Esperit de Festa 03-12-05

Bon dia.
Una de les festes més emblemàtiques del nostre calendari festiu és La Patum de Berga. Aquesta celebració, que s’ha mantingut viva al llarg de 600 anys, ha estat reconeguda per la Unesco com a patrimoni cultural no material de la Humanitat. Després de quatre anys de gestions i després d’aconseguir que l’Estat Espanyol l’escollís com la seva opció per davant de la candidatura andalusa que presentava el flamenc, ara, La Patum, ja és patrimoni de tothom. Aquest pas de festa local a patrimoni de la humanitat té la seva importància ja que dóna a conèixer la identitat catalana al món. Hi ha, però, qui no ho veu així, que amb aquesta projecció urbi et orbi la festa perdrà autenticitat, que si ara ja és difícil acollir la gent que fa cap a Berga pel Corpus, amb els conseqüents problemes logístics i d’ordre públic, recordem els fets violents de l’any passat que van provocar l’assassinat del jove Josep Maria Isanda, aquesta extrapolació d’una festa local a nous i diversos àmbits festius, li pot ser més aviat contraproduent. És d’esperar, però, que si tots els bergadans, els que han propiciat aquest reconeixement i els que s’hi mostren reticents, han estat capaços de mantenir aquesta tradició durant 600 anys, sabran trobar la manera de que La Patum segueixi sent una festa dels bergadans oberta al món però, per damunt de tot, una gran festa tradicional catalana.
I mentre una festa d’arrel catalana era reconeguda com a patrimoni de la humanitat, a Barcelona, amb motiu de la Cimera Euromediterrània de Caps d’Estat, se celebrava un llarg concert de tres hores, retransmès per la televisió, que amb el nom de Concerd Euromed pretenia plantejar un diàleg entre cultures del mediterrani a través de la música. Crec que hauria estat lògic aprofitar l’ocasió, ja que n’érem els amfitrions i organitzadors, per a incloure el so mediterrani de la cobla i la tenora, individualment o fusionada amb altres músiques tradicionals. Però, res d’això. Naturalment no hi van faltar el flamenc, ni la guitarra rítmica, ni les flautes tradicionals de canya de bambú dels turcs, ni els tambors dels percussionistes, ni els instruments típics en què s’acompanyaven els diversos grups que hi van intervenir, però la tenora va restar ignorada i guardada segurament per a alguna ocasió més d’estar per casa. Potser caldrà que la sardana i la tenora sigui també reconeguda com a patrimoni universal perquè quedin en evidència tots aquests que, de tant mirar enfora, no saben el què tenen a casa.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director