dissabte, 26 de febrer de 2011

Esperit de Festa 26-02-11

Divendres passat, 18 de febrer, l’entitat Sabadell més Música, en una festa sopar celebrada a l’Hotel Urpí, va fer el lliurament de la vuitena edició del Premi Nacional Agustí Borgunyó a Jordi Molina. Va ser un acte molt ben organitzat, com ja ens té acostumats aquesta entitat musical sabadellenca, i de molta qualitat, tant en l’aspecte cultural i musical com en el gastronòmic. Les diverses intervencions orals van ser molt interessants. Tant el president, Josep Vinaròs, que va obrir els parlaments; com el músic, compositor i director Marcel Sabaté, que va fer la lloança del personatge premiat; l’homenatjat Jordi Molina, mostrant el seu agraïment; i el Tinent d’Alcalde i Regidor de Cultura Lluís Monge manifestant la seva felicitació i compromís en el suport a l’entitat i a la música per a cobla, van ser atentament escoltats i molt aplaudits.
Voldria però, amb el seu permís, destacar alguns fragments del parlament del senyor Vinaròs que considero molt interessants i de rabiosa actualitat. Per exemple quan va dir:
“A la vista de com estan les coses no sé si som uns inconscients o uns valents agosarats o potser uns il·luminats. Els qui em coneixeu sabeu que més aviat sóc optimista, si bé encara que sigui per un moment, permeteu-me que toqui de peus a terra. Penso que ho passarem malament. Encara però, vull equivocar-me, i pensar que ens deixarem portar per la il·lusió pròpia dels infants, però no pas per la seva ignorància, i malgrat uns mals auguris, seguirem servint al país amb allò que més ens agrada, fent música. Malgrat tot ens hi deixarem la pell. Intentarem no decebre ningú.” Coneixent a Josep Vinaròs i el seu equip és segur que lluitaran i superaran adversitats. La seva capacitat i compromís amb la promoció, dignificació i difusió de la música simfònica per a cobla, ho avalen.
Amb la frase “Lamentablement la cultura del país no pot ser pròspera si no és subvencionada.” I la comparança amb altres àmbits que tots podem identificar quan diu: “Són moltes les empreses culturals que gaudeixen de llamineres subvencions”, posen el dit a la nafra de la injusta situació en que es troba situada la música de i per a cobla, en tots els seus nivells. La reivindicació d’un sabadellenquisme projectat al país queda ven evident amb aquesta afirmació: “Com he dit en altres ocasions, Sabadell és la ciutat on hem après a caminar, naturalment és la predilecta en la nostra atenció i dedicació, però Sabadell, més Música es fundà amb esperit de país, de fer arribar la música simfònica per a cobla al gran públic que tan sols la coneix per les ballades de sardanes i poc més. El fet sardanista també pateix i l’hem d’ajudar a anar endavant, però això no ens ha de desviar dels nostres propòsits de donar a conèixer l’altra música simfònica o de lliure format, escrita per compositors que volen anar més lluny en l’enriquiment del patrimoni musical del país.” I, per acabar, reprodueixo i faig meva aquesta reivindicació que coincideix amb molts dels comentaris que he fet des d’aquesta Torre de l’Aigua: “No voldria que se’m mal entengués, ni voldria rebre el pretext que faciliten els moments delicats de l’economia que estem patint arreu. Voldríem que a l’hora de distribuir els pocs recursos de que es disposa, es pensi en que la cobla és la formació autòctona catalana composta per uns músics d’alt nivell i que estan al servei d’aquest petit país per la seva dimensió i gran en aspiracions de voler ser i d’arribar lluny. Cal exigir un reconeixement de la música simfònica per a cobla que encara que s’ignori, és la nostra música. Una música que no ens ha de ser aliena, que és la música de casa nostra.”
Dit i transcrit tot això, només em resta felicitar l’entitat Sabadell més Música i encoratjar al seu president i junta a seguir treballant per aquesta gran tasca de cultura i de país i desitjar que trobin el suport necessari al qual tots nosaltres hi podem contribuir.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 22 de febrer de 2011

Poema de la setmana 08/2011

Absència

Desaparegut el colom missatger
que li portava les seves cartes
vagareja sol, trist, esmaperdut,
per ignots viaranys tortuosos.
Ni la llum del sol és resplendent
ni la fosca nit prou tenebrosa.
Sense noves seves, esvaïts els somnis,
s’encamina cap el precipici de l’oblit.

