Esperit de Festa 26-12-09

El darrer comentari d’aquest any 2009 el dedicarem a fer un primer repàs estadístic a l’activitat desenvolupada al llarg de l’any per tal d’avaluar, com ja vaig fent els darrers anys, els principals esdeveniments i el nombre d’actes organitzats, prenent com a referència les dades facilitades per Infosardana. Insisteixo que les dades són extretes d’aquesta circular informativa que ens facilita l’ACF Barcelona, editada en conveni amb la Federació Sardanista de Catalunya, sota la coordinació del Grup d’Informadors Sardanistes de Catalunya i dirigida per Antoni Anguela. Remarcar que aquesta circular ens arriba als informadors puntualment cada mes amb tots els actes programats que les diferents organitzacions li han fet arribar abans del dia 20 de cada mes. És possible, per tant, que les dades a les que em referiré hagin estat lleugerament augmentades a causa d’activitats no comunicades a temps però, en un 99%, les xifres a comentar són fiables i serveixen de referència.
Amb un total de 2.883 actes registrats sobre els 3.050 de l’any anterior podem constatar que durant l’any 2009 s’han comptabilitzat 167 activitats menys que el 2008, o sigui, aproximadament un 5’5% menys, fet motivat bàsicament per la disminució de les ballades, 226 menys que l’any passat, mentre que els aplecs i el concursos s’han mantingut igual. Considerant que moltes de les ballades públiques i en espais oberts són subvencionades per ajuntaments o institucions públiques i privades, pot ser que la crisi econòmica n’hagi estat, en part, responsable. I dic en part perquè, com he comentat altres vegades, si la gent que va a ballar, que gaudeix amb la cobla i la sardana, no pren consciència de la situació i hi aporta la seva justa col·laboració econòmica, el futur per les entitats organitzadores pot ser bastant difícil. Per contra, l’activitat concertística ha anat a més havent-se celebrat 44 concerts de sardanes i música per a cobla més que l’any 2008.
A aquesta activitat general cal afegir-hi, igual que l’any passat, els enregistraments discogràfics, l’edició de llibres, els actes especials i els esdeveniments remarcables. El cens de cobles es manté estable, amb la aparició d’alguna de nova, els compositors no paren de compondre i els principals certàmens i premis musicals es continuen celebrant.
Però, de tot això, ja en parlarem la setmana vinent.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 52/2009

Esperit de Festa 19-12-09

Per seguir la tradició, és natural que dediqui aquest comentari setmanal per a felicitar-los el Nadal i per a desitjar-los, com s’acostuma a dir, un venturós any 2010. Acceptin, doncs, la nostra felicitació virtual a través de les ones del 94.6 de la FM, amb el desig de que arribi a tots vostès, amables i fidels oïdors dels nostres programes Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell.
També aprofito per a informar-los que la setmana que ve estarem de nou amb tots vostès dissabte 26, amb un programa especial d’Esperit de Festa i diumenge 27 amb un especial Sardanes a Ràdio Sabadell en el decurs del qual procurarem que tinguin l’oportunitat tornar a escoltar, i esperem que de gaudir, dels nostres particulars Pastorets amb tocs de sardana que ja vàrem retransmetre la temporada passada.
I, tota vegada que en el decurs d’aquest any els hem anat parlant del Quadern gris, el dietari de Josep Pla, em permeto reproduir la seva anotació del 25 de desembre de 1918 que diu així:
“Nadal. Arriba un moment, quan s’ha portat moltes hores el vestit de festes i s’han dit les coses corresponents a la indumentària d’aquesta categoria, que l’engavanyament de tot plegat fatiga una mica. La combinació del pollastre rostit amb els xampanys del país no és realitzable en un cos humà normal. Els xampanys francesos han passat a la història, s’han debolit. Els d’ací no valen res; els simplement potables tenen un regust de terra i una dolçor insuportable. Potser la terra d’ací és massa forta, terreja massa, per arribar a donar un vi tan lleuger i alat. La combinació dels productes de la confiteria i el vi dolç és embafadora per tota l’eternitat. Havent lleugerament sopat, vaig a dormir. Llegeixo Stendhal – que és sec i desintoxicant.”
Fins aquí el comentari de Josep Pla fet fa més de 90 anys. Probablement avui rectificaria, després d’un bon àpat obriria un ampolla d’un bon cava brut català, sec i desintoxicant i, en lloc de llegir Stendhal, brindaria amb tots nosaltres per aquest Nadal i per aquesta terra nostra, potser massa forta com deia ell, però que gràcies això encara és la nostra terra.
Que tinguin un bon cap de setmana i un bon Nadal.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 51/2009

Nadal

És igual cabana o cova
Tant li fa si és mula o bou
Si és o no una estrella nova
Si el missatge no ens commou
Si no trenca la cadena
Que ens fa viure presoners
I que ens fa donar l’esquena
Als de casa i als forasters
Si aquest caliu no és capaç
De trencar en un segon
Aquest cor de gebre i glaç
Que cap sentiment el fon
I si estimar tant ens costa
Ens cal un nou renaixement
I acceptar la gran aposta
Per un nou ressorgiment.

Esperit de Festa 12-12-09

La sardana i la cultura tradicional i popular serà present, també aquest any, en molts pobles i ciutats col·laborant en una nova edició de la Marató que Televisió de Catalunya i la Fundació La Marató de TV3 impulsen amb el propòsit de recollir recursos econòmics destinats a fomentar la investigació, la diagnosi i el tractament de diferents patologies mèdiques. Enguany aquesta campanya està centrada a l’entorn d’unes 7.000 malalties considerades minoritàries, per ser poc freqüents malgrat la seva gravetat però que es calcula que a Catalunya hi pot haver uns 400.000 afectats.
La presència de la sardana en activitats solidàries és freqüent al llarg de l’any però, en aquesta ocasió, són moltes les entitats que dediquen les activitats sardanistes a recaptar fons per a aquesta lloable tasca humanitària. Entre aquestes podríem citar, per exemple, la Gran Sardana Solidària a la Bisbal d’Empordà, coincidint amb la celebració del tradicional Aplec de Santa Llúcia, amb l’actuació de la Cobla Baix Empordà. La trobada de tradicions catalanes que Els Amics de la Sardana de Cornellà de Llobregat han decidit convocar i en la que hi participaran la Cobla Contemporània, els Diables i els Castellers de Cornellà i la banda de música Xaranga Sarau, en una acció conjunta que tindrà lloc a la plaça de l’Església. També la Plaça de la Fira de Cardona viurà l’actuació d’una Cobla formada per músics de l’Associació Cultural Banda de Cardona que interpretarà una ballada de sardanes en una crida d’aquesta població a solidaritzar-se amb La Marató. A remarcar també la celebració de la Trobada d’Esbarts al barri de Sarrià amb un recital de danses d’arrel tradicional de Catalunya i les Balears.
Un element important d’aquesta acció solidària és l’edició del Disc de la Marató, una iniciativa que va néixer l’any 2005 i en la que hi col·laboren, de manera desinteressada, molts dels millors professionals de la música i el cant amb el propòsit de, amb la seva venda, obtenir fons, sensibilitzar la població i divulgar l’abast de les malalties que tracta cada edició. En el llibret que acompanya el CD, el sabadellenc Àngel Lacalle, director de l’edició, escriu: “L’objectiu, com cada any, és aconseguir una venda massiva per obtenir tants ingressos com sigui possible per aportar-los a la recerca biomèdica. La compra “militant” del Disc de la Marató funciona perquè darrere de l’acte econòmic hi ha moltes històries que es mouen entre la solidaritat i un acte convençut de voluntat amb sentit... i també perquè hem descobert que el plaer de regalar-lo o de dedicar-ne íntimament les cançons als nostres entorns més pròxims, encara que sigui anònimament, ens projecten tan enllà com el desig que el nostre suport a les causes sigui possible a banda que evident.”
Fins aquí el desig compartit amb l’amic Lacalle. A mi m’agradaria, però, que la presència de la nostra música més pròpia, sardanes, cant coral, dansa, es veiés més representada en aquests enregistraments. Malgrat això, cal dir que aquest any el ritme de la sardana hi és present amb un arranjament de Marc Parrot sobre la cançó El meu camí que va popularitzar el cantant nord-americà Frank Sinatra i que, amb el títol de Com he fet sempre, interpreta Quico Pi de la Serra amb l’acompanyament musical de la Cobla Montgrins.
I, per acabar, destacar la presència sabadellenca en aquest CD. A més de la direcció en la producció d’Àngel Lacalle, els arranjaments dels germans Ten i de Jordi Cubino, i la interpretació del jove tenor Xavier Martínez. Jo ja he comprat aquest CD i l’he escoltat. No se’l perdin.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 50/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set, Sabadell

El cel a la terra

Fes-te el teu cel
a la mida justa
amb lloc reservat
per als teus escollits.
Un cel sense núvols
serè i blau de dia
sembrat d’estrelles
que il·luminin la nit.
Sense purgatori previ
ni cap judici final
però d’accés restringit.
Fes-te el teu cel
aquí a la terra
ara que pots decidir.
I si al de més enllà
no pots accedir-hi
almenys que al d’aquí
hagis estat ben feliç.

