divendres, 28 de desembre del 2012

Poema de la setmana

Dinar de família Nadal 2012
Tots al voltant de la taula ben parada
tot menjant i conversant animadament.
Tots? No perquè després dels canalons
els néts ja canvien la taula pel sofà
i es posen a jugar amb els seus mòbils.
Les figures del pessebre resten ignorades
i no entenen perquè s’han quedat soles.
La petita bombeta encesa a l’establia
il·lumina un infant encara sense mòbil.
Les llums intermitents de l’avet guarnit
ja no criden l’atenció de ningú perquè
tothom ja ha recollit els regals que acollia.
El tió, tot agraint que ja no el colpegin,
no sap si era millor rebre i seguir cagant
que quedar-se sol i ignorat en un racó.
Passa el temps i l’àpat nadalenc fineix
amb el tradicional brindis: Feliç Any Nou!
Mentre els néts segueixen enganxats al mòbil
la seva particular, difícil i decisiva partida.
I, tal com estan les coses, tan de bo la guanyin.

dilluns, 17 de desembre del 2012

Apunts d’Història. Emissió 15-12-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Voliaines una composició de 1918

Aquest any 1918 Vicenç Bou estrena les sardanes Cristina, Nebulosa, Ondines de la Muga i la que presentem avui Voliaines.
Com ja hem comentat altres vegades molts dels títols de la sardanes de Bou es presten a diverses interpretacions. És el cas de la sardana d’avui amb un títol que inclou una paraula, el significat de la qual ens pot resultar estrany i desconegut.
Segons el Diccionari de la Llengua Catalana la paraula voliaina és equivalent a una volva, una partícula petita i lleu d’un cos que l’aire s’emporta fàcilment, que està en suspensió en l’aire, en un líquid. També amb un filament, a una pellofa o a un floc de neu, a una guspira que s’enlaira xemeneia amunt.
Hem trobat alguns fragments literaris que fan referència a aquesta paraula, com aquest de Ramon Erra que diu: “ Voliaina té la gràcia -almenys per a mi i la meva família- de simbolitzar, al mateix temps, intempèrie i aixopluc. M’explico: les voliaines poden ser de neu o de foc, de manera que un dia molt cru d’hivern hi ha les voliaines de neu que van caient a fora, a la intempèrie i, dins de casa, unes voliaines de foc (guspires) s’enfilen xemeneia amunt (a voltes surten per la xemeneia i es troben, totes dues menes de voliaina, i es barregen sota el cel gris). És una paraula que només dir-la ja em fa estremir; de fred i de calidesa de la llar.”
Per la nostra part encara ens volem imaginar un altre sentit que Vicenç Bou podia haver donat al títol de la seva sardana. Que les voliaines representessin les notes que els instruments de la cobla escampaven per l’aire, que penetraven per la flaire i els sentits dels balladors i que ell, amb la seva inspiració, volia transmetre a tots els sardanistes.
Sigui com sigui, escoltem aquestes Voliaines musicals i deixem-nos seduir pel seu encant, pel seu perfum i flotem al seu entorn alliberant-nos de tot durant un temps i convertim-nos en unes volves que ens transportin pels camins més directes a la felicitat.

dimarts, 11 de desembre del 2012

El poema

Comiat d’amor
Amb els meus petons t’he deixat
escrit el millor poema d’amor.
Amb les meves carícies t’he deixat
dibuixat el meu cos en el teu.
Amb els meus expressius silencis
t’he dit tot el que tu volies sentir.
Amb els meus il·lusionats somnis
t’he desitjat la màxima felicitat.
Amb la intensitat de la meva mirada
t’he volgut transmetre la sinceritat.
Tot perquè quan jo ja no hi sigui
tu em tinguis sempre ben present.

dilluns, 3 de desembre del 2012

Apunts d’Història. Emissió 1-12-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui L’espigolera una composició de 1917

