dissabte, 18 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 18-10-08

Bon dia.

Rodona, sense presidències
sense darrers llocs.
Tancada, comunitària
íntima,
Oberta a tots els que hi vulguin entrar
sempre creixent,
Rigorosa, amb una llei pròpia
tot comptat i amidat,
Assenyada, al principi
amb serenor i mesura,
Arrauxada, al final
folla i disbauxada,
Inspirada per un mestre que no es veu
que no balla, que no vol lluir-se,
Animada, per una cobla enlairada
que no està de festa sinó de servei,
Festiva, per tot un poble
que dansa joiós,
Delicada, els peus de puntetes
els dits enllaçats,
Dona i home, home i dona
ambdós iguals sense privilegis,
Al cor dels pobles i ciutats,
al bell mig de la plaça major,
Així vull que sigui la meva pàtria.
Així somnio la companyonia universal
de tots els homes.

En aquesta poesia titulada Sardana universal Lluís Maria Xirinacs manifestava el seu pacifisme i la seva lluita persistent en favor de la solidaritat i la justícia utilitzant els simbolismes de la dansa de la sardana. Poesia, posteriorment musicada pel mestre Salvador Brotons, que vaig incloure al meu llibre El poetes i la sardana publicat a finals de 1999. El primer dia de l’any 2000 Xirinacs es va plantar durant 12 hores diàries a la Plaça de Sant Jaume tot demanant una assemblea dels Països Catalans per preparar, a llarg termini, la independència d’aquesta nació com a poble sobirà a Europa, d’acord amb les declaracions dels Drets dels pobles de l’ONU. Va resistir la plantada fins el 14 d’abril, quan el cor i les complicacions renals l’obligaren a hospitalitzar-se.
Un gèlid matí de febrer d’aquell any 2000 vaig anar a la Plaça Sant Jaume a portar-li un exemplar del llibre al Xirinacs. Estava pràcticament sol, només un parell de joves, a una prudent distància, semblaven fer-li companyia. M’hi vaig atansar i li vaig mostrar el llibre amb la seva poesia publicada. Esbossà un lleu somriure i, tot donant-me les gràcies em va dir: “Tan de bo al nostre país fóssim capaços d’avançar tots junts, agafats de les mans, com en una gran sardana”.
No vaig tornar a parlar i a veure Xirinacs mai més. Fins dilluns passat al Palau de la Música, en l’acte d’homenatge que se li tributà. Perquè ell era allà, s’havia deixat morir per no continuar essent esclau d’Espanya, però ara, completament lliure, era allà per dir-nos, per recordar-nos que “una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers”.
Les 1.500 persones que assistirem a l’acte, en el marc històric del Palau de la Música, sortirem amb l’esperança que, com desitjava Xirinacs, un dia, aquesta gran sardana humana que simbolitzi la força d’un poble per assolir, pacíficament, la seva sobirania, sigui una realitat.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director