Esperit de Festa 22-10-05

Bon dia.
En aquest debat, gairebé permanent, sobre l’estat de la sardana i el seu futur, és convenient de mirar una mica més enllà del nostre àmbit i analitzar què està passant en el context cultural de la societat catalana. Diuen que les comparacions són odioses, però a vegades, també són convenients per tal de copsar amb més perspectiva la realitat de la situació. Entre els que diuen que la sardana està a la UVI, els que li pronostiquen uns deu anys de vida, i els que li neguen el futur perquè la majoria del públic està format per gent gran, sense entrar a debatre què entenen per gent gran i en quins límits d’edat els situen, la veritat és que aquell que no ho veu així se’l considera un optimista de mena. Però és que hi ha molt a discutir. Per exemple, això de que està a la UVI. De moment el que d’un temps cap aquí necessita atenció i una teràpia de reactivació és el sector de competició, les colles i els concursos. Són els seus dirigents qui han de cercar el remei adequat, aplicant tractaments d’innovació i imaginació encara que, com a tota nova medicació, necessiti la seva fase d’adaptació. Pel que fa als deu anys de vida, a mi sincerament em costa creure que en aquest període relativament curt d’una activitat amb més de 150 anys d’història, puguin desaparèixer més de 4.000 actes, més de 300 entitats i un centenar de cobles. I pel que fa al tema de la gent gran, si ens atenem a les perspectives d’esperança de vida, no serà pas per falta de un públic potencial, al qual, si no n’ha tingut oportunitat de jove, se li haurà de facilitar el màxim la possibilitat de conèixer i aprendre a ballar la sardana. I una darrera informació dedicada a tots els catastrofistes i escèptics que quan els parles de la gran activitat sardanista actual et responen amb un cert menyspreu “Se’n fan moltes de sardanes per que no fan pagar!” Resulta que, segons l’informe de la SGAE corresponent a l’exercici 2004, 3 de cada 4 concerts de la música dita culta, per diferenciar-la de la popular o lúdica, són d’entrada gratuïta. Vegin, doncs, com sí que a vegades és convenient fer comparacions. Però de tot plegat, segur que n’haurem de seguir parlant.
Que tinguin un bon cap de setmana
Lluís Subirana. Director