dissabte, 19 de juny del 2010

Esperit de Festa 19-06-10

Un any més, com s’ha vingut fent des de 1968, quan amb motiu del centenari del naixement de Pompeu Fabra l’excursionisme català va implantar la festa de Flama de la Llengua Catalana, dimecres a la nit ens arribarà del cim del Canigó aquesta flama que, com és costum, es distribuirà per diversos barris de la nostra ciutat. Ens retrobarem doncs novament per celebrar la renovació de la Flama i per refermar el nostre compromís amb la llengua, la cultura i la nació catalana i honorar aquesta flama “encesa per la fe, portada per l’esforç i mantinguda per la voluntat d’un poble” que és, també, un símbol del què hem estat, del què som i del què volem continuar sent perquè, com ens va deixar dit el mestre Pompeu Fabra, “Cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”. Però en aquest país nostre, sempre a mig fer i a mig destruir, sempre immersos en la difícil tasca de reconstrucció nacional, lluitant contra la descatalanització, és a dir, contra la seva destrucció, amb tot el que comporta de degradació cívica i cultural, necessitem, avui més que mai, un exercici constant d’afirmació nacional que ens mantingui en forma per afrontar la històrica, progressiva i persistent acció espanyolitzadora que des de fora, i també des de dins, ens amenaça.
Amb més dificultats de les previstes, a poc a poc vàrem anar recuperant “el nom de cada cosa”, els símbols, la personalitat i el tarannà que ens és propi, gràcies a la tenacitat de la gent del poble que és, en definitiva, qui salva o condemna un país. Això, però, no ens ha de fer oblidar que aquesta personalitat pròpia va voler ser esborrada per sempre i que molts encara no han desistit de fer-ho. La necessària reconciliació no té res a veure amb l’amnèsia col·lectiva. Cal recordar i, en conseqüència, actuar.
Hem de tenir sempre present que venim de lluny i que volem anar més lluny encara. Amb el pas dels segles hem creat els nostres símbols, signes visibles de la singularitat del nostre poble. Símbols com el senyal heràldic de les Quatre Barres; el Bon cop de falç!... del nostre himne nacional; la memòria reivindicativa de l’Onze de Setembre; el pelegrinatge cívic i espiritual a Montserrat; el respecte per les nostres institucions de govern; la tradicional festa de Sant Jordi; la sardana com a màxima expressió de la germanor i la democràcia; la unitat del Països Catalans representada pel Pi de les Tres Branques; l’afirmació col·lectiva enfront de l’individualisme amb l’entre tots ho farem tot dels castellers que amb força, equilibri, valor i seny aixequen els seus castells i, per damunt de tot, el símbol dels símbols: la Pàtria, aquesta nostra, petita pàtria, que, com ha deixat dit l’insigne poeta Joan Oliver, somniem completa. També cal que tinguem sempre present que una llengua no es perd perquè no la parlin els que no la saben, sinó perquè els que la saben deixen de parlar-la.
Que la renovació d’aquesta flama que ens arriba del Canigó, encengui amb força la nostra particular entorxa per tal de que la il·lusió i la confiança dipositada en aconseguir un país lliure i millor no s’apagui mai.
Lluís Subirana. Director