Després de l’èxit aconseguit amb L’anell de prometatge, entre 1913 i 1917 Bou no para d’estrenar sardanes. En són un exemple: L’alba,La monge jove, Cel rogent, La somrienta,  Collint roelles, Tornant de la verema, Jugant a mirades, L’amor se’n va, Èxtasi, Tonades de pastor, La festa, Somni d’amor, La serra del Montgrí, Liliana, Solitud, Empòrium dedicada a la colla sardanista del mateix nom, i L’espigolera.
L’espigolera fa referència a les dones que es dedicaven a collir espígol, una planta herbàcia perenne de la família de les labiades de fulles lanceolades i flors blaves agrupades a l’extrem d’una tija florífera. Els olis essencials de l’espígol serveixen per fabricar l’aigua de lavanda. L’espígol i la lavanda són les dues espècies del gènere Lavandula més interessants per ser cultivades. Totes dues espècies són plantes melíferes i formen mates llenyoses perennes. Les tiges florals acaben en una o més espigues que contenen flors de tons violacis més o menys intensos i desprenen una olor agradable. Tenen un sistema radicular que es descalça molt fàcilment, format per una arrel pivotant i arrels laterals secundàries.
Als Països Catalans és més comú trobar espígol que lavanda. L’espígol creix a les zones baixes de tot el territori, entre els 0 i els 1400 metres d’altitud. En canvi, la lavanda es pot trobar a les zones més altes, entre els 600 i 2000 metres d’altitud, de manera que es força comuna als Prepirineus centrals (Baixa Ribagorça, Montsec, Alt Urgell) i als Pirineus orientals (Alt Solsonès, Alt Berguedà).
Les espigues florides constitueixen la part utilitzada de l’espígol, la lavanda i el lavandin. La major part de la producció de lavanda, lavandin i espígol es destina a l’obtenció d’oli essencial. La producció també es destina a fer rams secs que s’utilitzen per aromatitzar armaris o com a ornamentals. A partir de les espigues seques es poden obtenir les flors que formen part de barreges de te o tisanes.
Fem aquesta descripció per justificar el costum molt arrelat, en determinades zones del país, del fet d’anar a espigolar, o sigui a recollir espígol per tal d’utilitzar-lo per remeis casolans o vendre’l a herbolaris i fabricants de te i tisanes. D’aquí que el mestre Bou, possiblement coneixedor d’alguna d’aquestes dones espigoleres, els hi dediqués aquesta sardana que arrenca amb uns curts d’un aire festívol que enllaça amb una melodia de llargs entre alegre i nostàlgica com si evoqués la idíl·lica visió d’un camp ple d’espigues florides.
Quan Els Montgrins van actuar durant un parell de mesos a París l’any 1928, aquesta sardana la interpretaven cada dia i tenia molt bona acceptació.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 48

75
Fins hi tot amb l’aplicació de la millor tecnologia auditiva no hi ha més sord que aquell que no vol sentir el que no l’interessa sentir.

76
He llegit a la premsa que al parc de bombers de Hivermore, a Califòrnia, hi ha instal·lada una bombeta que no s’apaga mai. Potser algun dia es podrà inserir al cervell d’alguns polítics perquè es mantinguin clarividents i deixin de dir bajanades.

dilluns, 19 de novembre del 2012

Apunts d'història. Esperit de Festa. Emissió 17-11-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui L’anell de prometatge una composició de 1913

L’any 1913 Vicenç Bou va viure dos fets de gran transcendència familiar: el naixement del seu fill Rogeli i la mort, a l’edat de tres anys, del seu fill Lluís. Dos esdeveniments de gran contrast que afectarien l’estat anímic del compositor i la seva producció que quedaria limitada a 4 sardanes: Orfeneta, La comedianta, Conxita i la que aconseguiria un gran èxit L’anell de prometatge.
A aquesta sardana més tard també hi posaria lletra Josep Maria Francès tot i que, en aquest cas, la versió cantada no s’ha fet tan popular com altres títols del mestre Bou, possiblement per no haver estat gaire enregistrada tot i que el Grup Terra Nostra la va incorporar en un dels seus cassets titulat Cançons d’un poble enregistrat l’any 1990.
Rogeli Bou, en el llibre publicat amb motiu del Centenari dels Montgrins l’any 1984, diu que “en aquell temps, quan es parlava dels Montgrins, era com parlar de Bou, així com parlar de Bou era com parlar dels Montgrins. Sigui com sigui, sembla força encertat –segons les informacions que provenen d’aquella època- afirmar que el binomi Bou-Montgrins o Montgrins-Bou, passejava la seva aureola de cobla prestigiosa arreu de la terra catalana.
L’escriptor Pere Castells, en un assaig biogràfic sobre el compositor i director d’Els Montgrins va escriure: “Cada estrena d’una sardana de Bou constitueix un èxit pregon que eixample i fa créixer la fama del compositor torroellenc, així com la de la cobla Els Montgrins, per ser aquesta la més fidel intèrpret de la seva música.”
En relació al títol d’aquesta sardana L’anell de prometatge hem de dir que forma part d’una tradició de la història relacional entre els joves enamorats de temps passats. Era costum que, per formalitzar una relació, els pares del noi l’acompanyessin a casa dels pares de la noia i la demanessin formalment com a promesa del fill. El consentiment quedava oficialitzat amb el lliurament d’un anell que el noi oferia a la noia. A partir d’aquell protocol, el noi i la noia es consideraven oficialment promesos.
Avui això ja no es fa perquè les relacions inicials de parella no precisen del consentiment patern. L’únic que podem fer, doncs, és evocar aquells temps de compromís familiar escoltant aquesta romàntica sardana i imaginar-nos aquest acte simbòlic de compromís amorós, amb anell o sense, que serveixi per unir persones que decideixen estimar-se i conviure junts l’aventura de la vida.

