dissabte, 28 de novembre del 2009

Esperit de Festa 28-11-09

El 8 de març de 1918, quan havia fet els 18 anys, Josep Pla va començar a escriure un dietari en una llibreta de comptabilitat amb cobertes de color gris. Aquest fou l’origen d’El quadern gris que conté anotacions fins al 15 de novembre de 1919. Dos anys de la vida d’un jove que tenia l’afany de ser escriptor, que va anar anotant en forma de notes diverses, de viatge, i també amb judicis polítics, amb crítiques literàries i especialment amb les seves impressions i sensacions vitals sobre el paisatge, la vida familiar, universitària i tot allò que configurava el seu entorn quotidià.
En acomplir-se el 90 aniversari de l’inici d’aquest dietari vàrem començar a emetre, dins del nostre programa Sardanes a Ràdio Sabadell, una selecció a cura del company Jordi Saura de les anotacions fetes per Josep Pla al seu dietari fent-les coincidir gairebé amb les dates en què foren escrites feia 90 anys. Així, al llarg de 27 programes que van des del 30 de març de 2008 fins al de demà 29 de novembre, hem retut un homenatge a un personatge de la literatura catalana que si bé en alguns aspectes de la seva vida ha generat una certa controvèrsia, el reconeixement a la seva obra literària ha estat unànime. Comento aquest fet com a una afirmació sobre la nostra línia programàtica que vàrem deixar molt clar tot l’equip en fer-nos càrrec dels programes Esperit de Festa i Sardanes a Ràdio Sabadell ara fa ja sis anys: fer, més que uns programes DE sardanes, uns programes AMB la sardana com a protagonista dins d’uns continguts també culturals, literaris, tradicionals, festius i històrics. Espais com els Apunts d’Història, Paisatge amb sardana, L’enregistrament històric, Sardanes que hem ballat, La sardana més enllà de la cobla, entre altres, així ho avalen. Tornant als 27 programes dedicats a El quadern gris vull referir-me a un altre aspecte d’aquestes emissions: la música que ha acompanyat la lectura dels textos literaris. I dic amb tota propietat la música, no les sardanes, perquè l’emissió d’aquestes han anat totalment coordinades amb molts altres gèneres musicals catalans o universals que, gràcies a la completíssima discografia de Jordi Saura ens ha estat possible aplicar en cada fragment del text.
Com a director d’aquests programes vull expressar el meu agraïment a tot l’equip, en especial al Jordi que ha estat qui ha escollit textos i músiques, i la meva satisfacció pels comentaris favorables que els nostres oients ens han fet arribar, tant aquells que ja coneixien aquesta obra de Josep Pla com els qui, per primera vegada, s’han sentit atrets per aquest extraordinari dietari obra de referència cabdal de la literatura catalana.
I, tornant a les músiques, un darrer apunt. Un dels nostres fidels oients ens manifestava el seu rebuig a les sardanes que en el darrer programa sobre El quadern gris vàrem incloure només amb versió d’un curt i un llarg i sense introit ni cop final. Una opinió que evidentment respectem però que, en aquest fet concret, no compartim per la raó següent: entre dissabtes i diumenges portem 670 programes emesos. Això representa que hem programat unes 3.500 sardanes el 99% de les quals amb el seu corresponent introit, dues de curts, dues de llargs i el fora, llevat alguns enregistraments especials i les eliminatòries de la sardana de l’any que ja ens venen amb un curt i un llarg. Això demostra que som perfectament conscients de com s’han d’emetre les sardanes. Però al llarg de totes les 27 emissions sobre El quadern gris hem fet il·lustracions musicals referents a diferents tipus de música amb la finalitat que aquesta acompanyés, reforcés o complimentés el text literari, per tant, el que priva és la MÚSICA no exactament la forma o l’estructura de la mateixa. Considerem innecessari enmig d’una frase literària reforçada amb una música un introit i un fora que trencaria la seva harmonia. Per acabar, reitero el compromís de tot l’equip en seguir oferint, des del context d’uns programes AMB sardanes, tot allò que, a mesura de les nostres possibilitats i capacitats, podem fer per enaltir la nostra cultura i el nostre país.
Lluís Subirana. Director

dilluns, 23 de novembre del 2009

Poema de la setmana 48/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set, Sabadell

