Esperit de Festa 27-11-10

Diuen que avui és jornada de reflexió, que es pot pensar però que, fora de l’àmbit intern i familiar, no es pot expressar públicament el que penses. La democràcia té aquestes contradiccions. Naturalment que això fa referència a la qüestió política i com que aquest comentari no és mai polític (o potser a vegades una mica sí, però només una mica) avui reflexionaré en veu alta i per a tots vostès. I ho faré sobre un tema que, ves per on, gairebé ha passat desapercebut al llarg d’aquesta llarga, i més aviat penosa, precampanya i campanya electoral. Em refereixo, com vostès ja segurament suposen, a la cultura, i més concretament, a la cultura tradicional i popular catalana. Des de fa unes setmanes m’he dedicat a anotar la pregunta que el diari AVUI feia cada dia als 8 líders dels principals partits que s’han presentat a les eleccions. Preguntes sobre temes diversos com si s’ha de legalitzar la prostitució, per quan una nova llei electoral, que en pensen sobre el Quart Cinturó, si s’han de suprimir els peatges a les autopistes, si han de tenir dret a vot els immigrants, si signaran el pacte nacional sobre la laïcitat, si calen nous impostos per finançar serveis públics, que faran amb les ambaixades catalanes, quan s’hauria de fer un referèndum per la independència, com potenciaran el cinema en català, si s’han de privatitzar els aeroports catalans, entre altres qüestions d’interès divers. Però preguntes relacionades amb la promoció i difusió de la cultura, o més concretament, sobre la cultura tradicional i popular catalana, cap ni una, res de res. ¿La cultura? Ves a qui pot interessat... ¿La cultura tradicional i popular? Si són quatre gats amb espardenya i barretina... Si aquí tots som progressistes i plurinacionals... I així ens va. Caldria tenir ben present les paraules del gran poeta Joan Margarit que, en una entrevista va manifestar: “És més important la cultura que la llibertat, perquè sense cultura no hi ha llibertat, i, en canvi, sense llibertat jo puc seguir tenint cultura”.
Jo penso que una bona promoció institucional de la cultura tradicional i popular seria un bon mitjà per a la participació i posterior integració de gent pertanyent a altres col·lectius de procedència diversa ja que és més fàcil conèixer i arribar a estimar el país que t’acull a base de participar en les seves manifestacions festives, que a través de l’estudi de la llengua i, més encara, en les circumstàncies actuals que, llevat de casos molt específics, no el fan absolutament imprescindible. Diversos grups de cultura popular, colles sardanistes, castellers, gegants, diables, tenen gent jove, de procedència no catalana, o pertanyents a l’àmbit social del castellà que no consumeixen productes culturals catalans: literatura, premsa o teatre, però que gràcies a la seva inclusió als grups de cultura popular i tradicional s’han integrat a una activitat i a un entorn pertanyent a la cultura catalana. Les administracions han de ser conscients de la gran riquesa de la nostra cultura popular i tradicional que, en la seva rica diversitat, constitueix un referent d’identificació, crea sentiment de pertinença a la comunitat i es converteix en un important factor de cohesió social que genera autoestima. En definitiva, la cultura popular pot ser i ha de ser un vehicle per a la integració i un referent d’identificació nacional. Un vehicle que hem de fer, o que hauríem de fer avançar entre tots.
Lluís Subirana. Director