De noia a dona

La majoria dels aplecs de la sardana inclouen un concurs de colles improvisades. En alguns d’ells, donada l’amistat amb els organitzadors, se m’ha demanat de fer de jurat, cosa que he acceptat de bon grat. Fa anys, en un d’aquests concursos, em va cridar l’atenció una de les colles participants. Estava formada per gent relativament gran, amb una sola excepció: una de les dansaires era una noia jove, d’uns 18 o 20 anys, molt bonica i atractiva, que ballava amb gran precisió, a l’estil dels dansaires de les colles de competició. M’hi vaig atansar per tal de puntuar l’actuació d’aquell grup de dansaires. El conjunt, el compàs, el punteig, la posició dels braços, no deixava de ser molt semblant a la majoria de les colles participants. Confesso, però, que la presència d’aquella noia, inconscientment, o no, va fer que apugés una mica la puntuació que, en cas contrari, probablement els hi hauria atorgat. I això devia ajudar a que la colla, el nom de la qual no recordo, aconseguís un dels primers llocs a la classificació. La casualitat, o el destí, va fer que em toqués lliurar-los el trofeu i a la noia, acompanyada d’un senyor que podia ser el seu avi, recollir-lo. Ella es va apropar somrient, li vaig fer els protocol·laris dos petons i, com si intuís la seva influència sobre la meva decisió, em va mirar al ulls i va murmurar, dolçament, un senzill moltes gràcies, que em va quedar gravat a l’oïda durant molt de temps.
L’any següent vaig tornar a aquell aplec i a fer de jurat. Però ni aquell any, ni el següent, ni els successius vaig retrobar aquella noia, malgrat reconèixer alguns dels seus companys de colla d’aquella primera vegada. I, amb el pas del temps, se’m va anar oblidant aquell fet.
Fa poc, vaig tornar a aquell aplec. En arribar-hi ja havien fet el concurs. Tot passejant pel recinte em va cridar l’atenció una nena d’uns tres o quatre anys, molt bonica, asseguda al mig d’una rotllana amb una nina a la falda. De cop, es va aixecar i es va dirigir cap a una de les parelles agafant-se a les faldilles de qui, vaig suposar, devia ser la seva mare. En fixar-m’hi més, el cor em va fer un salt. Efectivament, no hi havia cap dubte, aquella mare era aquella noia dansaire de tan bell record. Me la vaig quedar una estona mirant. Possiblement se’n va adonar però no va fer cap senyal de reconeixe’m. Havia passat molt de temps. Jo m’havia fet més gran i ella, simplement, havia passat de noia a dona.