dissabte, 1 de novembre de 2008

Esperit de Festa 01-11-08

Bon dia.
El passat dilluns 20 d’octubre, com acostumo a fer cada any, vaig anar a Banyoles per assistir al Concert de la Festa de la Música per a Cobla. En arribar-hi em va sorprendre un fet inhabitual en aquest tipus d’actes amb la cobla com a principal protagonista: la presència dels mitjans de comunicació representats per un nombrós grup de càmeres de televisió, fotògrafs i periodistes. Immediatament vaig pensar que devien esperar algun peix gros de la política, i així va ser. Pocs minuts després arribava el senyor Artur Mas que venia expressament a presenciar el concert. Només baixar del cotxe ja es va veure envoltat de càmeres, micròfons de ràdio i assetjat a preguntes. Unes preguntes evidentment que no tenien res a veure amb l’objecte de la seva visita a Banyoles, però que els periodistes tenien l’encàrrec de formular. És a dir, tot allò de la sociovergència, la casa gran del catalanisme, les relacions amb Unió Democràtica, etc. Un cop formulades les preguntes, els mitjans de comunicació van plegar veles, van desaparèixer perquè el que venia després es veu que ja no interessava. Ho vaig constatar repassant la premsa de l’endemà. L’Avui ni en parlava i pel que fa a El Punt, en la seva edició de Barcelona, sí que ho esmentava. La crònica deia que Artur Mas havia fet aquelles declaracions en la seva visita a Banyoles, sense esmentar què hi havia anat a fer. Estic segur que si hi hagués anat per assistir a un concert de rock, a una fira de bestiar, o a un partit de futbol, els periodistes ho haguessin esmentat. Però per assistir a un concert de sardanes i música de cobla, no valia la pena, devien pensar que això no interessava ningú...
Es clar que, posats en la pell dels periodistes, també pot ser que els desorientés el fet que un personatge com el senyor Mas assistís a un acte d’aquest tipus tenint en compte els gustos musicals expressats per 31 personatges significatius de la vida política catalana, entre ells el propi senyor Mas, mitjançant una enquesta que el diari Avui va publicar el passat mes d’agost. A cada un d’ells se’ls demanava que citessin 10 peces musicals de la seva preferència. Doncs bé, una vegada més es demostra que ells no estan per sentimentalismes, que són persones multiculturals, universalistes, uns grans coneixedors de la música mundial, excepte, naturalment, de la nostra. I dic això d’acord amb les estadístiques d’aquesta enquesta. Si multipliquem els 31 enquestats per les 10 cançons de preferència ens dóna un total de 310 peces musicals. D’aquestes 310 només 84, o sigui només un 27 % eren música generalista catalana i la resta, el 73 % música estrangera. I, el que és més fort, d’aquest 27 % de música catalana, o sigui d’entre les 84 referències, només, repeteixo, només una, era una sardana. Aquesta singularitat, aquest “rara avis” que se situa fóra dels gustos imperants de la nostra classe política, té el nom d’Anna Simó, ex-consellera de Benestar i Família i que va citar la sardana Remembrança de Joaquim Serra com a una de les peces musicals de la seva preferència.
I un apunt addicional fet sense malícia. Entre els enquestats evidentment que hi havia l’actual Conseller de Cultura i alguns polítics que es defineixen com a catalanistes i independentistes.
Aquesta és, doncs, la situació. I que no diguin que els sardanistes ens queixem per vici. El que els sardanistes lamentem es que el nostre patrimoni musical sigui menyspreat per tots aquells que haurien de ser els primers de conèixer-lo i de propagar-lo.
Que tinguin un bon cap de setmana.
Lluís Subirana. Director

1 comentari:

Josep Maria Montoliu ha dit...

Com sempre els teus comentaris sobre la sardana son tan punyents com certs. T’agraïm que siguis la nostra veu en aquest tema.
Josep Maria, i Maria Dolors.