Amor estelar

Us voldria explicar una cosa que em va passar fa molts i molts anys. Encara ara, en recordar-la, l’emoció fa que se m’entelin els ulls i em tremoli la veu. La història que us vull explicar l’he guardada en secret fins avui perquè, de tan fantàstica, fins i tot pot semblar irreal. De fet, si heu tingut la sort de llegir el llibre de Antoine de Saint-Exupéry, El Petit Príncep, ja en coneixereu una part d’aquesta història. Però, l’altra part, la que no sabeu, perquè va passar molt abans i el llibre no l’explica, em sembla que ja ha arribat el moment de fer-la pública. Vosaltres sereu els primers afortunats a conèixer-la. Com ja sabeu, jo sóc un estel al servei del Petit Príncep, i, la història, verídica us ho asseguro, fa referència a una trobada que, per aquells designis inexplicables que només succeeixen un cop en els decurs del temps, vaig tenir amb l’Estrella d’Orient, que, dit sigui de passada, és molt més coneguda que jo.
Tot va passar en una freda nit d’hivern d’ara fa uns 2000 anys. Al meu petit planeta hi regnava una calma absoluta. Un vent suau assajava tendres melodies que es fonien entre la neu que emblanquinava els quatre arbres que, ben arrelats, s’aferraven amb amorós desig a la terra. Feia estona que s’havien apagat els darrers fanals. Com que no tenia son, m’estava assegut, tranquil·lament, mirant el cel resplendent on els meus germans, els estels, desprenien un incessant parpelleig que, com un eco lluminós, s’escampava per l’infinit de l’univers.
De cop i volta, sense que l’hagués vista venir, es va plantar davant meu una figura desconeguda que desprenia una llum rutilant. Tenia el cos en forma d’estrella i lluïa una llarga i majestuosa cua. Semblava confosa, com perduda en la immensitat de l’espai. Va mirar i remirar al seu voltant, i, tot i que va adonar-se de seguida de la meva presència, va restar uns moments indecisa, dubtant entre tornar per on havia vingut o reconèixer que li calia demanar-me ajuda. Per dir-ho clar, acceptar que s’havia perdut. Finalment, no sense una mal dissimulada recança, em va mirar i, amb veu insegura, em va preguntar:
- Em podries dir on som? No l’havia fet mai aquest camí i em sembla que m’he perdut. És a dir, que m’he passat d’òrbita.
El to de la seva veu em va commoure. Se la notava trasbalsada, com si se li hagués encomanat una missió de gran transcendència que la mantenia en un estat d’extrema responsabilitat. Per alleugerir-li la tensió vaig esbossar un dels meus millors somriures i li vaig dir, amb to festiu i, ho confesso, un xic sorneguer:
- Som a l’asteroide B612. Però com que segurament no n’has sentit parlar mai i, com és evident, no saps on som, et diré que la nostra situació és, exactament, a mig camí de tot arreu.
Es va quedar mirant-me, esmaperduda. La vaig veure tan atabalada, la pobre, que li vaig dir:
- Miraré d’ajudar-te tant com pugui, però, primer, digue’m qui ets.
- Sóc l’Estrella d’Orient.
- I, on vas tan de pressa?
- A un lloc anomenat Betlem. He de trobar una establia on diuen que ha nascut un infantó, o un príncep, no ho sé ben bé! Amb les presses m’he fet un bon embolic!
- Un príncep? No pot ser. De príncep ja n’hi ha un. El meu Petit Príncep.
- Dons, potser m’han dit un rei… És tot tan complicat!
- Un rei dius? Rei de què, i de qui?
- Em sembla que dels jueus, però, amb el temps, vés a saber…
- I, hi vas tota sola, a aquest lloc que dius, a Betlem?
- No. Em segueixen Tres Reis, però, com que van damunt de camells, s’han quedat enrera.
- Tres reis? És que, d’allà on véns, n’hi ha molts de reis?