Esperit de Festa 05-12-09

L’Agrupació Sardanista Cardedeu ha publicat el llibre 50 anys de Concursos de Colles Sardanistes a Cardedeu que, com el seu títol indica, aplega la història dels 50 concursos celebrats entre 1947 i 2009, amb un interessant i valuós recull de fotografies i de dades relatives a cada un d’ells.
Es tracta d’un llibre on l’ahir, l’avui i el demà hi tenen el seu protagonisme, possible gràcies a dues persones que han tingut la visió, l’encert i la capacitat, no només de treballar el dia a dia de l’activitat sardanista cardedeuenca aquests darrers 50 anys, el Gonçal Soler i l’Àngel Pujol, sinó que, a més, han guardat, arxivat i conservat programes, fotografies, classificacions, tot allò que generava l’activitat del dia a dia perquè en quedés testimoni, perquè en quedés història. Aquest llibre també ens permet constatar que la feina feta no es perd en l’oblit, que tot allò que fem, amb esforç, amb tenacitat, amb il·lusió, té sentit. Perquè forma part de la nostra manera de ser, com a persones i com a catalans. És un llibre que permet copsar la importància del sardanisme local i com aquest s’ha anat propagant de generació en generació. Només cal una mirada a les fotografies i llegir els cognoms de les persones que hi surten per constatar-ho. També és un llibre que permetrà a tots aquells que estimen la sardana i Cardedeu conèixer una part molt important de la seva història. Algú pot pensar que d’aquí uns anys ja ningú es recordarà d’aquest recull tan ben editat. S’equivoca. El dia de demà aquest llibre tindrà un gran valor per a tots aquells que vulguin aprofundir sobre el coneixement de l’activitat sardanista, per a tots aquells que vulguin conèixer millor Cardedeu, perquè en aquest llibre la sardana fa de mitjà entre el poble, els seus indrets, i les seves persones, en aquest cas, els dansaires de les colles. Tindrà un gran valor per a tots aquells que vulguin investigar el seu arbre familiar i saber què feien, quines activitats conreaven els seus progenitors.
És un llibre que s’explica sol a través de les 163 fotografies en blanc i negre i color, molt ben conservades i magníficament reproduïdes i distribuïdes, amb els noms de tots els protagonistes. Aquestes fotografies són, també, una evidència de que la sardana, contràriament al que diuen alguns indocumentats, s’adapta als temps que li toca viure. Ho podem constatar en el vestuari, l’entorn, les programacions, els autors interpretats, les cobles, tot això n’és una bona prova. I, una vegada visionades les fotografies, cal seguir amb atenció les darrers pàgines amb les estadístiques corresponents a les sardanes interpretades, les cobles i totes les colles que han participat en aquests 50 concursos de Cardedeu. Les estadístiques no són, només, números, són també història. Ens diuen el nom i el lloc de les colles, algunes efímeres, altres encara en actiu. Ens evoquen noms, llocs i records. Ens demostren la dedicació, perseverança, l’amor a la sardana i a la competició. Una bona mostra la trobem en les 31 participacions al concurs de Cardedeu de la colla Violetes del bosc, de Barcelona, les 29 de l’Amunt i Crits, de Terrassa, i les 22 de la Mirant al Cel, de Sabadell.
És per tot això que cal felicitar a la gent de Cardedeu i especialment als qui han fet possible l’edició d’aquest interessant llibre que de cap manera ha de representar un punt i final. Malgrat les dificultats que tots coneixem, i en el context del sardanisme especialment les que fan referència a les colles de competició, cal segui treballant, cal seguir lluitant, cal seguir fent història, perquè com deia el mestre Pompeu Fabra “no s’ha d’abandonar mai ni la lluita ni l’esperança”.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 49/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, núm. 36, Sabadell

Compromís

Despullar-se d’orgull
com l’arbre de fulles.
Donar-se enterament
malgrat la indiferència
de tots els que dubten.
Lluitar amb fe i confiança
encenent un foc d’il·lusió.

Esperit de Festa 28-11-09

El 8 de març de 1918, quan havia fet els 18 anys, Josep Pla va començar a escriure un dietari en una llibreta de comptabilitat amb cobertes de color gris. Aquest fou l’origen d’El quadern gris que conté anotacions fins al 15 de novembre de 1919. Dos anys de la vida d’un jove que tenia l’afany de ser escriptor, que va anar anotant en forma de notes diverses, de viatge, i també amb judicis polítics, amb crítiques literàries i especialment amb les seves impressions i sensacions vitals sobre el paisatge, la vida familiar, universitària i tot allò que configurava el seu entorn quotidià.
En acomplir-se el 90 aniversari de l’inici d’aquest dietari vàrem començar a emetre, dins del nostre programa Sardanes a Ràdio Sabadell, una selecció a cura del company Jordi Saura de les anotacions fetes per Josep Pla al seu dietari fent-les coincidir gairebé amb les dates en què foren escrites feia 90 anys. Així, al llarg de 27 programes que van des del 30 de març de 2008 fins al de demà 29 de novembre, hem retut un homenatge a un personatge de la literatura catalana que si bé en alguns aspectes de la seva vida ha generat una certa controvèrsia, el reconeixement a la seva obra literària ha estat unànime. Comento aquest fet com a una afirmació sobre la nostra línia programàtica que vàrem deixar molt clar tot l’equip en fer-nos càrrec dels programes Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell ara fa ja sis anys: fer, més que uns programes DE sardanes, uns programes AMB la sardana com a protagonista dins d’uns continguts també culturals, literaris, tradicionals, festius i històrics. Espais com els Apunts d’Història, Paisatge amb sardana, L’enregistrament històric, Sardanes que hem ballat, La sardana més enllà de la cobla, entre altres, així ho avalen. Tornant als 27 programes dedicats a El quadern gris vull referir-me a un altre aspecte d’aquestes emissions: la música que ha acompanyat la lectura dels textos literaris. I dic amb tota propietat la música, no les sardanes, perquè l’emissió d’aquestes han anat totalment coordinades amb molts altres gèneres musicals catalans o universals que, gràcies a la completíssima discografia de Jordi Saura ens ha estat possible aplicar en cada fragment del text.
Com a director d’aquests programes vull expressar el meu agraïment a tot l’equip, en especial al Jordi que ha estat qui ha escollit textos i músiques, i la meva satisfacció pels comentaris favorables que els nostres oients ens han fet arribar, tant aquells que ja coneixien aquesta obra de Josep Pla com els qui, per primera vegada, s’han sentit atrets per aquest extraordinari dietari obra de referència cabdal de la literatura catalana.
I, tornant a les músiques, un darrer apunt. Un dels nostres fidels oients ens manifestava el seu rebuig a les sardanes que en el darrer programa sobre El quadern gris vàrem incloure només amb versió d’un curt i un llarg i sense introit ni cop final. Una opinió que evidentment respectem però que, en aquest fet concret, no compartim per la raó següent: entre dissabtes i diumenges portem 670 programes emesos. Això representa que hem programat unes 3.500 sardanes el 99% de les quals amb el seu corresponent introit, dues de curts, dues de llargs i el fora, llevat alguns enregistraments especials i les eliminatòries de la sardana de l’any que ja ens venen amb un curt i un llarg. Això demostra que som perfectament conscients de com s’han d’emetre les sardanes. Però al llarg de totes les 27 emissions sobre El quadern gris hem fet il·lustracions musicals referents a diferents tipus de música amb la finalitat que aquesta acompanyés, reforcés o complimentés el text literari, per tant, el que priva és la MÚSICA no exactament la forma o l’estructura de la mateixa. Considerem innecessari enmig d’una frase literària reforçada amb una música un introit i un fora que trencaria la seva harmonia. Per acabar, reitero el compromís de tot l’equip en seguir oferint, des del context d’uns programes AMB sardanes, tot allò que, a mesura de les nostres possibilitats i capacitats, podem fer per enaltir la nostra cultura i el nostre país.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 48/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set, Sabadell

Renaixement

Amb mans balbes
tremoloses, fredes,
imploro de nou
el contacte sensual
de la teva pell
blanca, fina,
olorosa, humida,
i explorar el teu cos,
el contorn dels pits,
resseguir el ventre
i retrobar el sexe
que em retorni
el tacte perdut
i el batec al cor
ara gairebé aturat.

Esperit de Festa 21-11-09

Diumenge passat, 15 de novembre, es va celebrar una nova edició del Memorial Joaquim Serra que organitza l’ACF Barcelona. Una constant dels darrers anys ha estat la d’encarregar obres d’estrena a compositors no habituals a escriure per a cobla. Però aquesta darrera edició s’ha produït un fet molt important i que cal valorar molt positivament. Antoni Anguela i Jesús Ventura, en representació de l'ACF Barcelona i de Músics per la Cobla, van establir contacte amb Kevin Kaska, un compositor, arranjador, productor i director de Seattle, especialitzat en bandes sonores de cinema, fent-li arribar un CD amb enregistraments d’obres per a cobla i sardanes, a més de documentació informativa sobre la cobla. Kaska es va mostrar entusiasmat amb aquest gran repte i li va preguntar a qui havia estat el seu professor Louis Stewart si havia sentit mai aquests instruments anomenats tible i tenora. Stewart, en escoltar-los, va quedar també fascinat manifestant que ell també volia compartir l’honor de ser el primer nord-americà a escriure una composició per a cobla.
A la roda de premsa prèvia al concert i en resposta a les nostres preguntes sobre el què ha representat per a ells aquesta nova experiència, el professor Stewart va dir que li havia sorprès molt el so dels instruments de fusta i la sonoritat del conjunt de la cobla.
Per la seva part, Kevin Kaska va ressaltar la gran diferència entre els instruments de vent d’una big band amb els trombons i fiscorns de la cobla. I va quedar sorprès i interessat per la sonoritat del tible i la tenora. Tots dos van constatar la dificultat que va representar per ells encarar-se amb dos instruments, el tible i la tenora, per a ells fins llavors totalment desconeguts. Van dir que estaven vivint una agradable experiència i pensaven donar-la a conèixer i repetir i que intentaran, conjuntament amb la Universitat de Berkeley, de portar una cobla als EEUU per poder interpretar i donar a conèixer la seves obres i aquest singular conjunt instrumental únic al món.
L’interès d’aquests dos compositors americans en presentar les seves obres ho demostra el fet de que compartissin honoraris i assumissin part de les despeses que ha representat la seva estada entre nosaltres amb dies d’antelació per tal d’assajar amb les cobles Sant Jordi i Mediterrània. Per cert, que alguns d’aquests assajos s’han celebrat al Teatre Principal cedit gentilment per l’Ajuntament de Sabadell. Vaig tenir l’oportunitat de presenciar-ne un i comprovar la implicació total dels compositors i la seva absoluta identificació amb els músics i els seus instruments.
Tots dos reconeixen que els descobriments que han fet gràcies a aquest projecte marcaran ben segur les seves trajectòries futures. Diuen, però, que aplicar les regles de la cobla a les big band americanes no serà fàcil. Consideren que el gran problema és que tant el tible com la tenora sonen molt fort i es trenca qualsevol equilibri amb la resta d’instruments de l’orquestra. Una altra cosa que no descarten és escriure alguna obra per a orquestra i solista de tible o tenora.
Finalment, diumenge passat, a l’Auditori de Barcelona, Kevin Kaska i Louis Stewart van presentar, amb gran èxit, les seves obres, les dues primeres peces per a cobla compostes per autors nord-americans: Rhapsody for cobla (escrita per Kaska) i Symposium for piano and cobla (per Stewart).
Cal felicitar l’ACF Barcelona i Músics per la Cobla per a aquesta iniciativa que ha aconseguit que molts mitjans de comunicació hi dediquessin espais inusuals fins ara en el context de la cobla i la seva música. Fins hi tot, el Telenotícies nit del mateix diumenge en va emetre un ampli reportatge. Així han quedat demostrades una vegada més les grans possibilitats concertístiques d’aquest conjunt instrumental propi de Catalunya, la cobla. Però com passa amb tantes altres coses, han de venir els de fora a lloar-ne les excel·lències mentre molta gent d’aquí segueix ignorant el que li és més propi.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 47/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set

T’estimo,
amb tots els meus sentits,
en la plenitud d’un temps
que compartim a contratemps
i que, desesperadament,
retinc a la memòria
per fer-lo meu eternament.
A contracor et deixo marxar
i amb afany novament et crido.
Ets el meu món,
ets el meu cel,
ets la meva vida.
T’estimo,
sense contradiccions,
sense cap por ni temença,
segur de tu, segur de mi,
segur del nostre amor.