dimarts, 13 de novembre del 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 46

73
Sabem que res no és etern però també que hi ha sensacions i records que perduren per sempre més durant tot el nostre recorregut vital.

74
Al pas que anem potser un dia s’implantarà una taxa turística pel sol fet de recordar, amb plaer, algun dels nostres viatges i caldrà pagar un import a hisenda proporcional a la felicitat viscuda.

diumenge, 4 de novembre del 2012

Apunts d'història. Esperit de Festa. Emissió 3-11-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui El saltiró de la cardina una composició de 1912

L’any 1912 Vicenç Bou va estrenar, a més d’El saltiró de la cardina, les sardanes Aucellada, L’alegria del poble, Plor d’enyorança, Illa deserta, Rialles de bohèmia, Cor sobre cor i Aureneta, unes composicions que amb els anys han resultat gairebé totalment desconegudes pel sardanisme.
Per contra, El saltiró de la cardina tant en la versió orquestral com coral forma part, com escriu Oriol Oller, d’aquelles melodies de Bou clares, netes, fàcilment identificables, que traspuen sensibilitat i vitalitat. Al meu entendre, diu l’Oriol, hi ha un fet clau: es poden cantar. És a dir, que estan construïdes en una tessitura adequada a la veu humana. Però hi ha un aspecte que potser no se n’ha parlat gaire, la narrativa. La capacitat de tenir un discurs, i sobretot els moments de pausa; el saber gestionar el discurs per captar l’atenció de l’oient.
El saltiró de la cardina es va popularitzar de gran manera a partir de la lletra que el 1915 va escriure Josep Maria Francès, que com ja hem esmentat en programes anteriors, va ser el primer a posar lletra a les sardanes de Vicenç Bou, fins que per problemes polítics es va haver d’exiliar durant la guerra civil espanyola. Això va fer possible que les versions corals els anys 20 i 30 del segle passat fossin interpretades per artistes de cuplet com Raquel Meller, La Goyita, Pepeta Iris o Mercè Seròs, fet que va contribuir moltíssim a la seva popularitat. Altres cantants, com Emili Vendrell o Conxita Panedés també van incloure versions de les sardanes de Vicenç Bou en el seu repertori.
El saltiró de la cardina també ha estat incorporada al repertori dels Cors de Clavé, a diversos grups d’havaneres i, segons cita Robert Roqué, també en espectacles i pel·lícules com Una aventura para dos i a l’adaptació cinematogràfica de la novel·la Solitud de Víctor Català.
Al llarg d’aquests cent anys des de la seva estrena s’han fet moltíssims enregistraments discogràfics, tant en la versió orquestral com coral.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

El poema de la setmana

Un adéu intuït

No li calgueren explicacions
en adonar-se, amb profunda tristor,
que ja s’havia apagat del tot el foc
de la seva mirada que fins llavors
havia cremat amb ardor dins d’ell.
Des d’aquell dia, res ha estat igual
i un fred intens l’ha anat penetrant
fins a deixar-li glaçades les il·lusions.

diumenge, 21 d’octubre del 2012

Apunts d'Història. Esperit de Festa 20-10-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Catalanitat una composició de 1911

