja
en terrats perduts
entre blocs de pisos.
Un cel de plom
els cau a sobre
i es tanquen al pis
ignorant-se mútuament.
Veient la seva grisor
els núvols passen de llarg
guardant-se la pluja
per a gent més fèrtil.

dissabte, 17 de juliol del 2010

Esperit de Festa 17-07-10

El número 66 d’Unió, corresponent al passat mes de maig, revista que edita la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, publica un molt interessant article de Salvador Margarit i Sanmartí titulat Cultura tradicional i popular: barrejar l’aigua amb el vi? Aprofitant que l’autor té l’amabilitat de manifestar que els meus escrits sobre catalanisme i sardanisme, juntament amb altres de personalitats com Josep Maria Pujals, el sociòleg Manuel Castells i l’escriptor Paco Candel, han servit de base per a les seves reflexions, em permeto reproduir-ne algunes d’elles coincidents amb les que ja he fet en altres ocasions des d’aquest comentari setmanal.
Primer cal recordar que Cultura Tradicional i Popular és el conjunt de coneixements, costums i valors transmesos de pares a fills que donen lloc a unes maneres de vida i comportaments que abasten l’espai geogràfic ocupat per un grup social concret i que formen part de la seva memòria col·lectiva. La cultura catalana és una d’aquestes cultures profundes, arrelades com a conseqüència d’una tria feta per part de moltes generacions que mai s’han resignat a tenir una cultura imitativa o importada. Per tant, la cultura popular i tradicional catalana és el resultat d’una profunda voluntat de pervivència a una història concreta i a unes maneres de ser i de viure. Una cultura que, com manifesta l’autor de l’article, “no pretén ser ni millor ni pitjor que les altres però sí diferent, tossudament conservada, aferrissadament defensada i orgullosament exhibida com a tret distintiu de la nostra identitat”. Totalment d’acord també amb Salvador Margarit quan diu: “Qui predica que és catalana qualsevol cultura tradicional i popular present en el teixit social català actual, o bé no ho té clar o bé pot tenir una postura interessada. Però en tot cas no fa cap favor ni a la cultura tradicional i popular catalana ni a les tradicions culturals immigrades.” Evidentment que en un mateix territori poden conviure diferents cultures però cada una representativa del seu origen sense preteses assimilacions que li facin perdre el seu caràcter identitari.
Lamentablement aquest concepte d’identitat està molt qüestionat per determinades opcions polítiques, pretesament globalitzadores o universalistes. Aquests que s’anomenen a ells mateixos “ciutadans del món” un concepte totalment ambigu i, per tant, sense cap concreció ideològica, lingüística i cultural.
Finalment, Salvador Margarit, reclama que els poders públics catalans prioritzin els valors culturals del país al qual pertanyen, tot exigint l’excel·lència en les actuacions destinades a la difusió de les manifestacions culturals que les expressen. I que ho facin de manera transparent i sense fomentar duplicitats innecessàries. I acaba dient: “després, els particulars ja votarem, reivindicarem o tirarem endavant i pagarem allò que valgui la pena de considerar i difondre com a nostre. Com hem fet sempre, amb ajuda o sense.”
Lluís Subirana. Director

dimarts, 13 de juliol del 2010

Poema de la setmana 28/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set

Paisatge de secà

Contemplo els camps llaurats
com fileres de ventres oberts
esperant la fertilitzant sembrada.
El vent arrossega els matolls
que el tractor ha anat arrancant
deixant-los dispersos i abandonats.
El canyissar dòcilment s’inclina
sobre un estret i ressec torrent
on l’aigua no hi vol fer estada.
Pel polsós i costerut camí
transita un ramat d’ovelles
vigilades per un gos i un pastor.
Les hores s’escolen lentament
mentre els núvols passen de llarg
indiferents a l’assedegada terra.
Deixo que el paisatge em prengui
i, sense oferir cap resistència,
em torno vent, núvol, pols i terra.