dissabte, 19 de febrer de 2011

Esperit de Festa 12 i 19-02-11

Probablement que molts de vostès han vist per TV3 el magnífic anunci que la marca cervesera Estrella Damm ha fet elogiant les nostres coses, coses de casa i que són importants. Doncs bé, sardanísticament parlant tenim coses nostres, coses bones que, tot imitant l’anunci, també són importants i que m’agradaria recordar. Tenim la sardana, que segons Joan Maragall “és la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan” i que recentment ha estat declarada element festiu patrimonial d’interès nacional. Tenim la cobla, un conjunt instrumental propi i únic al món i tenim la tenora, aquest instrument que segons Juli Garreta és “capaç de donar un crit de joia o de dolor amb veu humana”. Tenim més de 300 entitats sardanistes repartides per tot el territori, la Federació Sardanista, la Fundació Universal, les coordinadores d’aplecs i la Unió de Colles Sardanistes amb els seus campionats de lluïment, revesses i punts lliures en les diferents categories. Tenim més de 2.500 actes a l’any relacionats amb la sardana, audicions, aplecs, concerts, concursos de colles. Tenim cursets d’ensenyament a les escoles i a la gent més gran. Tenim les Ciutats Pubilla, el Dia de la Sardana i les Jornades Folklòriques i Aplec Internacional. I grans esdeveniments com les Festes de Sant Martirià a Banyoles, la Festa dels Músics a Cassà, el Sarau Artesenc i grans aplecs com els de Calella i Les Roquetes a Barcelona, entre altres. I les Trobades Infantils. Tenim més de 100 cobles, algunes centenàries, altres de més recent formació i amb molta joventut als seus rengles. Tenim més de 20.000 sardanes, de compositors històrics i actuals. I tenim grans instrumentistes i premis a la composició i beques a joves instrumentistes. I tenim el Museu de la Sardana i milers d’enregistraments i una extensa bibliografia i revistes i programes de ràdio. Tenim constructors d’instruments i escoles de cobla. I el programa Nydia a TV3. Tot coses nostres, coses bones que tenim.
I a Sabadell, què tenim? Doncs sardanísticament parlant, de tot. Tenim entitats com Sabadell Sardanista, Músics per la Cobla i Sabadell més Música. Tenim el millor arxiu sardanista del país. Tenim ballades, l’aplec i el Cicle de Cobla amb els concerts de Sabadell Sardanista, Sabadell més Música i Joventuts Musicals. Tenim les colles sardanistes del Grup Mirant al Cel i la Sabadell i Arraona. Tenim la Revetlla del Sardanista i el concurs de colles. Tenim grans compositors, històrics i actuals. Tenim les cobles Sabadell, Jovenívola, Nova Vallès, Contemporània, Mediterrània, la Cobla de Cambra de Catalunya i la recentment formada Cobla Simfònica Catalana. I tenim més encara, coses nostres, coses de casa. Tenim el Premi Agustí Borgunyó, historiadors i escriptors, i dos programes de ràdio. Tenim la productora i distribuïdora musical PICAP. I tenim el Monument a la Sardana, la Plaça de la Sardana i la de Pep Ventura i carrers dedicats a Guimerà, Clavé, Morera, Maragall, Verdaguer, Garreta, Joan Llongueres, Pérez Moya, Josep Masllovet, Cebrià i Adolf Cabané i Mestre Olivella, tots relacionats d’alguna manera amb la sardana.
Coses bones, coses nostres que tenim en aquesta petita pàtria que com diu el poeta Joan Oliver “Pere Quart” somniem completa. Coses que tots nosaltres hem de saber valorar per tal, no només de conservar-les, si no de practicar-les i projectar-les al futur.
Lluís Subirana

dimarts, 15 de febrer de 2011

Poema de la setmana 07/2011

Neguit

Aquest profund silenci
no em deixa dormir.
El rellotge, còmplice,
ha emmudit el seu tic-tac.
Amb ulls oberts a la foscor
imagino imatges i formes.
Fineix la nit i en arribar el dia
un raig de sol t’il·lumina.
Ara entenc que el meu insomni
el produeix la teva presència
que em desperta el desig adormit.

