dissabte, 17 de juliol de 2010

Esperit de Festa 17-07-10

El número 66 d’Unió, corresponent al passat mes de maig, revista que edita la Unió de Colles Sardanistes de Catalunya, publica un molt interessant article de Salvador Margarit i Sanmartí titulat Cultura tradicional i popular: barrejar l’aigua amb el vi? Aprofitant que l’autor té l’amabilitat de manifestar que els meus escrits sobre catalanisme i sardanisme, juntament amb altres de personalitats com Josep Maria Pujals, el sociòleg Manuel Castells i l’escriptor Paco Candel, han servit de base per a les seves reflexions, em permeto reproduir-ne algunes d’elles coincidents amb les que ja he fet en altres ocasions des d’aquest comentari setmanal.
Primer cal recordar que Cultura Tradicional i Popular és el conjunt de coneixements, costums i valors transmesos de pares a fills que donen lloc a unes maneres de vida i comportaments que abasten l’espai geogràfic ocupat per un grup social concret i que formen part de la seva memòria col·lectiva. La cultura catalana és una d’aquestes cultures profundes, arrelades com a conseqüència d’una tria feta per part de moltes generacions que mai s’han resignat a tenir una cultura imitativa o importada. Per tant, la cultura popular i tradicional catalana és el resultat d’una profunda voluntat de pervivència a una història concreta i a unes maneres de ser i de viure. Una cultura que, com manifesta l’autor de l’article, “no pretén ser ni millor ni pitjor que les altres però sí diferent, tossudament conservada, aferrissadament defensada i orgullosament exhibida com a tret distintiu de la nostra identitat”. Totalment d’acord també amb Salvador Margarit quan diu: “Qui predica que és catalana qualsevol cultura tradicional i popular present en el teixit social català actual, o bé no ho té clar o bé pot tenir una postura interessada. Però en tot cas no fa cap favor ni a la cultura tradicional i popular catalana ni a les tradicions culturals immigrades.” Evidentment que en un mateix territori poden conviure diferents cultures però cada una representativa del seu origen sense preteses assimilacions que li facin perdre el seu caràcter identitari.
Lamentablement aquest concepte d’identitat està molt qüestionat per determinades opcions polítiques, pretesament globalitzadores o universalistes. Aquests que s’anomenen a ells mateixos “ciutadans del món” un concepte totalment ambigu i, per tant, sense cap concreció ideològica, lingüística i cultural.
Finalment, Salvador Margarit, reclama que els poders públics catalans prioritzin els valors culturals del país al qual pertanyen, tot exigint l’excel·lència en les actuacions destinades a la difusió de les manifestacions culturals que les expressen. I que ho facin de manera transparent i sense fomentar duplicitats innecessàries. I acaba dient: “després, els particulars ja votarem, reivindicarem o tirarem endavant i pagarem allò que valgui la pena de considerar i difondre com a nostre. Com hem fet sempre, amb ajuda o sense.”
Lluís Subirana. Director