dilluns, 29 de juny del 2009

Esperit de Festa 27-06-09

Ja m’he referit altres vegades a determinades contradiccions que a l’entorn de la sardana es manifesten a càrrec de personatges de la vida política, cívica o cultural catalana. Una mostra més la tenim en una recent entrevista publicada al butlletí de l’Aplec de Mataró, que Joana Gaja, de l’Associació Cultural Els Planells, fa al periodista i presentador de TV3, Espartac Peran, que segurament la majoria de vostès coneixen per haver presentat anteriorment “El trànsit” i, actualment, el programa “El Bocamoll”.
A la pregunta: balles sardanes? Espartac Peran respon: “Jo n’he ballat i... mira avui estic “criticon”...” I, més endavant, fonamenta la seva crítica dient això tan reiteratiu de que els sardanistes han de ser oberts, que hi han de deixar entrar tothom a la rotllana encara que ballin malament, que la sardana no és com ens volen fer creure, un ball tancat, que és oberta absolutament a tothom, etc, etc.
Això de que la sardana s’ha d’obrir, o que s’ha d’actualitzar és ben curiós. Ningú parla de que s’hagi d’actualitzar el vals, el pasdoble o el tango, que es ballen igual que sempre. Pel que es veu, l’únic que s’ha d’innovar és la sardana i això ho diuen generalment els que han deixat de ballar-la o que no l’han ballada mai. Però que continuen ballant el vals, el tango i el pasdoble com s’ha ballat sempre.
La contradicció del personatge arriba al súmmum quan se li pregunta si ha posat mai sardanes al seu programa “El Bocamoll”. La resposta és que no, perquè en l’apartat del programa dedicat a la música es juga en endevinar la lletra. I quan se li diu que hi ha moltes sardanes amb lletra ho reconeix responent: “Està bé m’has enganxat, ho reconec, i no tinc excusa”.
Efectivament, senyor presentador: no hi ha excusa que valgui. Si vostè que ha ballat sardanes, que es mostra crític en el sentit de que s’han d’obrir més a la societat, té l’oportunitat d’obrir-la a milers i milers de televidents i no ho fa, és que hi ha alguna cosa molt preocupant i que ja he denunciat altres vegades: una profunda crisi en l’autoestima dels catalans que ens fa considerar tot els que ens és més propi, en aquest cas la sardana i la seva música, com una cosa sense importància i passada de moda. La sardana s’ha d’obrir, diu el senyor Espartac Peran, però es dóna la contradicció de qui els que, com ell podrien fer-ho, són els primers que la tanquen en la foscor de l’oblit.
Una altra contradicció: voler fer un paral·lelisme amb el món casteller quan això és absolutament il·lògic per diverses qüestions que no els fan comparables. N’apunto algunes: la temporada castellera dura només uns mesos, la sardanista tot l’any; a tot estirar hi ha un centenar de colles castelleres, d’entitats sardanistes n’hi ha més de 300; a l’any es fan com a màxim un centenar d’actuacions castelleres, d’activitats sardanistes se’n fan unes 3.000; hi ha moltíssima més gent que sap ballar sardanes que fer castells; la música que acompanya uns i altres no té comparació possible amb més de cent cobles en actiu. Per tant no es pot posar com a exemple una activitat en front de l’altra ja que totes dues, per sort de la cultura catalana, tenen la seva característica pròpia.
Resumint, tothom és lliure d’opinar i sóc el primer en respectar totes les opinions, fins hi tot les que no comparteixo. Només demano una mica més de coherència i que quan es facin determinades manifestacions o judicis crítics es procuri predicar amb l’exemple, especialment tots aquells personatges públics que, com Espartac Peran, tenen, si volen, la possibilitat de convertir les seves paraules en fets.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 24 de juny del 2009

Poema de la setmana 25/2009

Trànsit emocional

Amb el vehicle dels records
arribo a la rotonda dels sentits.
M’atura el semàfor intermitent
que m’avisa dels perills
que puc trobar en entra-hi.
Observo el constant giravoltar
dels sentiments accelerats
que es resisteixen a cedir el pas.
El semàfor m’ordena avançar
i em llenço decidit al repte
d’esquivar sensacions i ànsies.
El cinturó de l’experiència
espero que em protegeixi
d’un possible xoc d’emocions.

