dilluns, 30 de març del 2009

Esperit de Festa 28-03-09

Diumenge passat, amb la inauguració del Monument a la Sardana, Sabadell va viure una gran diada, no només emotiva pels sardanistes, sinó, també, per tots els ciutadans que vàrem voler celebrar aquesta efemèride, molts anys esperada, sempre reivindicada i, gràcies a la voluntat, la tenacitat, i la col·laboració de molts, finalment aconseguida.
No entraré en el detall de com es va desenvolupar la jornada, perquè ja en fem un ampli reportatge a l’Esperit de Festa d’avui. Però aprofitant l’èxit, indiscutible, de la festa d’inauguració, crec oportú fer algunes consideracions que, a l’entorn del lloc d’ubicació d’aquest monument a la sardana a la Plaça Marcet, s’han anat fent aquestes darreres setmanes des de diferents punts d’opinió, alguns pertanyents, també, a l’àmbit del sardanisme. La reticència ha consistit en qüestionar l’emplaçament del monument a la Plaça Marcet tota vegada que es considerava més lògic ubicar-lo a la Plaça de la Sardana. A mi, francament, em sorprèn aquest posicionament reduccionista i aquest concepte tan particular de la lògica que s’utilitza només quan convé, sense analitzar altres situacions equiparables. Per posar dos exemples ben significatius de que, en aquest cas, la lògica de les coses no sempre està d’acord amb la realitat, només dir que, a Sabadell mateix, el monument a Lluís Companys està situat prop de la Masia de Can Rull, i no al Passeig Lluís Companys, i a Barcelona, el monument a Francesc Macià està situat a la Plaça de Catalunya i no pas a la plaça Francesc Macià. Si el concepte de lògica consisteix només en concentrar, per lògica, doncs, tota l’activitat sardanista de la ciutat: ballades, aplec, concurs de colles, concert, etc., s’hauria de fer a la Plaça de la Sardana. I això no és pas així, ni seria convenient que ho fos. Per tant, contràriament a aquest criteri reduccionista de concentració, jo hi oposo el concepte d’expansió, en el sentit de com més referents de caire sardanista tingui la nostra ciutat, millor és la possibilitat del seu coneixement més enllà de l’àmbit estricte del sardanisme. Si podem aspirar a més, per què conformar-nos amb menys? Jo crec que és molt millor tenir diversos referents toponímics com, un monument a la sardana a la Plaça Marcet, una Plaça de la Sardana al costat de Fira Sabadell, un monument a Pep Ventura i a la tenora a la Plaça Pep Ventura, un carrer Juli Garreta a Can Rull, que no pas només tenir-ne un i en un mateix lloc. I no em faria res, també, de tenir, per exemple, un monument a la cobla al Parc Catalunya, el carrer dels sardanistes, la placeta del tible, o el monument als compositors de sardanes sabadellencs, per posar, només, alguns exemples. Per la senzilla raó de que, com diem sovint en aquest programa, quan més es coneix una cosa més s’estima.
Lluís Subirana. Director

divendres, 27 de març del 2009

Poema de la setmana 12/2009

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set. Sabadell
Poema per a tu

Em costa escollir les paraules
i cerco, endebades, les rimes adients
immers en el llac dels teus ulls,
perdut en l’horitzó dels teus llavis
sentint, ben a prop, l’escalf del teu cos
i l’eco incessant del teu cor que batega.
I m’esclata el pols a la mà quan et toco
i em sento vibrar quan tu m’acarones
i voldria cridar ben fort que t’estimo,
pregonar que sóc teu i tu ets meva
i el cor, joiós, retruny dintre meu
obrint camins de plaer i delectança.
I ja no m’importa tant el vers,
ni el to ni el sentit de les paraules,
per dir-te tot el que sento per tu
en tinc prou amb un bes i una mirada
i així ja no em cal escriure el poema
perquè, amor, el millor poema ets tu.


