Esperit de Festa 13-11-10

Assegut davant l’ordinador, amb la pantalla en blanc, m’esforçava per trobar un tema adient a aquest comentari setmanal quan una trucada telefònica va requerir la meva atenció. Vaig despenjar el telèfon i amb gran alegria vaig reconèixer la veu de l’amiga Blanca Tarridas que em trucava des de Madrid, on resideix, per felicitar-me pel premi d’Actuació Cívica que m’ha concedit la Fundació Lluís Carulla i per agrair-me, una vegada més, les constants i elogioses referències que sobre l’obra del seu pare, el compositor Josep Maria Tarridas, fem en els nostres programes que ella segueix, fidelment i atentament, a través d’internet. Vàrem estar parlant una llarga estona i, sobre l’obra del seu pare, em va comentar la cura i especial importància que ell donava als títols de les seves sardanes. Acabada la conversa, quan vaig penjar el telèfon i em vaig tornar a encarar amb la pantalla de l’ordinador, ja tenia clar el tema d’aquesta setmana. Parlaria del què em suggereixen a mi alguns dels títols de les sardanes més conegudes de Josep Maria Tarridas. Per exemple, la que vàrem programar la setmana passada La mel als llavis. A mi em sembla força evident que fa referència als breus compassos de La Santa Espina que el compositor, en el difícil i perillós context de la dictadura franquista, hi introdueix com un desig de que un dia no llunyà la catalanitat es pugui expressar en tota la seva força i que no ens haguem de quedar només amb la mel als llavis de la llibertat sinó que la puguem viure amb cos i ànima. El mestre Tarridas era un home apassionat, en la seva creació musical i, especialment, apassionat en l’amor. De les seves experiències amoroses en són un fidel retrat títols com Desengany, El que et diria, Lluny d’ella, Deixondiment o Delirant per citar alguns exemples. En cada un d’aquests títols s’endevina l’encreuament de sentiments entre la passió desbordant i el dolor punyent. La necessitat d’expressar els sentiments més íntims en El que et diria, la nostàlgia i enyorament en Lluny d’ella, la incomprensió, la revolta contra un mateix en veure’s desbordat pels esdeveniments en Desengany i Delirant. Però un dels títols que a mi més m’evoca la gran personalitat i força interior de Tarridas és Deixondiment. Per mi expressa la seva capacitat de sobreposar-se, de superar desenganys i fets lamentables amb la seva arma més persuasiva: la composició musical, les seves sardanes. La passió per viure, la més gran de les passions humanes. Perquè en la vida és on es troba l’amor que, com si es tractés d’un cercle viciós, fa que sigui ell precisament el que ens fa viure en plenitud.
I bé, potser que ho deixem aquí perquè la pantalla m’indica que ja sóc a la línia número 32 i que per tant, ja no cal seguir filosofant. Ara els toca a tots vostès que quan sentin el títol d’una sardana del mestre Tarridas deixin volar la seva imaginació i, relaxadament, deixin-se seduir per la bona música.
Lluís Subirana. Director