Esperit de Festa 20-10-07

Bon dia.
He tingut un somni. He somniat que els meus editors, després de remoure cel i terra i amb l’argument de que jo era l’autor que més llibres sobre la sardana havia escrit amb un notable èxit de vendes, havien aconseguit per fi que l’organització em convidés, amb tots els honors, a assistir a la Fira del Llibre de Frankfurt on, com tots segurament vostès ja saben, aquest any la literatura catalana ha estat la convidada d’honor. Per tal motiu, m’havien preparat un extens programa d’actes digne de les millors figures de la literatura catalana. Ho vaig notar només en arribar al pavelló central obrint-me pas entre desenes de periodistes, mig enlluernat pels flaixos dels fotògrafs i esquivant el càmeres de televisió que m’envoltaven. Em vaig emocionar en sentir com l’orquestra celebrava la meva arribada amb l’arranjament d’una sardana, ballada per Francesc Gelabert i amb Jordi Molina a la tenora. Del sostre penjaven cartells amb els noms dels autors convidats, entre ells naturalment el meu, més gran que els altres i amb el nom encerclat per una rotllana de dansaires. Els agents literaris m’estiraven del braç per portar-me a les seves editorials amb l’intent d’oferir-me el millor contracte. Desenes de visitants m’allargaven un bloc, una llibreta, un programa perquè hi estampés la meva signatura. Em començava a neguitejar. Per sort, en Quim Monzó em va rescatar de la gentada tot dient-me que tenia una cosa per a mi. Em vaig pensar que em regalaria un exemplar dedicat del seu gran èxit La magnitud de la tragèdia però no, el que realment volia és que li dediqués el meu llibre Catalanisme i sardanisme que, em va confessar, tenia com a llibre de capçalera i l’acompanyava arreu. En adonar-se d’aquest fet, una multitud va començar a cridar que també volien els meus llibres i... en alemany! Em vaig escapolir de l’escomesa com vaig poder. Amagat en un racó del pavelló em va semblar sentir que em trucaven al mòbil. Però no, no era cap telèfon, era el despertador que m’avisava que ja havia arribat l’hora de llevar-se... i que s’havia acabat el somni. Em vaig aixecar del llit i encara trasbalsat pel què havia somniat, vaig anar a la biblioteca. Amorosament vaig anar acariciant els meus llibres tot pensat que qui sap si un dels meus néts, que sap alemany, algun dia, quan sigui més gran, en traduirà algun. ¿No diuen que somniar és gratis?
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director