Aquest mateix any 1911 Bou estrena les sardanes Mirant al mar, Nit d’estiu, Sospirs d’amor, Dianeta, Tossa, flor de mar, basada en un poema del seu amic Manuel Vilà, considerada l’única obra que compon al llarg de la seva vida a partir d’un poema escrit prèviament, i Catalanitat.
El músic i instrumentista de tible de la cobla Jovenívola de Sabadell, Oriol Oller, en un article publicat al butlletí de l’Aplec de Palamós 2012, comenta:
“S’ha dit i escrit molt sobre la senzillesa de les sardanes de Vicenç Bou. Però permeteu-me dir que, sovint, les seves composicions són menys fàcils, menys simples del que semblen. És cert que la senzillesa estructural, rítmica i melòdica fa que algunes de les seves peces siguin interpretades fins i tot a nivell d’escola. Però també és cert que les seves sardanes, si es volen tocar (i ballar) bé, plantegen certes dificultats rítmiques i d’afinació que, si no es tenen en compte, la cosa no rutlla. Bou va ser un dels compositors més populars de la seva època, juntament amb l’avi Xaxu, sobretot per les qualitats de les seves melodies. En aquesta línia, crec que moltes de les composicions de Vicenç Bou atrapen perquè va tenir l’habilitat de crear HIMNES.”
Sobre l’obra sardanista de Vicenç Bou i en particular sobre algunes de les seves sardanes més populars s’ha escrit molt, però sobre la seva vida personal, les seves idees i creences, molt poc. No s’ha escrit, almenys nosaltres no en tenim constància, cap biografia en profunditat sobre el personatge. Només apunts, notes disperses, comentaris, crítiques i elogis, però cap estudi sobre com era, què pensava i quines idees polítiques i socials tenia.
A aquesta sardana del 1911 Bou li posa el títol de Catalanitat. Podem interpretar-ho com una afirmació del seu compromís amb Catalunya? Té alguna relació musical aquesta arrancada airosa dels curts que semblen l’inici d’una marxa triomfal amb els seus sentiments polítics? No podem deixar de banda que Catalunya es trobava immersa en un procés iniciat el 1906 amb la fundació de Solidaritat Catalana que culminaria el 1914 amb la creació de la Mancomunitat Catalana presidida per Prat de la Riba.
Un altre factor a tenir en compte és que Bou amb Els Montgrins actuaven per tot Catalunya i podien polsar el ritme convuls d’una societat diversa però majoritàriament arrelada al país, d’una catalanitat inqüestionable al marge de les idees polítiques de cada u. Una societat que patia l’estrall de la Setmana Tràgica el 1909 però que també gaudia d’una literatura, d’un teatre i d’una música amb referents com Maragall, Guimerà, Morera i tants d’altres.
Per això creiem que Bou no va posar aquest significatiu títol a una de les seves sardanes d’una manera casual o per complaure o a petició d’algú, sinó com una afirmació del seu compromís amb el país, a la seva llengua i cultura, a les seves tradicions, entre elles naturalment la música i la dansa de la sardana, com a mostra inequívoca d’aquesta catalanitat que ell sentia com a pròpia.
Nosaltres així ho volem creure i en uns moments històrics com els que estem vivint també volem refermar la nostra catalanitat escoltant aquesta sardana.

dilluns, 15 d’octubre del 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 42

71
Possiblement que un sol vers no et canviarà la vida però un bon poema et pot ajudar a ser més feliç.

72
Potser sí que hi ha amors que no són eterns encara que algun et pugui marcar eternament

diumenge, 7 d’octubre del 2012

Apunts d'Història. Esperit de Festa. 6-10-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Regalims del cor una composició de 1910

Aquest mateix any 1910, a més de Regalims del cor Bou va estrenar les sardanes La campana de l’ermita, inspirada en el ressó del bategar de la campana de l’ermita de Santa Caterina, Despertar de la pastora, Art i amor, A trenc d’alba i Sense mare, una composició melangiosa i trista inspirada amb motiu de la mort d’un familiar, perquè no sabem segur que es tractés de la seva pròpia mare.
En aquests inicis del segle XX  es posava de manifest entre el sardanisme la diferència d’acceptació de dues línies de composició: l’anomenada “línia culta” basada en un camí d’experimentació que, sense voler deixar ser popular, posava especial èmfasi en la perfecció de la forma i recerca de nous motius i continguts musicals,  que situava a Juli Garreta com el màxim exponent, i l’anomenada “línia populista” representada com la sardana netament popular, una popularitat entesa pel seu grau d’acceptació per part del gran públic, basada essencialment en la melodia i en el ritme característic de la sardana, i que tenia el màxim exponent en les sardanes de Vicenç Bou, encara que també hi podríem afegir a Josep Vicens “Xaxo” i Josep Saderra.
Moltes de les sardanes de Vicenç Bou es caracteritzen per una esclatant puixança melòdica que aconsegueix penetrar i romandre a la memòria auditiva del públic sardanista. Bou, amb una estructura musical molt simple ha estat, sense cap mena de dubte, el compositor de sardanes més popular que ha produït Catalunya. La senzillesa de les seves sardanes, les seves melodies, l’enlairaren al grau màxim de la popularitat. S’ha dit que molts sardanistes han arribat a ser-ho gràcies a les seves sardanes.
Un exemple clar de tot el què diem el tenim en aquesta sardana, Regalims del cor, planera, balladora, tota melodia.