Renaixement
Amb mans balbes
tremoloses, fredes,
imploro de nou
el contacte sensual
de la teva pell
blanca, fina,
olorosa, humida,
i explorar el teu cos,
el contorn dels pits,
resseguir el ventre
i retrobar el sexe
que em retorni
el tacte perdut
i el batec al cor
ara gairebé aturat.

dissabte, 21 de novembre del 2009

Esperit de Festa 21-11-09

Diumenge passat, 15 de novembre, es va celebrar una nova edició del Memorial Joaquim Serra que organitza l’ACF Barcelona. Una constant dels darrers anys ha estat la d’encarregar obres d’estrena a compositors no habituals a escriure per a cobla. Però aquesta darrera edició s’ha produït un fet molt important i que cal valorar molt positivament. Antoni Anguela i Jesús Ventura, en representació de l'ACF Barcelona i de Músics per la Cobla, van establir contacte amb Kevin Kaska, un compositor, arranjador, productor i director de Seattle, especialitzat en bandes sonores de cinema, fent-li arribar un CD amb enregistraments d’obres per a cobla i sardanes, a més de documentació informativa sobre la cobla. Kaska es va mostrar entusiasmat amb aquest gran repte i li va preguntar a qui havia estat el seu professor Louis Stewart si havia sentit mai aquests instruments anomenats tible i tenora. Stewart, en escoltar-los, va quedar també fascinat manifestant que ell també volia compartir l’honor de ser el primer nord-americà a escriure una composició per a cobla.
A la roda de premsa prèvia al concert i en resposta a les nostres preguntes sobre el què ha representat per a ells aquesta nova experiència, el professor Stewart va dir que li havia sorprès molt el so dels instruments de fusta i la sonoritat del conjunt de la cobla.
Per la seva part, Kevin Kaska va ressaltar la gran diferència entre els instruments de vent d’una big band amb els trombons i fiscorns de la cobla. I va quedar sorprès i interessat per la sonoritat del tible i la tenora. Tots dos van constatar la dificultat que va representar per ells encarar-se amb dos instruments, el tible i la tenora, per a ells fins llavors totalment desconeguts. Van dir que estaven vivint una agradable experiència i pensaven donar-la a conèixer i repetir i que intentaran, conjuntament amb la Universitat de Berkeley, de portar una cobla als EEUU per poder interpretar i donar a conèixer la seves obres i aquest singular conjunt instrumental únic al món.
L’interès d’aquests dos compositors americans en presentar les seves obres ho demostra el fet de que compartissin honoraris i assumissin part de les despeses que ha representat la seva estada entre nosaltres amb dies d’antelació per tal d’assajar amb les cobles Sant Jordi i Mediterrània. Per cert, que alguns d’aquests assajos s’han celebrat al Teatre Principal cedit gentilment per l’Ajuntament de Sabadell. Vaig tenir l’oportunitat de presenciar-ne un i comprovar la implicació total dels compositors i la seva absoluta identificació amb els músics i els seus instruments.
Tots dos reconeixen que els descobriments que han fet gràcies a aquest projecte marcaran ben segur les seves trajectòries futures. Diuen, però, que aplicar les regles de la cobla a les big band americanes no serà fàcil. Consideren que el gran problema és que tant el tible com la tenora sonen molt fort i es trenca qualsevol equilibri amb la resta d’instruments de l’orquestra. Una altra cosa que no descarten és escriure alguna obra per a orquestra i solista de tible o tenora.
Finalment, diumenge passat, a l’Auditori de Barcelona, Kevin Kaska i Louis Stewart van presentar, amb gran èxit, les seves obres, les dues primeres peces per a cobla compostes per autors nord-americans: Rhapsody for cobla (escrita per Kaska) i Symposium for piano and cobla (per Stewart).
Cal felicitar l’ACF Barcelona i Músics per la Cobla per a aquesta iniciativa que ha aconseguit que molts mitjans de comunicació hi dediquessin espais inusuals fins ara en el context de la cobla i la seva música. Fins hi tot, el Telenotícies nit del mateix diumenge en va emetre un ampli reportatge. Així han quedat demostrades una vegada més les grans possibilitats concertístiques d’aquest conjunt instrumental propi de Catalunya, la cobla. Però com passa amb tantes altres coses, han de venir els de fora a lloar-ne les excel·lències mentre molta gent d’aquí segueix ignorant el que li és més propi.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 17 de novembre del 2009