dissabte, 10 de juliol del 2010

Esperit de Festa 10-07-10

Diumenge passat vaig assistir a la quarta edició de l’Aplec Comarcal d’Osona que es va celebrar a la localitat d’Alpens, el terme més septentrional del Lluçanès, punt d’unió entre les comarques d’Osona, el Bergadà i el Ripollès. Els seus carrerons estrets, amb cases de pedra molt restaurades, amb bonics portals i finestres i amb artístiques reixes i ornaments de ferro, menen a una plaça allargada on es troba ubicada la Casa de la Vila. Durant el matí, un sol radiant va il·luminar la plaça on, sota la presència dels gegants d’Alpens i de Prats de Lluçanès, l’Esbart dansaire d’Alpens ens va oferir una magnífica mostra de cultura tradicional catalana interpretant el Ball del ciri de Viladrau i la Dansa alpensina. Per esquivar el sol que queia sobre la plaça, l’audició de sardanes matinal a càrrec de la Ciutat de Girona, es va traslladar sota els ombrívols paratges d’un antic mas, regit després per una ordre religiosa i ara reconvertit en lloc de trobada i repòs.
Segurament que això no va agradar a l’astre rei perquè el cel es va anar enfosquint i, com l’any passat a Sant Julià de Vilatorta, una forta tempesta va obligar a celebrar l’aplec de tarda en una moderna instal·lació ubicada al que havia estat una antiga fàbrica de teixits de cotó que va tancar portes l’any 1967.
Les cobles Ciutat de Girona, La Blanes i La Flama de Farners van anar desgranant les seves interpretacions seguides per una molt bona quantitat de dansaires i oïdors, la majoria procedents de les comarques d’Osona, Bergadà i Ripollès, però també de moltes altres localitats de Girona i Barcelona. Les tres cobles de conjunt varen estrenar la sardana de Miquel Tudela titulada Alpens.
A mesura que avançava la tarda va anar deixant de ploure i es van formar algunes rotllanes a l’entorn del recinte. Mentre la jove alcaldessa d’Alpens, Montse Barniol i l’incansable Joan Codina atenien el bon desenvolupament de l’aplec, jo em vaig fixar en una dada curiosa sobre les edats de tots els assistents. Fent una simplificació i dividint-los en tres teníem un primer grup, el dels més joves, curiosament l’equip organitzador, que podríem situar entre els 18 i 25 anys; el segon grup, els músics, entre els 25 i els 50 anys; i el tercer grip, i majoria, el públic i els balladors, entre els 50 i els 75 anys. Pel que fa al segon i tercer grup, un fet habitual a molts aplecs. Però pel que fa a la joventut dels organitzadors, un fet remarcable per poc usual i digne de felicitar i d’imitar.
Una altra dada a constatar és la voluntat de futur d’aquest aplec comarcal que, des de la primera edició a Sant Quirze de Besora el 2007, ja ha passat per Montesquiu (2008), Sant Julià de Vilatorta (2009), Alpens (2010) i ja té confirmades les poblacions de Viladrau (2011) i Prats de Lluçanès (2012).
Així, l’Estendard que l’any passat es va inaugurar i que tinc l’honor de ser-ne el padrí, conjuntament amb Rosa Vestit, Consellera delegada de Cultura del Consell Comarcal d’Osona, que n’és la padrina, podrà acompanyar i presidir la música i la dansa de la sardana per aquestes poblacions osonenques i deixar testimoni de la seva persistent voluntat de futur.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 6 de juliol del 2010

Poema de la setmana 27/2010

Llàgrima furtiva
He vist com una llàgrima
et baixava lenta cara avall
i lliscant suaument pel coll
es perdia per la canal del pits.
D’aquesta llàgrima furtiva
en sé l’inici i el final
però no en conec el motiu.