diumenge, 30 de setembre del 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 40

69
Hi ha nits d’insomni per oblidar i nits de somni per recordar.

70
El silenci a una petició pot ser tan dolorós com la pitjor de les respostes.

dissabte, 22 de setembre del 2012

Apunts d’Història. Esperit de Festa 22-09-2012

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Cants de maig una composició de 1909

Vicenç Bou es va fer càrrec de la direcció de la cobla Els Montgrins l’any 1909, a la mort del seu anterior director Pere Rigau. Bou ja formava part de la cobla des de 1902 com a instrumentista de trombó a les sardanes i de violí als balls i concerts. Més endavant assumiria el paper d’instrumentista de flabiol i tamborí. En aquella època les cobles tenien molta cura a diferenciar-se unes de les altres mitjançant la producció pròpia que no facilitaven a la competència, obres escrites pels seus components o per compositors afins. L’aportació de noves composicions, així com el lluïment dels solistes, eren la manera que tenien per diferenciar-se unes de les altres a la recerca de més contractacions. És en aquest context que, en iniciar la seva activitat com a director de la cobla Els Montgrins, Vicenç Bou va començar a compondre sardanes.
Una de les primeres que va enllestir va ser Cants de maig, que cronològicament en la seva producció consta com la segona darrera la titulada Esperança, totes dues el 1909, i que es va estrenar a la festa major de Palamós d’aquell mateix any 1909 i que aviat es va convertir en un èxit. Com podem llegir al llibret del CD de la Cobla Marinada Bou revisited, editat recentment, aquesta sardana té, en el cant de llargs,  una melodia irresistible, primer a la tenora, després al tible, i més tard al duet. Com diu Esteve Molero, es tracta d’una melodia que està a l’alçada dels grans compositors de cançons del segle XX.
Com segueix explicant Molero, és curiós que aquesta melodia s’assembli tant al famosíssim Beguin the Beguine de Cole Porter, un compositor nord-americà contemporani de Bou. Un tema de 1934 que va popularitzar mundialment el clarinetista Artie Shaw que, per cert, va residir uns anys a Begur i es va enamorar de les sardanes. També és curiós que Porter expliqués que per als primers compassos d’aquesta cançó s’havia inspirat en una melodia que havia sentit en un cafè de París. Casualment, Els Montgrins havien actuat al Gran Cafè de París l’any 1928 tot i que Vicenç Bou llavors ja no formava part de la cobla. I també és curiós que un dels músics que primer va gravar i promocionar el Beguin the Beguine fos el català Xavier Cugat, que segur coneixia algunes de les populars melodies que formaven part de les sardanes de Bou. Creiem però que sense deixar de ser un fet amb curioses coincidències segurament que tot plegat només es tracta d’una casualitat. Cal dir, també, que d’aquesta cançó de Cole Porter hi ha un arranjament en forma de sardana original d’Albert Font.
Esteve Molero, a la peça musical que encapçala el CD Bou revisited, fa una magnífica harmonització barrejant fragments del Cants de maig amb música de Cole Porter. Uns anys després, no he pogut trobar la data exacta, l’escriptor, poeta i periodista Josep Maria Francès, autor de moltes lletres de sardanes entre els anys 1920 i 1930, en va escriure una que pel seu contingut sembla dedicada més aviat a la seva esposa o a algun altre matrimoni que no pas als motius que devien inspirar a Vicenç Bou. D’aquesta versió cantada de Cants de maig hi ha un enregistrament en cassette, datat l’any 1990, a càrrec del Grup Terra Nostra.
Pel que fa a la versió instrumental són molts els enregistraments que s’han fet en diferents suports discogràfics i a càrrec de moltes i diverses cobles al llarg d’aquests més de cent anys des de la seva estrena.

dimecres, 19 de setembre del 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 38

67
El torrent va a morir als braços del riu i aquest agonitza ofegat a la mar.

68
M’és igual l’extensió del poema perquè el que realment m’importa és arribar airós al darrer vers.

dilluns, 23 de juliol del 2012

Engrunes d'un temps setmana 30

65
Una grua s’aixeca solitària i abandonada enmig d’una obra inacabada, talment com una daga clavada al centre del cor d’una falsa opulència.

66
Es queixa que moltes il·lusions li han fugit sense acomiadar-se. Però no es
pregunta què no ha fet ell per tal de retenir-les.

dilluns, 16 de juliol del 2012

Engrunes d'un temps setmana 29

63
Sovint li sembla recordar melodies de cançons potser mai escrites. Probablement una sobredosi de música li haurà alterat els sentits.