Esperit de Festa 14-11-09

Seguint amb el tema del Tercer Congrés Catalanista, que es va iniciar l’any 2008 i que aquests darrers mesos del 2009 està convocant les sessions finals plenàries dels àmbits de societats i valors, de cultura i llengua, de política, i d’economia i innovació, el dissabte 31 d’octubre vaig assistir a la jornada de cloenda de l’àmbit cultura i llengua que, presidit per l’historiador Jaume Sobrequés, es va celebrar a Barcelona, a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya. De les conclusions que afecten a l’àmbit de la cultura tradicional i popular catalana debatudes a les sessions de treball, en faig un breu resum per tal de posar-les en consideració de tots els interessats.
“De cara a la joventut caldria establir crèdits de lliure elecció dins de les associacions perquè hi puguin accedir i al mateix temps, convenis de formació i treball perquè puguin treballar per les associacions i els serveixi per a la universitat. Aquesta seria una bona forma d’incloure gent jove a les associacions.” “Cal un millor accés al finançament públic i privat amb menys burocràcia i més realisme i una nova llei de mecenatge efectiva perquè la que hi ha ara no funciona.” “S’ha de refundar el centre de promoció de la cultura popular i tradicional depenent de la conselleria de Cultura de la Generalitat perquè actualment no cobreix les expectatives i necessitats de les associacions catalanes.”
“Hi ha cinc federacions de cant coral i es passa de mil corals a tota Catalunya però preocupa la manca de formació i d’implicació de les administracions públiques.” “Hi ha una gran mancança de formació musical i coral a Catalunya. Un exemple és que en alguns centres escolars el professor d’educació física fa les classes de música.” “El país és molt ric en autors però si volem donar a conèixer algun autor és extremadament difícil perquè no es troba ningú que recuperi o editi les seves obres. No hi ha cap departament de la Generalitat que esmerci cap esforç ni doni cap resposta en aquest sentit.” “Les corals infantils no es poden moure pel territori per entrebancs de la llei. No es tipifica, per exemple, un monitor especialista en corals infantils que ajudi l’entitat sense ànim de lucre per poder desplaçar la canalla i potenciar els concerts. L’administració no respon i fa cas omís a aquestes peticions.” “Els mitjans públics no recolzen la cultura popular ni l’associacionisme ni la societat civil. Hi ha programes de televisió dedicats a la cuina, al vi, als bolets, però cap programa referent al món associatiu, amb monogràfics dedicats un dia als castellers, un altre als geganters, al cant coral, a la dansa tradicional, a les sardanes, etc. I si això es planteja a la Televisió de Catalunya diuen que si es troba qui ho pagui ho faran. Resposta inadmissible en una televisió pública que, una bona part, ja la paguem entre tots.”
“Actualment se celebren tres fires: la de teatre a Tàrrega, la de la música viva a Vic i la d’Arrel Tradicional a Manresa, però totes destinades a la promoció i contractació de grups professionals. És necessària també una fira sobre tots els temes de cultura popular i tradicional amateur i de l’associacionisme català en el seu conjunt.”
Aquests són alguns punts que formen par de les conclusions provisionals de l’àmbit de cultura i llengua, en el seu grup de treball referent a la cultura popular i tradicional, i que l’organització del Tercer Congrés Catalanista té l’interès, si aconsegueix els recursos econòmics necessaris, de difondre-les abastament per tots el mitjans possibles.
De moment, valgui aquesta resumida informació que, des de la Torre de l’Aigua, hem volgut fer arribar a tots els nostres oients.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 46/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, núm. 36, Sabadell

Ocells perduts

Ocells perduts

en la immensitat de les coses
en la infinitat del cel i la terra
de la llum i l’aire
cercant l’engruna de pa
i la gota d’aigua
i el niu per reposar
del llarg pelegrinatge.
I altre cop a volar
ben proveïts de somnis
per poder suportar
aquest gran silenci.

Esperit de Festa 07-11-09

Tots els pobles i comunitats nacionals s’han anat definint i enfortint a partir de moments i processos històrics que marquen un abans i un després. Així, el segle XIX, va significar per Catalunya un tombant decisiu en tots els aspectes: cultural, econòmic i sociopolític a partir del moviment de la Renaixença. Això va motivar que en els primers moments de l’empenta catalanista se celebressin, l’any 1880 el primer, i l’any 1883 el segon congrés catalanista per tal d’accentuar la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgia de la mateixa entranya de la nostra realitat nacional.
En el moment present, quan Catalunya no ha culminat encara els processos de recuperació ja endegats aleshores, que ens trobem en un món que canvia vertiginosament i ens afecten nous problemes d’àmbit europeu i mundial, immersos com estem en un món globalitzat i en xarxa, tenim la necessitat d’enfortir els nostres components identitaris i les nostres estructures de poder, mantenint-nos sempre fidels a la consistència històrica, social i cultural de Catalunya i a la seva voluntat de superació.
És per tot això que a finals de l’any 2008, coincidint amb el 125 aniversari del segon congrés del 1883, un grup de persones va considerar que era un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats i aconseguir fites concretes. Això va culminar amb l’organització del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 per tal d’incidir en els àmbits culturals, artístics, científics i socials i projectar-los a la societat catalana d’avui.
Malgrat de comptar amb el suport de congressistes d’honor com Heribert Barrera, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Joan Rigol, expresidents de la Generalitat i del parlament de Catalunya, i de que formessin part del consell assessor una trentena de noms representatius de la cultura, la ciència i l’economia, i també del suport d’institucions com el Col·legi de Doctors i Llicenciats en filosofia, ciències i lletres, de la Universitat Catalana d’Estiu, del Cercle d’Estudis Sobiranistes i del Col·legi d’Economistes de Catalunya, l’organització s’ha trobat amb el refús i el menyspreu de les màximes institucions polítiques catalanes que li han negat el suport econòmic i logístic i amb el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació que han ignorat tot el treball que s’ha fet al llarg d’aquest any 2009.
En aquest congrés hi he participat en l’àmbit Cultura i Llengua, presidit per l’historiador Jaume Sobrequés. També vaig enviar una comunicació sobre el tema Cultura popular i tradicional titulada Cultura popular integradora que es va llegir a les jornades de debat que es van celebrar a la ciutat de Tremp. Dissabte passat, 31 d’octubre, vaig assistir a la jornada de cloenda d’aquest àmbit de cultura i llengua amb el corresponent plenari que es va celebrar a Barcelona, concretament a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya.
De les conclusions d’aquesta ponència que afecten a l’àmbit de la cultura tradicional i popular els en parlaré la propera setmana.
De moment, per si no ho sabien, ara ja saben que a Catalunya, amb el rebuig d’uns i el silenci còmplice d’altres, s’ha celebrat el Tercer Congrés Catalanista, un exemple més de que hi ha gent que, malgrat tot, segueix treballant pel país sense defallences ni claudicacions.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 45/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Solitud

Cansat de ser rebutjat
en vaga es declararia.
No estimaria a ningú més
perquè ningú s’ho mereixia.
S’estimaria a ell mateix
amb gran passió i alegria.
Cada dia de bon matí
davant del mirall es declararia.
I a la nit, en posar-se al llit
amb ell mateix l’amor faria.

Esperit de Festa 31-10-09

Dissabte passat, 24 d’octubre, vaig assistir a un acte que es ve celebrant cada any i que, tot i passar gairebé desapercebut, té una especial significació i una gran emotivitat. Em refereixo a la trobada anual d’homenatge i record al mestre Josep Olivella Astals, que va morir el 22 d’octubre de 1981. A la plaça que porta el seu nom al barri de la Creu Alta i davant del monòlit erigit a la seva memòria el 4 de novembre de 1983, ens aplegàrem un grup de familiars, amics i cantaires de les corals Estrella Daurada i La Industrial. Després d’unes emocionades paraules del seu fill Francesc Olivella i de la corresponent ofrena floral al peu del monument, les dues corals van cantar Adéu germà una cançó amb lletra i música del mestre Josep Olivella que havia escrit expressament perquè es cantés el dia del seu enterrament i que diu així:
La faç del món/que un dia ens il·lumina/amb dolç perfum/alegre i ple de llum/germans tots som/que il·lusionats caminen/la Parca un jorn/ronda al nostre entorn./ Un bon comiat/pel que s’allunya/trista dissort d’enyorança i amor/i constantment et retrem sentiment./ La faç del món/que un dia ens il·lumina/sense el perfum/ni una gota de llum/desolació arreu sentirem sempre/i amb trista veu/volem dir-te adéu!.
Un adéu més en record del mestre Josep Olivella Astals que també vol ser, a la vegada, la constatació de que el seu record i la seva obra es mantenen vius entre tots els qui el van estimar i van gaudir del seu mestratge i amistat.

En un altre sentit també vull felicitar l'escriptora sabadellenca Montse Barderi pel seu article titulat Sabadell, més música i publicat a l’edició de l’Avui+Sabadell del dilluns 26 d’octubre. Després de lloar la tasca de difusió de la música per a cobla que fa l’entitat Sabadell, més Música, Montse Barderi en el seu article fa unes importants reflexions que, amb el seu permís, algunes em permeto reproduir. Diu la Montse: “Potser és hora que ens adonem que també existeix una música clàssica catalana que pot mirar de tu a tu a totes les cultures del món. És cert i ho diu molt bé Marina Rossell: ‘Rosó’ és melòdicament tan universal com ‘O sole mio’ i la cançó ‘El cavaller enamorat’ va impressionar el mateix Einstein. Però quants catalans i catalanes la recorden o la coneixen?” I acaba el seu article amb una afirmació que comparteixo totalment: “Ser catalans vol dir alguna cosa més que anar a saltar a Canaletes quan guanyem la lliga. Caldrà un esforç actiu i de coneixement del nostre patrimoni cultural, i noves generacions que el coneguin i el defensin.”
Efectivament, unes noves generacions de les quals forma part la Montse Barderi i que tenen a les seves mans el futur del nostre país.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 44/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Vell caminant

On és el foc? On és la flama?
On és la llàntia que mai s’apaga?
Vell caminant per tot el camp
vas escampant la teva fam.
Sota la pluja o sota el sol
sents la pruïja d’estar ben sol.
Vell caminant del teu dolor
tot plorant n’has fet pendó.
Per negres nits cap resplendor
treu el neguit de la teva por.
Cerques consol trist, desesperat,
entre el gran dol de la ciutat.
Pares la mà sol·licitant
l’almoina d’un mos de pa.
Sense il·lusió mires el cel.
No hi ha perdó pel teu recel.
Ara reposes del teu fatic
damunt les lloses que et fan de llit.
Oh vent traïdor no bufis gaire
que ja la mort cavalca l’aire.
On és l’amor? On és la flama?
Ai que la llàntia sola s’apaga!