dimarts, 8 de febrer de 2011

Poema de la setmana 06/2011

Parallamps

Sóc el teu parallamps.
Sobre meu descarregues
les teves tempestes.
Atrec els llamps irats
que em llances furiosa
per desfogar el teu cos.
Però passada la tempesta
jo restaré el meu lloc
mentre cerques noves passions.
Un dia, però, esclataràs de nou
i convertida en llamp ardent
t’atrauré ja per sempre més.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Esperit de Festa 05-02-11

Des de que es va constituir el nou govern a la Generalitat vaig anar seguint per la premsa els nomenaments a diferent nivell que s’anaven produint a les conselleries, especialment a la de Cultura. Sabia que al seu l’organigrama de gestió s‘havia decidit de mantenir el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana que en l’anterior govern tripartit depenia d’Esquerra i dirigia Ramon Fontdevila. Però passaven les setmanes i no s’anunciava el nou responsable. Una vegada més la cultura, i en aquest cas concret la cultura popular i tradicional, era la darrera a tenir-se en compte. Finalment, a finals de gener, es feia públic el nomenament, el darrer en tot l’organigrama de govern, de Lluís Puig i Gordi, com a nou director del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Espero que el fet de que hagi estat el darrer nomenament no sigui una premonició de l’ordre de prioritats que el Conseller Mascarell té previstes per a la bona gestió del seu departament. En Lluís Puig va néixer a Terrassa l’any 1959 i té estudis musicals, de dansa, de producció audiovisual i d’Humanitats a la Universitat Oberta de Catalunya. El conec personalment de ja fa uns quants anys per haver coincidit en diversos esdeveniments culturals i sé de la seva capacitat de gestió i dels seus coneixements de la nostra cultura popular i tradicional. Un breu repàs al seu currículum ho avala. Lluís Puig es va relacionar amb la sardana en el seu pas per les colles Minyons d’en Serrat, de l’Asert de Terrassa. També cal remarcar la seva trajectòria com a dansaire i director de diversos esbarts (Terrassa, Catalunya Dansa, Igualadí, Ciutat Comtal, Rubí). També ha estat director de la Fira Mediterrània de Manresa i, abans del seu nomenament, era el Director artístic del Mercat de Música Viva de Vic. Ha publicat diversos llibres sobre la cultura tradicional, com ara Crònica i Calendari de Dansa Tradicional, Danses de la Terra de la Biblioteca Joan Amades o Calendari de danses tradicionals catalanes entre d’altres treballs de gran interès. A més a més, és Premi Nacional de Dansa 1984, atorgat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Barcelona i l’Institut de Teatre de Barcelona. L’any 2000 va fundar l’empresa de promoció musical VESC de la qual n’és administrador i coordinador. Segons publica Infosardana el nomenament com a director del Centre podria venir per la relació entre Puig i el nou secretari general de Cultura, Xavier Solà, quan Puig era el director artístic del Mercat de Música Viva de Vic, i Solà el primer tinent d’alcalde i regidor de Cultura de Vic. Siguin quin siguin els motius, cal desitjar a Lluís Puig sort i èxit en la seva gestió al davant d’un departament de gestió i promoció d’una part molt important de la nostra cultura, una cultura antiga, de gran riquesa històrica, present avui i amb iniciatives importants per projectar-se en el conjunt de la societat del segle XXI. Independentment de la quantitat dels recursos econòmics que s’hi destinin, que ja intuïm que no seran pas els suficients, amb intel·ligència i convenciment del sentit identitari que representa, hi ha molt camí a recórrer. Un camí que espero que Lluís Puig el faci ben acompanyat.
Lluís Subirana. Director

dimarts, 1 de febrer de 2011

Poema de la setmana 05/2011

Paisatges d’hivern
I
Una espessa boirina
emergeix de la neu.
Els arbres ploren.
El paisatge tot blanc
planta cara al cel gris.
Les vaques pasturen
cercant l’herba gelada.
Les rodes d’un tractor
han violat la neu verge.

II
Teulades cobertes de neu
que llagrimejant es va fonent
vençuda per un sol amagat
darrera la cortina nuvolada.

III
A redós de la llar de foc
la tarda cavalca silenciosa
mentre la neu s’aferra a la terra
i el cel s’enfosqueix lentament.
El temps transcorre plàcid
a un ritme suau i encalmat
compassat per l’espurneig
dels troncs que indefensos cremen.
De les seves cendres, revoltat,
neix aquest poema, incombustible,
perquè la paraula és perenne.