dissabte, 21 de març del 2009

Esperit de Festa 21-03-09

El projecte de fer un monument a la sardana es va començar a gestar l’any 1972 amb motiu de la preparació dels actes commemoratius del 25è Aniversari de Sabadell Sardanista. El lloc que es va considerar més adequat va ser la llavors recent delimitada plaça de Catalunya, quan tot just el terreny que la formava i el seu entorn estaven en fase d’urbanització. L’execució del monument es va encarregar a l’escultor Camil Fàbregas i es va decidir que seria fet d’alumini i inaugurar-lo el Dia Universal de la Sardana de l’any següent, 1973. La pedra que havia de servir de base del monument havia de ser de la muntanya de Montserrat i portada a peu per un grup de voluntaris. Aquesta idea va ser ràpidament assumida per l’entusiasta sardanista i excursionista Vicenç Daviu, que es va convertir en l’ànima d’aquest singular projecte. Un cop aconseguit el permís del pare Abad, un grup d’uns quaranta voluntaris, format per membres de la junta, socis i col·laboradors, es van traslladar a la Muntanya Santa a buscar una pedra d’uns 50 quilos que ja estava preparada i, convenientment lligada sobre dos pals, va ser transportada sobre les espatlles dels voluntaris, els quals fent successius relleus, van caminar dia i nit fins arribar a Sabadell a les onze del matí del dia 19 de març de 1972. Davant l’expectació del públic, amb la presència de les càmeres de TVE, de les colles sardanistes locals i l’assistència de les autoritats, presidides per l’alcalde Josep Burrull, el pare Josep Vidal va procedir a la benedicció de la pedra, que va ser soterrada acompanyada d’un exemplar del Diari de Sabadell i amb el tradicional ritual de les paletades de terra precedides per breus però emotius parlaments a càrrec de l’alcalde i de Joaquim Ribalta, president de Sabadell Sardanista. Després d’una vistosa enlairada de coloms es va fer una doble audició de sardanes amb les cobles Sabadell i La Principal d'Olot. Durant la mateixa es va estrenar la sardana de Tomàs Manyosa Sabadell, ciutat sardanista. Diverses són les causes que es podrien argumentar perquè l’empenta inicial anés perdent força i possibilitats. Unes de caire institucional i urbanístic i unes altres econòmiques i de gestió. Els primers inconvenients van venir del mateix Ajuntament, tota vegada que la Companyia d’Aigües de Sabadell els va proposar de fer donació d’una font lluminosa que ocuparia tot l’espai de la plaça de Catalunya. La perspectiva d’aquesta solució urbanística que no els reportaria cap cost, al contrari que la del monument a la sardana, va significar un escull important perquè les diverses fases previstes s’anessin complint. El segon inconvenient va ser la posterior renúncia de Camil Fàbregas a seguir endavant amb el projecte. Tot i els contactes i la bona predisposició de l’escultor Adolf Salanguera, a qui es va recórrer, la manca de concreció per part de l’Ajuntament en la nova ubicació i en l’aportació econòmica mantenien paralitzat el tema. Aprofitant la reforma urbanística de la plaça de Catalunya a resultes de la construcció de l’Eix Macià es va fer, sense èxit, un intent de recuperació de la pedra. Però davant la decepció de tothom aquesta no va aparèixer, possiblement per algun moviment de terres anterior, i això va representar el definitiu punt i final.
Han passat 37 anys d’aquell primer intent però, finalment, el Monument a la Sardana demà serà inaugurat en la seva ubicació de la cèntrica Plaça Marcet. Felicitem a tots els que ho han fet possible: Ajuntament, Sabadell Sardanista, Pepita Brossa i col·laboradors i felicitem-nos tots per aquesta nova fita del sardanisme sabadellenc.
Lluís Subirana. Director