Esperit de Festa 24-10-09

El calendari sardanista del mes d’octubre ens ofereix dos esdeveniments singulars i reconeguts que per aquestes dates acostumen a merèixer una especial atenció: l’Aplec de la Sardana de les Roquetes, a Barcelona, i les festes de Sant Martirià, a Banyoles.
Diumenge passat, al Parc de la Guineueta, els components de l’entitat l’Ideal d’en Clavé de les Roquetes van celebrar la seva 41 edició de l’Aplec de Tardor amb un bon cartell de cobles, Principal de la Bisbal, Principal del Llobregat, Sant Jordi i Montgrins, que van oferir un programa amb títols d’autors d’ahir i d’avui i amb interpretacions solistes de gran nivell. Tot i el bon nombre d’assistència aquesta no va assolir la d’alguns anys anteriors. Cap al final de la tarda però el recinte feia goig, especialment quan es va ballar la sardana de conjunt amb els fanalets encesos. Això va ser captat per les càmeres de la Televisió de Catalunya que en van passar imatges al Telenotícies nit, cosa no habitual però que, quan succeeix, s’ha de remarcar positivament.
L’altre punt d’atenció es concentra aquest cap de setmana a Banyoles. Tal com hem informat a la nostra agenda, la ciutat de l’estany viu aquest dissabte, diumenge i dilluns, les festes en honor de Sant Martirià conegudes entre els sardanistes com la festa major de la sardana. Els actes, organitzats pel Foment de la Sardana, tenen aquest any un fet remarcable amb la concessió de la Medalla d’Or de la Ciutat al mestre Martirià Font i Coll, ben merescuda per les seves qualitats, no només com a músic i compositor, si no també humanes. Avui i demà a Banyoles les competències entre cobles i orquestres, amb sardanes, concursos, concerts i balls, faran les delícies de centenars de seguidors ja habituals, molts d’ells vinguts de fora que s’estableixen a Banyoles un parell de dies per no perdre’s cap detall de la festa. Una festa que s’allarga fins dilluns amb la Festa de la Música per a Cobla, amb La Principal de la Bisbal i la Selvatana en concert i l’estrena de les obres premiades al 24 Certamen Ceret-Banyoles. També hi haurà un record pel 25 aniversari de la mort del periodista i estudiós sardanista Eugeni Molero i una curiosa actuació de Pere i Montse Frigolé interpretant sardanes al piano a quatre mans.
Resumint, un final d’octubre sardanista per enllaçar amb les nombroses ballades que per la festivitat de Tots Sants acompanyaran castanyes i panellets. Com aquell que res, en molts pocs dies, els sardanistes haurem passat de suportar les calors d’un llarg estiu a tenir l’oportunitat de fer-nos passar el fred tot ballant la sardana.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 43/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, núm. 36. Sabadell

Una sola guspira

Llàgrimes de pluja
llisquen pels vidres
entelats de tristesa.
El rellotge ha fet
un salt enrera
i s’ha avançat la nit.
El foc de la llar revifa
i les flames violen la foscor.
A fora el món va fent via
mentre tu i jo ens fonem
en una sola guspira.

Esperit de Festa 17-10-09

Aquests dies s’han celebrat a diversos pobles de Catalunya amb tradició vinícola, la festa de la verema i del vi. Avui, doncs, des de la Torre de l’Aigua, voldria parlar del vi, del raïm i de la verema. I, segurament vostès es preguntaran, quina relació té això amb la sardana? Doncs, per mi sí que en té alguna. M’explicaré. Quan jo era un infant, a casa dels meus avis paterns, a Esparreguera, el poble on vaig néixer, tenien un celler amb unes quantes bótes on guardaven el vi producte de la collita de la vinya que conreaven. Recordo els caps de setmana del mes de setembre quan hi anàvem a collir el raïm que portàvem a trepitjar al cup que tenien a casa dels veïns dels avis. Amb una cosina una mica més gran que m’ensenyava a ballar la sardana i amb el meu germà anàvem a cal veí a trepitjar el raïm. Descalços i amb els pantalons arremangats ens agafàvem de les mans saltant i donant voltes simulant que ballàvem sardanes. Desenfrenats, sentíem com esclataven els grans del raïm al rítmic compàs de les nostres petjades excitats per la fortor de l’olor del most que s’anava filtrant per entre les fustes del cup que cruixien suportant els nostres salts. Per la finestra que donava al carrer, el sol de tardor arrancava reflexes daurats de les pells dels grans de raïm que s’anaven encatifant sota els nostres peus. No són aquests els únics records d’infància relacionats amb la vinya i la verema. Durant les vacances d’estiu anàvem amb els pares a passar uns dies a casa d’uns amics que vivien envoltats de vinyes a una casa del veïnat de La Múnia, del municipi de Castellví de la Marca, a la comarca de l’Alt Penedès. El viatge en si ja era tota una aventura: anàvem amb el cotxe de línia d’Esparreguera a Martorell per agafar el tren fins a Vilafranca del Penedès on ens esperaven els amics del pares per portar-nos amb carro fins a casa seva per un recorregut que transcorria entre vinyes, sínies i arbres fruiters. Un cop instal·lats allà, una de les distraccions consistia en passejar per la vinya revisant els ceps i recollint els raïms més primerencs que ens cruspíem amb fruïció. Amb els fills d’aquests amics també compartíem l’afició per les sardanes.
Amb el pas dels anys, aquesta inicial relació dual de verema i sardanes passaria a ser exclusivament per a les sardanes. Hi ha, però, una sardana que porta per títol precisament La verema que en sentir-la em fa reviure aquests anys d’infantesa, aquells dies de convivència amb la vinya, amb el raïm i amb la natura. El seu cant de tenora i tible és tota una evocació del viure de la pagesia, de la força d’atracció cap a la natura i dels costums i les tradicions que no s’han de perdre mai. La va escriure un compositor palamosí autor d’una música racial autènticament arrelada a la terra, Josep Casanovas “Peixero”. Ja sé que a aquesta hora del matí no s’acostuma de tenir a la mà una copa de bon vi, però és igual, fem córrer la imaginació i tot escoltant aquesta música brindem tots per la verema i per la sardana.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 42/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Ànimes bessones

Caminàvem junts
per diferents camins
ànimes bessones
d’orígens diferents.
Apassionadament units
raonablement separats
aferrats a un desig
conscientment amagat.
Dos en un i diferents
una mateixa il·lusió
un mateix somni
un incert despertar.

Esperit de Festa 10-10-09

Aprofitant que fa pocs dies s’ha iniciat un nou curs escolar és oportú fer unes breus reflexions sobre la importància que tindria per a la sardana el seu normal coneixement dins del calendari escolar. Hauria de ser possible transmetre a la mainada el què és la sardana ja des de l’escola, evidentment fent-ho de la mateixa manera que estan acostumats a rebre tota l’altra informació, utilitzant tots aquells elements que ens facilita la tècnica moderna. No es tracta d’imposar el coneixement de la sardana sinó de presentar-la com un element de referència complementària al desenvolupament de la personalitat de l’infant, despertar el seu interès en els aspectes més lúdics i emotius, aplicant la tècnica de l’aprenentatge de la música i de la dansa com un complement necessari per assolir un millor grau de comprensió i interpretació dinàmica i sensorial que li permeti assolir un millor domini del seu cos, una més gran capacitat d’atenció i comprensió dels sons musicals i una millor predisposició i desinhibició per gaudir plenament del plaer de la dansa. Si això s’ha de fer fora de l’horari escolar, caldrà reforçar més els aspectes lúdics i presentar més la sardana com un joc educatiu, prou interessant per divertir-se aprenent-lo. En qualsevol cas, la presència de la sardana a l’escola ha de tenir una funció més pedagògica que doctrinària. Vull dir amb això, que si l’objectiu és aconseguir l’assistència d’infants i joves a les ballades de sardanes, primer s’ha d’aconseguir que la coneguin i l’estimin perquè, després, lliurement, decideixin practicar-la. No ignoro que des de fa uns quants anys es porten a terme cursos d’aprenentatge de la sardana, amb una bona metodologia a l’abast, i que cal reconèixer la voluntat i l’esforç esmerçat per un col·lectiu de persones que mereixen el reconeixement dels sardanistes. Però la limitació dels recursos han condicionat els resultats. Això, però, no ens ha de desanimar. Hem de ser perfectament conscients que treballem pel futur. A nosaltres ens pertoca la feina de sembrar. Sí ho fem bé, uns altres, d’aquí uns anys, ja recolliran els fruïts.
Per això cal felicitar la Cobla Marinada per la seva iniciativa pedagògica al voltant de la música per a cobla creant el seu Servei Educatiu per tal de promoure la cobla com a formació musical i instrumental pròpia de Catalunya, a través de diverses propostes formatives adaptables a les necessitats pedagògiques de cada centre o institució docent que vulgui incloure els coneixements de la cobla a l’educació del seu alumnat. Com ja els explicàvem la setmana passada, a nivell escolar les audicions d’aquest nou Servei permeten l’aproximació dels alumnes i els professors a la música d’arrel tradicional catalana, d’una manera entretinguda, divertida i interactiva, a través d’uns programes dissenyats per a donar una visió directe dels instruments i les formes musicals consubstancials de la cobla. Unes propostes que també contemplen oferir una panoràmica sobre l’evolució i les noves tendències derivades de termes actuals com la fusió i la interculturalitat, sempre tenint present els currículums corresponents a cada etapa, proposats pel Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya.
Una quinzena d’escoles ja s’han interessat per aquesta oferta de la Cobla Marinada, que ha elaborat un dossier pedagògic pel curs 2009-2010. La durada de les audicions pedagògiques estructurades pel Servei Educatiu de la Cobla Marinada és de 45 minuts. Com poden comprovar i els he dit moltes vegades, a l’entorn de la dansa i la música de la sardana hi ha moltes propostes que demostren la seva vitalitat i les ganes de molta gent d’inserir-la en l’activitat normal, cultural, pedagògica i lúdica del país. Només cal que les institucions i autoritats pertinents en vulguin ser conscients i es comprometin sense més dilacions a assumir-les.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 41/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set, Sabadell

Memòria corporal

També el cos té memòria:
nostàlgica, amorosa, sensual.
Memòria de petons i abraçades,
del contacte suau d’una pell,
de resseguir el contorn d’un pit,
d’allisar uns sedosos cabells
i d’enllaçar amoroses mans.
Memòria gravada al meu cos
que reviu constantment en mi
per a no oblidar-te mai.