Poema de la setmana 47/2009

Del llibre Des de la intimitat
Il·lustracions de Lídia Guarch
Edicions de Gràfic Set



T’estimo,
amb tots els meus sentits,
en la plenitud d’un temps
que compartim a contratemps
i que, desesperadament,
retinc a la memòria
per fer-lo meu eternament.
A contracor et deixo marxar
i amb afany novament et crido.
Ets el meu món,
ets el meu cel,
ets la meva vida.
T’estimo,
sense contradiccions,
sense cap por ni temença,
segur de tu, segur de mi,
segur del nostre amor.

dilluns, 16 de novembre del 2009

Esperit de Festa 14-11-09

Seguint amb el tema del Tercer Congrés Catalanista, que es va iniciar l’any 2008 i que aquests darrers mesos del 2009 està convocant les sessions finals plenàries dels àmbits de societats i valors, de cultura i llengua, de política, i d’economia i innovació, el dissabte 31 d’octubre vaig assistir a la jornada de cloenda de l’àmbit cultura i llengua que, presidit per l’historiador Jaume Sobrequés, es va celebrar a Barcelona, a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya. De les conclusions que afecten a l’àmbit de la cultura tradicional i popular catalana debatudes a les sessions de treball, en faig un breu resum per tal de posar-les en consideració de tots els interessats.
“De cara a la joventut caldria establir crèdits de lliure elecció dins de les associacions perquè hi puguin accedir i al mateix temps, convenis de formació i treball perquè puguin treballar per les associacions i els serveixi per a la universitat. Aquesta seria una bona forma d’incloure gent jove a les associacions.” “Cal un millor accés al finançament públic i privat amb menys burocràcia i més realisme i una nova llei de mecenatge efectiva perquè la que hi ha ara no funciona.” “S’ha de refundar el centre de promoció de la cultura popular i tradicional depenent de la conselleria de Cultura de la Generalitat perquè actualment no cobreix les expectatives i necessitats de les associacions catalanes.”
“Hi ha cinc federacions de cant coral i es passa de mil corals a tota Catalunya però preocupa la manca de formació i d’implicació de les administracions públiques.” “Hi ha una gran mancança de formació musical i coral a Catalunya. Un exemple és que en alguns centres escolars el professor d’educació física fa les classes de música.” “El país és molt ric en autors però si volem donar a conèixer algun autor és extremadament difícil perquè no es troba ningú que recuperi o editi les seves obres. No hi ha cap departament de la Generalitat que esmerci cap esforç ni doni cap resposta en aquest sentit.” “Les corals infantils no es poden moure pel territori per entrebancs de la llei. No es tipifica, per exemple, un monitor especialista en corals infantils que ajudi l’entitat sense ànim de lucre per poder desplaçar la canalla i potenciar els concerts. L’administració no respon i fa cas omís a aquestes peticions.” “Els mitjans públics no recolzen la cultura popular ni l’associacionisme ni la societat civil. Hi ha programes de televisió dedicats a la cuina, al vi, als bolets, però cap programa referent al món associatiu, amb monogràfics dedicats un dia als castellers, un altre als geganters, al cant coral, a la dansa tradicional, a les sardanes, etc. I si això es planteja a la Televisió de Catalunya diuen que si es troba qui ho pagui ho faran. Resposta inadmissible en una televisió pública que, una bona part, ja la paguem entre tots.”
“Actualment se celebren tres fires: la de teatre a Tàrrega, la de la música viva a Vic i la d’Arrel Tradicional a Manresa, però totes destinades a la promoció i contractació de grups professionals. És necessària també una fira sobre tots els temes de cultura popular i tradicional amateur i de l’associacionisme català en el seu conjunt.”
Aquests són alguns punts que formen par de les conclusions provisionals de l’àmbit de cultura i llengua, en el seu grup de treball referent a la cultura popular i tradicional, i que l’organització del Tercer Congrés Catalanista té l’interès, si aconsegueix els recursos econòmics necessaris, de difondre-les abastament per tots el mitjans possibles.
De moment, valgui aquesta resumida informació que, des de la Torre de l’Aigua, hem volgut fer arribar a tots els nostres oients.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 10 de novembre del 2009