64
Poemes de foc i cendra encesos per la passió i apagats per la fredor d’un solitari i llarg hivern.

dilluns, 9 de juliol del 2012

Engrunes d'un temps setmana 28

61
A la meva particular sala d’espera s’hi acumulen, neguitosos i impacients, multitud de projectes que tenen por de no ser atesos a temps.

62
Per les meves venes la sang circula lliurement. Si el destí té previst posar-hi alguna comporta per aturar-la que m’avisi a temps i intentaré desviar el corrent per tal d’evitar-la.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Engrunes d'un temps. Setmana 27

59
Esgotada tota possibilitat d’efectuar més retallades, la darrera mesura política pretenia reduir els colors de l’Arc Iris.

60
Desfer la madeixa que el pas del temps laboriosament ha lligat i anar resseguint el fil acolorit i humitejat que s’ha anat filant fins al darrer nus.

dimecres, 27 de juny del 2012

Engrunes d'un temps

57
A l’obra musical titulada “¿Vols marxar amb mi? el director d’orquestra sorprès va comprovar que a totes les particel·les hi faltava la nota SI ja que aquesta havia acceptat la invitació del títol.

58
Fa temps que els rellotges moderns ja van posar en silenci l’antic tic-tac però ara, insaciables i sense compassió, també volen fer callar els campanars.

divendres, 22 de juny del 2012

Engrunes d'un temps

55
Quan em ploraven els ulls de petit era perquè havia comès alguna malifeta. Ara, ja de gran, sovint també em ploren sense que sàpiga quina n’és la causa.

56
Quan naixem, sense saber escriure ni llegir, ja comencem a omplir el nostre diari vital amb l’objectiu de voler deixar constància que, amb més o menys rellevància, hem existit.

dimarts, 12 de juny del 2012

Engrunes d'un temps

53
Confessar-se amb un mateix cada dia i, per ser feliç, imposar-se la penitència de no tornar-se més a autoinculpar.

54
S’ha fet un racó a la memòria per guardar-hi alguns secrets. Si, quan ell falti, algú els vol saber se’ls haurà d’imaginar.

dilluns, 4 de juny del 2012

Engrunes d'un temps

51
Com que la casa és molt gran i hi caben tots els records quan faci la definitiva mudança només s’emportarà l’enyorança.

52
A cada pregunta que ens fem donem la resposta que més ens convé i argumentem amb subtils mentides el que volem vendre com a grans veritats.

diumenge, 27 de maig del 2012

Engrunes d'un temps

49
Només escric poemes de tant en tant perquè, si ho fes sovint, no hi haurien papereres prou grans per encabir-los.

50
Bandera vermella a la platja: prohibit banyar-se. Semàfor vermell a la cruïlla: prohibit passar. Però aquella noia somrient del vestit vermell aturada a la vorera no ens prohibeix pas mirar-la.

diumenge, 20 de maig del 2012

Engrunes d'un temps

46
Contràriament a la dita que diu que el llegir fa perdre l’escriure a mi l’escriure em fa perdre el llegir.

47
Fill d’una guerra perduda. Jove en entorns dictatorials. Adult lluitant amb l’esperança de poder ser vell en llibertat.

48
Emulant la vaca cega maragalliana els polítics del món, avançant d’esma, topen de cap una i altra vegada, orfes de llum, contra allò eteri que en diuen “els mercats”.

dilluns, 14 de maig del 2012

Engrunes d'un temps

41
Viatgers de la llum els somnis van deixant enrere passades tenebres cavalcant indòmits per l’espai eteri encegats i sense rumb.

42
Els dies corren imparables empaitant-se frenèticament consumint inevitablement el temps mentre observem, amb impotència, que no disposem de cap fre que sigui capaç d’aturar-los.

43
Es fa de nit, tanco el llibre i poso el punt en un poema per tornar-lo a llegir l’endemà i m’emporto els versos al llit per somniar que jo sóc el poeta.
44
El motor que batega en tu i que algú un dia va engegar sense que en fossis conscient es pararà, quan ell vulgui, sense que n’hagis donat l’ordre.

45
Aprendre a viure és una assignatura d’estudi permanent. La nota resultant te la donen al final i tu mai la sabràs.

dilluns, 7 de maig del 2012

Engrunes d'un temps

39
Les baules dels anys són la cadena vital a la que estem fermats fins que un dia una es trenca i, en lloc d’alliberar-nos, ens condemna eternament.

