Esperit de Festa 26-09-09

L’edició gironina del diari EL PUNT corresponent al passat diumenge 16 d’agost, publicava un interessant article de mitja pàgina amb el títol Perdent referents i signat per Francesc Vaquè, biòleg i empresari. Com que l’article en qüestió tractava determinats aspectes del país, de la cultura catalana i de la sardana amb els quals m’hi vaig sentir molt identificat em vaig posar en contacte amb el seu autor a través de l’adreça electrònica que figurava a la signatura de l’article. Resulta que el senyor Francesc Vaquè és un empresari hoteler que amb la seva família regenta l’Hotel La Torre de Calella de Palafrugell. Casualment jo hi havia anat l’estiu de l’any passat per assistir a un acte sardanista protagonitzat per la Cobla Baix Empordà. Precisament al llibre de l’Aplec de Palamós, celebrat el passat 26 de juliol, hi ha un article d’Amadeu Cuadrado, representant de la Cobla Baix Empordà, explicant que en no disposar d’un local propi, els mesos d’hivern assagen al menjador de l’Hotel La Torre per gentilesa de Francesc Vaquè i la seva esposa Dolors i per això cada estiu organitzen una ballada al jardí de l’hotel en agraïment als seus propietaris. Tornant a l’article, i amb el permís del senyor Vaquè, em permeto reproduir només un fragment coincident en molts del comentaris que he anat fent al respecte els darrers anys aprofitant aquesta salutació Des de la Torre de l’Aigua. Diu així: “Catalunya té unes tradicions riquíssimes i extraordinàriament diverses que molts països voldrien. En tenim tantes, de tradicions, tantes, que ens podem permetre de prescindir d’algunes? Això està passant amb la sardana. No, no ens podem permetre el luxe de perdre cap dels nostres referents, encara que ens agradin poc o molt. En dono la culpa especialment als mitjans de comunicació (El Punt n’és una digníssima excepció). Mai informen de les activitats sardanistes, ni dels concerts, dels concursos ni premis, ni de les estrenes, res de res. Exactament igual com si la sardana no existís. Ens assabentem del nom del múscul que s’ha esguerrat un jugador de futbol i que potser aquest no jugarà el proper dia, però no informen d’esdeveniments cabdals de la dansa i la música del nostre país, ni la incorporen a la programació habitual. Heu vist mai ballar o heu sentit mai tocar sardanes a El cor de la ciutat? que no és el lloc adequat? O heu sentit alguna pregunta sobre sardanes en els concursos de “la nostra” la de la crosta nacionalista? I a les emissores també nostres? (en horaris normals vull dir). Tampoc podem dir que els polítics hi facin gaire. El nostre President, l’heu vist mai ballar una sardana? Que potser no és la seva dansa que ha de promoure i defensar?
Com veuen, un munt de preguntes que el senyor Vaquè es fa i que tenen una resposta prou decebedora: el menyspreu i desinterès cap un dels nostres més populars signes d’identitat: la música i la dansa de la sardana. I acabo aquest comentari amb un altre fragment de l’article molt definidor de la situació. Diu així: “Hi ha fets que donen caràcter a un poble: l’idioma, la gastronomia, l’arquitectura... en fi, la manera de fer. Catalunya, sense la sardana, no serà la mateixa. Els culpables, ja els he anomenat.”
Efectivament, senyor Vaquè, els principals culpables estan ben identificats, però a nosaltres ens cal seguir lluitant per fer-los fracassar del seu objectiu.
Lluís Subirana. Director