dissabte, 3 de juliol del 2010

Esperit de Festa 03-07-10

La programació musical inclosa aquest mes de juliol a la present edició del 30 Nits, ens ofereix interessants propostes relacionades amb la cobla i, tangencialment, amb la producció sardanista. La primera, la que vàrem poder gaudir aquest passat dijous a la nit, a l’amfiteatre de Caixa Sabadell, amb l’espectacle musical basat en un guió d’Anna Cabeza i organitzat per Joventuts Musicals de Sabadell titulat Recordant Eldorado, amb l’actuació de la Cobla Mediterrània i la cantant i actriu Mercè Martínez. El teatre Eldorado de Barcelona va ser un dels més populars a finals del segle XIX i principis del XX, fins que va ser enderrocat el 1929. Pel seu escenari hi van passar grans figures de l’espectacle com Maria Guerrero, Raquel Meller, Pastora Imperio, Maurice Chevalier, Pilar Alonso, entre altres.
A la primera part, la Cobla Mediterrània, sota la direcció de Bernat Castillejo, ens va oferir una obertura de Bizet, el preludi La dona d’aigua de Cassià Casademont, tres sardanes d’Albert Cotó, Joan Lamote i Enric Morera, per acabar amb una polka de Damaré. A la segona part s’hi va afegir la veu de l’actriu i cantant sabadellenca Mercè Martínez, que va fer unes magnífiques interpretacions de cançons, cuplets i fox-trots catalans amb títols com Les caramelles de Càndida Pérez, La solfejadora de Zamacois, L’enamorada i La Paula té unes mitges de Morera, entre altres. En conjunt, una proposta musical de gran nivell, que va complaure molt al públic que omplia totalment el recinte. Cal felicitar a la Cobla Mediterrània i agrair, una vegada més, la seva decidida i brillant aposta per portar la cobla a interpretacions més enllà de les estrictaments sardanistes. I també a Joventuts Musicals per l’encert de programar-les.
També promet ser molt interessant el concert que, també organitzat per Joventuts Musicals, se celebrarà al mateix escenari, la nit del 22 de juliol, amb l’Orquestra de Cambra de L’Empordà, dirigida per Carles Coll. El concert tindrà com a base l’obra de Joaquim Serra, amb la interpretació del poema simfònic Puigsoliu una de les obres cabdals d’aquest gran compositor. També podrem escoltar obres de compositors empordanesos com Albert Cotó i Blanch Reynalt i una versió lliure del poema de Carles Fages de Climent titulat La balada del sabater d’Ordis. Amb la Petita serenata nocturna de Mozart i el tango d’Astor Piazzola Libertango posaran fi a aquesta vetllada musical que, coneixent la qualitat de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà i la vitalitat i dinamisme del seu director, Carles Coll, promet ser un gran espectacle musical.
Finalment, també és molt probable que la sardana estigui present a la Trobada d’havaneres que se celebrarà el diumenge 18 de juliol, a les nou del vespre a la Plaça de la Creu Alta, amb els grups Olla Barrejada i Bufa Marinada, i a les actuacions, avui dissabte nit al Parc Catalunya i dissabte 24 al vespre a la Plaça de la Creu Alta, de la Banda de Música de Sabadell que, dirigida per Bernat Castillejo, sempre acaba les seves actuacions amb la interpretació d’una sardana.
Tenim, doncs, moltes ocasions per gaudir de bona música dins d’aquesta programació del 30 Nits que l’Ajuntament de Sabadell, patrocinadors i organitzadors, ens omple el juliol de teatre, música, cinema i dansa.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 29 de juny del 2010

Poema de la setmana 26/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Missa i mercat

Dins la foscor de l’església
arraulides al fons d’un banc
dues velles vestides de negre
xiuxiuegen amb un rosari a les mans.
Immòbils les observen, impassibles,
els quatre sants de l’altar
en la llum tènue dels ciris
i l’olor de la cera cremant.
A fora, el pidolaire habitual
allarga, inútilment, la mà
mentre el campanar escampa
batecs de campana ancestrals.
A l’antiga plaça porticada
s’aixopluguen les parades del mercat
i oferint tot tipus de productes
els venedors s’esgargamellen cridant.
Resen les velles dins l’església
i els sants, cansats d’escoltar,
s’apleguen amb el captaire
i se’n van a voltar pel mercat.