dilluns, 22 de juny del 2009

Esperit de Festa 20-06-09

Fa unes setmanes els vaig parlar que l’organització Capital de la Cultura Catalana havia incorporat la sardana entre les candidates a l’elecció dels 10 tresors del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra amb la voluntat de promoure, divulgar, sensibilitzar i salvaguardar el ric patrimoni cultural immaterial català i andorrà. El patrimoni cultural immaterial es manifesta, essencialment, en els àmbits següents: tradicions i expressions orals; arts de l’espectacle, com ara la música tradicional, la dansa i el teatre; usos socials, rituals i actes festius; coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers, i tècniques artesanals tradicionals. En aquest àmbit la Unesco té una llista de noranta elements representatius d’arreu del món, entre els quals hi ha la Patum de Berga i el misteri d’Elx.
Una llista de cent candidatures optaven a convertir-se en un d’aquests deu tresors a afegir als ja reconeguts. Durant tot el passat mes de maig es van posar a votació, bàsicament per internet, en la qual hi han participat 37.418 persones, residents a 705 municipis catalans i parròquies andorranes, que han emès un total de 229.489 vots. Cada persona participant podia votar una o fins a deu de les propostes. També hi ha hagut vots emesos des de 46 països, procedents de catalans i andorrans residents a l’exterior.
La classificació de les 10 primeres ha quedat així: 1) la Diada de Sant Jordi, amb el 12’67% dels vots emesos, 2) la sardana amb el 9’41%, 3) els castells amb el 5’89%, 4) el Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó amb el 4’53%, 5) les representacions de la Passió amb el 4’18%, 6) els Balls de Diables i Correfocs amb 4’04%, 7) la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell amb 2,17%, 8) la Festa Major de Vilafranca del Penedès amb 1’14%, 9) la Festa de la Misteriosa Llum de Manresa amb 1’09% i la Patum de Berga que ja ha estat automàticament classificada atès que, com ja he comentat abans, ja va ser declarada Patrimoni Immaterial per la Unesco.
Cal remarcar que, entre les classificades entre els llocs 11 al 40 hi ha els pessebres, els pastorets, l’Escolania de Montserrat, la Diada de l’Onze de Setembre, el Mercat del Ram de Vic, el cant coral i els bastoners, entre altres. I del lloc 41 al 100, citar, per exemple, el ball de gitanes, les caramelles, la castanyada, les Fires de Santa Llúcia, els trabucaires i els tres tombs, entre altres.
Finalment unes dades a tenir en compte: la sardana en segon lloc, amb més de 20.000 vots repartits per tot Catalunya i l’estranger; la sardana en segon lloc davant d’altres opcions que tenen un ressò mediàtic molt més important; la sardana en segon lloc demostra la seva vigència i popularitat i, un darrer apunt: com he dit, les votacions s’han fet per internet i aquestes noves tecnologies les utilitzen molt més les noves generacions. Ho dic per a tots aquells que diuen que la sardana només interessa la gent gran.
Resumint, si això no acaba de decidir el Govern de Catalunya a nomenar la sardana Dansa Nacional és que viuen en un altre món, que evidentment no és el nostre. Que no s’estranyin, doncs, de la cada vegada més gran abstenció.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 17 de juny del 2009

Poema de la setmana 24/2009

Del llibre Sense treva
Il·lustracions Nati Ayala
Biblioteca Quadern. Sabadell

Perseverança
Només un instant de repòs
abocat a la finestra del temps
per veure’l com s’esmuny
darrera els dies que passen.
Només un instant d’assossec
escoltant la cançó de l’aire
per sentir el plor que es manté
al llarg dels anys que passen.
Ens posarem de nou en camí
una nit de qualsevol dia
i cercarem la fi del plor
tot i el temps que ens limita.