Esperit de Festa 03-10-09

Tal com els havíem anunciat, dissabte passat la Federació Sabadell Cultura va celebrar, al seu estatge social del carrer Ribot i Serra, l’acte commemoratiu del seu desè aniversari que tenia com a objectiu principal el reconeixement a la tasca realitzada per les entitats que en formen part, Sabadell Sardanista, Ball de Diables de Sabadell, Castellers de Sabadell, Esbart Sabadell Dansaire, Forques de Can Deu, Gegants i Capgrossos de Sabadell, Germandat de Sant Antoni Abat “Colla Vella”, Grup Sardanista Mirant al Cel, Joventut de Sant Antoni Abat “Colla Nova”, Societat Coral Estrella Daurada, Trabucaires de Gràcia de Sabadell i Trabucaires de Sabadell, així com també a diverses entitats representatives d’altres cultures de l’Estat Espanyol que desenvolupen una tasca similar a la nostra ciutat. A títol individual també es va reconèixer la feina ben feta de dos personatges de la cultura sabadellenca com són Tomàs Manyosa i Josep Egea. Particularment hem d’agrair també a la Federació Sabadell Cultura el reconeixement que va fer a aquest programa Esperit de Festa, distinció que va recollir el director de Ràdio Sabadell, Marc Sabaté.
La festa, presentada per Jordi Saura, i que va comptar amb la presència del tinent d’Alcalde i responsable de cultura Lluís Monge, de diversos regidors i regidores i d’un bon nombre de membres de les diverses entitats, va ser amenitzada musicalment pel grup Ganxets, Grallers del Baix Camp.
En el seu parlament, el president de la Federació Sabadell Cultura, Jaume Manyosa, va aprofitar l’ocasió per reclamar a les autoritats presents la cessió d’un nou local més ampli i amb més condicions que permeti el desenvolupament normal de totes les entitats associades.
Espero que aquesta petició pugui ser degudament atesa perquè, com ja he manifestat moltes vegades, l’associacionisme és un bé col·lectiu i un dels trets diferencials de la nostra identitat. Catalunya és un país d’associacions. Segons publica la revista d’Òmnium Cultural, el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya té censades fins a 48.328 entitats. Si a Catalunya hi viuen, segons les darreres dades fetes públiques, 7.364.000 ciutadans, resulta que hi ha una associació per a cada 152 habitants.
És evident que aquestes estadístiques no reflecteixen la realitat de cada una de les entitats, el seu nombre d’associats i els seus nivells d’activitat, però és una dada evident de la importància del fet associatiu al nostre país.
És per això que l’aposta de la Federació Sabadell Cultura iniciada ara fa deu anys, el seu propòsit d’aplegar al seu entorn les entitats de cultura tradicional i popular catalana existents a la nostra ciutat, l’èxit de les seves realitzacions i col·laboracions, com per exemple Sabafolk, Dia Internacional de la Dansa, Ball de la Bola, Cercavila de Festa Major, Rua de Carnestoltes, Sabadell Festa i Tradició, l’arribada de la Flama del Canigó i la Santjoanada entre altres, mereix el màxim recolzament popular i institucional, tant a nivell econòmic com logístic.
Felicitats, doncs, a la Federació Sabadell Cultura i, des d’Esperit de Festa, el nostre recolzament total per tal que la difusió dels seus actes tingui l’abast ciutadà que es mereixen.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 40/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, núm. 36, Sabadell

Partida final

Els reis han fugit amb els cavalls
i les reines amb els alfils.
Els peons han enderrocat les torres
i el tauler s’ha quedat buit
sense blanques ni negres.
Punt final. Escac i mat.

Esperit de Festa 26-09-09

L’edició gironina del diari EL PUNT corresponent al passat diumenge 16 d’agost, publicava un interessant article de mitja pàgina amb el títol Perdent referents i signat per Francesc Vaquè, biòleg i empresari. Com que l’article en qüestió tractava determinats aspectes del país, de la cultura catalana i de la sardana amb els quals m’hi vaig sentir molt identificat em vaig posar en contacte amb el seu autor a través de l’adreça electrònica que figurava a la signatura de l’article. Resulta que el senyor Francesc Vaquè és un empresari hoteler que amb la seva família regenta l’Hotel La Torre de Calella de Palafrugell. Casualment jo hi havia anat l’estiu de l’any passat per assistir a un acte sardanista protagonitzat per la Cobla Baix Empordà. Precisament al llibre de l’Aplec de Palamós, celebrat el passat 26 de juliol, hi ha un article d’Amadeu Cuadrado, representant de la Cobla Baix Empordà, explicant que en no disposar d’un local propi, els mesos d’hivern assagen al menjador de l’Hotel La Torre per gentilesa de Francesc Vaquè i la seva esposa Dolors i per això cada estiu organitzen una ballada al jardí de l’hotel en agraïment als seus propietaris. Tornant a l’article, i amb el permís del senyor Vaquè, em permeto reproduir només un fragment coincident en molts del comentaris que he anat fent al respecte els darrers anys aprofitant aquesta salutació Des de la Torre de l’Aigua. Diu així: “Catalunya té unes tradicions riquíssimes i extraordinàriament diverses que molts països voldrien. En tenim tantes, de tradicions, tantes, que ens podem permetre de prescindir d’algunes? Això està passant amb la sardana. No, no ens podem permetre el luxe de perdre cap dels nostres referents, encara que ens agradin poc o molt. En dono la culpa especialment als mitjans de comunicació (El Punt n’és una digníssima excepció). Mai informen de les activitats sardanistes, ni dels concerts, dels concursos ni premis, ni de les estrenes, res de res. Exactament igual com si la sardana no existís. Ens assabentem del nom del múscul que s’ha esguerrat un jugador de futbol i que potser aquest no jugarà el proper dia, però no informen d’esdeveniments cabdals de la dansa i la música del nostre país, ni la incorporen a la programació habitual. Heu vist mai ballar o heu sentit mai tocar sardanes a El cor de la ciutat? que no és el lloc adequat? O heu sentit alguna pregunta sobre sardanes en els concursos de “la nostra” la de la crosta nacionalista? I a les emissores també nostres? (en horaris normals vull dir). Tampoc podem dir que els polítics hi facin gaire. El nostre President, l’heu vist mai ballar una sardana? Que potser no és la seva dansa que ha de promoure i defensar?
Com veuen, un munt de preguntes que el senyor Vaquè es fa i que tenen una resposta prou decebedora: el menyspreu i desinterès cap un dels nostres més populars signes d’identitat: la música i la dansa de la sardana. I acabo aquest comentari amb un altre fragment de l’article molt definidor de la situació. Diu així: “Hi ha fets que donen caràcter a un poble: l’idioma, la gastronomia, l’arquitectura... en fi, la manera de fer. Catalunya, sense la sardana, no serà la mateixa. Els culpables, ja els he anomenat.”
Efectivament, senyor Vaquè, els principals culpables estan ben identificats, però a nosaltres ens cal seguir lluitant per fer-los fracassar del seu objectiu.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 39/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Pressentiment

Abans que deixessis d’estimar-me
ja ho sabia
pel teu rebuig a les carícies
i per la il·lusió perduda.
Abans que decidissis deixar-me
ja ho sabia
perquè defugies les nostres cites
amb arguments i excuses fictícies.
Abans que tu m’ho diguessis
ja ho sabia
pel tremolor dels teus llavis
i la teva mirada esquiva.
Però el que no sabia
i ara ja sé
és que malgrat que em deixessis
oblidar-te mai podré.

Esperit de Festa 19-09-09

La setmana passada els parlava del prop d’un miler d’activitats sardanistes que entre juliol i agost s’havien celebrat arreu del país. I, com els deia, naturalment que l’equip del programa havia assistit a algunes d’elles prou significatives. Particularment, aprofito aquests mesos d’estiu per assistir a alguna d’aquestes activitats que se celebren en llocs determinats que no formen part dels meus més habituals. I ho faig per tal de tenir una visió el més àmplia possible que, després, em permeti parlar de l’estat de la sardana amb el màxim de coneixement i objectivitat.
Així, el 15 de juliol i el 29 de juliol vaig anar a les audicions del cicle de sardanes a la fresca que organitza amb molta eficiència l’Agrupació Amics de la Sardana de Tiana. En ambdues hi va intervenir la Cobla Marinada. La del dia 15, dedicada a Josep Maria Tarridas, i amb la presència de la seva filla Blanca Tarridas, va ser un èxit total. Calculo que hi podia haver unes 800 persones. La data del 29 ja no era tan propícia però amb tot hi això, l’audició dedicada al nostre compositor Carles Rovira, amb presència de la seva vídua i fills, també va reunir un bon nombre de sardanistes. El dissabte 18 de juliol vaig anar a una de les ballades d’estiu a Calella de Palafrugell on vaig constatar l’interès que desperta la música i dansa de la sardana entre els estrangers i com intenten de puntejar-la des de fora la rotllana. El diumenge 26 de juliol vaig anar a Marata, un petit nucli pertanyent a Les Franqueses on hi actuava la Marina Rossell. Evidentment no es tractava d’un acte sardanista però tenia curiositat per veure la resposta del públic en un entorn totalment diferent dels escenaris habituals d’aquest tipus de concerts. La veritat és que va ser una tarda nit magnífica, a l’aire lliure, amb molta gent i amb una actuació de gran nivell. També feia temps que volia assistir a l’Aplec de Sant Pere de Ribes i complaure així l’amic Joan Ramírez ànima de l’organització. Això va ser possible finalment el divendres 31 de juliol. Tenia curiositat per comprovar quanta gent podia assistir a una aplec la nit d’un divendres. I la veritat és que vaig quedar gratament sorprès per la bona assistència, per l’organització, l’ambient festiu i les actuacions de les cobles Ciutat de Cornellà, Jovenívola de Sabadell i Marinada. Un altre dels actes especials que no em podia perdre era el concert d’homenatge al periodista i escriptor sardanista Eugeni Molero, amb motiu del 25 aniversari de la seva mort i que es va celebrar a Vilanova i la Geltrú, la nit del 6 d’agost. Un emotiu i qualitatiu concert amb la Cobla Marinada i amb l’assistència de la vídua i els fill, un d’ells també músic de cobla i compositor que va dirigir el concert. La plaça de l’Ajuntament, en plena celebració de la Festa Major, es va omplir totalment. El dijous 13 d’agost vaig anar a Cardedeu a sentir la Selvatana, primer tocant sardanes i després el concert de Festa Major. L’actuació de les dues parelles de cantants ballant i cantant la sardana Somni a l’escenari produeix una sensació molt especial i que arrenca l’ovació del públic. Finalment comentar el viatge a Figueres per visitar El Museu de l’Empordà que acull l’exposició titulada “Pep Ventura, abans del mite. Quan la sardana era un ball de moda.” Aquesta exposició, comissionada per Anna Costals, presenta nous coneixements sobre la trajectòria professional del músic empordanès, el situa en el context de la seva època i reuneix, per primera vegada, partitures autògrafes, instruments d’època i materials sonors inèdits: àries d’òperes per ballar, orquestres de menestrals, sardanes amb cançons revolucionàries, contrapassos carlins entre altres temes musicals de gran interès.
Com els deia, una àmplia visió de l’activitat diversa: ballada, aplec, concert i exposició.
La constatació, una vegada més, de la múltiple i variada oferta cultural i sardanista que tenim la possibilitat de gaudir.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 38/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Desmemòria

