dilluns, 25 de febrer del 2013

Engrunes d'un temps

81
No diguis mai que estàs cansat de viure fins que transitant pel teu camí no et quedis encastat contra la darrera fita del teu terme.

82
Hi ha records que perduren en el temps però n’hi ha d’altres, potser més importants, que no volem evocar perquè ens veiem incapaços de reviure’ls.

dilluns, 18 de febrer del 2013

Apunts d’Història. Emissió 16-02-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Llevantina una composició de 1922 (1)

Sens dubte es tracta d’una de les sardanes més populars i de més èxit de Vicenç Bou, tant en les seves versions instrumental com cantada, gràcies a la lletra de dos sabadellencs: Joan Serracant i Ramon Ribera. Hi ha, també, una versió molt especial a ritme de fox que explicarem en el proper programa dedicat a aquesta conegudíssima sardana. I com que la versió instrumental ja és prou coneguda, avui ens referirem bàsicament a la versió cantada que va ser estrenada a Sabadell per la cupletista Pepita Iris, l’abril de 1924, o sigui dos anys després de la seva estrena instrumental.
Però va ser tanta la seva popularitat que també va generar algunes polèmiques. El 1947 l’editor gironí Tomàs Sobrequés va distribuir una edició per a piano de la sardana en la seva versió cantada. En assabentar-se’n els autors de la lletra li van reclamar els drets d’autor corresponents. L’editor els va demanar que presentessin el comprovant del registre intel·lectual cosa que no podien fer  per no haver-la registrat en el moment de l’estrena. A partir d’aquí es va iniciar un llarg contenciós amb abundant correspondència entre Joan Serracant i Ramon Ribera i entre Serracant, Bou i Sobrequés. Entre amenaces de plets i de moltes gestions Serracant proposava a l’editor una indemnització de 3.500 pessetes per arribar a un acord amistós. Aquest s’hi va negar amb l’argument que li resultava més econòmic destruir l’edició i que no estava disposat a cap concessió ja que legalment la raó estava de part seva. Finalment, després de moltes gestions, amenaces, viatges, converses i creuament de cartes es va arribar a un acord dos anys després. L’editor va pagar 1.000 pessetes en concepte de comissions, quantitat que es van repartir entre Serracant i Ribera, i així van deixar tancat el tema.
La versió cantada de Llevantina ve ser registrada oficialment el 31 d’agost de 1949. Cal tenir en compte que els compositors defugien enregistrar sardanes amb lletra per no haver de compartir els drets d’autor al 50% o el percentatge que es fixés entre l’autor de la música i el de la lletra. En l’època de màxima popularitat de la Llevantina, anys 40-50, Vicenç Bou cobrava més de drets d’autor per les liquidacions de varietats o sigui per la versió cantada que per la d’execució, la que corresponia a la versió instrumental.
A finals de 1949 la Compañia del Gramófono Odeon, SAE va enregistrar Llevantina amb Gaietà Renom i una Orquestra Simfònica dirigida per Joaquim Serra. Tampoc es van generar les vendes esperades segons carta d’Odeon dirigida a Ribera i Serracant. Com a curiositat, entre el quart trimestre del 1949 fins el segon trimestre del 1952 els van liquidar els drets corresponents a la venda de 342 discos amb un import a repartir de 102 pessetes.
Més significatives van ser les liquidacions que finalment van aconseguir cobrar per la versió fox (a la qual com hem dit ens referirem el proper programa) interpretada per Los Chavales de Espanya. A través de l’Editora PANART de l’Habana i de PAN-MEXICO a Mèxic, per les més de 2.000 còpies venudes a Cuba els van liquidar 281 pessetes i per les més de 4.000 de Mèxic 464 pessetes.
Quantitats aquestes que malgrat no representaven cap solució, donada la falta de disponibilitat econòmica d’aquells temps, eren molt ben rebudes. Ho demostra el to d’una carta de Serracant a Ribera, datada el 10 de març de 1948, on li comunicava la bona notícia de que cobraria 1.300 pessetes per les interpretacions de la Llevantina que la companyia Els Vienesos havien incorporat dins el seu espectacle a Barcelona durant el quart trimestre del 1947.
En una carta anterior Serracant ja havia informat a Ribera de que la Llevantina estava molt de moda i que possiblement era la cançó catalana més interpretada a Barcelona i li proposava escriure una comèdia lírica basada amb la seva lletra. Ribera li va contestar que això ja ho havia fet pel seu compte i que es pensava que ja li ho havia fet saber, cosa que Serracant va dir desconèixer tot manifestant el seu enuig.
Probablement la darrera vegada que Ribera va tenir ocasió d’escoltar la versió cantada de Llevantina va ser en un concert organitzat per Sabadell Sardanista, concretament la  V Festa de la Sardana, que es va celebrar el 13 d’octubre de 1956 al Saló de la Cooperativa La Sabadellense, amb la participació de la Cobla Barcelona. Va ser interpretada pel gran tenor Emili Vendrell acompanyat al piano per Lluís Molins.
La darrera carta entre els dos amics i col·laboradors, que sempre es van tractar de vostè, porta data del 5 de gener de 1957. Serracant felicitava Ribera per un premi que aquest havia obtingut a Tarragona, li demanava quines liquidacions havia rebut de Llevantina per contrastar-les amb les seves i l’informava que rebria una liquidació de NO-DO per la música de Llevantina inclosa al reportatge Barcelona i la sardana.
La mort de Ramon Ribera pocs dies després, concretament el 2 de febrer de 1957, va posar el punt final a aquesta intensa relació epistolar amb Joan Serracant. La sardana  Llevantina però es mantindria ben viva com ho demostren les contínues versions, tant instrumentals com cantades, que s’han continuat fent al llarg dels anys.