diumenge, 14 de juny del 2009

Esperit de Festa 13-06-09

La Federació Sabadell Cultura, que celebra aquest any el desè aniversari de la seva fundació, ha organitzat la quarta edició de Sabadell Festa i Tradició, un esdeveniment cultural i ciutadà.
Voldria aprofitar aquesta avinentesa per fer una reflexió sobre la importància d’aquest tipus de manifestacions. Durant la meva llarga trajectòria al servei de la cultura tradicional i popular, de l’autenticitat de les nostres festes, sempre he defensat que els nostres costums i tradicions poden ser, i han de ser, el mitjà idoni per tal que tots els homes i dones que viuen a Catalunya, ja sigui per naixement o per haver-hi arribat d’altres indrets, se sentin integrants d’una col·lectivitat que per sobre de tot estima la pau i la llibertat, una pau i llibertat guanyades amb no poques penalitats a través d’un procés històric de molts anys en el qual han jugat un paper de primer ordre totes les tradicions, costums, creences, símbols i valors que ens identifiquen. Crec sincerament, i ho he dit i escrit moltes vegades, que la cultura popular i les nostres festes tradicionals són una vacuna contra la despersonalització. Potenciar-les és singularitzar un país, posar de manifest els seus trets diferencials, que no són sinònim d’exclusió, sinó d’afirmació. Només es pot ser solidari amb els altres a través d’assumir prèviament els trets diferencials de cada u. És una qüestió de respecte mutu. Però perquè hi hagi respecte per assumir la diferència ha d’estar garantit el dret a la identitat. Si no, ¿com es pot entendre la diferència, la diversitat, sense el coneixement de la pròpia identitat?
La festa ens ajuda a aconseguir aquests objectius. La festa entesa com un element de participació, que mostri la riquesa de la nostra cultura popular perquè tots els que han vingut a viure amb nosaltres puguin conèixer a fons com som i què sentim, per tal que sense oblidar els seus orígens estimin també els nostre país a través del seu entorn més proper, el barri, el poble o la ciutat. Objectiu assequible tenint en compte les característiques de les nostres tradicions i costums, de tot allò que ens identifica: la tolerància, el pacifisme i la solidaritat, valors expressats en qualsevol de les manifestacions festives del nostre país que tenen la cultura popular i tradicional com a protagonista.
En definitiva, festa i tradició com a signe d’identitat, com a eix vertebrador d’un projecte col·lectiu, civilitzat, culte, comprensiu, obert i solidari, per fer, entre tots, un país on el coneixement, i el reconeixement, de la diversitat cultural sigui un factor d’unió i no d’exclusió.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 10 de juny del 2009

Poema de la setmana 23/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set
Natura

El camí serpenteja
entre grans ginesteres
pentinades pel Corpus.
Amb el sol a l’esquena
segueixo, amatent,
la meva fidel ombra.
Les senyals dels pneumàtics
han fet desaparèixer
les roderes dels carros.
Darrere els matolls
s’amaguen, adormits,
insectes invisibles.
El vermell de roselles
i el groc de ginesteres
fan una gran senyera.

