dimarts, 29 de juny del 2010

Poema de la setmana 26/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Missa i mercat

Dins la foscor de l’església
arraulides al fons d’un banc
dues velles vestides de negre
xiuxiuegen amb un rosari a les mans.
Immòbils les observen, impassibles,
els quatre sants de l’altar
en la llum tènue dels ciris
i l’olor de la cera cremant.
A fora, el pidolaire habitual
allarga, inútilment, la mà
mentre el campanar escampa
batecs de campana ancestrals.
A l’antiga plaça porticada
s’aixopluguen les parades del mercat
i oferint tot tipus de productes
els venedors s’esgargamellen cridant.
Resen les velles dins l’església
i els sants, cansats d’escoltar,
s’apleguen amb el captaire
i se’n van a voltar pel mercat.

dissabte, 26 de juny del 2010

Esperit de Festa 26-06-10

En el butlletí que s’ha editat amb motiu del 48 Aplec de la Sardana de Sabadell, que celebrarem entre avui i demà, Josep Maria Cormand fa una interessant entrevista a Carles Vivé amb motiu d’haver celebrat fa poc el seu 90 aniversari. Amb Carles Vivé m’uneix una llarga i efectiva amistat compartida per l’amor a la sardana i a la cultura. Vull agrair-li la seva fidelitat amb els nostres programes que, em consta, segueix cada setmana des de casa seva, situada justament a molts pocs metres de la Torre de l’Aigua. És per això que avui volem dedicar-li aquest comentari tot fent una mica d’història.
L’embrió de Sabadell Sardanista va néixer el 5 de maig de 1946 en el decurs d’una ballada a l’Acció Catòlica de Sant Fèlix, del carrer Sant Josep. Un grup d’amics va suggerir la idea de constituir una entitat legal on hi tinguessin cabuda tots els sardanistes al marge de qualsevol ideologia política o religiosa. La idea, que va ser encapçalada per Carles Vivé, va tenir una bona acollida i es van proposar de fer realitat el projecte. Les primeres reunions formals van ser fetes, amb extremes precaucions, en el domicili particular de Carles Rovira. D’aquí ja en van sortir les primers normes i la ferma convicció de tots per treballar per fer realitat la constitució d’una entitat sardanista a la nostra ciutat. Es va formar una llista de 10 socis fundadors, que es van encarregar de la tasca de redacció del projecte d’estatuts. Transcorreguts els dies necessaris que preveia la llei, els socis fundadors van crear una Comissió Organitzadora, de quatre membres, per regular i impulsar les primeres normes d’actuació. Aquesta comissió ja va ser presidida per Carles Vivé que, una vegada superats tots els tràmits legals, es convertiria, el març de 1947, en el soci número 1 i primer president de Sabadell Sardanista. Presidència que mantindria fins l’any 1950. Professionalment, Carles Vivé ha estat vinculat al camp administratiu en el ram tèxtil. Ja de molt jove es va relacionar amb entitats culturals com Acció Catòlica de Sant Fèlix, Lluïsos, La Faràndula, i també, més endavant, amb Òmnium Cultural, Casal Cultura i Esplai, entre altres. És un gran amant de la música clàssica, el folklore, el teatre,... i també del futbol. Va ser el padrí del banderí de la colla Mirant al Cel. Després de 63 anys d’haver fundat Sabadell Sardanista, ha estat un gran col·laborador i seguidor de l’activitat sardanista sabadellenca.
Felicitats, doncs, a l’amic Carles Vivé, pels seus 90 anys, però també pel seu exemple d’amor i fidelitat a Sabadell Sardanista i a la sardana, que el fa mereixedor de l’admiració i agraïment de tots els sabadellencs.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 22 de juny del 2010

Poema de la setmana 25/2010

La teva llum

Si ja no puc tenir el teu cos
vull retenir la teva mirada
perquè així sigui la teva llum
la que em guiï en la foscor
i em retorni a l’esperança.

Si ara ja no puc sentir més
la teva acollidora abraçada
i el batec accelerat del cor
només la teva ardent mirada
podrà vèncer la meva fredor.

