diumenge, 12 d’octubre de 2008

Esperit de Festa 24-09-05

Bon dia.
Diumenge passat vaig assistir, acompanyat d’uns bons amics, a la 52 edició de la ballada de sardanes al cim de la Mola que, des de 1970, organitza la Unió Excursionista Sabadell. El matí plujós del dissabte es va convertir en un diumenge de sol radiant que convidava a sortir a l’aire lliure. Malgrat la coincidència amb la travessa Matagalls-Montserrat, un bon nombre d’excursionistes sardanistes es van aplegar al redós de l’esplanada del monestir de Sant Llorenç per donar-se les mans i ballar al compàs de la cobla Nova Vallès.
Mentre escoltava les sardanes, allà, a més de mil metres d’altitud, al costat de la Taula d’Orientació instal·lada l’any 1960, contemplava la meravellosa vista que se m’oferia gràcies a un cel sense cap núvol. Al lluny, a l’horitzó, les muntanyes semblaven talment enllaçades per una sardana universal. Entre elles, es destacava majestuosa la silueta única de Montserrat amb els seus turons retallant el blau del cel. Entre la verdor dels boscos, com un tumor maligne en un cos ple de vida, la taca fosca produïda per un incendi de trista memòria i lamentables conseqüències. Pels camins i corriols, entre la frondositat de la vegetació que vesteix la muntanya, corrues de gent de totes les edats transitaven, uns amunt, altres avall.
Vaig mirar les rotllanes que amb natural conjunció dansaven, homes i dones agafats de les mans, escoltant i seguint les populars melodies que interpretava la cobla. La majoria, rostres coneguts, habituals de l’activitat sardanista i excursionista de la ciutat. Eren, d’alguna manera, els continuadors d’aquells sabadellencs que a primers del segle vint van fundar les primeres entitats per fer de l’excursionisme i del sardanisme no només un esplai, un passatemps, sinó una professió d’amor a la terra i al país i a les seves tradicions i cultura.
En caure la tarda, lentament descendírem la muntanya assaborint la sentor del romaní i la terra humida. L’hora dels adéus no era un comiat, sinó un arreveure. Un compromís de tornar, un declaració d’amor a la terra. Per això quan, des de la finestra de casa, contemplo la inconfusible silueta del massís de la Mola, em sembla sentir encara el cant de la tenora que em recorda que hi ha coses a les quals mai podem renunciar.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director