dilluns, 8 de juny del 2009

Nit estelada

Al port hi regnava el silenci. Estirat a la sorra contemplava com les barques es gronxaven dolçament sobre les ones quietes del mar i la lluna il·luminava els contorns. El seus raigs, en posar-se damunt l’aigua, tornaven l’escuma platejada. Al lluny, el far em feia l’ullet. La nit càlida i lluminosa transcorria plàcidament. Vaig sentir que d’un campanar llunyà tocaven hores, no sé quantes, en aquell moment estava absort mirant l’infinit. Quin meravellós espectacle! En el mateix punt que l’aigua platejada del mar es fonia a l’horitzó, s’iniciava el sostre d’un cel ple d’estrelles que semblaven brollar del fons del mar. Si diuen que els núvols són els pensaments del cel, aquella nit el cel no pensava, la transparència de la nit era absoluta. Infinitat d’estrelles agrupades en constel·lacions semblaven marcar passos de dansa. També diuen, que entre la infinitat d’estrelles del cel, n’hi ha una que ens pertany i que si la coneguéssim podríem, amb el seu raig, pujar al cel. Vaig fixar-me en una escollida a l’atzar i vaig preguntar-me si la meva seria, precisament, aquella. Vaig mirar-me la lluna amb una expressió interrogant. Ella bé devia saber-ho, però no va dir-me res. M’esguardava dolçament i somreia mentre prosseguia el seu camí enmig de les estrelles que dibuixen els itineraris del cel. Vaig reposar els meus ulls, adolorits de tanta claror, damunt la mar platejada. Les silencioses barques tampoc no varen saber respondre’m. Només al lluny, incansable, el far, com assentint, seguia fent-me l’ullet. A cada nou esguard que li dirigia estava més segur de que aquella era la meva estrella. S’estava quieta, pampalluguejant immòbil, lluint la seva esplendorosa claror, potser esperant-me. I jo la mirava... la mirava...sense decidir-me a anar-hi. Fins que la sortida del sol va esborrar el miratge, vaig perdre de vista la meva estrella i vaig tornar a la realitat. Ella, però, en algun lloc de l’espai, segur que n’havia pres nota i que, arribat el moment, em guardarà un lloc al seu costat.

Esperit de Festa 06-06-09

Des dels nostres programes els anem informant de totes les novetats discogràfiques que, al llarg de l’any, s’editen i arriben al nostre coneixement. També, d’una manera més espaiada, els informem de les novetats editorials que, a l’entorn de la història, la música i la dansa de la sardana, es van editant amb una certa regularitat. Avui vull dedicar aquest comentari setmanal als tres llibres que han aparegut els darrers mesos. Dos corresponen als números 28 i 29 de la col·lecció MOS que edita el Grup d’Informadors Sardanistes de Catalunya i Promocions Culturals i Artístiques Garonuna, i són obra del conegut sardanista, radiofonista i escriptor Jordi Puerto, Medalla al Mèrit Sardanista 2008. El volum 28 porta per títol L’Obra del Ballet Popular i es tracta, com diu Joan Vidal i Gayolà en el pròleg, d’una aproximació històrica d’aquesta institució, ja que l’autor, conscient de la insuficiència de dades documentals que li haurien permès, segurament, de completar-la amb rigor, ha decidit recollir, sense reinterpretar-les, les opinions, les cròniques, els escrits, les cites i els textos provinents d’un ample recull bibliogràfic i de l’arxiu particular de persones vinculades a l’entitat. Efectivament, en aquest extens treball de recopilació de 375 pàgines, Jordi Puerto ens ofereix infinitat de dades que avui, desapareguda l’Obra com a institució autònoma i aixoplugada a la Federació Sardanista de Catalunya tenen un valor afegit. El volum 29 Jordi Puerto l’ha titulat Cròniques del Foment de la Sardana de Barcelona. Es tracta, també, d’uns extens treball recopilatori de 275 pàgines amb infinitat de dades sobre aquesta entitat sardanista barcelonina fundada el 1921. En resum, dos llibres de consulta necessaris per a tots aquells que vulguin aprofundir els coneixements sardanistes.
El tercer llibre porta el títol de La Sardana reconeguda al món i mirant cap al futur. Es tracta d’una autoedició del promotor i estudiós sardanista mataroní Miquel Bruguera que, com el títol ja dóna a entendre, ha recopilat les opinions elogioses sobre la música i la dansa de la sardana de grans personalitats mundials, com el músic anglès Harold Bauer; el físic alemany Albert Einstein; els escriptors americans Thomas Mann i Truman Capote; el fotògraf americà Irving Penn; el compositor rus Igor Strawinsky; els compositors alemanys Richard Strauss i Max von Schillings; el Premi Nobel Albert Schweitzer; l’escriptor anglès John Langdon-Davies; l’actriu anglesa Madeleine Carroll; els grans músics americans Cole Porter i Artie Shaw; l’escriptor català-alemany Tilbert Dídac Stegmann; i també els nostres Pau Casals, Pablo Picasso, Josep Espar, Joan Doménech, Lluís Albert, Fèlix Millet i Antoni Ros Marbà.
Si be és cert que moltes d’aquestes opinions ja s’havien publicat en altres estudis ja editats, l’interès d’aquest llibre de Miquel Bruguera rau, també, en la seva luxosa edició, amb abundants reproduccions fotogràfiques de gran interès i qualitat.
Com veuen, tres llibres de consulta interessants que amplien l’abundant bibliografia de que disposa la sardana, una prova més de la seva actualitat.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 6 de juny del 2009