dissabte, 26 de juny del 2010

Esperit de Festa 26-06-10

En el butlletí que s’ha editat amb motiu del 48 Aplec de la Sardana de Sabadell, que celebrarem entre avui i demà, Josep Maria Cormand fa una interessant entrevista a Carles Vivé amb motiu d’haver celebrat fa poc el seu 90 aniversari. Amb Carles Vivé m’uneix una llarga i efectiva amistat compartida per l’amor a la sardana i a la cultura. Vull agrair-li la seva fidelitat amb els nostres programes que, em consta, segueix cada setmana des de casa seva, situada justament a molts pocs metres de la Torre de l’Aigua. És per això que avui volem dedicar-li aquest comentari tot fent una mica d’història.
L’embrió de Sabadell Sardanista va néixer el 5 de maig de 1946 en el decurs d’una ballada a l’Acció Catòlica de Sant Fèlix, del carrer Sant Josep. Un grup d’amics va suggerir la idea de constituir una entitat legal on hi tinguessin cabuda tots els sardanistes al marge de qualsevol ideologia política o religiosa. La idea, que va ser encapçalada per Carles Vivé, va tenir una bona acollida i es van proposar de fer realitat el projecte. Les primeres reunions formals van ser fetes, amb extremes precaucions, en el domicili particular de Carles Rovira. D’aquí ja en van sortir les primers normes i la ferma convicció de tots per treballar per fer realitat la constitució d’una entitat sardanista a la nostra ciutat. Es va formar una llista de 10 socis fundadors, que es van encarregar de la tasca de redacció del projecte d’estatuts. Transcorreguts els dies necessaris que preveia la llei, els socis fundadors van crear una Comissió Organitzadora, de quatre membres, per regular i impulsar les primeres normes d’actuació. Aquesta comissió ja va ser presidida per Carles Vivé que, una vegada superats tots els tràmits legals, es convertiria, el març de 1947, en el soci número 1 i primer president de Sabadell Sardanista. Presidència que mantindria fins l’any 1950. Professionalment, Carles Vivé ha estat vinculat al camp administratiu en el ram tèxtil. Ja de molt jove es va relacionar amb entitats culturals com Acció Catòlica de Sant Fèlix, Lluïsos, La Faràndula, i també, més endavant, amb Òmnium Cultural, Casal Cultura i Esplai, entre altres. És un gran amant de la música clàssica, el folklore, el teatre,... i també del futbol. Va ser el padrí del banderí de la colla Mirant al Cel. Després de 63 anys d’haver fundat Sabadell Sardanista, ha estat un gran col·laborador i seguidor de l’activitat sardanista sabadellenca.
Felicitats, doncs, a l’amic Carles Vivé, pels seus 90 anys, però també pel seu exemple d’amor i fidelitat a Sabadell Sardanista i a la sardana, que el fa mereixedor de l’admiració i agraïment de tots els sabadellencs.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 22 de juny del 2010

Poema de la setmana 25/2010

La teva llum

Si ja no puc tenir el teu cos
vull retenir la teva mirada
perquè així sigui la teva llum
la que em guiï en la foscor
i em retorni a l’esperança.

Si ara ja no puc sentir més
la teva acollidora abraçada
i el batec accelerat del cor
només la teva ardent mirada
podrà vèncer la meva fredor.

Si no puc seguir tenint-te,
et demano amb tot l’amor
que no deixis de mirar-me.

