diumenge, 26 de maig de 2013

El poema

El color dels sentiments

A la tela expresses
els teus sentiments
amb doble llenguatge
pictòric i literari
amb traç intimista
i amorós missatge.
Dibuix i escriptura,
imatge i sentiment,
barrejats a la paleta
unint cos i ànima.

En motiu d'una exposició de Lídia Guarch

dilluns, 20 de maig de 2013

Apunts d’Història. Emissió 18-05-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Torroella vila vella una sardana de 1952

Insistint una vegada més sobre la motivació dels títol que Vicenç Bou posava a les seves sardanes és evident que aquest de Torroella vila vella és la demostració d’un fet evident: l’amor i l’admiració que l’autor té i sent per la seva vila nadiua i a la qual vol homenatjar a través de la seva música.
Com diu Robert Roqué “és una preciosa sardana que evoca de manera inequívoca la situació del lloc, l’ambient de la contrada i que queda ben reflectit en la lletra que hi va posar el seu fill Rogeli Bou”
Efectivament, alguns fragments d’aquesta lletra són una mostra evident de la identificació de l’autor en el paisatge musical en el qual s’inspira: “Prop del Ter i al peu de la muntanya, vora el mar bell i altiu; sota un cel rogent de tramuntana.”
I acaba amb una declaració d’amor al seu poble i als seus entorns més característics: “Des de l’alterós i esvelt Montgrí, albiro les grises Illes Medes i els camins gemmats de la Resclosa, dels meus amors... amors...”
Ens trobem ja en la darrera etapa compositiva del mestre Bou però que, a més d’aquesta magnífica Torroella vila vella ens deixaria encara tres títols més que tractarem en els propers programes i que refermarien en el seu moment la seva popularitat i que encara avui segueixen sent força interpretades. Ens estem referim a  Record de Calella, Platges de Lloret Mar de Xaloc que tancarà aquest cicle dedicat a algunes de les sardanes més populars i representatives del mestre Vicenç Bou.

dilluns, 13 de maig de 2013

El poema

Fugint de la foscor

El renyen, s’enfaden, rondinen,
perquè sempre es deixa obertes
de bat a bat portes i finestres
i no apaga mai tots els llums.
No volen comprendre, ni entendre,
que només ho fa perquè desitja
que sempre hi hagi alguna claror
que il·lumini tot allò que ha viscut
i que així no es pugui perdre mai
dins l’eterna foscor de la memòria.

diumenge, 5 de maig de 2013

Apunts d’Història. Emissió 4-05-2013

Recordant Vicenç Bou i les seves sardanes més representatives
Avui Pescadors bons catalans una sardana de 1948

Com comentàvem en el capítol anterior, superats els moments més difícils de la seva vida i recuperada l’autoestima i el reconeixement públic, Vicenç Bou tornava a compondre de nou  i ho feia amb dues sardanes estrenades el mateix any 1948: La cardina encara salta, que ja varem poder escoltar i Pescadors bons catalans totes dues amb el vincle comú de l’autoria de la lletra escrita l’any 1949 pel sabadellenc Joan Serracant.
En aquest cas concret poques coses a dir sobre el títol d’aquesta sardana. Evidentment es tracta d’un homenatge que Bou fa a tots els catalans que es guanyen la vida sortint cada dia amb la seva barca, als pescadors que s’enfronten als perills de la navegació per guanyar-se un sou i proporcionar-nos un aliment de gran diversitat i sabors però d’una mateixa procedència: el mar.
És l’autor de la lletra, el sabadellenc Joan Serracant, qui hi afegeix la nota romàntica, la dona enamorada que espera a la platja la tornada del seu ésser estimat. Primer, reconeixent el perill que ha de vèncer quan diu:
“Pescadors bons catalans, que sabeu l’aspror del mar i quan s’encrespa, sense por del bramular amb la tempesta bravament sabeu lluitar. Tot l’heroisme de vostra gesta ma sardana vol glossar.”
I, després, primer el patiment i després el goig del retrobament:
“Xiula el vent esfereïdor i en el cel creix la negror de la tempesta, mentre al lluny el pescador ardit s’apresta a capejar-la amb braó. Sola en la platja, trista i plorosa hi ha l’amada, tot dolor i al seu pit desgrana una pregària:
Pietat, Senyor del cel, Senyor Déu meu! Escolteu el meu prec i feu que l’estimat retorni al meu costat, que ell és ma vida.”
Com totes les sardanes de Vicenç Bou la seva melodia és plena de sentiment. Robert Roqué diu que la seva versió instrumental evoca unes sonoritats marineres molt curioses i originals. Però és la versió cantada la que en el seu moment la va fer més popular. La suma d’una música melodiosa, d’una lletra apassionada i d’una interpretació singular són perfectament il·lustratives de la gran popularitat de l’autor que tot hi que la programació d’aquesta sardana no formi part de l’actualitat, enregistraments com, per exemple el que va fer la cantant Salomé, demostren que escoltar-la encara avui és un plaer.