Poema de la setmana 46/2009

Del llibre Sense treva
Il·lustracions de Nati Ayala
Biblioteca Quadern, núm. 36, Sabadell
Ocells perduts

Ocells perduts
en la immensitat de les coses
en la infinitat del cel i la terra
de la llum i l’aire
cercant l’engruna de pa
i la gota d’aigua
i el niu per reposar
del llarg pelegrinatge.
I altre cop a volar
ben proveïts de somnis
per poder suportar
aquest gran silenci.

diumenge, 8 de novembre del 2009

Esperit de Festa 07-11-09

Tots els pobles i comunitats nacionals s’han anat definint i enfortint a partir de moments i processos històrics que marquen un abans i un després. Així, el segle XIX, va significar per Catalunya un tombant decisiu en tots els aspectes: cultural, econòmic i sociopolític a partir del moviment de la Renaixença. Això va motivar que en els primers moments de l’empenta catalanista se celebressin, l’any 1880 el primer, i l’any 1883 el segon congrés catalanista per tal d’accentuar la necessitat d’un catalanisme cultural i clarament polític que sorgia de la mateixa entranya de la nostra realitat nacional.
En el moment present, quan Catalunya no ha culminat encara els processos de recuperació ja endegats aleshores, que ens trobem en un món que canvia vertiginosament i ens afecten nous problemes d’àmbit europeu i mundial, immersos com estem en un món globalitzat i en xarxa, tenim la necessitat d’enfortir els nostres components identitaris i les nostres estructures de poder, mantenint-nos sempre fidels a la consistència històrica, social i cultural de Catalunya i a la seva voluntat de superació.
És per tot això que a finals de l’any 2008, coincidint amb el 125 aniversari del segon congrés del 1883, un grup de persones va considerar que era un moment idoni per a endegar una reflexió catalanista de gran abast, per a diagnosticar situacions, actualitzar conceptes, obrir itineraris i incentivar voluntats i aconseguir fites concretes. Això va culminar amb l’organització del Tercer Congrés Catalanista 2008-2009 per tal d’incidir en els àmbits culturals, artístics, científics i socials i projectar-los a la societat catalana d’avui.
Malgrat de comptar amb el suport de congressistes d’honor com Heribert Barrera, Pasqual Maragall, Jordi Pujol i Joan Rigol, expresidents de la Generalitat i del parlament de Catalunya, i de que formessin part del consell assessor una trentena de noms representatius de la cultura, la ciència i l’economia, i també del suport d’institucions com el Col·legi de Doctors i Llicenciats en filosofia, ciències i lletres, de la Universitat Catalana d’Estiu, del Cercle d’Estudis Sobiranistes i del Col·legi d’Economistes de Catalunya, l’organització s’ha trobat amb el refús i el menyspreu de les màximes institucions polítiques catalanes que li han negat el suport econòmic i logístic i amb el silenci còmplice dels grans mitjans de comunicació que han ignorat tot el treball que s’ha fet al llarg d’aquest any 2009.
En aquest congrés hi he participat en l’àmbit Cultura i Llengua, presidit per l’historiador Jaume Sobrequés. També vaig enviar una comunicació sobre el tema Cultura popular i tradicional titulada Cultura popular integradora que es va llegir a les jornades de debat que es van celebrar a la ciutat de Tremp. Dissabte passat, 31 d’octubre, vaig assistir a la jornada de cloenda d’aquest àmbit de cultura i llengua amb el corresponent plenari que es va celebrar a Barcelona, concretament a l’Auditori del Museu d’Història de Catalunya.
De les conclusions d’aquesta ponència que afecten a l’àmbit de la cultura tradicional i popular els en parlaré la propera setmana.
De moment, per si no ho sabien, ara ja saben que a Catalunya, amb el rebuig d’uns i el silenci còmplice d’altres, s’ha celebrat el Tercer Congrés Catalanista, un exemple més de que hi ha gent que, malgrat tot, segueix treballant pel país sense defallences ni claudicacions.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 3 de novembre del 2009

