Esperit de Festa 23-10-10

En el meu darrer comentari em referia com a una bona notícia que el govern de Catalunya hagi declarat la sardana element festiu d’interès nacional. Avui, però, voldria comentar dos fets que van en sentit contrari, o sigui l’oblit o el menyspreu envers la sardana manifestat en dos esdeveniments recents. El primer fa referència a Televisió de Catalunya que diumenge passat va emetre el darrer capítol de la sèrie Ventdelplà. Els fets que portaven al desenllaç final es produïen en el decurs de la festa major del poble i, malgrat la presència d’una cobla orquestra, tampoc en aquest darrer i especial capítol la música de la sardana no va ser considerada un element de la festa i això ha fet que hagi estat totalment ignorada al llarg dels 5 anys de permanència de la sèrie en antena. Tothom en pot fer la seva particular valoració. Jo només pregunto: ¿creuen vostès que una sèrie emesa durant cinc anys, per exemple per la televisió d’Andalusia, no hauria fet present en un moment o altre una festa amb música o ball de sevillanes inclosa? Jo crec que sí. Però pel que es veu als guionistes de la sèrie catalana això de que la sardana sigui la dansa nacional de Catalunya o que formi part del patrimoni festiu d’interès nacional els deu semblar irrellevant i totalment prescindible.
El segon exemple fa referència a un ampli reportatge publicat a la revista Presència, en la seva edició corresponent als dies 8 al 15 d’octubre, sota el títol: El poeta del poble. Aproximació a la figura de Joan Maragall amb motiu del 150 aniversari del seu naixement. Un dossier de 8 pàgines amb fotografies, textos biogràfics i opinions sobre la persona i l’obra de Joan Maragall. Però, com ja m’esperava, la paraula sardana no apareix citada enlloc. Ni en l’opinió del articulistes ni en les ressenyes de la seva bibliografia poètica. S’esmenten algunes de les seves poesies més conegudes com El Cant de la Senyera, Oda a Espanya, La vaca cega, La fageda d’en Jordà, però no es fa cap referència a la poesia La sardana quan va ser precisament amb aquesta obra que Maragall va ser guardonat amb uns dels premis més importants de la seva producció literària: l’Englantina als Jocs Florals de Barcelona de 1894. Una poesia que es convertiria en un símbol encara avui sovint utilitzat i present en totes les edicions poètiques, tant les que fan referència a Joan Maragall, com les antologies que recullen les millors poesies catalanes de tots els temps. És sorprenent que no es faci cap referència a la seva relació amb la sardana quan ell mateix va escriure: “he sentit la sardana; una onada de sang i alegria m’ha pujat al rostre. Què té aqueixa dansa, aqueixa música, per a tot pit català, que així l’immuti?”. Aquestes manifestacions demostren que els versos de La Sardana van ser el resultat del seu amor a la dansa catalana que va reiterar versejant algunes sardanes corals que han esdevingut clàssics de la nostra música, com per exemple: L’Empordà, del mestre Enric Morera i Per tu ploro, la famosa composició de Pep Ventura, tampoc citades en aquest dossier.
Caldrà, doncs, estar atents a tot el que es publiqui al llarg d’aquesta important commemoració i esperar que aquest oblit sigui només circumstancial i involuntari.
Lluís Subirana. Director