Esperit de Festa 15-12-07

Bon dia.
Una de les tradicions que ens anuncia que el Nadal ja és proper és la de fer el pessebre. El pessebrisme a Catalunya, introduït probablement a través dels franciscans, té uns orígens ben remots. Hi ha documentat un pessebre l’any 1300 i es té notícia d’un venedor francès de figures del naixement a Barcelona l’any 1475. Del 1585 hi ha un inventari d’un canonge on apareixen figures de fang. El pessebre familiar era un fet al segle XVI i l’any 1786 ja hi havia una vigorosa Fira de Santa Llúcia. Des de començaments del segle XX el pessebrisme català comença a ser conegut a Europa, especialment a partir de la incorporació del guix en la seva construcció, tècnica que es va iniciar de forma més aviat atzarosa a l’Associació de Barcelona i que s’ha difós per tot el món pessebrístic. Catalunya ha estat des de sempre bressol de grans i reconeguts escultors de figures de pessebre. Quan ve Nadal, les entitats pessebristes de Catalunya exposen els seus treballs en les seves seus. Els pessebres són petites obres d’art repartides arreu del país. El juliol de 1985, un grup de pessebristes van fundar la Federació Catalana de Pessebristes amb la intenció de coordinar, difondre i fer créixer l’art pessebrístic a Catalunya. La Federació és el resultat del contacte que les més de setanta associacions de Catalunya mantenien de manera més o menys informal. Per tot això se sent hereva d’un llegat etnogràfic de primera magnitud que es manté gràcies al treball desinteressat de centenars de pessebristes anònims que formen les associacions.
A la nostra ciutat el pessebrisme compte amb grans mestres i amb una llarga tradició. Una mostra de la qualitat artística dels nostres pessebristes la podem veure a la seu de l’Acadèmia Catòlica, al carrer Sant Joan. Segur que molts de vostès també, en un racó de casa, han muntat el seu pessebre particular. A casa, per seguir la tradició, també ho hem fet. A l’hora d’escollir el caganer d’aquest any he estat buscant la figura representativa d’aquell que es vol dedicar a arrencar crostes catalanistes i no l’he trobat. Potser perquè aquesta actitud no lliga amb l’esperit d’aquests dies que proclama la pau entre els homes, i les dones, naturalment, utilitzant el llenguatge dels políticament correctes i que després, com el caganer polític amb crosta espanyolista, no ho són tant.
Per tant, he tornat a posar al meu pessebre el caganer tradicional que, almenys, fa la seva feina sense pretendre enganyar ningú.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director