Si no puc seguir tenint-te,
et demano amb tot l’amor
que no deixis de mirar-me.

dissabte, 19 de juny del 2010

Esperit de Festa 19-06-10

Un any més, com s’ha vingut fent des de 1968, quan amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra l’excursionisme català va implantar la festa de Flama de la Llengua Catalana, dimecres a la nit ens arribarà del cim del Canigó aquesta flama que, com és costum, es distribuirà per diversos barris de la nostra ciutat. Ens retrobarem doncs novament per celebrar la renovació de la Flama i per refermar el nostre compromís amb la llengua, la cultura i la nació catalana i honorar aquesta flama “encesa per la fe, portada per l’esforç i mantinguda per la voluntat d’un poble” que és, també, un símbol del què hem estat, del què som i del què volem continuar sent perquè, com ens va deixar dit el mestre Pompeu Fabra, “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però en aquest país nostre, sempre a mig fer i a mig destruir, sempre immersos en la difícil tasca de reconstrucció nacional, lluitant contra la descatalanització, és a dir, contra la seva destrucció, amb tot el que comporta de degradació cívica i cultural, necessitem, avui més que mai, un exercici constant d’afirmació nacional que ens mantingui en forma per afrontar la històrica, progressiva i persistent acció espanyolitzadora que des de fora, i també des de dins, ens amenaça.
Amb més dificultats de les previstes, a poc a poc vàrem anar recuperant “el nom de cada cosa”, els símbols, la personalitat i el tarannà que ens és propi, gràcies a la tenacitat de la gent del poble que és, en definitiva, qui salva o condemna un país. Això, però, no ens ha de fer oblidar que aquesta personalitat pròpia va voler ser esborrada per sempre i que molts encara no han desistit de fer-ho. La necessària reconciliació no té res a veure amb l’amnèsia col·lectiva. Cal recordar i, en conseqüència, actuar.
Hem de tenir sempre present que venim de lluny i que volem anar més lluny encara. Amb el pas dels segles hem creat els nostres símbols, signes visibles de la singularitat del nostre poble. Símbols com el senyal heràldic de les Quatre Barres; el Bon cop de falç!... del nostre himne nacional; la memòria reivindicativa de l’Onze de Setembre; el pelegrinatge cívic i espiritual a Montserrat; el respecte per les nostres institucions de govern; la tradicional festa de Sant Jordi; la sardana com a màxima expressió de la germanor i la democràcia; la unitat del Països Catalans representada pel Pi de les Tres Branques; l’afirmació col·lectiva enfront de l’individualisme amb l’entre tots ho farem tot dels castellers que amb força, equilibri, valor i seny aixequen els seus castells i, per damunt de tot, el símbol dels símbols: la Pàtria, aquesta nostra, petita pàtria, que, com ha deixat dit l’insigne poeta Joan Oliver, somniem completa. També cal que tinguem sempre present que una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè els que la saben deixen de parlar-la.
Que la renovació d’aquesta flama que ens arriba del Canigó, encengui amb força la nostra particular entorxa per tal de que la il·lusió i la confiança dipositada en aconseguir un país lliure i millor no s’apagui mai.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 16 de juny del 2010

Poema de la setmana 24/2010

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm 36. Sabadell

Desperta!

No restis més indiferent
i deixa de mirar-te al mirall
dels dies grisos.
Prova per fi de baixar
al fons de tu mateix
i recupera amb esperança
el teu passat estèril.
Inunda la teva nit
amb un sol lluent
i ofega la teva por
a la mar dels sentits.
Repta l’esdevenir
amb moral de victòria
ja que en el nostre món
només hi tens segura
la mort.