Va fer un gest d’impaciència. Com si es trobés atrapada en un laberint sense sortida. I em va dir, fent-se la ofesa:
- Només fas que preguntes tu! El que jo necessito són respostes! Allà hi ha de tot, com a tot arreu, em penso…
- No. Com a tot arreu no! Li vaig respondre una mica picat. I, tot seguit, li vaig remarcar, amb èmfasi: aquí només tinc un príncep, el Petit Príncep! I no necessito ni reis, ni camells! Això dels camells ho vaig dir, segurament, pensant que es podrien menjar la flor que, amb tanta cura, rego cada matí.
No anàvem bé. Les preguntes i les respostes agafaven camins divergents. Vaig sentir una mica de vergonya. En realitat, ella era la forastera i jo no li havia donat, encara, ni la benvinguda ni li havia expressat la més elemental mostra de cortesia. ¿I si l’èxit de la seva alta missió depenia de la meva actitud? ¿Podia jo, un més entre els milions i milions d’estels de l’univers, endut per un sentiment de gelosia, interposar-me davant del protagonisme que la història havia reservat a aquella Estrella d’Orient, per molt que em desplagués el remenar inquiet de la seva pomposa cua? Vaig tornar a somriure intentant de reconduir la conversa per un camí més planer. No sé perquè, em va venir a la memòria un somni que vaig tenir fa temps, i que feia referència a un aviador perdut en un desert que, gràcies a un personatge imaginari, una espècie de Petit Príncep, després d’una llarga i profitosa conversa va poder reparar el seu avió, retornar al seu país, em sembla situat a un lloc anomenat Terra, i perquè quedés constància de la seva aventura, va escriure un llibre que va tenir molt èxit. És curiós. Ara que hi penso, aquest somni sembla extret del llibre que us comentava abans. Bé, no ens desviem del tema i tornem al motiu principal d’aquesta història. Com he dit abans, i ho remarco perquè no tinc massa ocasions de fer-ho, vaig tornar a somriure, i li vaig dir:
- Escolta, em sembla que ja sé a quin punt de l’univers es troba el final del teu trajecte. M’agradaria acompanyar-te per mostrar-te el camí més ràpid i adient. Però, abans, m’hauràs de fer un favor.
Aquest canvi d’actitud la va agafar desprevinguda. Segurament que al lloc d’on venia hi havia el costum de que, quan es demanava un favor, s’havia de fixar un preu de compensació. Cada vegada més neguitosa em va preguntar:
- Fer-te un favor? A canvi de què? Pensa que tinc molta pressa jo. Si no trobo aviat el camí i faig tard els guionistes d’aquesta història, que està a punt de començar, se n’hauran d’empescar una altra i això pot portar molts anys de feina.
- No pateixis, li vaig dir per tranquil·litzar-la, ja veuràs com tot sortirà com està previst.
- Doncs, va, digues, què vols que faci perquè m’acompanyis fins el meu destí?
- Poca cosa, només que abans de partir m’ajudis a regar la flor, a netejar els volcans i a endreçar-ho tot, per si no tornés, saps? Com que de flor només en tinc una i els pocs volcans que hi ha són tan petits i fa tan temps que no fumegen, aviat estarem.
En un dit i fet vàrem enllestir la feina. Mentre jo regava la flor amb la regadora, ella, fent servir la seva cua com una escombra màgica, va netejar els volcans i em va deixar el planeta net com una patena. Havia arribat, doncs, el moment de partir. Vaig deixar una nota escrita al Petit Príncep, explicant-li tot el que m’estava passant i la decisió que havia pres d’acompanyar l’Estrella d’Orient en la seva alta missió. Per un moment vaig pensar que m’havia precipitat, però ja era massa tard per tornar enrera. Havia donat la meva paraula. A més, ho confesso, sentia curiositat per aquesta fantàstica aventura a través de l’espai infinit, per descobrir la veritat sobre aquesta història d’un nou príncep, o d’un rei, que, cosa absolutament contradictòria, havia de néixer al portal d’un estable i en un poblet de mala mort, i perdoneu l’expressió. També volia veure els camells i comprovar si era veritat que, com em va explicar un dia el Petit Príncep, sobre l’esquena hi tenien uns bonys de la mida dels meus volcans, però sense forats. Després d’una darrera mirada a les meves coses, vaig fer el cor fort i li vaig dir amb to imperatiu:
- Anem! Dóna’m la mà i segueix-me!.
