Esperit de Festa 20-11-10

Tant per la sardana com per altres temes relacionats amb el nostre esdevenir com a poble lliure i independent, adopto normalment una actitud moderadament optimista, perquè crec que actuar en clau optimista és treballar en sentit positiu. Al contrari, el pessimisme és un signe inequívoc d’impotència i frustració. Però també tinc clar que no hi pot haver futur si no hi ha present, o dit d’una altra manera, no es pot filosofar sobre un hipotètic futur si no és sobre la base d’un present real. De la mateixa manera que no es pot avaluar el present sense tenir en compte els condicionants del passat. Així, passat, present i futur són, per tant, indestriables. I la sardana, evidentment, ha tingut un passat, té un present i ha de tenir un futur. És lògica pura. Es pot avaluar el passat, es pot analitzar el present, però ja és més difícil predir el futur. El futur no es pot assegurar però sí, almenys, intuir. Una intuïció basada en la realitat. I aquí és on volia arribar. Crec, sincerament, que malgrat totes les dificultats que ha tingut, que pot tenir i que cal preveure que sempre tindrà la sardana, i més concretament el fet social de la sardana, hem de mantenir una actitud, moderada si volen, però optimista. Dic això perquè si nosaltres no creiem totalment i amb ple convenciment amb el nostre producte cultural més autòcton, la sardana, ¿com podem pretendre que els demés hi creguin i el considerin com a propi? El convenciment sobre allò que estimem i defensem ha de ser total. No hi val el desànim ni la claudicació. Hi hem de creure com a dogma de fe, com a poderós argument al servei d’una voluntat i un estil amb intenció de projectar-lo en el temps que ens toca viure. Volen motius per l’optimisme? Sense cap ordre determinat n’esmento uns quants:
El bon nivell musical de moltes de les nostres cobles amb força jovent als seus rengles. La contínua publicació de llibres i enregistraments discogràfics, cosa que vol dir que hi ha demanda i consum. Malgrat la crisi econòmica i la disminució de les subvencions les coordinadores tenen problemes de calendari per encabir els molts aplecs que es celebren pràcticament al llarg de l’any. Els compositors segueixen creant a un ritme que fa difícil l’estrena i programació de les seves obres. L’Obra del Ballet Popular, la Federació Sardanista de Catalunya, la Fundació Universal de la Sardana, la Unió de Colles Sardanistes, les Coordinadores d’Aplecs, i 350 entitats sardanistes treballen per la promoció i difusió de la sardana. S’organitzen uns 3.000 actes a l’any amb la sardana i la cobla de protagonistes. La presència de la sardana als mitjans de comunicació, sense tenir encara el protagonisme que tots voldríem, els darrers anys ha guanyat una mica d’espai. Milers d’infants aprenen a ballar sardanes en els molts cursets d’ensenyament que es fan per tot Catalunya. La llavor, doncs, és sembrada. Un dia o altre, amb més o menys quantitat, germinarà.
Que també tenim problemes? Evidentment que sí. Com gairebé tothom. També és cert que hi ha algunes entitats que tenen dificultats econòmiques o per manca de relleu generacional. Aquests són, però, fets que no incideixen de manera decisiva en el conjunt de l’activitat sardanista. Davant d’aquestes situacions és precisament quan hem de ser més optimistes i demostrar la nostra capacitat de sacrifici i amb un objectiu ben clar seguir treballant per superar aquestes dificultats que, repeteixo, no són exclusives de l’entorn sardanista sinó que obeeixen a circumstàncies d’àmbit general del nostre temps. El present de la sardana està a les nostres mans i de nosaltres depèn el seu futur.
Lluís Subirana. Director