dilluns, 13 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 30-09-06

Bon dia.
Com a complement del comentari de la setmana passada, que com recordaran feia referència a la visió que tenien de la sardana tres persones significatives del món de la cultura i la comunicació, Xavier Grasset, Antoni Bassas i Eulàlia Solé, vull esmentar dos exemples més, un corresponent a l’àmbit dels estudis històrics i l’altre al de la creació musical. Dos exemples d’avui, un que estudia el passat i un altre que explora el futur. Aparentment contradictoris però amb punts d’interrelació a tenir en compte.
Primer exemple. Un grup d’estudiosos relacionats amb el Centre Cultural de la Mediterrània, de Torroella de Montgrí, entre els quals hi ha el sabadellenc Jaume Nonell, han presentat el llibre Córrer la sardana: balls, joves i conflictes, que documenta el procés de transformació de les sardanes entre els segles XIX i XX. A través d’un relat amè, se’ns revelen fets i detalls sorprenents de com les sardanes van fer el pas de ball de moda a l’Empordà a símbol dansat d’un nou país. Expliquen que a finals del segle XIX, hi havia sardanes amb títols com Viva España, El telégrafo, Anda resalada... i com, tot ballant, es podien sentir tocar campanes, disparar trets de pistola o cridar consignes de guerra. Per als nois de l’època, les sardanes eren un ball de moda per presumir davant les noies. Comptar i repartir comportava notorietat. Els autors utilitzen documentació de tota mena: partitures i repertoris, documents judicials, periodístics, literaris, entrevistes orals i fotografies. I arriben a la conclusió que els balladors d’ara no sabrien ballar una sardana a la velocitat i els passos de fa cent anys ja que la música s’ha alentit prop d’un 25% i s’ha passat de córrer la sardana a puntejar-la.
Segon exemple. Santi Arisa, Marcel Casellas, Pascal Comelade, Companyia Elèctrica Dharma, són alguns noms que els darrers anys han treballat per a fusionar la sardana amb rock i pop. Aquesta insistència ha trobat, ara, el seu ressò en noves propostes. El Mercat de la Música Viva de Vic, en col·laboració amb el Festival de Músiques de Torroella de Montgrí, ha posat en marxa un projecte de revisió de la sardana des d’una perspectiva contemporània, dirigit per Pau Guillamet, més conegut com Guillamino, un músic jove que ja ha experimentat amb la sardana, posant-la en igualtat de condicions amb altres ritmes electrònics d’última generació. Guillamino no està sol en aquest projecte. També hi participen altres grups i músics destacats de l’escena barcelonina, tots ells compartint aquest experiment amb la cobla La Bisbal Jove.
El Periódico de Catalunya se’n feia ressò en la seva edició del passat 18 de setembre i es preguntava ¿Qui va dir que la sardana era un vestigi del passat? Guillamino la va reivindicar com un vehicle sonor capaç de dialogar amb l’electrònica i el rock d’avantguarda. L’estrena del seu projecte escènic Música de ball va ser una de les propostes més cridaneres de la recta final de la mostra. Guillamino ha rescatat sardanes dels anys 20, 30 i 40, i les ha fet col·lisionar amb el lèxic electrònic, el free-jazz i el rock. Segons el mateix Guillamino, aquesta festa sardanística alternativa no pretén renovar la sardana, sinó acostar-la al terreny de la música independent del nostre país i demostrar que hi poden haver punts de connexió entre els dos móns, interessants i fèrtils, però actualment massa desconnectats.
Fins aquí, els dos exemples. Segurament que molts pensaran que aquestes noves propostes tenen poc a veure amb el punteig actual de la sardana. D’acord. Però també han de reconèixer que aquest punteig actual té molt poc a veure amb el córrer de la sardana ballada fa 150 anys. I, en canvi, n’acceptem la seva tradició històrica. El cert és que avui, al segle XXI, la sardana segueix interessant a persones de totes les edats, tan per estudiar el seu passat com per projectar-la al futur. ¿No és això una bona notícia?
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director