dijous, 19 de març del 2009

Poema de la setmana 11/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Es diu Mireia
Es diu Mireia.
Juga tota sola al carrer
passejant amunt i avall
la seva nina preferida.
La gent que passa diu:
pobreta... I ella, riu.
Es diu Mireia.
Es fa gran però és infant
sense complexos i jugant
amb la nina preferida.
La gent que passa diu:
pobreta... I ella, riu.
Es diu Mireia.
Canta i balla alegrement
abraçant-se dolçament
amb la nina preferida.
La gent que passa diu:
pobreta... I ella, riu.
Es diu Mireia.
Ignorant la gent que passa
i amb somriure complaent
a la nina preferida
tot mirant-la ella li diu:
pobreta... I la nina, riu.
Poesia musicada per Carles Santiago i enregistrada al CD del Grup Sant Jordi, amb Carles Santiago, veu i acordió, i Lluís Alcalà, tenora. Editat per Audiovisuals de Sarrià. Ref. 52.139. Contacte: Carles Santiago 933774487 / 606595450

dissabte, 14 de març del 2009

Esperit de Festa 14-03-09

En una extensa entrevista que m’ha fet l’amic David Pagès per publicar al llibre de l’aplec de la sardana de Palamós em pregunta si els catalans som prou conscients dels
valors que atresora la sardana: llibertat, respecte, solidaritat, amor, pau, catalanitat...
Jo li responc que possiblement en siguem conscients però, lamentablement, no en som conseqüents. Vull dir que tenim referents d’unió únics al món, com la sardana i els castells, però com a col·lectivitat, políticament, a l’hora de defensar els nostres interessos som incapaços d’anar tots a una, de fer pinya, de donar-nos les mans i avançar junts.
Sobre el paper que ha de fer la dansa catalana en un món globalitzat la meva resposta és que primer hem de tenir molt clar que globalitat no vol dir uniformitat. Per tant, la nostra dansa i la nostra música, ja que ens referim a la sardana, hi ha de tenir el paper que li correspon: el de la dansa pròpia d’un país, Catalunya, amb uns trets culturals ni millors ni pitjors, però sí diferents i ben vius.
També David Pagès em demana la meva opinió d’algunes manifestacions sobre la sardana a càrrec de diverses persones. Per exemple Teresa Almar, presidenta de la Fira d’Espectacles d’Arrel Tradicional, que ha dit que “La Sardana no està en crisi. Potser el que fa falta sacsejar és el món sardanista”. Jo interpreto la paraula sacsejar en el sentit de fer-lo reaccionar. És una opinió respectable. Penso però que també caldria sacsejar una bona part de la societat catalana i fer-la reaccionar. Perquè no ens podem permetre el luxe de perdre cap dels nostres referents, ens agradin més o menys, hi participem més o menys, i la sardana és un referent que ens identifica i singularitza. I que no podem permetre’ns el luxe de perdre-la.
En relació al comentari del periodista Toni Cruanyes dient que “Ens fascina el tai-txi i la dansa del ventre, però en canvi a la sardana hi projectem l’autoodi que patim com a societat”, hi estic totalment d’acord. Penso que, en bona part, això ha estat activat per un falç progressisme, molt representatiu d’uns, per entendre’ns, pretesos intel·lectuals que menyspreen el que ens és propi i abracen tot el que ve de fora, independent de la qualitat que tingui. És com aquells que diuen que ballar sardanes és una tradició antiquada i s’apunten al country, que és igualment d’antic, però com que ve de fora...
Un altre opinió a destacar correspon a un escrit del músic Pep Blay que comentava que havia dit als seus amics “que no han d’escoltar les sardanes com a música catalana, sinó com si fos una música ètnica d’un país independent exòtic anomenat l’Empordà” i que estava convençut que “si les sardanes es venguessin així, les cobles es convertirien en el plat estrella del Grec i arrasarien als autors més elitistes dels festivals d’estiu de Catalunya, com qualsevol grup africà, àrab o llatinoamericà”. Efectivament, és el que he dit moltes vegades. Si la tenora la interpretés un músic o un conjunt americà o africà, en escoltar-la a molts els hi cauria la bava. Però tot hi ser un instrument únic al món, capaç, com deia Juli Garreta, de donar un crit de joia o de dolor amb veu humana, com que és típic i català, doncs, ni cas...
He volgut fer referència al contingut d’aquesta entrevista de l’amic David Pagès com un exemple més que el debat a l’entorn del present i futur de la sardana és molt ampli i divers i que demostra que, més enllà de l’àmbit estricte del sardanisme, també genera opinions diverses, cosa aquesta que cal tenir ben en compte.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 11 de març del 2009