dissabte, 19 de juny del 2010

Esperit de Festa 19-06-10

Un any més, com s’ha vingut fent des de 1968, quan amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra l’excursionisme català va implantar la festa de Flama de la Llengua Catalana, dimecres a la nit ens arribarà del cim del Canigó aquesta flama que, com és costum, es distribuirà per diversos barris de la nostra ciutat. Ens retrobarem doncs novament per celebrar la renovació de la Flama i per refermar el nostre compromís amb la llengua, la cultura i la nació catalana i honorar aquesta flama “encesa per la fe, portada per l’esforç i mantinguda per la voluntat d’un poble” que és, també, un símbol del què hem estat, del què som i del què volem continuar sent perquè, com ens va deixar dit el mestre Pompeu Fabra, “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però en aquest país nostre, sempre a mig fer i a mig destruir, sempre immersos en la difícil tasca de reconstrucció nacional, lluitant contra la descatalanització, és a dir, contra la seva destrucció, amb tot el que comporta de degradació cívica i cultural, necessitem, avui més que mai, un exercici constant d’afirmació nacional que ens mantingui en forma per afrontar la històrica, progressiva i persistent acció espanyolitzadora que des de fora, i també des de dins, ens amenaça.
Amb més dificultats de les previstes, a poc a poc vàrem anar recuperant “el nom de cada cosa”, els símbols, la personalitat i el tarannà que ens és propi, gràcies a la tenacitat de la gent del poble que és, en definitiva, qui salva o condemna un país. Això, però, no ens ha de fer oblidar que aquesta personalitat pròpia va voler ser esborrada per sempre i que molts encara no han desistit de fer-ho. La necessària reconciliació no té res a veure amb l’amnèsia col·lectiva. Cal recordar i, en conseqüència, actuar.
Hem de tenir sempre present que venim de lluny i que volem anar més lluny encara. Amb el pas dels segles hem creat els nostres símbols, signes visibles de la singularitat del nostre poble. Símbols com el senyal heràldic de les Quatre Barres; el Bon cop de falç!... del nostre himne nacional; la memòria reivindicativa de l’Onze de Setembre; el pelegrinatge cívic i espiritual a Montserrat; el respecte per les nostres institucions de govern; la tradicional festa de Sant Jordi; la sardana com a màxima expressió de la germanor i la democràcia; la unitat del Països Catalans representada pel Pi de les Tres Branques; l’afirmació col·lectiva enfront de l’individualisme amb l’entre tots ho farem tot dels castellers que amb força, equilibri, valor i seny aixequen els seus castells i, per damunt de tot, el símbol dels símbols: la Pàtria, aquesta nostra, petita pàtria, que, com ha deixat dit l’insigne poeta Joan Oliver, somniem completa. També cal que tinguem sempre present que una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè els que la saben deixen de parlar-la.
Que la renovació d’aquesta flama que ens arriba del Canigó, encengui amb força la nostra particular entorxa per tal de que la il·lusió i la confiança dipositada en aconseguir un país lliure i millor no s’apagui mai.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 16 de juny del 2010

Poema de la setmana 24/2010

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm 36. Sabadell

Desperta!

No restis més indiferent
i deixa de mirar-te al mirall
dels dies grisos.
Prova per fi de baixar
al fons de tu mateix
i recupera amb esperança
el teu passat estèril.
Inunda la teva nit
amb un sol lluent
i ofega la teva por
a la mar dels sentits.
Repta l’esdevenir
amb moral de victòria
ja que en el nostre món
només hi tens segura
la mort.

dissabte, 12 de juny del 2010

Esperit de Festa 19-06-10

Sota el títol Hi ha una Catalunya que potser no existeix, l’editorial del número 12 de Tornaveu, associacionisme i cultura, revista digital que edita l’Ens de Comunicació Associativa, fa unes reflexions molt interessants sobre el paper que li correspon, o que li hauria de correspondre, a la Televisió de Catalunya com a referent informatiu d’un país que, cada vegada més, sense renunciar a res, vol ser el mirall d’ell mateix. Constata que lluny de la televisió antropològica que els gestors del centralisme volien ha desenvolupat un model propi amb l’objectiu fonamental explicar què passa al món, situant observadors a les principals metròpolis que generen informació. Així mateix, l’editorial manifesta que la qualitat de la programació de TV3 ha estat internacionalment reconeguda: les produccions dramàtiques, els telenotícies i la majoria de programes informatius han guanyat una multitud de premis i que el senyal de TV3 ha projectat cap a la comunitat internacional alguns dels grans esdeveniments que han succeït a Catalunya i ho ha fet amb una impecable professionalitat tècnica però que, en contrapartida, s’ha fet una televisió escassament identitària, sacrificant expressions culturals que ens són molt pròpies. Aquest posicionament no és nou, fa molts anys que la cultura popular denuncia que se l’ha marginada des del primer moment. Ja es va fer aquesta crítica de la primera etapa de TV3. El Canal 33 va néixer per a ser una plataforma cultural i, inevitablement, és un model paral·lel i complementari. Les associacions culturals continuen reivindicant el reconeixement audiovisual de la seva existència. L’activisme cultural encara es pregunta que s’ha de fer per a sortir a la televisió. Les excepcions de les colles de castellers i el programa Nydia són efectivament excepcions que confirmen la regla. Vivim en un món en què “si no surts a la tele no ets ningú”. Darrerament però alguns fets semblen albirar algun canvi. S’han produït programes sobre alguns dels temes més tradicionals: s’ha explicat el món dels Pastorets com a planter de no poques vocacions teatrals, s’ha promocionat la cançó des de Casal Rock, els telenotícies han entrat en algunes festes tradicionals i fins i tot s’ha produït un remember de La Trinca amb aires de gran producció. Però en contrast, la gent de Ventdelplà viuen entorn d’un bar, quan les càmeres han d’amagar la societat ateneística situada en un dels espais que més fotografien. Es podrien citar altres produccions que també s’obliden de com és en realitat el nostre país. I per això cal preguntar-se: per què és tan difícil escoltar una sardana a les nostres ràdios i televisors? Catalunya té prop d’un miler de corals i més de quatre-cents ateneus que la nostra televisió no ensenya, quan es tracta d’un fenomen insòlit arreu del món, tan insòlit com les societats musicals del País Valencià que sí que apareixen sovint a la seva televisió. Corals i ateneus, el conjunt de l’associacionisme cultural català, que tanta influència ha tingut en la concreció d’un model de societat avançada, són, com apunta l’editorial de Tornaveu com una Catalunya que no existeix. Cal desitjar que la recent transmissió en directe de la Patum de Berga sigui l’inici d’un canvi positiu en el sentit de fer aflorar aquesta Catalunya de la cultura popular i tradicional que, moltes vegades amb el vent en contra, malda per arribar feliçment a port. Al port de casa, és a dir, al de la Televisió de Catalunya.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 8 de juny del 2010

