Esperit de Festa 17-10-09

Aquests dies s’han celebrat a diversos pobles de Catalunya amb tradició vinícola, la festa de la verema i del vi. Avui, doncs, des de la Torre de l’Aigua, voldria parlar del vi, del raïm i de la verema. I, segurament vostès es preguntaran, quina relació té això amb la sardana? Doncs, per mi sí que en té alguna. M’explicaré. Quan jo era un infant, a casa dels meus avis paterns, a Esparreguera, el poble on vaig néixer, tenien un celler amb unes quantes bótes on guardaven el vi producte de la collita de la vinya que conreaven. Recordo els caps de setmana del mes de setembre quan hi anàvem a collir el raïm que portàvem a trepitjar al cup que tenien a casa dels veïns dels avis. Amb una cosina una mica més gran que m’ensenyava a ballar la sardana i amb el meu germà anàvem a cal veí a trepitjar el raïm. Descalços i amb els pantalons arremangats ens agafàvem de les mans saltant i donant voltes simulant que ballàvem sardanes. Desenfrenats, sentíem com esclataven els grans del raïm al rítmic compàs de les nostres petjades excitats per la fortor de l’olor del most que s’anava filtrant per entre les fustes del cup que cruixien suportant els nostres salts. Per la finestra que donava al carrer, el sol de tardor arrancava reflexes daurats de les pells dels grans de raïm que s’anaven encatifant sota els nostres peus. No són aquests els únics records d’infància relacionats amb la vinya i la verema. Durant les vacances d’estiu anàvem amb els pares a passar uns dies a casa d’uns amics que vivien envoltats de vinyes a una casa del veïnat de La Múnia, del municipi de Castellví de la Marca, a la comarca de l’Alt Penedès. El viatge en si ja era tota una aventura: anàvem amb el cotxe de línia d’Esparreguera a Martorell per agafar el tren fins a Vilafranca del Penedès on ens esperaven els amics del pares per portar-nos amb carro fins a casa seva per un recorregut que transcorria entre vinyes, sínies i arbres fruiters. Un cop instal·lats allà, una de les distraccions consistia en passejar per la vinya revisant els ceps i recollint els raïms més primerencs que ens cruspíem amb fruïció. Amb els fills d’aquests amics també compartíem l’afició per les sardanes.
Amb el pas dels anys, aquesta inicial relació dual de verema i sardanes passaria a ser exclusivament per a les sardanes. Hi ha, però, una sardana que porta per títol precisament La verema que en sentir-la em fa reviure aquests anys d’infantesa, aquells dies de convivència amb la vinya, amb el raïm i amb la natura. El seu cant de tenora i tible és tota una evocació del viure de la pagesia, de la força d’atracció cap a la natura i dels costums i les tradicions que no s’han de perdre mai. La va escriure un compositor palamosí autor d’una música racial autènticament arrelada a la terra, Josep Casanovas “Peixero”. Ja sé que a aquesta hora del matí no s’acostuma de tenir a la mà una copa de bon vi, però és igual, fem córrer la imaginació i tot escoltant aquesta música brindem tots per la verema i per la sardana.
Lluís Subirana. Director