dissabte, 30 de gener de 2010

Esperit de Festa 30-01-10

A la novel·la L’home dels pijames de seda el seu autor, Màrius Carol, ens relata l’estada que l’escriptor americà Truman Capote va fer a Palamós durant els tres estius, entre 1960 i 1962, que va dedicar a escriure el que seria un dels seus grans èxits A sang freda. Aquest relat de Màrius Carol que va merèixer ser guardonat amb el Premi Prudenci Bertrana 2009, ens ofereix abundant informació sobre el caràcter, els gustos, les vicissituds, la passió per la gastronomia, l’addicció a l’alcohol, la condició d’homosexual i les angoixes vitals de Truman Capote. També hi ha abundants referències a la relació de l’escriptor amb el matrimoni Colomer, que regentaven l’Hotel Trias on ell s’hostatjava i, també, amb personatges com l’actriu Madeleine Carroll o el músic Artie Shaw, entre molts altres. Màrius Carol es refereix també a la presència de Capote en algunes festes flamenques, però no és fins a la pàgina 233, l’última de la novel·la, on reprodueix un desig de l’escriptor, quan ja a Estats Units, diu que “li agradaria un dia tornar a Palamós per tornar a menjar un d’aquells suquets de pescador, veure de nou ballar sardanes al passeig i fer una capbussada a la platja.”
Aquesta evocació nostàlgica de Truman Capote demostra de manera inequívoca que en la seva estada a Palamós, a més del flamenc, també va conèixer la sardana, malgrat que en cap moment de la novel·la Màrius Carol en faci referència. A més, tenint en compte que el lloc de residència de Capote i el seu company Jak donava al passeig de la platja, on se celebraven les audicions de sardanes, forçosament les havia d’haver sentit tocar i veure-les ballar.
És difícil pensar que la seva amiga Madeleine Carroll, que era una entusiasta balladora de sardanes, que assistia a les audicions amb les seves espardenyes de pagès, que deia que la sardana li havia entrat a l’ànima, no convidés alguna vegada Capote a veure-la ballar sardanes. També és difícil d’imaginar que el músic Artie Shaw, amb les seves converses amb Capote, no li parlés de l’entusiasme que li havia produït la música de la sardana que va conèixer molt bé degut a la bona amistat que va contraure amb el músic i compositor Ricard Viladesau.
Que quedi clar que aquest comentari no pretén en absolut ser una crítica negativa al contingut de la novel·la L’home dels pijames de seda tota vegada que la seva lectura és apassionant i el reconeixement del premi obtingut i la bona crítica avalen la seva qualitat. Només sorprèn que precisament un treball de recerca tan intens com el que ha suposat escriure aquesta novel·la, en la qual segons la contraportada del llibre “Màrius Carol ens descobreix com era la Costa Brava de Capote...” ens parli d’una Costa Brava, amb flamenc, amb toreros, que evidentment n’hi havia, però que no ens parli de sardanes, que també eren molt habituals ja a les festes d’aquella època.
Llàstima que aquest fet no hagi quedat relatat degudament en aquesta, repeteixo i per això encara sap més greu, magnífica novel·la de Màrius Carol.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 23 de gener de 2010

Poema de la setmana 4/2010

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Redempció
Finalment he callat
el què a crits et volia dir.
Amb mirada esquiva
he evitat la llum dels teus ulls.
He tancat el puny
en lloc d’estendre’t la mà.
He desfet el camí
que em duia cap a tu.
Conscient del meu desvari
ara lluito contra mi mateix.
I t’imploro, desesperat,
una segona oportunitat.