Poema de la setmana 10/2009

Matí al gimnàs

Caminen sense avançar gens
sobre la negra cinta mecànica.
La màquina els ho controla tot:
ritme, pols, calories, metres.
Amb mirada avorrida i perduda
en un paisatge sense atractiu
van controlant el seu temps
mentre la suor els llisca cos avall.
Indiferents uns dels altres
homes i dones fan el mateix.
Me’ls miro i em pregunto:
qui d’ells arribarà primer
al final del seu recorregut vital?

dilluns, 9 de març del 2009

Esperit de Festa 07-03-09

L’entitat Sabadell, més Música, en el decurs d’una festa sopar a l’Hotel Urpí, va fer el lliurament de la sisena edició del Premi Nacional Agustí Borgunyó. Entre les 14 propostes presentades, el jurat va decidir per unanimitat concedir aquesta distinció a Jordi León i Royo, pedagog, intèrpret, director i compositor, per la seva valuosa aportació a la música per a cobla. Jordi León ha estat un excel·lent mestre dels millors instrumentistes de flabiol del país. La seva trajectòria al servei de la cobla l’ha portat a la direcció de diverses formacions a les quals ha impregnat el seu talent i rigor. També com a compositor ha fet importants aportacions amb la creació d’obres que s’han difós en diversos concerts del país. Nascut a Barcelona el 1952, les primeres nocions musicals les va aprendre del seu avi. A partir dels 15 anys va cursar estudis de solfeig, harmonia i diversos instruments de vent al Conservatori Municipal de Música de Barcelona, on obtingué el títol de professor superior d’oboè. Posteriorment va seguir estudis superiors d’harmonia, contrapunt i instrumentació amb el mestre Manuel Oltra i va assistir a les classes de direcció d’orquestra del mestre Antoni Ros Marbà. El 1970 va iniciar amb Narcís Paulís l’estudi del flabiol que va donar a conèixer com a instrument de concert, posant de manifest unes possibilitats inèdites fins aleshores. El 1977 fundà la classe de flabiol i tamborí al Conservatori Municipal de Barcelona i des de 1989 és professor d’aquest instrument al Conservatoti del Liceu. També va cursar estudis de tible amb Francesc Elias i 'Angel Pont. De la seva trajectòria com a instrumentista en destaquen la seva presència, com a solista de tible, a la cobla La Principal del Llobregat (1975-1979); com a flabiolaire, a la cobla Municipal Ciutat de Barcelona (1978-1988) i, des de 1977, com a instrumentista d’oboè i de flabiol a la Banda Municipal de Barcelona. Ha estat director de la cobla Sant Jordi des de la seva fundació, el 1983, fins el 1990 i del 1993 al 2007. Amb aquesta formació va dur a terme una àmplia tasca de divulgació del gran repertori de música de concert per a cobla, amb la recuperació d’obres inèdites o oblidades i nombroses estrenes, que ha interpretat assíduament a les principals sales de concert de Catalunya i dirigint un bon nombre d’enregistraments de gran contingut musical. Ha estat sovint sol·licitat com a col·laborador en la direcció d’altres prestigioses cobles. Més enllà de les seves tasques musicals, destaquen les nombroses conferències arreu de Catalunya sobre els instruments de la cobla i l’evolució musical de la sardana, col·laboracions amb la Gran Enciclopèdia Catalana i la Revista Musical Catalana, participació en els treballs d’acústica musical de l’Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona, així com assessorament a diversos constructors de flabiols i tamborins. Des del 2004 és col·laborador habitual del Departament de Música Tradicional de l’Escola Superior de Música de Catalunya. I recentment ha assumit la direcció de la nova cobla Maricel, de Sitges. És autor d’algunes composicions de cambra adreçades, generalment, als instruments de vent, com també d’una vintena de sardanes. El 2003 va publicar un extens Mètode de caràcter enciclopèdic que recull la seva experiència pedagògica i tots els seus coneixements a l’entorn del flabiol i el tamborí.
Per a Jordi León la cobla no té secrets i s’hi ha lliurat plenament. Per tot plegat, la concessió d’aquest prestigiós premi que se li ha lliurat és el reconeixement a tota aquesta destacada trajectòria al servei de la música pròpia del país i del seu conjunt instrumental més característic, la cobla. En nom de tot l’equip de l’Esperit de Festa, la nostra més cordial felicitació.
Lluís Subirana. Director