Poema de la setmana 45/2009

Del llibre Poemes de foc i cendra
Il·lustracions de Montserrat Senserrich
Edicions de Gràfic Set. Sabadell

Solitud

Cansat de ser rebutjat
en vaga es declararia.
No estimaria a ningú més
perquè ningú s’ho mereixia.
S’estimaria a ell mateix
amb gran passió i alegria.
Cada dia de bon matí
davant del mirall es declararia.
I a la nit, en posar-se al llit
amb ell mateix l’amor faria.

diumenge, 1 de novembre del 2009

Esperit de Festa 31-10-09

Dissabte passat, 24 d’octubre, vaig assistir a un acte que es ve celebrant cada any i que, tot i passar gairebé desapercebut, té una especial significació i una gran emotivitat. Em refereixo a la trobada anual d’homenatge i record al mestre Josep Olivella Astals, que va morir el 22 d’octubre de 1981. A la plaça que porta el seu nom al barri de la Creu Alta i davant del monòlit erigit a la seva memòria el 4 de novembre de 1983, ens aplegàrem un grup de familiars, amics i cantaires de les corals Estrella Daurada i La Industrial. Després d’unes emocionades paraules del seu fill Francesc Olivella i de la corresponent ofrena floral al peu del monument, les dues corals van cantar Adéu germà una cançó amb lletra i música del mestre Josep Olivella que havia escrit expressament perquè es cantés el dia del seu enterrament i que diu així:
La faç del món/que un dia ens il·lumina/amb dolç perfum/alegre i ple de llum/germans tots som/que il·lusionats caminen/la Parca un jorn/ronda al nostre entorn./ Un bon comiat/pel que s’allunya/trista dissort d’enyorança i amor/i constantment et retrem sentiment./ La faç del món/que un dia ens il·lumina/sense el perfum/ni una gota de llum/desolació arreu sentirem sempre/i amb trista veu/volem dir-te adéu!.
Un adéu més en record del mestre Josep Olivella Astals que també vol ser, a la vegada, la constatació de que el seu record i la seva obra es mantenen vius entre tots els qui el van estimar i van gaudir del seu mestratge i amistat.

En un altre sentit també vull felicitar l'escriptora sabadellenca Montse Barderi pel seu article titulat Sabadell, més música i publicat a l’edició de l’Avui+Sabadell del dilluns 26 d’octubre. Després de lloar la tasca de difusió de la música per a cobla que fa l’entitat Sabadell, més Música, Montse Barderi en el seu article fa unes importants reflexions que, amb el seu permís, algunes em permeto reproduir. Diu la Montse: “Potser és hora que ens adonem que també existeix una música clàssica catalana que pot mirar de tu a tu a totes les cultures del món. És cert i ho diu molt bé Marina Rossell: ‘Rosó’ és melòdicament tan universal com ‘O sole mio’ i la cançó ‘El cavaller enamorat’ va impressionar el mateix Einstein. Però quants catalans i catalanes la recorden o la coneixen?” I acaba el seu article amb una afirmació que comparteixo totalment: “Ser catalans vol dir alguna cosa més que anar a saltar a Canaletes quan guanyem la lliga. Caldrà un esforç actiu i de coneixement del nostre patrimoni cultural, i noves generacions que el coneguin i el defensin.”
Efectivament, unes noves generacions de les quals forma part la Montse Barderi i que tenen a les seves mans el futur del nostre país.
Lluís Subirana. Director