dissabte, 16 de gener de 2010

Esperit de Festa 16 i 23-01-10

M’ha passat una cosa extraordinària. Per seguir la tradició, aquest any també havia escrit la meva carta als Reis. Confesso que, malgrat ser ben conscient de la crisi que patim, demanava moltes coses perquè vaig pensar que com més en demanés més possibilitats tindria de que me’n concedissin alguna. Que carai! No diuen que són els Reis Mags? Doncs que ho demostrin! El fet és que els Reis van passar, els vaig saludar i em va semblar que em volien dir alguna cosa que no vaig entendre fins que, amb el retràs habitual del servei de correus, m’he trobat a la bústia de casa una carta a la meva atenció tramesa pel tripartit reial, o sigui Melcior, Gaspar i Baltasar. No m’ho podia creure! Això era el què amb signes em devien voler fer entendre, que m’havien escrit una carta! Amb continguda emoció i amb un cert nerviosisme vaig obrir el sobre. La carta deia així:
“Benvolgut Lluís Subirana, hem llegit la teva carta escrita en català que hem entès perfectament perquè nosaltres, a diferència d’altres reis, ens preocupem per conèixer les llengües i les cultures de tots els països que visitem. Molt ens agradaria de poder complaure totes les teves peticions però aquest any tenim el pressupost congelat i, per contra, degut a la crisi, les demandes han augmentat considerablement. Malgrat tot ens hem informat i sabem que has fet molta bondat, que t’has portat molt bé. Per això hem decidit dividir les teves peticions en dos grups. En un hi hem posat tot allò que fa referència a coses materials i més o menys prescindibles i ho hem arxivat a l’ordinador per a més endavant, quan els catalans hàgiu assolit això que tu tant desitges i tinguem més recursos econòmics disponibles. En l’altre grup hi posem la llista de peticions que fan referència a temes més sentimentals i socials que, com que d’entrada no ens costen diners, mirarem de concedir-te al llarg de tot aquest any 2010. Mantindrem el contacte amb tu via Internet per tal de treballar conjuntament per aquests objectius tota vegada que, per molt Reis Mags que siguem, vist el què ens demanes ens caldrà treballar molt i en equip. Bé, això és tot de moment. No ens podem entretenir més perquè aquest any tenim molt carbó per repartir per a tota aquesta gent que ha promès molt i no ha complert res. Lluís, tingues esperança, sigues bo i estima molt. Signat: Melcior, Gaspar i Baltasar.”
Ja poden comprendre com em sento. Per una vegada que els Reis em fan cas, es limiten només als bons propòsits i a les bones intencions. Molt em temo que tot quedi també en falses promeses. Encara hauré de donar gràcies que no m’hagin portat carbó. Però en una cosa sí que els faré cas: tindré esperança, seré bo i estimaré molt.
Lluís Subirana. Director

(Per problemes tècnics en l'emissió radiofònica del dia 16 aquest comentari s'ha tornat a emetre el dia 23)

dissabte, 9 de gener de 2010

Esperit de Festa 09-01-10

Comencem un nou any i la millor manera de fer-ho és amb bones notícies. Sembla que alguna cosa es mou entorn de la cultura popular i tradicional i de la música de i per a cobla. Si acabàvem el 2009 amb el comentari favorable sobre l’espot divulgatiu de la cultura popular i tradicional que emet TV3, hem començat de la millor manera l’any 2010 amb el magnífic concert retransmès per Televisió de Catalunya el matí del dia 1 de gener. Un concert enregistrat prèviament al Teatre El Jardí de Figueres amb la Simfònica de Cobla i Corda de Catalunya, formada pels músics de La Principal de la Bisbal i de l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, sota la direcció de Carles Coll i Francesc Cassú, que ens van oferir un gran espectacle titulat Inoblidables en concert amb un repertori d’obres inoblidables de la música de casa nostra, repeteixo música de casa nostra sense necessitat dels clàssics i tòpics títols internacionals inclosos als concerts orquestrals d’aquestes dates amb les habituals polques, masurques i valsos vienesos. Sardanes emblemàtiques com L’Empordà o Sant Martí del Canigó, cançons tradicionals només en versió instrumental com El rossinyol o L’emigrant, cançó catalana adaptant coneguts títols de Sau o els Pets, havaneres com El meu avi, cançons patriòtiques com el Cant a la Senyera o La Santa Espina tot complementat amb projeccions filmades, coreografies de dansa magníficament ballades i exercicis acrobàtics i de malabarisme. Repeteixo un gran concert, sense cap mena de complexos, fet des de casa nostra i amb tots els protagonistes, músics, compositors, ballarins, artistes, catalans. Un gran concert que segurament molta gent s’ha perdut perquè ha coincidit, en part, amb l’horari de retransmissió del clàssic i espectacular concert de Viena on, per cert, sempre inclou exclusivament obres del seu país. I un aclariment: quan dic música nostra o música del seu país en cap moment ho faig des d’una òptica localista. Al contrari, crec que tota la música és universal, la nostra també, però nosaltres n’hem de ser els primers convençuts. I aquest concert no n’ha deixat cap dubte. Almenys a mi.
I una altra bona notícia: el Consell Comarcal de l’Alt Empordà ha declarat com el seu himne oficial la sardana d’Enric Morera i Joan Maragall L’Empordà que s’interpretarà en tots els actes institucionals dels municipis de l’Alt Empordà i es fomentarà el seu coneixement entre els habitants d’aquesta demarcació. Una decisió aprovada per unanimitat de tots els grups polítics a partir d’una moció, atenció!, presentada pel Partit Popular. Aquesta moció insta a que es comuniqui la declaració de L’Empordà com a himne a tots els municipis de la comarca als efectes protocol·laris corresponents. També es diu que des de l’Àrea de Cultura del Consell de l’Alt Empordà es faci difusió de la lletra d’aquesta emblemàtica sardana als centres escolars de la comarca i es recomana que es faci arribar a tots els habitants de la demarcació. La unanimitat d’aquest acord és, per si mateixa, un reconeixement al valor simbòlic d’aquesta composició, estrenada a Figueres l’any 1908, i que ha transcendit els límits de la sardana convencional per a esdevenir un emblemàtic element identificatiu i cultural.
A la vista de tot això, espot publicitari, retransmissió del concert, reconeixement institucional de L’Empordà i alguns altres fets prou significatius que van apareixent hom es pregunta: ¿és casualitat o l’èxit de les consultes independentistes hi té alguna cosa a veure?
El temps ens ho dirà.
Lluís Subirana. Director