Tenia molt clar la ruta que havíem de seguir. Passaríem serpentejant a tota velocitat per la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330 fins arribar al nostre destí, el planeta Terra. M’hauria agradat, aprofitant el viatge, fer una mica de turisme i mostrar-li a l’Estrella d’Orient les meravelles que es trobaven a cada un dels asteroides. Però no em vaig atrevir ni a insinuar-li-ho. Agafats de la mà, un al costat de l’altre, navegàvem per l’espai en mig del més absolut silenci. A mesura que avançàvem, la pressió de la seva mà en la meva es feia més intensa. Per primera vegada, ho he de reconèixer, em va envair una sensació que mai abans havia experimentat. Una barreja de placidesa i de neguit alhora, d’emoció i de tendresa, de… no sabria com definir-ho exactament. El cert és que la pressió de la seva mà en la meva es va transmetre per tot el meu cos. Tot just superat l’asteroide 327, és a dir, més o menys a mig camí, dissimuladament, vaig dirigir cap a ella la meva mirada. Per primera vegada, des de la seva inesperada aparició, vaig adonar-me de la seva extraordinària bellesa. O, potser, la seva bellesa era resultat de la meva imaginació, atiada per aquesta sensació, cada vegada més viva, més intensa, que brollava del meu interior i m’embolcallava en un estat d’èxtasi irresistible. Recordo que, una vegada, el Petit Príncep em va parlar de l’amor, dels sentiments d’estimació entre dos cossos diferents i de les sensacions que aquests sentiments generen. Això que sentia, podia ser, doncs, amor? La pressió de la meva mà en la seva, li transmetia a ella les mateixes sensacions que a mi? Sentia ella el mateix que jo? No vaig tenir temps de preguntar-li-ho perquè, de cop i volta, es va deixar anar de la mà, i, sense dir-me res, va accelerar la marxa de tal manera que vaig haver de fer un gran esforç per poder-la seguir. Capficat en les meves cabòries no m’havia adonat que ja feia estona que havíem deixat enrera l’asteroide 330 i entràvem a l’òrbita de la Terra. Amb totes les meves forces, vaig cridar:
- Atura’t!
No esperava que ho fes, però el cert és que va alentir la marxa, es va girar cap a mi i, amb la punta de la cua, em va assenyalar un punt al lluny, un punt que es desplaçava lentament sobre la superfície de la Terra. Quan el vàrem tenir més a prop vaig veure que es tractava d’una caravana formada per tres genets, que devien ser els Tres Reis d’Orient, cavalcant damunt d’uns camells, i seguits per uns quants homes a peu carregats amb grans paquets a l’esquena. Però no vaig poder veure si els bonys dels camelles portaven o no forats perquè els reis anaven vestits amb unes llargues túniques que els tapaven. L’Estrella d’Orient em va fer un gest indicant-me que em posés al seu costat. La seva expressió era radiant. Era evident que tenia perfectament identificat el lloc del seu destí i que ja no em necessitava. Per primera vegada em va somriure i la seva bellesa es va fer palesa amb tota la seva magnitud. Amb veu tremolosa, però segura del seu raonament, em va dir:
- Com pots veure, ja sóc al lloc predestinat. Gràcies a la teva ajuda he pogut arribar a temps. Ara cal que em deixis sola. Amb tu al meu costat no em podria concentrar. A més, tu no formes part del guió d’aquesta història que avui comença. Ho sento. Millor que tornis al teu planeta. El Petit Príncep et deu estar esperant. Amb ell estaràs molt més segur que amb aquest pobrissó que només Déu sap el què li espera. Ah! I no t’oblidis de regar la flor de seguida que hi arribis!