dissabte, 12 de juny del 2010

Esperit de Festa 19-06-10

Sota el títol Hi ha una Catalunya que potser no existeix, l’editorial del número 12 de Tornaveu, associacionisme i cultura, revista digital que edita l’Ens de Comunicació Associativa, fa unes reflexions molt interessants sobre el paper que li correspon, o que li hauria de correspondre, a la Televisió de Catalunya com a referent informatiu d’un país que, cada vegada més, sense renunciar a res, vol ser el mirall d’ell mateix. Constata que lluny de la televisió antropològica que els gestors del centralisme volien ha desenvolupat un model propi amb l’objectiu fonamental explicar què passa al món, situant observadors a les principals metròpolis que generen informació. Així mateix, l’editorial manifesta que la qualitat de la programació de TV3 ha estat internacionalment reconeguda: les produccions dramàtiques, els telenotícies i la majoria de programes informatius han guanyat una multitud de premis i que el senyal de TV3 ha projectat cap a la comunitat internacional alguns dels grans esdeveniments que han succeït a Catalunya i ho ha fet amb una impecable professionalitat tècnica però que, en contrapartida, s’ha fet una televisió escassament identitària, sacrificant expressions culturals que ens són molt pròpies. Aquest posicionament no és nou, fa molts anys que la cultura popular denuncia que se l’ha marginada des del primer moment. Ja es va fer aquesta crítica de la primera etapa de TV3. El Canal 33 va néixer per a ser una plataforma cultural i, inevitablement, és un model paral·lel i complementari. Les associacions culturals continuen reivindicant el reconeixement audiovisual de la seva existència. L’activisme cultural encara es pregunta que s’ha de fer per a sortir a la televisió. Les excepcions de les colles de castellers i el programa Nydia són efectivament excepcions que confirmen la regla. Vivim en un món en què “si no surts a la tele no ets ningú”. Darrerament però alguns fets semblen albirar algun canvi. S’han produït programes sobre alguns dels temes més tradicionals: s’ha explicat el món dels Pastorets com a planter de no poques vocacions teatrals, s’ha promocionat la cançó des de Casal Rock, els telenotícies han entrat en algunes festes tradicionals i fins i tot s’ha produït un remember de La Trinca amb aires de gran producció. Però en contrast, la gent de Ventdelplà viuen entorn d’un bar, quan les càmeres han d’amagar la societat ateneística situada en un dels espais que més fotografien. Es podrien citar altres produccions que també s’obliden de com és en realitat el nostre país. I per això cal preguntar-se: per què és tan difícil escoltar una sardana a les nostres ràdios i televisors? Catalunya té prop d’un miler de corals i més de quatre-cents ateneus que la nostra televisió no ensenya, quan es tracta d’un fenomen insòlit arreu del món, tan insòlit com les societats musicals del País Valencià que sí que apareixen sovint a la seva televisió. Corals i ateneus, el conjunt de l’associacionisme cultural català, que tanta influència ha tingut en la concreció d’un model de societat avançada, són, com apunta l’editorial de Tornaveu com una Catalunya que no existeix. Cal desitjar que la recent transmissió en directe de la Patum de Berga sigui l’inici d’un canvi positiu en el sentit de fer aflorar aquesta Catalunya de la cultura popular i tradicional que, moltes vegades amb el vent en contra, malda per arribar feliçment a port. Al port de casa, és a dir, al de la Televisió de Catalunya.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 8 de juny del 2010

Poema de la setmana 23/2010

Brollador de sentiments

Els llavis em fan de comportes
per regular el doll de paraules
que en forma de grans cascades
brollen amb força del meu interior
sempre que necessito expressar
tot allò que sento i desitjo per tu.

dissabte, 5 de juny del 2010

Poetes a la xarxa

Diversos autors
Poemes&blogs. Poetes a la xarxa 2010
Han passat...
Han passat
dies, mesos, anys,
primaveres i estius,
neguits i afanys.
Han passat
tots els vents de la rosa,
tardors i hiverns,
pluja, fred i calor xafogosa.
Han passat
gent amunt i avall,
cotxes i motos
amb gran terrabastall.
Han passat
la dona amb la gosseta,
l’avi del bastó
i aquell de la bicicleta.
Pel nostre entorn
tot va passant
menys el nostre amor
que es va afermant.

Bitllet sense retorn
Va circulant en un tren
veient passar tot d’andanes
on ja no hi té parada.
A l’estació de partida
hi ha deixat facturats
records amb destí incert.
Té només bitllet d’anada
i porta un sol equipatge
ple dels anys viscuts.
Matí al gimnàs

Caminen sense avançar gens
sobre la negre cinta mecànica.
La màquina els ho controla tot:
ritme, pols, calories, metres.
Amb mirada avorrida i perduda
en un paisatge sense atractiu
van controlant el seu temps
mentre la suor els llisca cos avall.
Indiferents uns dels altres
homes i dones fan el mateix.
Me’ls miro i em pregunto:
qui d’ells arribarà primer
al final del seu recorregut vital?

Somnis al vent

Recollir tots els somnis,
entrar amb ells a l’ascensor
i pujar fins al pis més alt.
Obrir portes i finestres
i deixar-los volar
lliurement als quatre vents.
I esperar, pacientment,
que, algun d’ells,
torni fet realitat.

Totes les sortides dignes

Diversos autors
Editorial Petròpolis 2010
Perdut

Ja no sap interpretar
el sentit de les paraules
ni el missatge que els ocells
escriuen, amb el seu vol,
al pentagrama del cel.
Engolit per la ciutat,
analfabet dels “grafitis”,
eixordit pel soroll,
la natura se li fa estranya
i al cervell hi té ciment.
Busca una sortida digna
del seu laberint vital
i deixar de vagar sense esma
per un món que ja li és estrany.