Poema de la setmana 23/2010

Brollador de sentiments

Els llavis em fan de comportes
per regular el doll de paraules
que en forma de grans cascades
brollen amb força del meu interior
sempre que necessito expressar
tot allò que sento i desitjo per tu.

dissabte, 5 de juny del 2010

Poetes a la xarxa

Diversos autors
Poemes&blogs. Poetes a la xarxa 2010
Han passat...
Han passat
dies, mesos, anys,
primaveres i estius,
neguits i afanys.
Han passat
tots els vents de la rosa,
tardors i hiverns,
pluja, fred i calor xafogosa.
Han passat
gent amunt i avall,
cotxes i motos
amb gran terrabastall.
Han passat
la dona amb la gosseta,
l’avi del bastó
i aquell de la bicicleta.
Pel nostre entorn
tot va passant
menys el nostre amor
que es va afermant.

Bitllet sense retorn
Va circulant en un tren
veient passar tot d’andanes
on ja no hi té parada.
A l’estació de partida
hi ha deixat facturats
records amb destí incert.
Té només bitllet d’anada
i porta un sol equipatge
ple dels anys viscuts.
Matí al gimnàs

Caminen sense avançar gens
sobre la negre cinta mecànica.
La màquina els ho controla tot:
ritme, pols, calories, metres.
Amb mirada avorrida i perduda
en un paisatge sense atractiu
van controlant el seu temps
mentre la suor els llisca cos avall.
Indiferents uns dels altres
homes i dones fan el mateix.
Me’ls miro i em pregunto:
qui d’ells arribarà primer
al final del seu recorregut vital?

Somnis al vent

Recollir tots els somnis,
entrar amb ells a l’ascensor
i pujar fins al pis més alt.
Obrir portes i finestres
i deixar-los volar
lliurement als quatre vents.
I esperar, pacientment,
que, algun d’ells,
torni fet realitat.

Totes les sortides dignes

Diversos autors
Editorial Petròpolis 2010
Perdut

Ja no sap interpretar
el sentit de les paraules
ni el missatge que els ocells
escriuen, amb el seu vol,
al pentagrama del cel.
Engolit per la ciutat,
analfabet dels “grafitis”,
eixordit pel soroll,
la natura se li fa estranya
i al cervell hi té ciment.
Busca una sortida digna
del seu laberint vital
i deixar de vagar sense esma
per un món que ja li és estrany.

Totes les baranes dels teus dits

Diversos autors
Editorial Petròpolis 2009
Dedicatòria
En cada un dels versos
hi ha una part de nosaltres
com si el nostre amor
hagués inspirat al poeta
i amb una ploma màgica
hagués escrit les paraules
que brollen del nostre interior.
Perquè t’estimo i t’estimaré,
jo també escric al teu cos
el meu poema d’amor
i a la barana dels teus dits
hi deixo les empremtes
d’aquest profund sentiment
que reviu amb tota força
malgrat el temps que passa.
Perquè t’estimo i t’estimaré
no deixaré que passi mai
aquell instant que ho és tot:
l’esclat sublim de l’amor.