dilluns, 11 de febrer del 2013

Engrunes d'un temps

79
La valoració real d’una pèrdua només es pot fer si prèviament s’ha donat un just valor a tot allò que, amb el temps, s’ha anat guanyant.

80
Hi ha somnis que són com espurnes de foc en la negra nit i que s’apaguen tot just al despertat el dia.

dilluns, 4 de febrer del 2013

Apunts d’Història. Emissió 2-02-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Girona aimada una composició de 1921

Una altra de les sardanes emblemàtiques de Vicenç Bou és, sens dubte Girona aimada, que també com el cas de la sardana Angelina està relacionada amb la nostra ciutat, per ser dos sabadellencs els autors de la seva lletra: Joan Serracant i Lluís Papell.
Joan Serracant i Manau va néixer a Sabadell el 19 d’abril de 1897 i va morir a Barcelona el 25 de setembre de 1973. Escriptor i periodista, va col·laborar al Diari de Sabadell i a La Veu de Sabadell. Va publicar el llibret teatral L’encís de Can Feu, obra molt discutida pel seu contingut amoral. Va ser el delegat a Barcelona de l’agència oficial del noticiari cinematogràfic NO-DO. És autor de la comèdia lírica Bajo el cielo de Andorra  amb música del mestre Dotras Vila. També va escriure moltes cançons, una d’elles La muralla de Berlín, premiada al Festival de la Cançó de Barcelona el 1962. Va escriure la lletra d’algunes de les sardanes de Vicenç Bou, com aquesta Girona aimada, i altres com Llevantina, Pescadors bons catalans i La cardina encara salta.
Pel que fa a  Lluís Papell i Comas dir que va néixer a Sabadell el 16 de febrer de 1891 i hi va morir el 24 de gener de 1980. Periodista i vinculat a diverses entitats sabadellenques va escriure al Diari de Sabadell abans i després de la guerra. També va col·laborar molts anys a Ràdio Sabadell. Especialitzat en temes esportius va ser un acèrrim seguidor del Centre d’Esports Sabadell. Aficionat al teatre va escriure poesia i és l’autor de la lletra de l’Himne a Sabadell Ciutat, amb música d’Adolf Cabané.
En una edició especial del Diari de Sabadell dedicada a l’Aplec de Sabadell de l’any 1972  i  en un article titulat Els cinquanta anys de Girona aimada, Papell explicava com va néixer la lletra d’aquesta popular sardana:
“Tots els anys, per la Festa Major de Sabadell, hi havia una gran preferència per a contractar Els Montgrins que dirigia el mestre Vicenç Bou. Es tractava d’una de les millors cobles d’aquella època i la seva presència en les festes majors era un esdeveniment.” “En aquells temps la Comissió de Festes no era municipal, la formàvem regidors i consellers, periodistes i representants d’entitats sabadellenques. Jo era l’encarregat de mantenir l’ordre en el lloc on se celebraven les audicions de sardanes. Això va motivar la meva coneixença amb el mestre Vicenç Bou. I això va motivar, també, que jo em comprometés, junt amb l’amic Joan Serracant, a posar lletra a Girona aimada. I ara fa cinquanta anys que va estrenar-se en el teatre Camps, que en aquella època es dedicava a les atraccions. La va estrenar Pepita Iris, una de les millors intèrprets de la cançó, aconseguint un èxit extraordinari. Girona aimada, amb aquest motiu, es va fer popular.”
En una carta datada el 6 de febrer de 1955, Joan Serracant li deia a Ramon Ribera que quan veiés a en Papell li preguntés si cobrava dels drets d’autor de Girona aimada que “torna a rebrotar”. Segons Serracant al registre constava Luis Papelle i entre parèntesi les inicials  (N.S.) que possiblement volia dir “no soci” i que per això no cobrava, cosa aquesta que en una carta posterior Lluís Papell va confirmar.
Aquesta sardana va ser adoptada com un himne de Girona. Es tocava a les festes de la ciutat, en finalitzar els concerts, abans de començar els partits de futbol al camp del Girona i en altres esdeveniments, tant de caire esportiu, cívic, cultural o institucional. Però els darrers anys ha perdut protagonisme i ha estat substituïda per la sardana de Ricard Viladesau Girona m’enamora.