40
La condemna al culpable és més lleu que la culpa. La condemna a l’assassí és més lleu que l’assassinat. Serà per allò que diuen que la fi justifica el mitjà?

diumenge, 29 d’abril del 2012

Engrunes d'un temps

37
Paraules en trama i ordit, ben nuades, perquè en llegir-les no es desfilin i es perdin.

38
Es tapien entrades de cases deshabitades perquè no siguin ocupades il·legalment. Amb això s’evita que hi entren noves vides però, també, que en surtin emotius records.

dimecres, 11 d’abril del 2012

Des de la Torre de l'Aigua

Lluís Subirana
Des de la Torre de l'Aigua. Selecció d'articles
Biblioteca Quadern. Sabadell, 2012
PVP 15 €

dilluns, 2 d’abril del 2012

Engrunes d'un temps

35
La imaginació és un miracle perquè et permet volar sense tenir ales.

36
Era tant i tant dens el silenci que ningú gosava trencar-lo. Tant i tant va durar que, pel desús, s’extingiren les paraules.

dilluns, 26 de març del 2012

Engrunes d'un temps

33
Per tal d’aturar el temps, la sorra del rellotge es declarà en vaga.

34
Si escolto música, mentre escric versos, totes les lletres es posen a saltar i és impossible acabar el poema.

dilluns, 19 de març del 2012

Engrunes d'un temps

31
Si esmerço molt temps en escriure el poema corro el risc que es marceixi abans d’acabar-lo.

32
Seleccionar paraules és fàcil. El difícil és ordenar-les perquè diguin el que tu vols dir.

dilluns, 12 de març del 2012

Engrunes d'un temps

29
Una riuada s’ha endut el poema. Alguns dels versos han arribat a mar. Els altres s’han perdut per les clavegueres.

30
Hi ha poemes tardorals que com fulles caigudes de l’arbre se’ls endú, indiferent, l’escombriaire.

divendres, 2 de març del 2012

Poema de la setmana

Ritual

Com si es tractés d’un ritual
cada nit, en anar a dormir,
passo suaument els dits pels lloms
dels llibres que arrenglerats
a les prestatgeries del passadís
em saluden contents i silenciosos.
Amb aquest gest de cortesia
pretenc guanyar-me el seu favor
perquè, mentre jo dormi,
ells transvasin al meu cervell,
encara que sigui virtualment,
el do de la paraula i del poema.

dijous, 9 de febrer del 2012

Poema de la setmana

Insomni

Aquest profund silenci
no em deixa dormir.
El rellotge, còmplice,
ha emmudit el seu tic-tac.
Amb ulls oberts a la foscor
imagino imatges i formes.
Fineix la nit i en arribar el dia
un raig de sol t’il·lumina.
Ara entenc el meu insomni:
el produeix la teva presència
que em desperta el desig adormit.

dimecres, 1 de febrer del 2012

La sardana al segle XXI: la dansa

En relació al tema sobre la reducció de tirades que es va comentar a la darrera assemblea de socis de Sabadell Sardanista, recupero aquest escrit signat conjuntament amb Jaume Nonell i que vàrem publicar a la columna de sardanes del diari AVUI el dia 25 de gener de 2001.

"Si fem un breu repàs a la història, convindrem que la música i la dansa de la sardana no han seguit el mateix procés evolutiu. Durant la segona meitat del segle XIX, les cobles tenien una configuració i una qualitat desigual i els compositors escrivien només pensant en els balladors de plaça. La sardana dansa, entesa com a expressió de la festa, tenia un gran protagonisme. En el primer terç del segle XX, mestres com Morera, Garreta, Toldrà i altres fan que la música de la sardana guanyi terreny en l’àmbit concertístic. La dansa, però, encara és predominant: autors com Bou i Xaxu i multitudinaris aplecs i festes sardanistes congreguen milers de persones. El punt de confluència entre música i dansa se situa entre 1945-70: moltes cobles,  compositors amb una interessant producció, tant per ballar com per escoltar, i una frenètica activitat propiciada per una situació política efervescent que convertia el fet de anar a ballar sardanes en una activitat militant, reivindicativa, en una expressió de catalanitat i d’identitat. Assolida la normalitat democràtica, ballar sardanes deixa de ser un element de reivindicació i els joves descobreixen noves manifestacions que els interessen molt més: festivals de rock, discoteques, etc. Els darrers anys del segle XX, la música guanya protagonisme a la dansa: concerts, noves experiències, multitud d’enregistraments discogràfics... Curiosament, no per falta d’activitat. Hi ha més ballades i aplecs que mai. Però la major oferta no es tradueix en més assistència. I el segment d’edat comprès entre els 15-40 anys és minoritari, per no dir inexistent, en una ballada rutinària o un aplec qualsevol. Amb una oferta de temps lliure en què la diversitat i la novetat són constantment presents en el missatge comunicatiu, l’aplec i la ballada, tret d’algunes excepcions, s’han quedat ancorats en el passat. Cap reforma -reducció de tirades, festa amb sardanes en lloc de festa de sardanes, per citar només dos dels temes més debatuts- ha aconseguit introduir-se en un ambient dominat cada vegada més per gent gran i, lògicament,  amb esperit conservador. Si aquests canvis, o altres, podrien representar o no una millora és una incògnita. Només ho sabrem després d’aplicar-los. Abans que sigui massa tard."