Assegut al banc dels records
s’havia citat amb la memòria.
L’esperava impacient i il·lusionat
indiferent a l’entorn que l’ignorava.
Passava el temps i ella no arribava.
Fidel a la cita, ell però seguia esperant.
I passaren els dies, els mesos, els anys
mentre la memòria continuava absent.
Fins que un dia tristament es va adonar
que ja no recordava què volia recordar.

Esperit de Festa 12-09-09

En aquest primer Esperit de Festa que inicia la seva sisena temporada, els volem agrair una vegada més la seva companyia i el suport que ens manifesten i que ens esperona a seguir oferint cada setmana les notícies i la música que el sardanisme genera constantment, sense oblidar tots aquells referents musicals i històrics que han fet de la sardana la Dansa Nacional de Catalunya.
Segurament molts de vostès han seguit fidels a Ràdio Sabadell, sintonitzant el 94.6 FM i escoltant les emissions monogràfiques que els dissabtes i diumenges de 10 a 11 del matí els hem anat oferint a través del programa SardaEstiu on han pogut gaudir de les interessants seleccions musicals que el magnífic, extens i documentat arxiu musical de Jordi Saura ens permet fer arribar a tots els nostres oients.
En aquest primer programa recuperem l’esquema habitual amb petites variants i amb el propòsit d’introduir, com cada temporada, algun nou espai en funció d’esdeveniments, commemoracions, aniversaris i altres fets que mereixin ser destacats. Amb Jordi Saura, Cristina Colomé, el nou tècnic Guillem Mota, i amb el suport incondicional de la direcció de Ràdio Sabadell, seguirem intentant d’oferir el bo i millor que els nostres coneixements i experiència ens permetin, amb especial atenció a l’activitat de tota la cultura tradicional i popular i, especialment, la que generin les entitats sabadellenques.
Com ja els anem recordant, fora de cobertura també es possible escoltar-nos en directe per Internet o be, a partir del dimarts següent, connectant l’adreça www.radiosabadell.fm/alacarta
escoltant un determinat programa o baixant-lo al seu ordinador.
Properament iniciarem una nova edició de La Sardana de l’Any perquè puguin escollir la seva sardana preferida, entre les prèviament seleccionades per un jurat, de les prop de 200 que s’estrenen cada any. Els demanem la seva activa participació al concurs per tal de donar-li el màxim relleu possible.
Finalment, comentar algunes dades estadístiques referents a l’activitat sardanista d’aquests mesos de juliol i agost. Segons Infosardana s’han celebrat 62 aplecs, 807 ballades, 47 concerts i 11 concursos que fan un total, només en dos mesos, de 927 activitats amb la sardana i la cobla com a protagonistes. Si, com tots sabem, en aquests dos mesos es concentren un gran nombre de festes majors que inclouen ballades de sardanes, algunes possiblement no comunicades a Infosardana, podem fàcilment deduir que la quantitat ronda el miler d’actuacions. Segurament que molts de vostès, igual que hem fet l’equip del programa, ha tingut l’oportunitat d’assistir a diversos indrets del país on s’han celebrat ballades i, bons observadors com són, hauran constatat que hi ha molta gent que sap ballar sardanes però que no són assidus a les ballades o concerts de les seves respectives poblacions. I hauran comprovat com molts estrangers queden embadalits en sentir la música i no tenen cap vergonya d’intentar puntejar-la o a entrar en una rotllana.
Aquest és un fet positiu que cal tenir ben present i que, tots plegats, hem de divulgar. Espero que, en successius comentaris Des de la Torre de l’Aigua els pugui anar donant informacions positives com aquesta.
Gràcies de nou pel seu suport i confiança.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 37/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern núm. 36. Sabadell

Dues llunes

La lluna que entrava per la finestra
es reflectia a la lluna de l’armari.
Acoblades es besaven, sense passió,
dins la fredor del mirall i del fred de la nit.
Llunes solitàries enmig de la foscor

presoneres d’un cel d’estrelles apagades.

Poema de la setmana 36/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Pas en fals

El repic de les campanes
ho anunciava als quatre vents:
et casaves...
Tot el poble n’anava ple:
la Roser i el fill del fabricant,
quina parella més maca!
I que feliços que seran!
Perdona que no hagués vingut.
No volia sentir-te mentir.
El sí que vas donar-li
havia de ser per a mi.
Jo sé que no seràs feliç
i que un dia no gaire llunyà
estriparàs el vel de núvia
i arrencaràs a plorar.

Poesia musicada per Carles Santiago i enregistrada al CD del Gru Sant Jordi amb Carles Santiago veu i acordió, i Lluís Alcalà tenora. Editat per Audiovisuals de Sarrià. Ref. 52.139. Contacte Carles Santiago 933774487/606595450

Poema de la setmana 35/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Encara que passi el temps

No calen paraules, ja tot és dit
enmig del silenci el bes més ardit.
Amb delit teixim de carícies el cos
amb les mans i les puntes dels dits
i les boques, anhelants, es fonen
per ofegar, amb un sospir, el crit.
Tardor, hivern, primavera o estiu
en tot temps perdura l’amor que ha fet niu.

Poema de la setmana 34/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern núm. 36. Sabadell

Estiu

Assedegat d’amor
cercar l’ombra
de l’arbre amic.
Beure amb deler
de la inesgotable
font dels sentits.
Abraçat a la terra,
amarat de pau,
somniar l’eternitat.

Poema de la setmana 33/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Nàufrag

A punt del naufragi
vaig ancorar als teus braços.
El mar de la vida
rugia al nostre entorn.
Vents de tramuntana
esvaïen els somnis.
La dolçor dels teus llavis
em protegia de la salabror.
El cor em bategava amb fúria
com onades contra les roques.
Junts en una illa deserta
hi amarràrem el futur.

Poema de la setmana 32/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Estrella fugaç

Si els núvols ho permeten,
ens observen i ens vigilen
cada dia des de dalt.
Dins la seva rutina ancestral,
impassibles a l’intrusisme
dels satèl·lits tafaners
les veiem parpellejar
al seu lloc de privilegi
eternament dissenyat.
Però, en alguna nit màgica,
alguna d’elles es rebel·la
contra l’ordre establert
i es llança refulgent
fent un traç de dalt a baix
com un llampec orfe de tro.

Poema dedicat a Sant Llorenç i a la seva pluja d'estrelles

Poema de la setmana 31/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, núm. 36 Sabadell

Sensacions

La meva vida és un camí de ronda.
Transito amunt i avall amb insistència.
Paraules de sant i senya articulades
per fets viscuts amb impaciència.
Des de dalt la muralla albiro l’horitzó
on s’hi barregen neguits i temences.
Amb passos d’anada i tornada
treno senders sota les estrelles.
Sé que hi ha un final, un traspàs
o potser un relleu on part de mi
se n’anirà i una altra perdurarà
amb els que he llegat el missatge.
Hauré estat el llampec fugaç
o el tro feixuc que lentament ressona?
Hauré estat el xàfec imprevist
o la fecunda gota que insistent cala?
L’únic segur és que hauré arribat
al final del trajecte.

Poema de la setmana 30/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Proper enderroc

Aquella casa on la vida
havia omplert les estances
estava condemnada a mort.
Així ho anunciava el cartell
que clarament sentenciava:
PROPER ENDERROC.
Amb el permís com a ordre
aviat l’excavadora voraç
enderrocaria les parets
on hi restaven ben visibles
les marques dels quadres
i dels retrats familiars.
Una cadira de boga foradada
un llum de peu sense pàmpol
una vella nina esparracada
i claus clavats a les parets
eren penyora i testimoni
d’una gent, d’uns anys passats.
Mesos després sobre les runes
com una Au Fènix s’aixecarà
l’esquelet fantasmagòric
d’un edifici comercial
i ja ningú es recordarà
de la vella casa enderrocada.
Potser només, per primavera,
sentirem xisclar desesperades
les parelles d’orenetes
que feien nius sota el balcó.