I, dit això, em va deixar plantat. Què podia fer jo? ¿Tornar-me’n per on havia vingut i perdre’m l’esdeveniment que, pel que semblava, havia de ser d’aquells que se’n sentiria parlar per tot arreu i per sempre més? Ca barret! Després de tan llarg viatge pagava la pena de quedar-se i veure el perquè de tot plegat. Vaig fer una ràpida ullada a la situació. Ens trobàvem a les afores d’un petit poblet que, per força, havia de ser Betlem. Per diferents indrets s’atansaven homes i dones carregats amb presents per al nou nat. Al mig d’una petita clariana uns pastors feien bullir l’olla. L’Estrella d’Orient s’havia situat, majestuosa, en una posició privilegiada: just damunt d’un arbre al costat mateix d’una rústega cabana. Els Tres Reis s’havien agenollat davant de la porta i allà restaven immòbils. A l’interior de la cabana, un bou i una mula maldaven endebades per escalfar l’aire gelat d’aquell 25 de desembre. Un home i una dona, envoltats d’una aurèola lluminosa, esguardaven extasiats un nadó mig embolcallat damunt un jaç de palla. Dissimuladament, sense ser vist per la gernació que anava envaint el reduït espai on tenia lloc aquest esdeveniment que, segons un llibre molt gruixut que es va escriure uns anys després i que van titular La Bíblia, va passar al poble de Betlem per casualitat, dissimuladament, dic, em vaig anar atansant a la cabana per tal d’amagar-me en algun lloc que em permetés seguir fil per randa tot el cerimonial. Però, on em podia amagar si allò era tan petit? De sobte, en passar pel seu costat, l’Infant va fer un sospir com si reclamés la meva atenció. El vaig mirar i ell em va mirar. Oh! Quina meravella! Ja no vaig haver de buscar més. Ja sabia on amagar-me! El meu lloc era allà, amb Ell, dins dels seus ulls. Perquè els ulls d’un ésser diví, i no hi havia cap dubte que Ell ho era, de diví, havien de lluir com els estels. Per tant, em quedaria amagat allà, a les conques dels seus ulls, perquè de la seva mirada emanés, sempre, una llum celestial. Segur que el meu Petit Príncep ho entendria. Ell, en el meu lloc, també ho faria.
I m’hi vaig quedar molt temps, exactament 33 anys, allà, amagat, sent la llum dels seus ulls. Per això, tothom deia que Jesús, així és com el varen batejar segons explica aquell llibre que he esmentat abans, La Bíblia, tenia una mirada que lluïa com els estels. Durant tot aquest temps, moltes vegades vaig recordar l’advertiment que m’havia fet l’Estrella d’Orient. Però, la veritat, és que també vaig viure coses meravelloses. Va ser una experiència única, irrepetible. Llàstima del final. Bé, no cal pas que us n’expliqui els detalls. S’ha escrit molt sobre el tema i tots sabeu com va anar. Pel que a mi respecte no sé pas com vaig arribar de nou al meu planeta. Hi ha una fracció de temps que no aconsegueixo recordar tot el que va passar. El Petit Príncep em diu que tot ha estat un somni. Potser sí, però juraria que, cada any, el 25 de desembre, veig passar un raig de llum que s’assembla molt a la meva amiga, l’Estrella d’Orient. Deu ser que encara l’estimo. Si un dia torna per aquí no la deixaré marxar. Tots tres junts serem els més feliços de l’univers. I, a la Terra, no penso tornar-hi mai més. Que s’ho facin. Tenen el que es mereixen.

En homenatge a Antoine de Saint-Exupéry, autor d’El Petit Príncep.