dilluns, 23 de gener del 2012

Poema de la setmana

Bitllet sense retorn

Va circulant en un tren
veient passar tot d’andanes
on ja no hi té parada.
A l’estació de partida
hi ha deixat facturats
records amb destí incert.
Té només bitllet d’anada
i porta un sol equipatge
ple dels anys viscuts.

dimecres, 11 de gener del 2012

El poema

A pescar versos

A la cala on des de sempre
s’han trobat el mar i la terra
hi vaig prest a pescar el poema.
Amb renovada il·lusió tiro la xarxa
per capturar el màxim de mots.
Després d’una prudent espera
il·lusionat i expectant la recullo
i comprovo que la mar, sàvia,
només m’ofereix un consell:
esforça’t.

dimarts, 3 de gener del 2012

Estadística activitat sardanista 2011

Un repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg del 2011 per tal d’avaluar el nombre d’actes organitzats, prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana, ens mostra el fet sorprenent que, en plena crisi econòmica, amb la queixa constant i justificada d’entitats i cobles per la disminució de recursos i d’activitats sardanistes anul·lades, el total d’actes celebrats al llarg del 2011 ha estat de 3.012, una diferència de 543 més que l’any 2010 que van ser 2.469. Cal remarcar que aquestes dades són les que publica Infosardana i que corresponen a les informacions que reben de les entitats i cobles organitzadores. Aquest considerable augment de més del 20% entre 2010 i 2011 pot ser degut a que els actuals responsables d’elaborar les dades i publicar-les facin un seguiment constant i efectiu sobre les entitats organitzadores i d’aquesta manera la realitat de l’activitat sigui més fiable que esperar rebre la informació voluntària dels organitzadors.
Sigui com sigui la realitat és que més de 3.000 actes en un any amb la cobla i la sardana com a protagonistes demostren la seva popularitat i expansió i el gran treball que hi ha al darrera per part de moltíssima gent que es mereix el màxim reconeixement.
Comparant les dades d’un any a l’altre per sectors d’activitat tenim que els aplecs han passat de 255 l’any 2010 a 277 el 2011, 22 més; les ballades de 1.888 a 2.402, 514 més; els concerts de 228 a 232, 4 més; altres activitats com dansa tradicional de 26 a 33, 7 més; i els concursos de colles és l’única activitat que ha disminuït tota vegada que ha passat de 72 a 68, 4 menys.
A la vista d’aquestes dades queda clar que aquest 20% més d’activitat és degut a l’increment de les més de 500 ballades, cosa que reforça la teoria de que moltes d’elles no es comunicaven i que la bona feina dels actuals responsables d’Infosardana aconsegueix que l’activitat publicada sigui més ajustada a la realitat.
Aquestes dades però ens han de servir per no acomodar-nos i donar el màxim suport, moral i econòmic, considerant que moltes de les ballades públiques i en espais oberts són subvencionades per ajuntaments o institucions públiques i privades i és evident que la crisi econòmica pot influir en el seu desenvolupament. Hem d’insistir que si la gent que va a ballar, que gaudeix amb la cobla i la sardana, no pren consciència de la situació i hi aporta la seva justa col·laboració econòmica, el futur per les entitats organitzadores pot ser molt difícil i l’activitat pot descendir preocupadament. També  el preu de l’entrada a un concert ha d’estar relacionat amb la qualitat de la formació que actua i del repertori que s’interpreta.
Tot plegat són motius de reflexió, el patrimoni coblístic i sardanista que tenim és molt important i forma part d’un dels nostres signes d’identitat més visibles. Cal doncs, conscients del molt que ens hi juguem, actuar en conseqüència. I això va tant pels polítics, les administracions, les entitats i per a cada u de nosaltres.