Esperit de Festa 25-07-09

Amb els programes dels dies 25 i 26 de juliol hem acabat una altra temporada, la cinquena. Vull dir que hem acabat la retransmissió dels programes Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell amb el format habitual, tota vegada que la presència de la sardana i la música catalana seguirà en antena a través del programa Sardaestiu elaborat pel mateix equip.
Com he fet al final d’altres temporades voldria aprofitar aquesta oportunitat per expressar l’agraïment de tot l’equip a tots els qui, setmana darrera setmana, ens han anat escoltant, comentant i opinant sobre els continguts, la música seleccionada i, cosa per nosaltres molt important, encoratjant-nos a seguir en aquesta línia de presentar la nostra cultura popular de manera dinàmica, amb tota la diversitat i matisos propis d’una societat també diversa i amb múltiples opcions culturals i de lleure. Aquest era el nostre propòsit quan ens vàrem fer càrrec dels programes Esperit de festa i Sardanes a Ràdio Sabadell i ho seguirà sent la propera temporada gràcies a la confiança i el suport de la direcció de Ràdio Sabadell i dels equips tècnics que faciliten la nostra feina.
Fins el 12 i 13 de setembre, que iniciarem la sisena temporada els recomanem que no moguin el dial i segueixin sintonitzant Ràdio Sabadell. Cada dissabte i diumenge, de 10 a 11 del matí, els seguirem oferint un programa que, a ben segur, els complaurà i que ja els ha acompanyat els darrers estius. Es tracta del SardaEstiu. Com que en aquest cas el nom sí que fa la cosa, al SardaEstiu els oferirem una sèrie de programes temàtics on hi sentiran bàsicament sardanes, amb el seu comentari informatiu i, també ocasionalment incursions musicals a altres gèneres com havaneres, ballables, música i cançó tradicional, etc. Això sí, sempre que tingui relació amb la cobla, les cobles orquestres, les cançons populars i tradicionals o qualsevol element relacionat amb aquest àmbit.
Mantindrem, doncs el contacte amb tots vostès fins l’inici de la propera temporada que seguirem amb l’esquema de programació que ha estat tan ben acceptat i amb algun canvi de secció que anirem introduint oportunament. Hi haurà una nova edició de La Sardana de l’Any i seguirem amb atenció totes les novetats que a l’entorn de l’activitat sardanista es vagin generant.
Els emplacem doncs a seguir atents al nostre SardaEstiu i a retrobar-nos en el primer Esperit de festa de la propera temporada, que serà el dissabte 12 de setembre.
Fins llavors, moltes gràcies i que tinguin un bon estiu, és a dir, un bon sardaestiu.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 29/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Enyorança de somnis trencats

Molt enyorat de tu t’he anat a cercar
allà on abans, d’amagat, ens trobàvem
lluny de la mirada burleta de la gent,
d’aquells que mai han sabut estimar.
He retornat, doncs, a aquell indret
on amb delit els llavis es buscaven,
on els cossos es fonien en un de sol,
on bastirem els nostres primers somnis.
Hi he anat amb la viva esperança
d’un nou i definitiu retrobament
de tornar a estimar i a somniar,
de sentir-me, de nou, un home feliç.
Però tot ha estat, només, una excusa
per justificar el meu gran fracàs
que es va començar a gestar quan
no vaig saber fer del somni realitat.

Esperit de Festa 18-07-09

Segurament, molts de vostès, amables oients, recordaran que fa poc vaig dedicar aquest comentari al programa Bocamoll que, presentat per Espartac Peran, emet cada tarda vespre TV3. I recordaran que citava una entrevista que li havien fet al programa de l’aplec de Mataró preguntant-li perquè a l’espai musical del seu programa no hi havia posat mai cap sardana. També recordaran que, en principi, ell va argumentar que l’espai consistia en endevinar la lletra d’una música determinada i, quan se li va dir que també hi ha moltes sardanes amb lletra va reconèixer que “l’havien enxampat”.
Doncs bé, encara que no s’hagi reconegut públicament, és molt probable que a resultes d’aquesta entrevista i, possiblement també pel comentari emès des del nostre programa, en l’edició del passat dilluns 6 de juliol l’espai musical va ser dedicat a endevinar la lletra de la sardana Llevantina. La versió era a càrrec de Marina Rossell i un dels concursants, de mitjana edat, no va tenir cap problema en reproduir la lletra, cosa que no passa massa sovint i que demostra que sardanes cantades emblemàtiques com aquesta Llevantina, o altres com La Santa Espina, Maria de les trenes, L’Empordà, La sardana de les monges, Les fulles seques, És la Moreneta, Girona aimada, La cardina encara salta, etc., continuen presents, malgrat tot, en l’imaginari popular del cançoner català i recordades per successives generacions que, per la seva edat i la manca de difusió pública, semblaria lògic que les desconeguessin.
Podríem pensar, doncs, que per la meva part, de la mateixa manera que vaig criticar el fet de menystenir les nostres sardanes cantades en aquest espai televisiu, reconegués ara la feliç iniciativa de programar-ne una. Però em permetran que, en tot cas, ajorni un temps aquest reconeixement i aquesta satisfacció perquè molt em temo, i m’agradaria equivocar-me, que això haurà estat com una mena de condescendència fruit de la circumstàncies. Per tant, els demano a tots els qui segueixen el programa Bocamoll que estiguin atents i que, si en un temps breu, apareix de nou al concurs un tema de sardana cantada, tots plegats ens considerem llavors representats i seguidors del programa tot hi agraint al seu presentador Espartac Peran la seva sàvia rectificació.
I, un apunt final. Aquest fet demostra que no ens podem quedar mai de braços plegats davant la indiferència i la injustícia i que és absolutament lícit denunciar, amb el respecte necessari, tot allò que, per ignorància o menyspreu, atempta sobre la necessària promoció del nostre patrimoni col·lectiu. I acabo una vegada més citant una de les meves frases preferides, la del mestre Pompeu Fabra que diu: “Cal no abandonar mai ni la lluita ni l’esperança”.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 28/2009

Del llibre Sense treva

Il·lustracions de Nati Ayala

Biblioteca Quadern, núm 36. Sabadell

Vent calent

Aquest vent calent,
que empeny les boires a ponent
darrera el sol que lentament declina.
Aquest vent calent,
que en la llarga nit xafogosa
fa parpellejar totes les estrelles.
Aquest vent calent,
que juga amb els teus cabells
i t’arrapa amb tendresa el vestit al cos.
Aquest vent calent,
que escalfa amb ànsia el teu alè
i t’eixuga la humitat dels llavis.
Aquest vent calent,
que atansa a port la vela blanca
i esborra aquell t’estimo escrit a la sorra.
Aquest vent calent,
m’empeny cap a tu
principi i fi del meu apassionant viatge.

Esperit de Festa 11-07-09

Vaig assistir a l’Aplec Comarcal d’Osona que estava previst celebrar al magnífic Parc de les Set Fons de Sant Julià de Vilatorta. Durant tot el matí, al Punt d’informació del Parc, es va poder visitar l’exposició de retrats de compositors sardanistes, cedida per Josep Burniol. També una exposició permanent sobre l’aigua. Una mostra de cultura tradicional catalana amb gegants i grallers, l’Esbart dansaire d’Alpens i els bastoners i grallers de Sant Bartomeu va donar pas a una audició de sardanes de set tirades a càrrec de la cobla Ciutat de Girona. Però una espectacular tempesta d’estiu va obligar a que, després de dinar, la tercera edició de l’Aplec Comarcal amb les cobles Ciutat de Girona, La Blanes i Sabadell es traslladés a un pavelló d’esports, fa poc inaugurat, però que en determinats indrets l’aigua hi entrava a raig. La Colla Sardanista Encís, de Manlleu, va fer una exhibició i es van estrenar tres sardanes: Sardanistes d’Osona de Dolors Viladrich, Osona salta i balla de Miquel Tudela, i Font Noguera de Joan Lázaro.
Un altre dels actes de la tarda va consistir en la presentació del nou estendard que anirà presidint aquestes celebracions anuals. La Gran Enciclopèdia Catalana diu que la paraula aplec significa una reunió de gent, generalment a l’aire lliure, amb motiu d’una festa o celebració determinada i defineix un estendard com a bandera, penó o guió del cap d’estat i, també, com una ensenya representativa de cossos d’armes o de corporacions religioses. Però l’estendard que es va presentar diumenge no vol representar res d’això, sinó que vol ser un símbol d’unió del sardanisme osonenc. Vol ser un exemple de la capacitat que tenim els catalans, si volem i ens ho proposem, d’agrupar-nos i de treballar per a un mateix ideal. Llàstima que aquesta unió, aquest exemple de germanor, de solidaritat i de llibertat que la sardana exemplifica, no serveixi com a model dels nostres representants institucionals en uns moments en que el nostre país necessita, més que mai, avançar sota un mateix estendard i amb un mateix objectiu: Catalunya. En canvi, estic segur que aquest estendard serà el pal de paller a l’entorn del qual s’aplegarà tot el sardanisme representatiu de la comarca d’Osona, convidant a tothom a participar del seu aplec que, l’any passat a Sant Quirze de Besora, aquesta edició a Sant Julià de Vilatorta, i l’any vinent a Alpens, referma la nostra identitat, i ens fa sentir orgullosos de ser sardanistes i catalans.
Espero i desitjo que, a partir d’ara, l’Estendard de l’Aplec Comarcal d’Osona esdevingui, també, un símbol per tot el sardanisme osonenc.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 27/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra

Il·lustracions de Montserrat Senserrich

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

La passió d’escriure

Sembrador de lletres.
Jardiner de paraules.
Conreador de mots.
Forjador de verbs.
Segador d’expressions.
Constructor de frases.
Decorador d’articles.
De l’alfa a l’omega.
De la a a la zeta.
Enamorat d’una llengua
que rego, dia a dia,
per mantenir-la viva.