Totes les baranes dels teus dits

Diversos autors
Editorial Petròpolis 2009
Dedicatòria
En cada un dels versos
hi ha una part de nosaltres
com si el nostre amor
hagués inspirat al poeta
i amb una ploma màgica
hagués escrit les paraules
que brollen del nostre interior.
Perquè t’estimo i t’estimaré,
jo també escric al teu cos
el meu poema d’amor
i a la barana dels teus dits
hi deixo les empremtes
d’aquest profund sentiment
que reviu amb tota força
malgrat el temps que passa.
Perquè t’estimo i t’estimaré
no deixaré que passi mai
aquell instant que ho és tot:
l’esclat sublim de l’amor.




Esperit de Festa 05-06-10

He escrit molts articles manifestant que la sardana a l’escola hauria de ser un element present en el procés educatiu de la infància perquè conté prou punts de referència afins als objectius de la formació integral de l’infant. Amb el coneixement i la pràctica de la sardana, aquest pot desenvolupar l’aspecte físic i rítmic mitjançant els exercicis necessaris per executar els moviments coreogràfics; també pot desenvolupar l’aspecte afectiu en aprendre a estimar un element nou al marge de la seva primària i inicial estima familiar; pot començar a desenvolupar aspectes intel·lectuals i morals amb el coneixement de la història i la tradició sardanista, que, a la vegada, el durà al coneixement d’una part integrant de la cultura del seu país. Així mateix, amb els altres components de la rotllana podrà tenir una relació interpersonal que enriquirà la seva condició humana i la seva capacitat de comprensió i entesa, que li permetrà una activitat integrada en un medi ambient natural on experimentarà la vida a l’aire lliure, començarà a estimar la naturalesa i a comprometre’s a respectar-la. Tot això pot fer-se amb la sardana com a vincle, com a exemple i argument i com a símbol aglutinador dels mateixos valors que tot procés educatiu vol inculcar: moviment, ritme, convivència, respecte, germanor, solidaritat, comprensió, comunicació, coneixement, sentiment, càlcul, germanor, gaudi, caràcter, etc. Aquest coneixement de la sardana i del seu simbolisme s’ha de presentar sempre intentant despertar l’interès de l’infant en els aspectes més lúdics i emotius, aplicant la tècnica de l’aprenentatge de la música i de la dansa com un complement necessari per assolir un millor grau de comprensió i interpretació dinàmica i sensorial que, a la vegada, li permeti assolir un millor domini del seu cos, una més gran capacitat d’atenció i comprensió dels sons musicals i una millor predisposició i desinhibició per gaudir plenament del plaer de la dansa. I he manifestat, també, que caldria utilitzar elements propis, autòctons, per incidir en el coneixement de la forma musical lligada a la dansa: el ritme, la melodia, la frase, utilitzant la música de la sardana, una música pròpia del país, sense haver de recórrer a músiques i melodies importades i utilitzant instruments propis, com el flabiol i el tamborí o la gralla, en substitució de la flauta dolça, per exemple, i de presentar la cobla com un conjunt instrumental propi i únic al món, que desperti el legítim sentiment d’orgull que l’infant ha d’aprendre a experimentar per tot allò que configura els seus signes d’identitat més elementals. És per això que m’ha complagut molt la iniciativa de l’Associació Cultural i Educativa La Riscla, fundada i integrada per mestres especialistes de música i la seva acció titulada “El flabiol a l’escola” per tal d’implantar aquest instrument en lloc de la flauta de bec usada habitualment. Un projecte educatiu i musical que ja han posat en marxa quatre escoles a Sabadell: Can Deu, Floresta, Ribatallada i Can Llong i que té com a coordinador de premsa el sabadellenc Albert Pol, mestre de música a l’escola Ribatallada i component de la Cobla Mediterrània. El passat dijous vaig tenir l’oportunitat d’assistir a la 1a Trobada de Flabiolaires Escolars a Sabadell que es va celebrar al parc de la Romeua, amb uns 200 participants alumnes de les escoles citades més l’escola Benviure de Castellbisbal, i de comprovar les grans possibilitats del flabiol i tamborí per acompanyar les diverses danses que es van interpretar i ballar. Aquest projecte té, a més, l’al·licient de que la construcció del tamborí és a càrrec dels propis alumnes i que per reduir despeses s’utilitzen flabiols de plàstic.
Repeteixo, una iniciativa pedagògica exemplar mereixedora del màxim suport.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 1 de juny del 2010

Poema de la setmana 22/2010

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell


Actor en off

De la comèdia de la vida
n’era actor secundari.
Assajava amb constància
un paper de protagonista
que mai interpretaria.
El darrer en entrar a escena
i el primer en sortir-ne.
Mai arribaria a sentir
un mínim aplaudiment
ni el flaix fugaç d’una foto.
A la seva darrera representació,
al teatre del tanatori,
li van deixar el millor guió:
el llibre de signatures.