dimecres, 4 de març del 2009

Poema de la setmana 9/2009

Del libre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm 36. Sabadell

Records perduts
Vagava pel laberint de la memòria
cercant la sortida dels records
resseguint sense nord el camí
perdut en la cruïlla dels sentits
on es confonien infantesa i vellesa
amb la pubertat i la joventut.
Sense cap llum ni senyal del cel
feia i desfeia l’inútil recorregut
que em retornava al punt de partida.
Records definitivament perduts
pel laberint de la vida.

dilluns, 2 de març del 2009

Esperit de Festa 28-02-09

El passat 7 de febrer es va presentar a Encamp la Guia d’Aplecs de la Sardana 2009 que edita la Federació Sardanista de Catalunya, a partir de la feina de coordinació feta per l’Agrupació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Gironines, la Comissió d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Barcelonines, la Coordinadora d’Aplecs de la Sardana de les Comarques Lleidatanes, la Unió d’Associacions d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals i la Federació Sardanista del Rosselló. D’aquesta Guia, que es distribueix gratuïtament, se n’ha fet una edició de 25.000 exemplars.
Aquesta temporada 2009, que es va iniciar el passat diumenge 8 de febrer a Navarcles i que es tancarà el 20 de desembre a Barcelona, abasta un total de 191 aplecs a més de diferents esdeveniments sardanistes a celebrar al llarg de tot l’any a Catalunya, Andorra i la Catalunya Nord. Com a novetat, aquesta nova edició de la Guia conté un pràctic resum dels aplecs agrupats per demarcacions territorials que ens permet comprovar que la temporada més extensa correspon a les comarques barcelonines amb un total de 90 aplecs, a continuació les tarragonines amb 33; les gironines amb 32, les lleidatanes amb 20, a la Catalunya Nord amb 14 i al Principat d’Andorra amb 2 aplecs.
És evident que, entre aquest important nombre d’aplecs, gairebé els mateixos que la temporada passada, hi ha notables diferències pel que fa a la seva organització, l’interès de les cobles assistents, els complements festius incorporats, el lloc de celebració i l’interès turístic de la població, entre altres elements que incideixen en el fet que hi hagi més o menys assistència. Hi ha aplecs amb molta gent i altres que, especialment les sessions del matí se celebren, com se sol dir, en família.
En el seu conjunt, però, l’aplec és la festa sardanista per antonomàsia que afavoreix la celebració d’intenses jornades on gent de diferents indrets es troben per ballar sardanes, per escoltar les cobles, o per gaudir d’una manifestació d’un gran nivell cívic i social i que es desenvolupa dins d’un bon clima de convivència. Factors positius que a Sabadell podrem reviure una vegada més al nostre gran aplec de la sardana que se celebrarà els dies 27 i 28 de juny. Abans, però, tenim la possibilitat d’anar als aplecs de diferents poblacions de la comarca que ens ofereixen, també, elements d’esbarjo i amigable convivència. Segur que, en més d’un, ens hi trobarem.
Lluís Subirana. Director