Esperit de Festa 04-07-09

El passat cap de setmana Ràdio 4 va emetre les darreres edicions del programa “Fes ta festa”, creat, dirigit i presentat pel sabadellenc Jesús Ventura, que el proper mes de setembre hauria complert 20 anys en antena. La decisió de la direcció d’aquesta emissora pertanyent a Ràdio Nacional d’Espanya, deixa un buit absolut en la seva programació pel que fa al tractament i difusió de la sardana i la cultura popular i sense cap voluntat ni intenció de replantejar o revisar aquesta decisió per part d’un ens públic que s’ha manifestat sovint al servei de Catalunya i la seva cultura, malgrat la dependència orgànica de Madrid. Des dels nostres programes, Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell, lamentem aquesta decisió i ens fem ressò del malestar que entre els habituals seguidors de “Fes ta festa” ha generat aquesta decisió de menyspreu, una més, envers el conjunt dels seguidors de la cultura tradicional i popular catalana.
Com a mostra de solidaritat vull dedicar avui aquest comentari a reproduir la carta que Jesús Ventura ha dirigit als mitjans de comunicació i que diu així:
“Benvolguts amics, el passat 28 de maig, la directora de Ràdio Nacional d’Espanya a Catalunya, Montserrat Melià, em va comunicar que el proper 30 de juny quedaria rescindit el meu contracte amb RNE, i amb ell, finalitzarien també les emissions del programa “Fes ta festa”, l’espai de cultura popular i tradicional que s’emetia en aquesta emissora des del mes de setembre de l’any 1989. Així doncs, el dia 28 de juny s’emetrà la darrera edició del programa (la número 1.789). Pel que sembla, la direcció de Madrid de RNE, amb la aquiescència de la direcció barcelonina, ha decidit que, no solament el “Fes ta festa”, sino altres programes tant o més històrics no tenen cabuda a la innovadora i revolucionària programació (l’enèssima) que han planejat per la subsistència d’aquesta emissora històrica de la radiodifusió catalana. A la pregunta formulada a la Sra. Melià sobre si no hi hauria cap espai que parlés de cultura popular a la “nova” Ràdio 4, la seva resposta va ser: I per què?. Davant aquestes circumstàncies, comprendreu que la meva esperança de continuïtat, si més no en aquesta emissora i amb aquesta direcció, és més que ínfima. La vida és un conjunt d’etapes i el “Fes ta festa” ha estat per mi una de molt important. Vull pensar que l’aventura radiofònica que ha representat no ha d’acabar aquí i podeu estar segurs que tota la gent que l’hem fem possible lluitarem perquè no s’acabi. No es tracta ja de cap lluita laboral ni de cap resistència numantina de l’emissora. Hem volgut lluitar per Ràdio 4 i ho hem fet durant molts anys. Ara sembla que ja no els fem falta. Però pel que sí lluitarem és per conservar un producte que aquesta mateixa agonia persistent i eterna no ha deixat desenvolupar del tot; un producte (pioner en els seus inicis) que entenem necessari com a petita mostra de normalització de la presència de la cultura popular i tradicional als mitjans de comunicació. Volem fer un “Fes ta festa” més gran i útil i treballarem amb força en aquest sentit. Moltes gràcies a tots pel vostre suport i fins aviat.”
Fins aquí el contingut de la carta de l’amic Jesús Ventura. Per part meva, incidir una vegada més en les dificultats que la difusió de la nostra cultura, i per tant la propagació i promoció de la música i la dansa de la sardana, té en el seu propi àmbit d’actuació. Unes dificultats en molts casos ideològiques i polítiques que volen fer desaparèixer determinats signes de la nostra identitat. Malgrat tot, cal seguir lluitant amb més ànim que mai i per això encoratgem a Jesús Ventura i al seu equip a buscar alternatives a aquesta situació per tal que “Fes ta festa” pugui seguir delectant als seus seguidors com ho ha fet aquets darrers vint anys.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 26/2009

Del llibre Des de la intimitat

Il·lustracions de Lídia Guarch

Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Una mirada, un somriure

No sé si va ser la sort o el destí
que regeix les nostres vides.
El cert és que, des d’aquell dia,
ja tot va ser molt diferent.
Aquella mirada, aquell somriure
em va penetrar molt endins.
No sabia ben bé el què
però alguna cosa em passava.
Aquella mirada, aquell somriure
se’m feia present dia i nit.
Intentava esvair els dubtes
envoltant-me d’idíl·lics somnis.
El temps però anava fent via
mentre jo, ansiós, esperava.
Fins que un dia, quasi per atzar,
el somni anhelat es va fer realitat.
I aquella mirada, aquell somriure
ara ja formen part de mi mateix.

Esperit de Festa 27-06-09

Ja m’he referit altres vegades a determinades contradiccions que a l’entorn de la sardana es manifesten a càrrec de personatges de la vida política, cívica o cultural catalana. Una mostra més la tenim en una recent entrevista publicada al butlletí de l’Aplec de Mataró, que Joana Gaja, de l’Associació Cultural Els Planells, fa al periodista i presentador de TV3, Espartac Peran, que segurament la majoria de vostès coneixen per haver presentat anteriorment “El trànsit” i, actualment, el programa “El Bocamoll”.
A la pregunta: balles sardanes? Espartac Peran respon: “Jo n’he ballat i... mira avui estic “criticon”...” I, més endavant, fonamenta la seva crítica dient això tan reiteratiu de que els sardanistes han de ser oberts, que hi han de deixar entrar tothom a la rotllana encara que ballin malament, que la sardana no és com ens volen fer creure, un ball tancat, que és oberta absolutament a tothom, etc, etc.
Això de que la sardana s’ha d’obrir, o que s’ha d’actualitzar és ben curiós. Ningú parla de que s’hagi d’actualitzar el vals, el pasdoble o el tango, que es ballen igual que sempre. Pel que es veu, l’únic que s’ha d’innovar és la sardana i això ho diuen generalment els que han deixat de ballar-la o que no l’han ballada mai. Però que continuen ballant el vals, el tango i el pasdoble com s’ha ballat sempre.
La contradicció del personatge arriba al súmmum quan se li pregunta si ha posat mai sardanes al seu programa “El Bocamoll”. La resposta és que no, perquè en l’apartat del programa dedicat a la música es juga en endevinar la lletra. I quan se li diu que hi ha moltes sardanes amb lletra ho reconeix responent: “Està bé m’has enganxat, ho reconec, i no tinc excusa”.
Efectivament, senyor presentador: no hi ha excusa que valgui. Si vostè que ha ballat sardanes, que es mostra crític en el sentit de que s’han d’obrir més a la societat, té l’oportunitat d’obrir-la a milers i milers de televidents i no ho fa, és que hi ha alguna cosa molt preocupant i que ja he denunciat altres vegades: una profunda crisi en l’autoestima dels catalans que ens fa considerar tot els que ens és més propi, en aquest cas la sardana i la seva música, com una cosa sense importància i passada de moda. La sardana s’ha d’obrir, diu el senyor Espartac Peran, però es dóna la contradicció de qui els que, com ell podrien fer-ho, són els primers que la tanquen en la foscor de l’oblit.
Una altra contradicció: voler fer un paral·lelisme amb el món casteller quan això és absolutament il·lògic per diverses qüestions que no els fan comparables. N’apunto algunes: la temporada castellera dura només uns mesos, la sardanista tot l’any; a tot estirar hi ha un centenar de colles castelleres, d’entitats sardanistes n’hi ha més de 300; a l’any es fan com a màxim un centenar d’actuacions castelleres, d’activitats sardanistes se’n fan unes 3.000; hi ha moltíssima més gent que sap ballar sardanes que fer castells; la música que acompanya uns i altres no té comparació possible amb més de cent cobles en actiu. Per tant no es pot posar com a exemple una activitat en front de l’altra ja que totes dues, per sort de la cultura catalana, tenen la seva característica pròpia.
Resumint, tothom és lliure d’opinar i sóc el primer en respectar totes les opinions, fins hi tot les que no comparteixo. Només demano una mica més de coherència i que quan es facin determinades manifestacions o judicis crítics es procuri predicar amb l’exemple, especialment tots aquells personatges públics que, com Espartac Peran, tenen, si volen, la possibilitat de convertir les seves paraules en fets.
Lluís Subirana. Director

Poema de la setmana 25/2009

Trànsit emocional

Amb el vehicle dels records
arribo a la rotonda dels sentits.
M’atura el semàfor intermitent
que m’avisa dels perills
que puc trobar en entra-hi.
Observo el constant giravoltar
dels sentiments accelerats
que es resisteixen a cedir el pas.
El semàfor m’ordena avançar
i em llenço decidit al repte
d’esquivar sensacions i ànsies.
El cinturó de l’experiència
espero que em protegeixi
d’un possible xoc d’emocions.

Esperit de Festa 20-06-09

Fa unes setmanes els vaig parlar que l’organització Capital de la Cultura Catalana havia incorporat la sardana entre les candidates a l’elecció dels 10 tresors del patrimoni cultural immaterial de Catalunya i Andorra amb la voluntat de promoure, divulgar, sensibilitzar i salvaguardar el ric patrimoni cultural immaterial català i andorrà. El patrimoni cultural immaterial es manifesta, essencialment, en els àmbits següents: tradicions i expressions orals; arts de l’espectacle, com ara la música tradicional, la dansa i el teatre; usos socials, rituals i actes festius; coneixements i usos relacionats amb la naturalesa i l’univers, i tècniques artesanals tradicionals. En aquest àmbit la Unesco té una llista de noranta elements representatius d’arreu del món, entre els quals hi ha la Patum de Berga i el misteri d’Elx.
Una llista de cent candidatures optaven a convertir-se en un d’aquests deu tresors a afegir als ja reconeguts. Durant tot el passat mes de maig es van posar a votació, bàsicament per internet, en la qual hi han participat 37.418 persones, residents a 705 municipis catalans i parròquies andorranes, que han emès un total de 229.489 vots. Cada persona participant podia votar una o fins a deu de les propostes. També hi ha hagut vots emesos des de 46 països, procedents de catalans i andorrans residents a l’exterior.
La classificació de les 10 primeres ha quedat així: 1) la Diada de Sant Jordi, amb el 12’67% dels vots emesos, 2) la sardana amb el 9’41%, 3) els castells amb el 5’89%, 4) el Focs de Sant Joan i la Flama del Canigó amb el 4’53%, 5) les representacions de la Passió amb el 4’18%, 6) els Balls de Diables i Correfocs amb 4’04%, 7) la Cantada d’havaneres de Calella de Palafrugell amb 2,17%, 8) la Festa Major de Vilafranca del Penedès amb 1’14%, 9) la Festa de la Misteriosa Llum de Manresa amb 1’09% i la Patum de Berga que ja ha estat automàticament classificada atès que, com ja he comentat abans, ja va ser declarada Patrimoni Immaterial per la Unesco.
Cal remarcar que, entre les classificades entre els llocs 11 al 40 hi ha els pessebres, els pastorets, l’Escolania de Montserrat, la Diada de l’Onze de Setembre, el Mercat del Ram de Vic, el cant coral i els bastoners, entre altres. I del lloc 41 al 100, citar, per exemple, el ball de gitanes, les caramelles, la castanyada, les Fires de Santa Llúcia, els trabucaires i els tres tombs, entre altres.
Finalment unes dades a tenir en compte: la sardana en segon lloc, amb més de 20.000 vots repartits per tot Catalunya i l’estranger; la sardana en segon lloc davant d’altres opcions que tenen un ressò mediàtic molt més important; la sardana en segon lloc demostra la seva vigència i popularitat i, un darrer apunt: com he dit, les votacions s’han fet per internet i aquestes noves tecnologies les utilitzen molt més les noves generacions. Ho dic per a tots aquells que diuen que la sardana només interessa la gent gran.
Resumint, si això no acaba de decidir el Govern de Catalunya a nomenar la sardana Dansa Nacional és que viuen en un altre món, que evidentment no és el nostre. Que no s’estranyin, doncs, de la cada vegada més gran abstenció.
Lluís Subirana. Director