Esperit de Festa 19-06-10

Sota el títol Hi ha una Catalunya que potser no existeix, l’editorial del número 12 de Tornaveu, associacionisme i cultura, revista digital que edita l’Ens de Comunicació Associativa, fa unes reflexions molt interessants sobre el paper que li correspon, o que li hauria de correspondre, a la Televisió de Catalunya com a referent informatiu d’un país que, cada vegada més, sense renunciar a res, vol ser el mirall d’ell mateix. Constata que lluny de la televisió antropològica que els gestors del centralisme volien ha desenvolupat un model propi amb l’objectiu fonamental explicar què passa al món, situant observadors a les principals metròpolis que generen informació. Així mateix, l’editorial manifesta que la qualitat de la programació de TV3 ha estat internacionalment reconeguda: les produccions dramàtiques, els telenotícies i la majoria de programes informatius han guanyat una multitud de premis i que el senyal de TV3 ha projectat cap a la comunitat internacional alguns dels grans esdeveniments que han succeït a Catalunya i ho ha fet amb una impecable professionalitat tècnica però que, en contrapartida, s’ha fet una televisió escassament identitària, sacrificant expressions culturals que ens són molt pròpies. Aquest posicionament no és nou, fa molts anys que la cultura popular denuncia que se l’ha marginada des del primer moment. Ja es va fer aquesta crítica de la primera etapa de TV3. El Canal 33 va néixer per a ser una plataforma cultural i, inevitablement, és un model paral·lel i complementari. Les associacions culturals continuen reivindicant el reconeixement audiovisual de la seva existència. L’activisme cultural encara es pregunta que s’ha de fer per a sortir a la televisió. Les excepcions de les colles de castellers i el programa Nydia són efectivament excepcions que confirmen la regla. Vivim en un món en què “si no surts a la tele no ets ningú”. Darrerament però alguns fets semblen albirar algun canvi. S’han produït programes sobre alguns dels temes més tradicionals: s’ha explicat el món dels Pastorets com a planter de no poques vocacions teatrals, s’ha promocionat la cançó des de Casal Rock, els telenotícies han entrat en algunes festes tradicionals i fins i tot s’ha produït un remember de La Trinca amb aires de gran producció. Però en contrast, la gent de Ventdelplà viuen entorn d’un bar, quan les càmeres han d’amagar la societat ateneística situada en un dels espais que més fotografien. Es podrien citar altres produccions que també s’obliden de com és en realitat el nostre país. I per això cal preguntar-se: per què és tan difícil escoltar una sardana a les nostres ràdios i televisors? Catalunya té prop d’un miler de corals i més de quatre-cents ateneus que la nostra televisió no ensenya, quan es tracta d’un fenomen insòlit arreu del món, tan insòlit com les societats musicals del País Valencià que sí que apareixen sovint a la seva televisió. Corals i ateneus, el conjunt de l’associacionisme cultural català, que tanta influència ha tingut en la concreció d’un model de societat avançada, són, com apunta l’editorial de Tornaveu com una Catalunya que no existeix. Cal desitjar que la recent transmissió en directe de la Patum de Berga sigui l’inici d’un canvi positiu en el sentit de fer aflorar aquesta Catalunya de la cultura popular i tradicional que, moltes vegades amb el vent en contra, malda per arribar feliçment a port. Al port de casa, és a dir, al de la Televisió de Catalunya.
Lluís Subirana. Director