dimarts, 14 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 14-07-07

Bon dia.
Aquets mesos d’estiu són moltes les poblacions que organitzen cicles de ballades de sardanes, tant a poblacions de l’interior com de ran de mar. Quan des del nostre programa anunciem una ballada en una població del litoral en una tarda-vespre d’estiu, inevitablement em venen a la memòria els versos de Josep Maria de Sagarra.
Els historiadors de la literatura catalana renaixentista situen l’obra poètica de Sagarra com un complement a l’obra duta a terme pels dos grans poetes Verdaguer i Maragall. Dins l’extensa producció poètica de Sagarra hi sura una alenada èpica, manifestada amb una gran riquesa de llenguatge. Des de Primer llibre de poemes, a El poema de Montserrat, passant per Cançons de rem i de vela, El comte Arnau i El poema de Nadal, la lectura de la poesia de Sagarra és un plaer i una constant evocació. Dins la seva obra poètica hi ha diverses referències a la sardana.
Però és en M'agrada sentir la sardana de lluny..., on el poeta evoca tot el seu lirisme, tota la seva sensibilitat, amb uns versos que penetren dins el subconscient del lector, donada la seva força evocadora:
(breus compassos musicals...)

M’agrada sentir la sardana de lluny,
veure-la de lluny, des de la sorra,
així res xiscla ni retruny,
així tot s’esborra
i es fon i s’encanta i s’esmuny!
Veig dues, tres barques i enllà
més barques encara, i el port tot vermell,
vermell de llum i del ball que es desfà,
vestit rosa i blau i morat i rovell,
i peu per picar i repicar i puntejar...
Des de la platja m’arriba aquest so
agredolç que sospira i s’exalta...
un so que fa que jo em senti més jo,
que em posa una punta de febre a la galta
i em posa a la nina una punta de plor.
Em ve la música sencera, suau,
garbellada per l’aire marí,
per la vela i l’engruna de blau,
que està a punt de morir...
S’ho guaita el gallaret,
s’ho guaita darrera la vinya la lluna.
Dansen les noies, cap alt i peu dret
i jo sento el perfum de cada una;
me’l porta l’airet...
No veig a ningú, són ombres, són gotes
vermelles i blaves, és pluja de foc
no veig a ningú, però les sento totes,
i a cada una dintre del joc,
que ara hi va de pressa i ara a poc a poc.
I aquests refilaments dels instruments
de la cobla, aquest plany que no s’acaba,
aquests esgarips violents,
aquesta calma blava
i aquest petar de dents
del tamborí, que se’m clava
en el viu primperat dels sentiments...
I estic sol,
i sóc cor obert i orella viva,
la sardana s’acosta com un vol
de rossinyol i griva,
i la gavina del penyal,
m’hi posa aquesta gràcia ronca,
que ara fereix com un punyal,
i ara es marceix i ara s’estronca...
I elles, que ballen i ballaran,
elles, poc saben elles
que jo endevino els ulls que fan,
ajagut i de cara les estrelles.
(breus compassos musicals...)

Però si no estem a la platja o ran de mar, en qualsevol població de l’interior també la poesia de Sagarra ens evoca la sardana. Des de qualsevol indret quan la cobla comença una sardana, el poeta ens convida a la dansa:
(breus compassos musicals...)

Ja som a la plaça; comença la fresca
el sol se decanta, sospira el balcó;
les mans fan la tria, la cama s’engresca;
la cobla no es llença que encara té por.
...
Damunt de la terra que abrandi les colles,
dansa d’aire lliure, crit de llibertat,
sigues per les ànimes ungla i pessigolles
al moment del ritme més desesperat!
Que mentre a la plaça s’hi ballin sardanes
el cel s’adormeixi, s’aturi la nit,
i dintre del nervis no es morin les ganes
de rompre cadenes que ofeguin el pit.
(breus compassos musicals...)

Fem, doncs, cas al poeta. En les xafogoses tardes d’estiu, en les fresques vesprades de primavera, en les plàcides tardes de tardor, sota el càlid sol matinal de l’hivern, ballem sardanes, trenquem cadenes, llencem a l’aire el nostre crit, individual i col·lectiu, de llibertat. Ens ho diu el poeta, un gran poeta. Fem-li cas.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director