Rebobinant records. Memòries (1938-2008)

Rebobinant records
Memòries 1938-2008
(Edició limitada no comercial)
Introducció
En aquest exercici de rebobinar els meus records de 70 anys, i d’explicar-los el millor possible, he de dir que, conscientment, me n’he guardat alguns que, sense oblidar-los mai, formen part de la meva més estricta intimitat. Records i vivències, emocions i sensacions, que en un moment o en un temps determinat han format part de la meva vida i que mereixen ser considerats com a situacions excepcionals.
He procurat ressaltar la rellevància de tot allò que ha tingut un protagonisme emergent, és a dir, de mi cap enfora, evitant al màxim les referències personals de mi cap endins. Vull dir que, sense manifestar preferentment la meva manera de ser interior he intentat reflectir les meves actuacions més de caràcter públic que no individual i, sense oblidar l’entorn familiar, donar preferència a l’entorn professional, cultural i cívic.
Amb aquest recull no pretenc altra cosa que deixar constància d’uns fets, d’unes vivències, que han significat el meu cicle vital al llarg d’aquests setanta anys referenciats. No hi ha cap pretensió en el sentit que tot el que explico, tot el que he fet, tingui res d’excepcional. Simplement és una relació cronològica de coses viscudes que em plau deixar-ne testimoni escrit ara que encara m’és possible recordar-les.
Molts dels noms esmentats en aquestes pàgines avui ja no són entre nosaltres. També cal dir que les referències a determinats llocs, citats especialment en les meves ocupacions professionals, han sofert una gran transformació ja que els locals industrials han cedit els seus llocs majoritàriament a promocions immobiliàries.
El material gràfic reproduït és només una petita mostra dels centeners de fotografies que, al llarg d’aquests 70 anys, han anat deixant constància dels esdeveniments més singulars: festes familiars, viatges, reconeixements i homenatges, presentacions de llibres, conferències, etc. He escollit aquestes fotografies, com podien haver estat unes altres. Unes en blanc i negre, altres en color, unes de més qualitat que altres, però totes elles representen algun moment important de la meva vida.
Fins aquí, doncs, punt i seguit. Perquè la vida continua i l’activitat no s’atura. Aniré emmagatzemant els fets del dia a dia per, potser, més endavant tornar a rebobinar nous records.
Finalment, el meu agraïment a totes les persones que han estat els protagonistes d’aquesta meva història vital. En primer lloc a tota la família, i en especial a l’esposa, els fills, els néts, sense oblidar els pares i el germà. I, després, a totes aquelles persones, amics i amigues, companys de feina i d’activitats, representants d’entitats i d’institucions que m’han ajudat decisivament a arribar fins aquí perquè, com va deixar escrit Tagore “El millor no ve sol, ve amb l’ajuda de tots.”
Lluís Subirana
Sabadell, maig 2009

dimecres, 3 de juny del 2009

Poema de la setmana 22/2009

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Mentre t’esperava

Sí que vindré, vas dir-me.
I va començar l’espera.
A la plaça mig deserta
hi senyorejaven uns coloms
que picotejaven amb desfici
sobre les grises llambordes.
Era temps d’eleccions
i des dels cartells penjats
dels arbres i les faroles
els polítics somreien displicents.
Les taules i cadires del cafè
esperaven hipotètics clients
mentre el cambrer distret fumava
i jo seguia esperant-te.
De cop, somrient com sempre,
et vaig veure, per fi, arribar.
Hola! Ens saludàrem contents
mirant-nos fixament als ulls.
I, tot cercant un racó intimista,
ens proposàrem aturar el temps
per fer eterna aquella trobada.