dissabte, 2 de gener de 2010

Esperit de Festa 02-01-10

A més de les ballades, els aplecs, els concerts i els concursos de colles hi ha un seguit d’activitats que es desenvolupen al llarg de l’any i que, resumint, complementen els actes més remarcables a l’entorn de la sardana. Fets que han estat notícia com la presència de la sardana dins dels actes de la Capital de la Cultura Catalana que el 2009 ha ostentat la ciutat de Figueres; els viatges de les colles dels Dansaires del Penedès a Síria i Jordània amb exhibicions sardanistes en llocs històrics; que la sardana hagi estat considerada un dels 10 tresors del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra; l’exposició sobre Pep Ventura al Museu de l’Empordà de Figueres; les 1.200 edicions de la circular informativa Infosardana; el pubillatge de Mataró; el 8è Memorial Joan Prat a Manlleu; la inauguració del monument a la sardana de Sabadell; els homenatges al periodista Eugeni Molero en motiu del 25è aniversari de la seva mort; i els cicles de sardanes a la fresca de Tiana i el Segrià.
Les cobles també han estat notícia: el 25è aniversari de la Sant Jordi i la Bellpuig Cobla i el 125è de la Montgrins; la 12a gira per Catalunya de la Principal d’Amsterdam; o iniciatives com La cobla volta el món, la Cobla Jove dels Països Catalans i el cicle pedagògic a l’escola de la cobla Marinada.
S’ha continuat celebrant certàmens musicals com el del 50 aniversari de la UCS; el de la colla Violetes del bosc; la sisena edició del Premi Nacional Agustí Borgunyó que convoca l’entitat sabadellenca Sabadell més Música; la 12a edició del Concurs de Joves compositors de Blanes; la 25a dels Premis Ceret-Banyoles, i una gran activitat concertística com el Cicle Tarragona estrena; els concerts a l’Auditori de Girona; l’onzena temporada del Cicle Cobla, Cor i Dansa al Palau; els cicles de música per a cobla de Sabadell, el de l’Auditori de Barcelona i el de la Diputació de Girona; el memorial Joaquim Serra amb l’estrena de dues obres de compositors nord-americans; les actuacions conjuntes i enregistraments de la Cobla de Cambra de l’Empordà i la Principal de la Bisbal, entre altres.
També s’han fet nous enregistraments: el Trencadisk de la Marinada; el doble CD de Carles Santiago i el Grup Sant Jordi; els diversos de la Contemporània; també els de les cobles Ciutat de Girona, Jovenívola de Sabadell, Sant Jordi, Ciutat de Terrassa, Mil·lenària, Montgrins i Reus Jove; el de la Mediterrània amb sardanes de Jesús Ventura; el Cd amb sardanes de Montserrat Pujolar i el de Jordi Paulí titulat Aire fresc.
I pel que fa a l’edició de llibres: Cròniques del Foment de la sardana, de Jordi Puerto; Calonge, terra de músics d’Albert Vilà; 50 anys de Concursos de Colles Sardanistes a Cardedeu, de l’Agrupació Sardanista Cardedeu, Sardanes de Jaume Ayats, Anna Costal i Joaquim Rabaseda i Domènec Moner i Basart, un compositor lloretenc a Barcelona, de Joan Domènech Moner.
Pel que fa a l’activitat de les colles destacar el 41è Campionat que en categoria gran ha assolit la colla Violetes del Bosc, mentre que en la resta de categories les colles campiones han estat: Roques Blaves de la Passió, d’Esparreguera, en veterans, Joves dansaires, d’El Vendrell, en infantils, Cabirols, de Sabadell, en juvenils i, Menuts dansaires, d’El Vendrell, en alevins. Caldrà però que la Unió de Colles es replantegi l’organització del campionat, no es pot dir Campionat de Catalunya al que ha passat en les categories petites quan només hi ha participat 2 de infantils i juvenils, i una en alevins, quan el cert és que hi ha moltes més colles que surten a concurs. També cal una reflexió sobre el tema dels jurats i el manteniment de dues competicions separades per a les territorials de Barcelona Ciutat i Barcelona Comarques. Tampoc el campionat de punts lliures, que ha guanyat la Mare Nostrum, de Barcelona, s’escapa a un necessari replantejament.
Finalment remarcar, com a fet excepcional, que a finals d’aquest any TV3 ha començat a emetre un espot publicitari de la Generalitat de Catalunya lloant les excel·lències de la nostra cultural popular i tradicional. Així doncs, parafrasejant la frase final d’aquest espot, podem dir ben fort: per la cultura catalana i la sardana, som-hi!